Històries del metro (12): El magazín oral de les trucadores

Coincideixo sovint a l’autobús, quan plego, amb un grup de dones que treballen en un centre de trucades d’aquells, diguem-ne, de cert nivell, que han de saber parlar idiomes i ser capaces de mantenir una conversa comercial amb uns quants punts d’improvisació. La xerrameca és divertida, enriquidora. Parlen amb veu molt forta dues de les tres –la tercera no, sembla que és conscient que són temes delicats i que hi pot haver roba estesa, algú que sigui part interessada dels seus xous–, de manera que tot el passatge de l’autobús, si vol, es pot assabentar de com funcionen aquests centres, quins incentius tenen pel fet d’aconseguir passer... vull dir clients, quins estratagemes fan servir per engalipar les persones a les quals truquen, de quines excuses i mentidotes se serveixen per esquivar les protestes o les demandes dels interlocutors quan el sistema falla –les trucades les fa l’ordinador, i a vegades hi ha un reset, una reinicialització del programa, de manera que tornen a trucar als mateixos que ja havien trucat ahir o fa dos dies i que els van dir tal cosa concreta o tal altra. Expliquen també quines pressions tenen elles, el darrer esglaó, per aconseguir objectius, i les premudes que pateixen al mateix temps els seus coordinadors immediats, que ensems són collats pel cap de més amunt, que alhora cobra a tant la peça i no un preufet del client que ha contractat el servei.

Saben una mica de tot, perquè un dia –o uns quants dies– treballen per a una empresa i l’endemà –o la setmana següent– treballen per a una altra empresa, que pot ser de la competència o d’un ram que no hi té res a vore. És per això que de vegades els pobres éssers mortals que despengem el telèfon a l’altra banda tenim la sensació que la persona que ens truca ja ens va trucar l’altre dia, no recordem exactament quan, i els ho fem saber, i llavors elles diu que contesten molt segures que no, que és impossible, que la campanya ha començat just avui, o just aquest dilluns. Però són gent amb memòria, i malgrat els milers de trucades que duen a coll, de les converses de l’autobús es desprèn que molts cops elles també són capaces de recordar aquell interlocutor, que ja hi van parlar, efectivament, perquè els explica exactament el mateix que ja els va dir i era una cosa força original o perquè els raona de la mateixa manera primer amable i després més contundent la seva petició que sisplau no li truquin mai més. Altres els diuen que els parlin en català, i aquestes rai, que segons quin client les contracta, i segons –suposo– el pressupost de la campanya, tenen l’ordre de fer-ho si els ho demana l’interlocutor. (Ja està bé, penso, que la qüestió de les rebotades del personal pel no-català inicial d’aquesta mena de trucades sorgeixi en la conversa d’aquestes dones. Vol dir que s’hi troben més o menys sovint.)

Tots els de l’autobús sentim històries sucoses cada cop que hi pugen aquestes dones. Diuen paraules clau per referir-se als diversos tipus d’interlocutors i als diversos models de conversa. Per exemple, quan aconsegueixen el sí de la víctima a la primera trucada diuen una cosa tan gràfica com ara «sucar el melindro» –i ja he dit que són tres dones. Però no explicaré més detalls ni repetiré més fórmules d’aquestes per no trair-les, perquè veig que elles són innocents, que senzillament tenen necessitat d’esbravar-se quan pleguen, i si dono més dades les podrien localitzar i potser buscar-los les pessigolles. No m’agradaria que per un comentari ingenu en un bloc tinguessin problemes i a més els de l’autobús ens quedéssim sense aquesta compensació diària que és com l’hola dels call-centers en versió oral i en directe.

Les granotes mascle volen el de sempre

Avui copio de Juanjo Millás: «La pregunta davant la crisi (com hem arribat a això?) ha atret milers de respostes normals, respostes mascle, podríem dir, les pautes de les quals coneixem de sobres. Però aquestes respostes són improductives perquè equivalen a assenyalar que un quilòmetre té mil metres, i això ja era inclòs dins la pregunta. El que ens cal a hores d’ara és una resposta rara, inaudita, anòmala, una resposta original, que ens ajudi a entendre el desastre en el qual manotegem amb desesperació, i potser a eixir-ne. A veure si se li acut a algú. Mentrestant, espolseu-vos dels voltants del cap aquelles granotes mascle que han acudit a l’olor de les feromones i que cerquen el de sempre. Després, com és habitual, si t’he vist no et conec.» (El País 21 novembre 2008)

