Perles (7): Visions conspiratives

«Si en els dies de l’imperi espanyol autors estrangers denunciaven l’extermini de milions d’indígenes americans a mans de conqueridors i comanadors, o la repressió dels terços del duc d’Alba als Països baixos, o els actes de fe de la Inquisició amb les seves fogueres i els seus cucurulls, el discurs oficial ho imputava a una campanya internacional hostil (la llegenda negra) alimentada per alguns traïdors o esgarriats, com Antonio Pérez o fra Bartomeu de les Cases. Després, al llarg del segle XIX, si les colònies ultramarines volien emancipar-se, si la metròpoli es dessagnava en un seguit interminable de casernades, avalots i guerres civils, tot era obra de l’or anglès, que, envejós, tramava la ruïna d’Espanya. Més tard, sota el franquisme, si l’Europa democràtica repudiava el règim i l’oposició interna el combatia, l’una i l’altra eren simples titelles d’aquell contuberni judeomasonicomarxista que el dictador va invocar fins a la darrera al·locució pública. [...] La visió conspirativa de la història, atribuir a una trama fosca i sinistra les crítiques, resistències o fracassos amb què ensopega qualsevol tasca de govern, constitueix sempre un reflex reaccionari i, a més, és un inquietant símptoma d’incapacitat autocrítica.» (Joan B. Culla, El País, 23 gener 2009)

Perles (6): Evolucionar per la bellesa

«La ciència busca sempre la funció de cada factor, el seu pes evolutiu, però no sol sospesar el gust per la bellesa per ella mateixa. I aquest aspecte hauria d’estudiar-se una mica més, perquè segur que intervé en el procés evolutiu de la vida.»

(David Rothenberg, músic i filòsof, autor de Per què canten els ocells?, entrevistat per Víctor M. Amela a La Vanguardia, 4 desembre 2008)

Perles (5): Provocatives

«Se’m pot comptar entre les que estem fartes d’aquestes dones que van a la roda de premsa o a rebre un premi literari amb minifaldilla i escot fins al melic, i després diuen que estan ofeses perquè el periodista o el col·lega escriptor, en comptes de discutir amb elles de literatura o de política, els mirava les cames. A elles, personalment, jugar amb dues baralles sens dubte els reporta beneficis... a curt termini; a llarg, desapareixen sense deixar empremta, substituïdes per una altra de més sexi, més escandalosa o simplement nova. El mal, és clar, no és que es perjudiquin elles mateixes –ja s’ho faran–, sinó que en abonar la idea que les dones que aconsegueixen res ho aconsegueixen per una altra cosa que no els seus mèrits, ens perjudiquen a totes.»

(Laura Freixas, escriptora, La Vanguardia 22 gener 2009)

Ho diu una dona, i progre, i moderna, i liberal. Ara no em llanceu els obusos a mi.
(La il·lustració és d’Erlich, d’El País d'avui.)

«Que bé que li aniria...»

No us ha passat molts cops? Que mires una pel·lícula o llegeixes un llibre, o encara que sigui només un article a la premsa, i penses: «Que bé que li aniria això a en/na Tal, que l’altre dia vam discutir sobre aquest punt i em vaig escalfar tant mirant d’explicar-li el que és obvi...» I de vegades, si el/la coneixes bé, saps que no, que en/na Tal no ha vist aquella pel·lícula, no ha llegit aquell llibre ni aquell article justament perquè pensa allò que pensa, allò que l’altre dia et va molestar i va provocar que li diguessis: «Per què no t’informes una mica més de les coses com són?», o bé el/la vas deixar per impossible, sabent que és als antípodes teus i que mai no us posaríeu d’acord sobre aquell punt.

I encara: si aquella persona mirés la pel·lícula o llegís allò que hem pensat que li podria anar tan bé... potser en trauria unes conclusions diferents de les nostres, justament perquè té el cap format d’una altra manera. Quidquid recipitur, ad modum recipientis recipitur, deien els filòsofs clàssics: el que es rep, es rep a la manera del recipient.

