Qüestions de llengua (XXXVIII): L’agonia del català?

(Reprodueixo uns fragments de la llarga entrevista que feia l’altre dia Jaume Pi, de LVD, a Francesc Xavier Vila i Moreno, professor de sociolingüística de la UB i director de la xarxa Cruscat del IEC, sobre l’ús social de la llengua catalana.)


–[...] El català està en una situació complicada. Això és cert. No és una llengua petita, estem parlant d’una comunitat lingüística mitjana. Però es tracta d’una comunitat en inferioritat de condicions i que no té un estat propici. A més, estem fent un experiment complicat en lingüística: volem una bilingüització molt elevada de tota la població en dues llengües molt semblants entre sí.

–[...] El que no hem de fer és parlar d’aquestes coses a partir d’anècdotes, que no tenen per què reflectir la realitat. Però sí que hi ha proves empíriques que la pressió del castellà sobre el català és molt forta. També sabem que es pot contrarestar. Posaré un exemple. Tots ens fixem en el famós error del tenir que, una errada que fa 50 anys també es cometia; però, per què no mirem casos contraris? Hem reimplantat paraules que fa trenta anys no es coneixien, com refusar o rebutjar; hem creat paraules noves, com deixalleria; és habitual que ara fem servir el normatiu el que passa en comptes de lo que passa... El que vull dir és que si es volen posar anècdotes negatives, també se’n poden posar de positives. Això demostra que el català té vitalitat: aquestes renovacions en el lèxic ens indiquen que parlem d’una llengua viva. Fins i tot el castellà que es parla a Catalunya ha adoptat paraules catalanes. En tot cas, en aquesta mútua influència, el català juga en inferioritat de condicions. Tenim un entorn que ho fa molt difícil. Estem optant per una societat que ha d’integrar lingüísticament centenars de milers de persones. I ens agrada molt pensar que tothom s’integrarà al català, però és una opció, com dic, complicada.

–Però per què es diu tant que el català agonitza?
–Parlar d’agonitzar és una bestiesa. Perquè una llengua agonitzi, s’han de donar una sèrie de circumstàncies que en aquest cas no es donen. En el cas del català, la transmissió de pares a fills funciona i, fins i tot, capta parlants d’altres llengües; el català té un ús amplíssim en molts àmbits, inclòs l’interpersonal; té alguns àmbits on és llengua predominant com als centres de primària, a secundària i al primer i segon cicle de la universitat; tenim una producció cultural fabulosa; i estem en un moment d’esclat de la música juvenil en català. És cert que en llocs com l’Alguer o la Catalunya del Nord la llengua està al límit de la desaparició, encara que és interessant observar les iniciatives en positiu que es fan per a recuperar-la, sense catastrofismes. [...] Al País Valencià, totes les polítiques governamentals estan orientades a fer que desaparegui. A la Franja, les polítiques de recolzament a la llengua no existeixen. I a les Illes i a Catalunya, la situació és notablement més bona.

–Parlem de Catalunya. Parlàvem de les dificultats del català en una situació de bilingüisme.
–Hem de començar dient que bilingüisme no vol dir res i ho vol dir tot. Què es vol dir? Que tothom conegui les dues llengües i les utilitzi per igual i en tots els àmbits? En aquest país es dóna la paradoxa que s’omplen la boca de bilingüisme aquells que són monolingües en castellà i que no fan res pel català. No passa enlloc més. En d’altres indrets, els que parlen de bilingüisme ho fan per defensar la llengua més feble; a Catalunya, hi ha qui s’omple la boca de bilingüisme i en trenta anys no han estat capaços ni de dir bon dia. Alguna cosa passa: és cinisme. En tot cas, hem de recuperar el concepte no per liquidar la llengua històrica del país sinó per a recuperar-la. I alhora, avançar cap a un model plurilingüista. [...]