I ho completo amb el sociòleg Zygmunt Bauman, autor de la teoria de la modernitat líquida, que sempre diu coses interessants: «L’impuls de l’economia dels últims 30 anys, amb crestes de més opulència, es va basar en el crèdit. Avui tothom està endeutat. Segons sembla, el deute dels Estats Units és de set trilions de dòlars. Personalment, crec que aquesta crisi és el producte de l’èxit del sistema, no del seu fracàs. Un banc té èxit quan concedeix molts préstecs. I han convertit tota la població en una nació de deutors.» (El Periódico, 21 novembre 2008)

(O sigui, si algú es pensava que ara canviaria alguna cosa, quedarà ben lluït: perquè no hi ha prínceps gripau que puguin transformar el sistema –de l’Obama, sent realistes, no crec que n’hàgim d’esperar gaire més, i ja seria molt, que un canvi d’enfocament en les relacions internacionals, que no siguin del xèrif contra tothom– i perquè segons com es miri la crisi d’avui és només la constatació global d’un èxit espaterrant.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Autònoms del sector editorial

Ho copio d’un escrit de Jean-Pierre Palacio (i 10 signatures més):

«Tret dels llibres d’autor, la producció de les grans editorials en el sector de no-ficció (fascicles, promocions de premsa, referència, etcètera) depèn en bona part de la feina de col·laboradors autònoms: redactors, traductors, dissenyadors gràfics i maquetistes, correctors i editors. Fa 30 anys, aquest col·lectiu solia vincular-se a les empreses editores mitjançant un contracte laboral, indefinit o temporal, però això sembla la prehistòria. A començament dels anys vuitanta, beneïda modernitat, les principals editorials, no cal dir noms, van descobrir les virtuts de la concentració empresarial i de la reducció de plantilles. Van encarregar la realització de les obres a petites empreses subsidiàries, els anomenats packagers [agències de serveis editorials]. Havia arribat l’hora dels autònoms perquè, com era lògic a causa de la gran fluctuació del volum de feina, els packagers no podien carregar l’estructura amb personal estable. Tanmateix, tret del cas dels correctors, que sempre han estat molt mal pagats, els altres professionals gaudien de retribucions correctes, susceptibles de garantir una vida digna tot i la precarietat laboral. Això també ha passat a la història.

»Des de mitjan anys noranta, les tarifes s’han estancat nominalment i fins i tot s’han reduït de vegades. Obsedits per la reducció de costos, que sembla la funció ineludible dels executius per mantenir-se en el càrrec, les grans editorials han imposat pressupostos de realització cada cop més raquítics, la qual cosa repercuteix directament en la retribució dels autònoms. Diverses causes reforcen aquesta tendència: proliferació de packagers i intermediaris, absència d’una associació defensora dels nostres interessos, por de quedar-te sense feina si no s’accepten les condicions dictades, activitat minvant.

»Darrerament, pressionats pels clients, molts packagers ja no s’ajusten, com solia ser costum, a una taula de tarifes per tipus de feina: hem de participar en una espècie de subhasta a la baixa per aconseguir un encàrrec. Fins quan suportarem aquesta situació, més pròpia del segle XIX que de l’actual?» (El País, 13 novembre 2008)

Potser ara m’entendreu quan us explico que fa ja uns quants anys que no accepto feines de les editorials, ni de les agències auxiliars. Tot i que és el que m’agradaria més –traducció i edició de textos literaris, en el meu cas–, no em surt a compte, et fan patir amb uns terminis sempre massa justos, no pots gaudir de la feina, els és igual com la facis i, al final, et paguen tard i malament. Doncs, ja s’ho faran. (O ja s’ho fan: aquest és el motiu pel qual les editorials produeixen cada dia amb menys control de qualitat, cada cop més malament. No sols la no-ficció, també la ficció, la literatura. Fer llibres, per a elles, és com fer carn picada.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Els vaixells de Lesseps

Ja ho veieu, a l’hora de la veritat faig bondat i no escric barco. Sempre he sigut massa crèdul, massa obedient –potser és símptoma d’inseguretat, no ho sé, m’ho hauria de fer mirar.