Però el més probable és que la vida continuï sense que els contrincants dialèctics mirin ni llegeixin allò que els aniria tan bé de llegir, i que en canvi mirin i llegeixin les històries i les argumentacions que van bé a la seva manera de veure la vida. I sobre això em penso que hi ha un altre llatinòrum que hi escau, però ara no em ve al cap.

Paradoxes lingüístiques (2): Explicar-los (a elles)

És curiós el català, de vegades. Perquè resulta que per pronominalitzar a ells després del verb, però també a elles (complement indirecte), segons la normativa hem d’utilitzar los i no la corruptela que normalment pronunciem molts catalans orientals en aquests casos, que és ’ls-hi. O sigui, una gran majoria de la gent de la zona oriental diem explica’ls-hi (a elles o a ells tal cosa) i no el que mana la norma, que és explicar-los (a elles o a ells tal cosa).

I el fet més curiós és que explica’ls-hi sona més català que explicar-los, que sembla fins i tot un despropòsit especialment si el complement indirecte que representa -los és femení.

O sigui, hem de dir (i sobretot escriure):
–Vaig a veure les tietes.
–Doncs no t’oblidis de donar-los records.
–De part teva.

Exactament igual que:
–Vaig a veure els tiets.
–Doncs no t’oblidis de donar-los records.
–De part teva.

I no:
–Vaig a veure les tietes.
–Doncs no t’oblidis de dona’ls-hi records.
–De part teva.

Ni tampoc:
–Vaig a veure els tiets.
–Doncs no t’oblidis de dona’ls-hi records.
–De part teva.

D’aquesta paradoxa en va parlar Francesc de Borja Moll a la seva Gramàtica històrica catalana (1952) i després Joan Coromines a Lleures i converses d’un filòleg (1989). Moll proposava lis per resoldre la paradoxa, fent-lo derivar del datiu plural llatí illis, invariable en masculí i femení. Coromines li respon que aquest lis és impossible que derivi del llatí, ja que és molt recent i sembla més una deformació del castellà les, i assegura que los ha de venir de lurs, que amb aquest valor de datiu comú (sense marca de gènere) usava ja el català arcaic i l’occità (avui en occità diuen les), el francès (avui leur) i l’italià (avui loro). Si Coromines té raó i los ve de lurs, ja no cal patir: los sembla masculí, però en aquest cas no ho seria. O sigui, podem continuar explicant-los aventures a les tietes sense problemes sexistes de consciència.

I recordeu, encara, que avantposat al verb el pronom també sembla masculí (i no ho és):
–[A elles] No els agrada que les critiquin.

(Més paradoxes lingüístiques)

«Digueu-li plaça, però no ho és»

«La nova plaça de Lesseps és objecte de polèmica. [...] En aquest cas, no podem enyorar cap antecedent urbanístic, perquè això que en diem plaça Lesseps mai no ha estat una plaça. [...] Espero que el projecte acabi tenint èxit, però de tota manera ho hem de tenir clar: la plaça Lesseps no ha estat mai una plaça, ni ho serà. [...] Ara de tot se’n diu “plaça”» (frases de l’article «Digueu-li plaça, però no ho és», Josep Maria Espinàs, El Periódico 14 gener 2009; la cursiva és meva).

No trobeu que el títol hauria de ser «Digueu-ne plaça...», ja que no s’adreça a la plaça en cap moment ni parla de com la gent s’ha d’adreçar a la plaça, sinó que parla de com n’hem (n’hem = en hem) de dir? Aquest -li del titular fa ferum de traducció automàtica del castellà. Anem a la versió castellana del diari, doncs. Bingo: «Llamadle plaza, pero no lo es» (hi escauria més «Llamadla plaza», no?, però no em feu cas, que jo de castellà no vaig prou bé).

