dissabte, 28 de juliol de 2007

Qüestions de llengua (XVII): Llenguatge no sexista

En tinc el retall però no la referència exacta. L’autora del text és la periodista –dedicada des de fa anys a fer d’escriptora, i amb prou èxit– Ángeles Caso, i suposo que l’article es va publicar al Magazine que edita el Grupo Godó el mes de maig o juny d’enguany.

Diu:

«Puc estar d’acord fins a cert punt amb la idea que l’ús exhaustiu del masculí i el femení resulta carregós. Però no oblido que és evident que si el comú plural és el masculí, ho és perquè el masculí ha preponderat sempre al llarg de la història, i les llengües reflecteixen inevitablement les ideologies dominants, la percepció del món més habitual entre els qui les fan servir. I no sols les reflecteixen, sinó que tendeixen a més a configurar-les. No em sembla per tant una idea dolenta que el discurs públic, el dels polítics, els ensenyants, els comunicadors, etcètera, recordi de tant en tant que la meitat de la població és femenina.

»Però fins i tot acceptant que l’ús de “ciutadans i ciutadanes” pugui ser feixuc, el fet cert és que els noms comuns no resolen sempre prou bé el problema del significat. Si jo dic, per exemple, “els homes són violents”, faig referència als homes com a gènere o a la humanitat en conjunt? Si asseguro que “la justícia sol desprotegir els pares en cas de divorci”, al·ludeixo als pares barons o estenc aquesta idea als progenitors en conjunt? Com a escriptora, he hagut d’enfrontar-me molts cops a aquests dubtes. I la meva sensibilitat com a parlant i com a dona m’ha fet preferir les genèrics de tipus “humanitat” o “progenitors” davant els masculins comuns.

»En qualsevol cas, la desaparició del sexisme en el llenguatge no passa només per la utilització dels genèrics. [...] Continuem acceptant el vell parany de l’androcentrisme, mirant de demostrar que som iguals que els homes a còpia de masculinitzar-nos nosaltres en comptes de feminitzar la societat i el seu llenguatge. Aquest és, crec, el què de tot plegat.»

Això escrivia Ángeles Caso.

Però encara hi ha un darrer argument, ara meu. Fins els homes més bèsties i llondros dels temps més remots, en l’època dels nostres pares, avis i besavis, quan volien ser delicats, quan pretenien ser formals en adreçar-se a un públic heterogeni, no s’oblidaven mai de dir «senyores i senyors» (o, durant el temps que va estar prohibit i després mal vist dir-ho en català, allò encara més carrincló de «damas y caballeros»). I ho repetien, al llarg del discurs, les vegades que fes falta. Allò també ho trobava tothom embafador, cansat, fatigant, carregós i feixuc? (I ara no em digueu que sí, que em foteu l’argument enlaire.) O només ho trobem així ara, perquè hem introduït dins el mateix esquema noves variants més comprometedores, que parlen amb més claredat de la desitjada –almenys per mi– igualtat absoluta de drets i deures: treballadores i treballadors, ciutadanes i ciutadans, presidentes i presidents, etcètera? No pot ser que allò que molesti a uns quants dels que es queixen per les «repeticions innecessàries» sigui que per primer cop veuen les dones com treuen el cap en molts àmbits –si bé encara no en tots els que conformen la vida social–? No pot ser que s’adonin amb preocupació que aquests canvis en el llenguatge volen dir que elles ja no seran des d’ara visibles únicament en el terreny inofensiu i deliqüescent dels tractaments elitistes i tan sovint hipòcrites de les «senyores» o «damas» i els «senyors» o «caballeros»? No pot ser que allò que els emprenyi sigui en realitat el fet que les dones puguin començar de debò a equiparar-se als homes? No pot ser que allò que els alarmi sigui que en molts casos no sols s’hi equiparen, sinó que ens avantatgen pel que fa a prestacions i resultats?

(Sí, ja sé que són preguntes retòriques, però m’anaven bé per a l’argumentació.)

Amigues i amics, ací queda dit, tal com ho penso, tot i que reconec que el raonament és feble perquè aquí sols parlem de llengua i la llengua és només una part molt xicoteta de la realitat. Però, com diu Caso, la llengua està condicionada per la realitat i, alhora, contribueix a configurar la realitat.

Pot ser pesat repetir els ciutadans i les ciutadanes, les companyes i els companys i les nenes i els nens –de llarga tradició entre nosaltres, per cert: Cavall Fort va ser des del primer dia una «revista per a nens i nenes», si no vaig errat. I encara més les conselleres delegades i els consellers delegats, o els mestres de casa i les mestresses de casa. Però resulta sens dubte pedagògic. És secundari, si voleu, i molt superficial. Epidèrmic, n’han dit moltes dones. D’inútil, l’han titllat altres. Hipòcrita, han remarcat unes quantes més: només serveix per apaivagar consciències masclistes. Potser sí. Però cal veure la finalitat de tot plegat, que sens dubte no és introduir a despropòsit una manera de parlar complexa sinó reflectir una complexitat fins ara força inexistent, que retrati més bé la societat tal com ha de ser.

Les fórmules no sexistes del llenguatge són només un mitjà, d’acord, i fins i tot un mitjà discutible, però és un mitjà que tenim al nostre abast i que pot contribuir, ni que sigui només un xic, al bon fi que se cerca. I, si més no, fa que es parli i es discuteixi del tema, que ja és cosa prou bona si es vol «desesvair» algun dia la visibilitat social de moltes dones.