Ara es veuen els vaixells, o les barcasses, en què s’ha convertit la plaça Lesseps, tan esmentada aquí perquè la tinc a tocar del despatx. Es veu almenys una proa i una popa a cada extrem de la plaça (o dues proes, o dues popes, o bé la proa i la popa que encara suren d’un mateix vaixell trencat pel mig i enfonsat, però això potser seria una mica fort), les arboradures, les grues del port, les rescloses del canal de Suez que va dissenyar i construir el senyor Ferdinand de Lesseps ara fa 150 anys. Els diaris no en parlen, dels vaixells, suposo que en parlaran quan s’inauguri. De moment, estan massa ocupats a reproduir queixes de suposats veïns als quals no els agrada com queda la plaça. Parlen dels elements que dèiem abans, els que conformen els vaixells i el seu context històric, com d’escultures desproporcionades, incomprensibles i lletges. A mi sí que m’agrada. No del tot, hi trobo pegues, però crec que és una plaça correcta, original, està prou bé.

S’han perdut arbres, és veritat, però ara hi ha una plaça de ciutat, una plaça de la qual pots veure les dimensions, una plaça que no t’impedeix, com abans, situar-te de seguida i poder indicar als turistes i passavolants, amb un simple gest, per on han d’anar per arribar al parc Güell o per agafar la travessera de Dalt o Gran de Gràcia. És veritat que l’estructura principal del túnel que hi passa per sota només s’ha abaixat un metre i mig, però com que la resta de la plaça s’ha aplanat, el guany en visibilitat és enorme. Hi ha edificis interessants a la plaça que abans només podies observar des de davant mateix de la façana, i ara es poden veure amb perspectiva, de lluny estant –però a la banda mar n’hi ha dos d’enganxats, un de clàssic i un de suposadament modern, més alt el nou, que tots dos fan un conjunt d’anar directament a queixar-se al síndic de greuges. Abans, moure’s per la plaça i orientar-se, si no n’eres un expert, era com una gimcana: amunt, avall, ara per sota, després per aquest passadís rònec atapeït de captaires que hi viuen, adés pugi per aquestes escales, tombi a la dreta i torni a preguntar, etcètera. Caldrà veure què passa quan plogui de debò, per on correrà l’aigua de l’antiga riera de Vallcarca, tot i que n’hauria de baixar molta per saltar el talús del capdavall de l’avinguda. Però i la que baixarà per República Argentina, que recull tota la que cau al vessant nord-est del Putget, què farà quan trobi tot aquell bé de Déu de plaça inclinada, la convertirà en un tobogan de piscina?

En qualsevol cas els veïns, justament, em sembla que no poden queixar-se, almenys els que estan associats: diu que ells van poder veure els plànols i la maqueta del projecte abans que comencessin les obres. Ara s’han d’aguantar –la democràcia consisteix tot sovint en això: suportar allò que has votat o que entre tots s’ha votat o que han decidit els qui tu has votat i, si no t’agrada com ho fan, votar-ne uns altres la vegada següent– i, sobretot, han de ser més conseqüents. No poden dir que al plànol no es veien les enormes dimensions dels elements que conformen la plaça. Si no saben mirar plànols, no poden dirigir una comunitat de veïns.

Tot i que també pot ser que a mi em falti informació. Només tinc la que he recollit de visu, jo mateix. No he llegit argumentacions extenses ni dels uns ni dels altres, més que els resums apressats que han eixit als diaris, la immensa majoria –el senyor comte fa campanya contra l’ajuntament– contraris a la nova plaça. Com ho era jo mateix, o si més no escèptic, fins fa quatre dies. És fàcil rectificar quan només tens un bloc.

(Afegitó del gener del 2009: Oriol Bohigas defensa la plaça. Potser hauré de repensar-m’ho.)

(Afegitó del 30 abril 2009. Si algú sap com ha de ser Barcelona, aquest és el cronista oficiós de la ciutat, Lluís Permanyer. Coneix Barcelona com ningú. Lluís Permanyer ha parlat, causa finita: «Ha nascut una plaça. La plaça Lesseps era malauradament una ficció, malgrat les intervencions diverses i lamentables que havia sofert. Per fi ha nascut una plaça; i encara més: una plaça per estar-s’hi, en uns àmbits d’allò més variats. Els ciutadans, siguin veïns o no, ja han començat a fer-se-la seva. M’ha semblat sospitós que el resultat mereixés tanta desesperació com la manifestada; només es justificava pel desig de passar comptes, també polítics. N’és una bona prova que molt abans d’estar acabada ja es va provocar el debat. La plaça millorarà sensiblement quan estiguin culminats els punts encara sota el tràngol de les obres i sobretot quan l’arbrat assoleixi la dimensió prevista. L’arquitecte Albert Viaplana, autor del projecte amb el seu fill David, ha aconseguit fer anar dret un indret endimoniat, en el qual els agressius desnivells i les vies de circulació queden per fi minimitzats. I també aconsegueix dissimular el caòtic i mediocre entorn de façanes, perquè la mirada queda presa en les formes arquitectòniques que s’hi han aixecat, entre les quals destaquen les proes, el canal i les jardineres. La qualitat de les matèries és impecable. Es cus amb sensibilitat la trobada amb els espais residuals d’un entorn que ara s’incorpora per fi a la plaça, i l’enriqueix.» (La Vanguardia, 30 abril 2009)