O sigui, sembla que es pot confirmar que fins i tot en el cas que els columnistes d’El Periódico escriguin originàriament en català, com és el cas d’Espinàs, primer deu passar tot –o almenys els titulars– per l’adreçador del castellà. I si en castellà s’hi introdueix una incorrecció, aquesta incorrecció es pot traslladar a la versió catalana encara que la versió catalana sigui l’original i no contingués inicialment error. No posaré la mà al foc que Espinàs va escriure en el text original «Digueu-ne plaça» –tot i que en el text citat he subratllat dos en que fan sospitar la tirada de l’autor cap a la solució que em sembla més correcta en aquest cas–, perquè tothom pot tenir dies dolents, però no m’estranyaria gens que li haguessin canviat el pronom per influència de la versió castellana. Tant de bo l’amic Ricard em rectifiqués la sospita.

El tema no té prou gruix per fer-ne una qüestió de llengua de les llargues, perquè em falten dades. És només una anècdota que em serveix per explicar el que em sembla que pot passar amb aquest diari, no sé si sistemàticament però sí força sovint. Tot i que m’afanyo a dir que és molt millor que el 40% (o més) dels periódicos es venguin en català (ehem), ni que sigui una mica improvisat, que no pas tots en castellà, com les vanguardias. Em van explicar fa anys que hi havia un equip de 30-40 correctors per polir la versió catalana que eixia de la memòria de traducció de l’ordinador, però no sé si això continua essent així a l’hora d’ara.

Tot amb tot, corro també a dir que tant de bo a cals Godó –que ara han encetat una pàgina que et fa la traducció automàtica del diari, un desastre, per veure si pica gaire gent– un dia fossin tan valents com ho van ser en el seu moment a cals Asensio.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XXXVI): La cursiva dels estrangerismes

L’amic Pere Farrando ha publicat un llibret de 38 pàgines que em sembla important. Es titula Sobre la cursiva. Ús en els textos impresos per marcar els estrangerismes (Pagès Editors, Lleida novembre 2008).

Farrando explica que escriure amb cursiva un estrangerisme vol dir deixar marcat en el text que aquella paraula d’una altra llengua –no un nom propi– o aquella expressió estrangera s’ha reproduït sense traduir-la. La seva tesi sobre l’ús d’aquesta cursiva es pot resumir en una citació que fa ell mateix de l’obra Manlleus i calcs lingüístics en terminologia (Termcat, 2005): «La utilització de la cursiva per al marcatge dels manlleus* depèn [...] de diversos factors que cal considerar en cada context.» (*manlleu: mot pres d’una altra llengua)

O sigui, llibertat, amics i amigues, que són dos dies. Tranquil·litat i bons aliments, no ens poséssim nervioses (les persones): si creus que cal en aquell context escriure tal mot amb cursiva, perquè això ajudarà el lector a situar-se, escriu-lo amb cursiva; si no creus necessari posar-la-hi perquè saps que el lector està perfectament situat i fins i tot la cursiva li pot resultar xocant, no la hi posis. Per exemple, en la carta d’un restaurant o d’un bar, és absurd que escriguis risotto, fondant o cherry amb cursiva (aquí sí que ho escric amb cursiva perquè això no és una carta de restaurant) i en un article sobre música no té gaire sentit que escriguis showcase o tour amb cursiva (ara va també amb cursiva perquè això tampoc no és un article sobre música). Ara, en general, sí que caldria marcar gairebé sempre amb cursiva els mots castellans no adaptats, justament per evitar les confusions que pel contacte continu entre aquesta llengua i la nostra es poden produir amb molta més facilitat. És així de fàcil.

I no us cregueu pas que Farrando s’inventa el criteri –més ben dit, l’absència de criteri, el criteri de fer cada autor allò que cregui convenient en cada context–, sinó que l’extreu d’allà on es pot extreure: de les obres considerades normatives o quasi normatives. A veure, atenció, demano: qui ha dit que cal escriure sempre amb cursiva els mots que apareixen precedits d’un asterisc al diccionari d’Enciclopèdia? Aquest diccionari ho fa així, i el Manual d’estil (Mestres et al. [o et al., si voleu], Eumo, Vic-Barcelona 2007) diu que l’asterisc dels diccionaris «indica que s’ha d’escriure preferiblement en cursiva», però aquesta indicació no l’ha feta ningú. Qui ha dit que han d’anar amb cursiva els mots marcats al Termcat com a procedents d’una altra llengua? El Termcat no, ja hem dit al començament d’aquest article el que diu el Termcat sobre la cursiva dels manlleus. No ho ha dit ningú.

