Fins ara en aquesta sèrie sobre paradoxes lingüístiques comentava fets de la llengua sense ficar-me en llibres de cavalleries, sense fer-hi polèmica. Avui escric un article amb una mica de controvèrsia, per fer-ho més entretingut.
No he entès mai i per mi és una mena de manifestació d’incultura col·lectiva –dient això sé que segurament el que s'evidenciarà és la meva incultura personal– que apostrofem l’article masculí davant mots començats pel que s’anomena «essa líquida», que se suposa que tots els catalanoparlant pronunciem amb una
e prèvia que s’anomena «vocal inicial epentètica» –se’n diu així, ja em sap greu el paraulot.
És com si ens prohibissin pronunciar
els-top o
els-pin o
elS-porting o
els-tatu quo, que és, em sembla, com hauríem de pronunciar –o almenys com podríem pronunciar– aquests mots o aquestes expressions mentre no es modifiquin els substantius stop o spin i companyia o no s’adapti, si és que s’ha d’adaptar, la locució llatina statu quo. I el Sporting (de Gijón) suposo que no s’adaptarà mai. Però per què hem de dir
leS-porting i no podem dir
elS-porting? Què ens ho impedeix?
Entenc que als espanyols els sigui difícil pronunciar
elstop..., però els catalans em sembla que no tenim cap ni una dificultat per fer-ho.
No passa res per modificar la grafia de stop, com no ha passat res amb spot, status, stand, sprint, stalinista, stress o slogan, que han passat no fa gaire a ser espot, estatus, estand, esprint, estalinista, estrès i eslògan en els nostres diccionaris. I moltes altres paraules. Hi ha una tradició ininterrompuda, ja des de les primeres adaptacions del llatí, que la majoria de mots que començaven per
s seguida de determinades consonants (com
studium, sponsus, status, etc.) es van adaptar fins arribar a estudi, espòs, estat, etc.
Però aleshores, per què no es fa en tots els casos en què hom pensi que el mot requereix una vocal de reforç o epentètica i concretament la
e? Per què cal prescriure que davant la essa líquida s’ha d’apostrofar? Seria menys català, realment, que davant Smith escrivissim sempre
el o
la –
el Smith, la Smith– i que cadascú pronunciés
el Smith com li vingués de gust? Vull dir, seria menys català que uns diguessin
leS-mith i altres
elS-mith?
I a més, resulta que si aquests mots començats amb essa líquida són femenins, llavors no s’apostrofen, com passa per exemple amb schola cantorum i passava fins fa poc amb scooter (havíem d’escriure
la scooter), o snob si parlàvem d’una dona (havíem d’escriure
la snob; en canvi, en el masculí,
l’snob), tot i que molta gent digués
laescooter i
laesnob –amb una
e potser més fluixa. Ja sé que ara s’escriu
l’escúter i
l’esnob (ell i ella), els esmento només com a exemples. I és que això mateix –el que passa amb els femenins– parla a favor de no donar per fet que hi hagi d'haver una vocal epentètica tampoc en els masculins –i encara menys que aquesta hagi de ser una
e. Perquè si aquesta vocal de suport «ha de ser la
a de l'article femení precedent», tal com diu la normativa, però alguns parlants (la majoria?), com acabem de veure, hi inclouen una
e fluixa entremig influïts per la tendència de molts altres mots i/o per la norma sobre els mots començats per essa líquida, vol dir, em sembla, que també es pot inculcar als parlants que stop i altres no han de portar una vocal epentètica. Tret del cas que estiguem a punt d'afegir-li una
e inicial gràfica, però llavors ja seria hora de fer-ho, no?, que fa molt temps que stop es belluga.
D'altra banda, tots sabem que schola –i altres–, si es catalanitzés, passaria a ser escola –o eschola, si volguéssim mantenir el mot com a culte–, per influència de l'altra escola que ja grafiem així des de fa segles. Llavors, quin sentit té que en aquest cas i en els altres femenins fem escriure a la gent
la schola i no
l'schola, que és com en realitat ho pronuncia?