(Afegitó del 25 maig 2009. Veig una foto del centre NEMO d'Amsterdam i jo diria que els vaixells de Lesseps n'han copiat la idea, o s'hi han inspirat. No em sembla malament, ho dic només com a curiositat.)

Com sortir de la crisi

Copio la fórmula de Lluís Bassat:

«S’explica que l’amo d’un famós bar de carretera que vessava d’èxit va decidir enviar el fill a estudiar als Estats Units. Quan el noi tornà, va avisar el pare que a la universitat li havien dit que calia preparar-se per a la crisi. El jove va recomanar al pare substituir el boníssim cuixot de Jabugo que posaven als entrepans del matí per un pernil del país, per abaratir costos. Uns dies després, van començar a barrejar el cafè amb masteguera. Al cap d’una setmana van decidir apagar el rètol lluminós que es veia perfectament des de la carretera, per estalviar energia elèctrica. De mica en mica la concurrència es va anar reduint, fins que un dia no va entrar ningú al bar. Llavors el pare va dir al fill: “Sort que te’n vas anar als Estats Units i em vas avisar, perquè ja tenim aquí la crisi.”

»Molts cops són les nostres decisions les que ens precipiten en crisis imparables. Són els nostres temors els que ens porten pel camí equivocat. Són els estudis macroeconòmics els que ens fan prendre decisions microeconòmiques que ben poc o no res hi tenen a veure. No dic que no hàgim de fer cas del que veiem, però penso que segons com sigui la nostra actitud podem eixir ben parats d’aquesta crisi o acréixer-la encara més.

»Només conec una fórmula per combatre qualsevol crisi: treballar més. Treballar més intel·ligentment, controlar les nostres despeses, però també assegurar els nostres ingressos i seguir endavant, perquè moltes vegades, com passa amb els ocells, deixar d’esvoletegar vol dir caure. És el moment de fer les coses més bé que com les hem fetes fins ara. És el moment que la nostra publicitat sigui més efectiva. És el moment que els nostres controls de qualitat siguin més estrictes. D’aquesta crisi alguns en sortiran malparats, però altres en poden sortir enfortits, i nosaltres hem de ser d’aquest darrer grup.

»Siguem conscients que tenim una crisi, però no ens lamentem més. Treballem per sortir-ne.»

(Lluís Bassat, publicitari, El País 3 novembre 2008)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

En som conscients?

Més d’una vegada, aquests dies que es jutjava els nois catalans que van calar foc a una captaire «per espantar-la» –ara es rumia quina pena els caurà*–, he pensat, com va dir al judici una psicòloga, que tots podem cometre delictes. Jo, si més no, m’hi veig capaç. Sobretot faltes menors, és clar, però fins i tot un homicidi en un moment d’ofuscació. I que això especialment ens pot passar en l’adolescència, si no som capaços de controlar els instints en determinats moments de totxesa que m’imagino que tothom ha passat. Per no parlar dels dies, els vespres i les nits transcorreguts sense consciència, enduts pels diversos productes euforitzants que ha pres alguna vegada la immensa majoria de la gent. Sí, ja ho sé, hi ha excepcions, però ara parlo de la generalitat de la gent, i potser de manera molt especial dels homes. Almenys dels homes de la meva generació i del meu context social.

La societat penalitza amb duresa aquestes actuacions quan hi ha tercers que en pateixen les conseqüències, i fa bé. És veritat que poden ser fets aïllats i que es poden jutjar massa descontextualitzats de les circumstàncies en què s’han produït. Però fa bé de penalitzar-les amb força. No sé si és correcte que les penalitzi, com passa a vegades, de la mateixa manera com castiga actuacions delictives contumaces, rumiades, preparades amb cura i executades amb fredor, però no em semblen malament els càstigs socials, i veig com un fet inevitable que siguin d’alguna manera generalitzats, poc precisos –la justícia no podrà fer-se càrrec mai de totes les circumstàncies, caldria una llei per a cada ésser humà.