I doncs?

Doncs, ara només cal que tots plegats ens deixem anar de seguretats i prescripcions en aquest tema, que reconeguem que Pere Farrando té tota la raó del món, que no convertim l’ús de la cursiva dels estrangerismes manllevats en l’onzè manament i que volem lliures. Jo, per poc que pugui, ho faré –dic «per poc que pugui» perquè de vegades depens del client, i el client diu molts cops que «aquí, ho hem fet sempre d’aquesta manera», i qui té l’ase fa el preu (o allà on hi ha galls no hi canta cap gallina).

Ja que hi som: en cursiva o amb cursiva? Farrando fa servir les dues opcions. A mi m’agrada més la segona, però crec que poden conviure (per exemple, marcar [el text] amb cursiva, posar [la lletra] en cursiva, anar en/amb cursiva..., o sigui, fer en o amb segons el que sembla que demana el règim del verb, però no crec que sigui un criteri definitiu en aquest cas, de manera que jo diria que ho podem fer com vulguem).

Fa bona pinta...

«–Aconseguirà superar aquell anacronisme que els presidents no poden o no saben utilitzar personalment els aparells moderns?
»–Suposo que podré continuar tenint accés a un ordinador en algun lloc. Potser no al despatx oval. L’altra cosa que espero és que algú pensi de quina manera puc continuar utilitzant una Blackberry. Sé que...

»–Ara i avui encara té la Blackberry.
»–Ara i avui encara la tinc. I cal dir que és una cosa que preocupa no només el servei de seguretat, sinó també l’equip d’advocats. Ja sap que aquesta ciutat és atapeïda d’advocats...

»–Deia que lluitarà per conservar la Blackberry.
»–No sé si me’n sortiré, però continuaré intentant-ho. Però el que volia dir era això: no és només poder rebre informació. O sigui, ja em passaran els papers importants, i també podré llegir diaris. Però el que vull és tenir mecanismes per relacionar-me realment amb la gent de fora de la Casa Blanca. I vull aprofitar qualsevol oportunitat per fer-ho, mitjans no previstos, no controlats, maneres de parlar amb persones que no es limitin només a afalagar-me o a posar-se dretes quan entri en una habitació, maneres de mantenir els peus a terra. Si durant aquests quatre anys puc aconseguir-ho, crec que m’ajudarà a servir més bé els ciutadans, perquè escoltaré la seva veu. La gent no deixarà de dir coses pel fet que jo m’estigui a la Casa Blanca.» (Transcripció d’un fragment de l’entrevista de John Harwood a Barack Obama per a la CNBC, 7 gener 2008)

Ja ho dic, fa bona pinta. No per la marca de l’ICM*, que és només una anècdota –tot i que m’agrada més la (màquina) Blackberry** que la Iphone, posats a triar, encara que sigui menys perfecta, ja que els productes Apple discriminen el català i això en una empresa gran vol dir menyspreu, ja que són quatre duros–, sinó pel fons de la qüestió. És clar que de moment encara són només paraules i per aquí més a prop de paraules i promeses que sonaven bé i després re de re en tenim alguna experiència. Bé, ja arribarà el moment de comprovar-ho.

Ara com ara, doncs, abans que comenci tot plegat, continua l’esperança.

*Qüestió de llengua 1: com n’hem de dir, del genèric d’aquests aparells? Ni idea, segur que al final es diran d’una manera que ara ni sospitem. Però de moment jo apostaria per denominacions que més o menys descrivissin la màquina. Per exemple, intercomunicador mòbil (ICM), mòdul electrònic mòbil (MEM), interconnectador portàtil (ICP), o simplement comunicador (que podria acabar abreujat en nicador: «–A on vas amb aquest nicador tan antic, sembla del 2009! –Tens raó, ja té dos anys, quina vergonya», etc.).