Ja sé que segurament no m'explico prou bé, però el que vull assenyalar és aquesta paradoxa: si creiem que els mots començats per essa líquida ja duen, amagada, una vocal de suport inicial i aquesta vocal, per tendència general o per influència de la norma, és la
e, per què no apostrofem l'article en tots els casos, masculins i femenins? O bé, com jo proposo, per què no deixem d'apostrofar-los tots... fins que no adquireixin en la grafia aquella
e ara amagada?
Perquè després, davant tots aquests mots amb la famosa essa líquida inicial, no s’ha d’apostrofar la preposició
de: de stop, de statu quo, de schola cantorum. Ja sé que és perquè aquí –tornem-hi– la
e de l'article
de fa de vocal epentètica (de reforç), però... visca la claredat i la senzillesa de les normes.
Per mi, doncs, aquesta apostrofació és una complicació innecessària en l’ortografia de la llengua. O escrivim estop i estaf i espin i Esmith i Esporting o no hauríem d’apostrofar l'article. Per què no l'hauríem d’apostrofar? Senzillament, perquè són paraules que no comencen amb vocal i perquè la majoria de la gent no sap què és exactament –ni aproximadament– una essa líquida ni una vocal epentètica. Ni sap si Schindler i Schmidt i Schmauss i schola cantorum i streaming i Scala i Stanford i Skype s'han d'apostrofar, perquè potser no estem segurs de si els hem de considerar masculins o femenins, o perquè la essa inicial va seguida de
dues o més consonants. Com pot saber la gent que aquests mots són com stop, staff, Smith, Stendhal i Spielberg o no? O sigui, com pot saber per què unes sí i altres no?
En fi: hem d’aprendre totes les possibilitats de «essa líquida» que hi ha en tots els idiomes, una per una? O bé la essa líquida és una essa seguida d’«una consonant» i prou, com diuen els manuals? Però si són dues consonants, com en alguns dels exemples que acabem de veure, què passa, ja no és essa líquida? Llavors què fem amb streaming? S’ha d’apostrofar o no? I com sabem que aquell mot és masculí o femení, si és el primer cop que ens el trobem?
Ja ho dic, si un dia stop es converteix en estop, llavors d’acord, ens haurem d’acostumar a afegir aquesta
e- al davant de la paraula i a pronunciar l’estop. Però mentrestant, per què? Què ens obliga a fer-ho així? Per què el IEC, les gramàtiques i els manuals ens manen apostrofar aquestes esses líquides inicials? Voleu dir que no és servilisme o mimetisme respecte a alguna llengua veïna?
Sobre aquest tema
ha parlat, entre d’altres, Joan Costa Carreras, però fa unes propostes diferents de les meves –i segurament més assenyades, perquè en sap molt més que jo.
He escrit sobre altres qüestions relacionades amb l’apòstrof
ací i
aquí, per si a algú li interessa calfar-se encara més el cap.
(La il·lustració l’he presa del bloc Treballem la llengua i literatura catalanes.)
Parlem una llengua que ens permet matisos subtils. La persona que hi està avesada els percep de seguida. A la frase “hem arribat fins aquí” hi advertirà tant el grau d’esperança que implica com el record del camí, segurament gens fàcil, que hem hagut de recórrer fins que ens hem trobat en aquest punt, una cosa semblant a això: “Ho hem passat malament, i tant, hem treballat i patit, ens hem barallat, però ni res ni ningú no ha aconseguit aturar-nos o fer-nos desaparèixer, i som aquí, seguirem aquí, i ara ningú no ens aturarà, i continuarem treballant, ens barallarem i patirem, perquè la meta que ens hem marcat paga la pena com tots els esforços, treballs i patiments.” És, per tant, una frase esperançadora, tot al contrari que aquesta: “Fins aquí hem arribat.” Són les mateixes paraules en un altre ordre, i que diferent el que volen dir.