Aquests dies, seguint el judici dels nois assassins, fills de casa bona, m’he posat a la seva pell, m’he traslladat als meus 14-15 anys –ells són una mica més grans, però ara és veritat que la gent madura més tard– i m’he vist capaç de fer les bretolades més bèsties, sense rumiar gaire, com qui juga a fet amagar. És clar que ells, pel que sembla, ja duien una trajectòria que deunidó. Però jo reconec que vaig estar de sort de no caure-hi. Recordo una vegada, en concret, que amb uns amics en vam fer una que «no ens va sortir bé», però que hauria pogut acabar, indirectament a causa de la nostra acció, en una tragèdia... Això, és clar, ho penses després, quan arribes a casa i rumies una mica, o potser l’endemà. No és malícia, és inconsciència, és no saber que la vida molts cops és un joc d’escacs i que un moviment porta a l’altre. I que no n’hi ha prou d’intentar evitar l’escac, has de jugar en positiu. Si no, el més probable és que al final arribi l’escac i mat. O, com a màxim, que et concedeixin taules.

A mi la vida aquesta tan complicada m’ha anat concedint taules –de moment. He tingut sort, molta sort. Podria haver passat 10, 15 o 20 anys de la meva vida a la presó, i llavors quan en surts què fas, si no estàs destarotat del tot? Continuar sobrevivint, és clar. Però m’hauria estat possible sobreviure, després d’una experiència d’aquest tipus?

Crec que cal castigar els assassins, tant si són catalans com si són de fora. Tots iguals. Però alhora em sembla que cal ser molt conscients que les fronteres entre la innocència, la bretolada inconscient i la tragèdia són més aviat fines.

Apa, ja ho he dit.


*Afegitó de l’11 de novembre. Ja s'ha dictat sentència: 17 anys de presó per assassinat als dos nois majors d’edat i indemnització de 46.000 euros per a la mare i la filla de la indigent i uns altres 26.719 euros per a l’entitat bancària pels danys provocats en el caixer. Tot em sembla raonable tret de la indemnització a la mare i a la filla, que no l’entenc en un cas com aquest.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ha guanyat l’esperança

Ja hi haurà temps de desenganyar-se, o d’entristir-se si passa una desgràcia. No tinc cap dubte que hi ha molta gent als EUA i al món que pensen a hores d’ara quina pot ser la millor manera de desempallegar-se del negre. De moment, però, alegria i un bri d’esperança. Perquè tot i que com diu el meu amic Vicent Partal les campanyes es fan en vers però després es governa en prosa, poden canviar moltes coses (2.XII: sembla que la frase cal atribuir-la a Hillary Rodham, em diuen).

Tant de bo canviïn moltes coses.


Afegitó de les 16 h. He mirat si trobava titulars realment originals sobre això d’avui. Aquests són els que m’han agradat més:

- GOBAMA (Daily Mirror, de Londres)
- Ja no és un somni [damunt una foto de Martin Luther King] (El Periódico de Catalunya, de Barcelona)
- Il sogno [damunt una foto de BO en B/N fent un petó a una filla, i sota el text de Martin Luther King sobre el seu somni] (L’Unità, de Milà)
- Ganó la esperanza (El Espectador, de Bogotà; han copiat el meu ;-))
- One giant leap for mankind [damunt una foto frontal de BO que avança decidit] (The Sun, de Londres; el titular fa referència a la frase que va pronunciar Neil Armstrong l’any 1969 quan va posar el primer peu damunt la Lluna)

Aquestes cinc portades, i especialment les d’El Periódico, el Daily Mirror i L’Unità, han fet la volta al món.

La frase més repetida en els titulars dels altres: «It’s Obama» i diverses versions de «dia històric», «primer president negre» i altres obvietats i tòpics. En aquesta línia, estava una mica més bé la portada d’algunes de les edicions nord-americanes (EUA i Canadà) del gratuït Metro: «History in the making». I la resta, textos força grisos, alguns massa llargs i sembla que poc rumiats. I mira que han tingut temps de preparar les portades...


Afegitó de les 18 h. Una altra dada d’interès: l’únic diari dels de franc que aquest matí duia a la portada la notícia Obama era el Què, justament el que m’agrada menys. Avui han fet un esforç per tancar l’edició més tard o per fer-ne dues i, tenint com tenen tots els gratuïts força problemes –vivien sobretot de la publicitat immobiliària–, cal aplaudir-los.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Dret de somiar

Com que ja ho ha escrit Vicent Partal a VilaWeb, no cal que m’hi esforci.

I esperem, sobretot, que no es compleixin els auguris macabres que corren per la xarxa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)