**Qüestió de llengua 2: ja sé que la marca és BlackBerry, i l’altra iPhone, escrites així. Però a l’hora de descriure aquests productes, quan se’n parla mitjans de comunicació, no trobo que sigui necessari respectar aquestes convencions gràfiques originals. Que em semblen molt bé, però si es portés a l’extrem el criteri reproductor (oi?) també caldria grafiar les marques registrades amb el tipus de lletra, el color, etc., de la marca. I caldria escriure cada vegada no cocacola, sinó Coca-Cola amb aquella grafia tan historiada. O sigui, crec que en els mitjans de comunicació s’ha de ser menys servil de les marques i tractar tothom de la mateixa manera. Per tant, Blackberry (o Black Berry) i Iphone, de moment, mentre no passi que alguna d’aquestes marques es consolidi com a descriptor del genèric (vegeu l’altra qüestió de llengua), com la cocacola és ja sinònim de refresc de cola, i en diguem, de totes, blacberris o ifones (o una altra que encara no ha nascut). Ja vaig parlar d’aquest tema amb motiu de l’euríbor.

(Afegitó del 23 de gener. «Ha de ser molt complicat dir-li “no” a la persona més poderosa del món. Obama ha fet valdre la seua posició i ha aconseguit el que fa uns dies semblava impossible: retenir l’aparell en poder seu i el permís per a utilitzar-lo durant el seu mandat. L’única pega és que haurà de canviar de compte de correu electrònic i que aquells a qui enviï un mail tenen completament prohibit per llei revelar qualsevol contingut enviat per Obama, almenys fins que no abandoni el càrrec de cap d’estat, en virtut de la Presidential Records Act. I ara que hi som, ja s’ha calculat el valor de la campanya publicitària que Obama li està fent a Blackberry i al seu fabricant, RIM: entre 25 i 50 milions de dòlars.» Informació publicada a El País, 23 gener 2009)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Molt bé, Jana Beris

Hi ha dies que et reconcilies amb la professió periodística, quan veus un/a periodista que fa ben feta la seva feina, que fa allò que et sembla que tu mateix faries en la seva situació. Però reconec que el judici crític del tipus «com és que no han investigat això o com és que no fan aquesta pregunta tan òbvia a la persona que entrevisten?» és molt fàcil de fer i que no ho és tant enfrontar-te amb la feina real de la informació quotidiana, i pensar, dins el brogit del dia a dia, en allò que has de fer just ara, ara o mai –si no ho fas ara ja t’ha passat l’ocasió, perquè d’aquí cinc minuts ja no tindràs aquella persona al davant.

Dit això, o sigui, que comprenc el que passa perquè ho he viscut des de dins, torno a afirmar que és realment refrescant trobar que un/a periodista fa exactament el que creus que tu hauries fet –en teoria. En aquest cas, és l’entrevista de la periodista Jana Beris, corresponsal de la BBC, a Ahmed Iussef, membre del govern de Hamàs a Gaza (Avui 3 gener 2009, p. 10). Deixo ara de banda que en principi jo m’inclino pels palestins en el conflicte global Israel-Palestina, perquè em sembla que el que fan els israelians és molt gros i molt més difícil de justificar que el que fan els palestins. No entro tampoc en la qüestió de si unes accions són conseqüència de les altres o si són o no proporcionades, tot i que si m’ho demaneu us diré que entre dos malvats que juguen amb les vides de persones innocents, sempre em semblarà més greu l’acció de qui dispara sabent que matarà segur un innocent que no la de qui situa aquell innocent com a escut humà per protegir altres coses que li semblen més valuoses que la vida humana. I també crec que la violència no és mai un camí vàlid per assolir la pau.

El mèrit de l’entrevistadora, però, al marge de tot això que dic, és que pregunta i repregunta a l’entrevistat sobre la qüestió clau en el moment actual del conflicte. Potser és una qüestió col·lateral en els 60 anys d’història que arrossega aquesta guerra, però en aquest moment, des del punt de vista periodístic, és el punt número 1 de l’actualitat: Hamàs ha provocat ara Israel sí o no? I encara que sap que l’altre no li respondrà amb claredat –o justament per això, perquè la periodista interpreta que la resposta no és prou clara– insisteix una vegada i una altra per mirar d’atrapar l’interlocutor. Una pregunta concreta i fins a sis repreguntes sobre el mateix tema, la darrera precedida d’una qüestió secundària plantejada, suposo, per intentar que l’altre es refiï i pensi que la bateria s’ha acabat, i llavors, tot seguit de la resposta, tornar-hi amb el darrer intent.

Vet ací el fragment d’entrevista que em sembla magistral:

«–Israel manté que l’ofensiva és fruit del llançament de míssils disparats contra el seu territori des de Gaza.
–Durant sis mesos hem viscut una treva que els israelians no han respectat. No van complir la seva part i van continuar amb el bloqueig.

–També durant la treva van impactar míssils a Israel...
–Ells van idear aquesta guerra no contra Hamàs, sinó contra els palestins. Els israelians utilitzen els míssils com a excusa per justificar l’agressió de què som objecte.

–El fet és que es van disparar míssils. Hamàs reconsiderarà aquest tema?
–Lamentablement, els israelians no ens deixen cap altra alternativa que no sigui la de defensar-nos i la de preservar la nostra dignitat.

–Creu que el llançament de míssils contribueix a defensar els palestins?
–No es pot comparar l’acció dels avions israelians i la dels projectils de fabricació casolana, que són l’únic mitjà per defensar-nos de l’agressió.

–Els israelians mantenen que la guerra és una reacció als míssils...
–No és veritat. I no entenem per què el món s’omple la boca parlant de Hamàs, quan Israel fa el que fa.

–Si el món critica, no pot ser que Hamàs s’hagi equivocat?
–Què espera el món? Que ens rendim? Fa anys que patim un bloqueig.

–L’escriptor israelià Amos Oz, una figura identificada amb la recerca de la pau, manté que Hamàs és responsable de la situació.
–Ell és israelià, un sionista, tant se val si és del camp de la pau o del camp de la guerra. Ell vol justificar l’agressió.

–Què li aconsella ara a Ismail Haniyeh? Que accepti o demani un alto el foc?
–El que hem de mostrar és resistència davant Israel. No acceptarem una treva que mantingui Hamàs bloquejat o amb sancions. Volem veure com l’alto el foc acaba amb els atacs i el tancament de Gaza.

–També posarà fi al llançament de míssils contra territori d’Israel?
–Si no ens agredeixen dubto que es llanci cap míssil des de Gaza. Els míssils només són per defensar-nos.»

Molt bé, doncs, Jana Beris.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Perles (4): Moments històrics

«Un únic “sí”, un únic “no”, un “massa aviat” o un “massa tard” fan que aquest moment sigui irrevocable per a centenars de generacions i que la vida d’un sol individu determini la d’un poble sencer i fins i tot el destí de la humanitat.» (Stefan Zweig, Moments estel·lars de la humanitat, pròleg, 1927)

«Zona de fumadores»

Només una anècdota, com a excusa per dir-vos que ja torno a ser aquí. A l’hostal on hem estat aquests dies –ja fa molts anys que hi anem entre Cap d’Any i Reis, és com una tradició familiar– hi ha ara una ínfima «Zona de fumadores / Zona de fumadors»: un quarto de sis metres quadrats amb dos cadires antigues, una tauleta de fusta, un parell de cendrers i uns petits finestrons per ventilar-lo.

De primer vaig pensar: quina perfecció! Perquè compleix totes les condicions de la correcció política: els fumadors i les fumadores, marginats; hi ha distinció de sexes; i, a més, primer s’anomenen les fumadores i després els fumadors.

Anava errat: no m’ho ha dit ningú, però em sembla evident que «Zona de fumadores» era en castellà i «Zona de fumadors» en català. O sigui, suposada correcció política per la via del bifidisme. (Amb un criteri absurd, per cert: un cop llegit «Zona de fumadores», ja tothom sap què hi ha allà; si s'escriu el missatge en els dos idiomes, el més lògic és que primer aparegui el minoritari, el que es tracta de preservar, el que no coneix tothom, perquè si es posa primer el majoritari, el que entén tothom, ja no cal el segon, atès que els catalanoparlants sabem tots castellà i ja hem entès què vol dir «Zona de fumadores»; d'altra banda, en aquest cas la repetició és doblement absurda: si s'hagués escrit només «Zona de fumadors», algú hauria tingut cap problema per entendre-ho? No és gairebé insultant o almenys còmica la repetició, en un cas com aquest? És clar que a Barcelona de vegades trobes rètols que diuen «Metro / Metro»...)

I ara que hi caic, les dones castellanoparlants no tenien lloc on fumar!?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Il Guardiano del Faro

Un amic m’ha parlat d’Il Guardiano del Faro. Il Guardiano del Faro era el pseudònim que va utilitzar els anys 70 i 80 un compositor i teclista italià que es diu Federico Monti Arduini, que després va fundar l’empresa Café Concerto i n’és l’actual president.

D’ell, de quan era Il Guardiano, és una peça mítica titulada «Amore grande, amore libero» (encara que m’agrada més aquesta versió, per les imatges i perquè hi és per triplicat ;-)), que va ser la cançó de l’estiu a Itàlia l’any 1975 i un dels cims del pop instrumental a tot Europa. Tres anys abans ja havia arribat al tercer lloc de la classificació en el Top 100 italià amb «Il gabbiano infelice», una adaptació arranjada d’«Amazing Grace», la cançó angloamericana del segle XVIII que va esdevenir una de les banderes per a l’abolició de l’esclavatge a Amèrica i després un símbol dels drets humans, i que no ha parat de sonar al llarg de dos segles i mig a banda i banda de l’Atlàntic. Fins i tot la canten alguns indis natius nord-americans quan fan actes de reivindicació ètnica o territorial. (La meva versió preferida és la de Kelly Family amb motiu del traspàs de la mare, suposo que perquè jo sóc dels que anys després vam assistir commocionats, com si fos una tragèdia, a l’anunci de Paddy Kelly que es feia monjo. Però també estan bé les versions d’Aretha Franklin, un altre mite meu, o Judy Collins. Ja me n’he anat del tema, aquests sentiments...)

He pogut comprovar que Il Guardiano del Faro, que també va fer qualque incursió en el cinema (com ara la tonada principal de Papillon), per a molta gent que ja tenia una mica de consciència els anys 70, i no diguem si són italians, és un punt de referència ineludible en la seva formació i en les seves vivències. Ara, aquests dies, gent a qui he demanat per Il Guardiano m’ha dit: «Des que vaig veure que et feies dir el vigilant del far que vaig pensar que allò em sonava, però no sabia per què. I ara que ho dius hi caic: era Il Guardiano! Fa tant de temps! Quins records...»

Això explica que hi hagi tantes i tantes webs que duguin aquest nom italià. Hi ha fins i tot un llibre famós amb aquest títol, i un munt de blocs: Guardiano del Faro, Il faro di Han - Il guardiano del faro, Il blog del guardiano del faro, Il guardiano del faro, il Guardiano del Faro, etc.

Ha estat bé saber que el vigilant del far té arrels, companyies i precedents prou sòlids. Gràcies, A.

I ara, m’agradaria que no us sonés com una fórmula buida ni com un parlar per parlar ni com un simple tòpic ni com una utopia absurda el desig que tingueu un molt bon any nou. Me’n vaig uns dies, com cada any, a reflexionar sobre tot plegat a la vora del foc a terra, i torno per rebre els Reis.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)