–Quin és el principal problema del català, especialment pel que fa al seu ús?
–El català està en una situació de pressió terrible. Fins al segle XX, les llengües es desenvolupaven especialment ens els usos col·loquials i en alguns pocs usos formals. Al segle XX, s’han afegit nous mons, com són els mitjans de comunicació, l’educació, i ara internet. En aquests nous àmbits, el nostre Estat ha jugat en contra del català. Si veiem la regulació dels mitjans de comunicació, afavoreix que els territoris de parla catalana siguin un territori més de l’espai comunicatiu espanyol. [...] És un model amb un conjunt de televisions uniformes, que deixa algun raconet per a les televisions locals i autonòmiques. I, des de Madrid, es juga a la contra. El que hauria de començar a ser plural és l’Estat. [...] La nostra classe política ha permès que totes les televisions que es feien des de Madrid no respectessin el conjunt de llengües de l’Estat. Això no es pot arreglar amb una sola televisió pública catalana. [...] Amb el model actual, entre el 75% i el 80% de la televisió que es consumeix es fa des de Madrid i en llengua castellana. I la demanda sempre segueix l’oferta. Si només hi ha oferta d’un tipus, és lògic que els referents vinguin només del castellà. I, per aquesta raó, el català col·loquial juvenil té serioses dificultats.

–Quines conseqüències pot tenir aquest estat de coses en els mitjans?
–L’actual sistema és gravíssim per al català. S’ha de dir així. Caldria modificar-lo, i segurament la cosa pot canviar gràcies als mitjans d’internet. Els experts diuen que aquí hi ha una nova oportunitat per tornar a començar i esmenar alguns errors. [...]

–Tot plegat té com a conseqüència que la barreja entre ambdues llengües al carrer estigui creant una mena de llengua híbrida?
–No hi ha cap llengua híbrida. Al carrer, pot haver-hi influències mútues, però no tant com ens pot semblar. Els estudis demostren el que ja sabem: que a Barcelona, els catalanoparlants diuen molt vale, bueno i pues. No és cap gran descobriment. Els que utilitzen el català com a segona llengua, que són molts, tenen moltes més influències del castellà, cosa que també és molt normal i que s’ha d’anar millorant. Però no hi ha cap procés massiu de dissolució de la llengua: el que hi ha és molt de contacte inevitable. [...]

–Darrerament, el debat sobre el català sembla que s’hagi tensionat com mai.
–No crec que sigui així. No hi ha ara més tensió que fa deu anys, vint o trenta. Sempre hi ha estat. Es tracta d’una pressió estructural de l’Estat contra el català.

–En gairebé trenta anys de polítiques d’immersió lingüística a les escoles, el coneixement del català és amplíssim a tot Catalunya. És un èxit d’aquestes polítiques?
–És un èxit total. No es coneix cap país en el món que s’hagi arribat a un índex tan elevat de bilingüització com a Catalunya. I és un èxit del sistema escolar.

–Però malgrat això, l’estrany és que existeixi una gran distància entre coneixement i ús de la llengua.
–El que ha passat és que l’escola ha donat eines per a conèixer la llengua però sabem que un nombre important de nens que l’aprenen no la col·loquialitzen: no es veuen capaços d’explicar acudits, fer bromes o negociar amb la llengua, per exemple. En aquest sentit, l’escola té un repte pel que fa la llengua oral i a la seva col·loquialització. Hi ha grans bosses de persones, en especial en l’àrea metropolitana de Barcelona, on falla aquest aspecte. Aquí és on s’ha de fer un gran esforç.

–A més dels problemes estructurals dels quals hem parlat, què cal fer individualment?
–Els processos de recuperació d’una llengua són com una orquestra. Cadascú té la seva responsabilitat: administració, acadèmics, polítics, empreses i tots els individus. Els individus tenen una responsabilitat molt important, però també és veritat que, en qüestions de llengua, funcionem per rutines. És important canviar aquests hàbits. Per exemple, cada cop que trobem una persona que sembla que no sàpiga el català, dirigim-nos-hi automàticament en català. [...] Sabem que hi ha una diferència important entre els llocs on es fan campanyes, com a Catalunya, d’allà on no se’n fan, com a les Illes o al País Valencià. Ajuden a mantenir un cert discurs i fan que aquells que estan disposats a canviar el xip ho facin de forma més còmoda. Però és molt difícil comprovar fins a quin punt.

–En aquesta situació, es fa difícil pensar que pot desaparèixer.
–Ara per ara, no. Però el risc hi és. Els processos d’extinció d’una llengua són abruptes: hi ha fases en què els canvis s’acceleren de cop i poden ser letals. Podria passar que de cop el català perdés valor social, cosa que passaria quan s’imposés la idea que català i castellà han de ser iguals a Catalunya. Dues llengües exactament iguals implica que una de les dues és supèrflua. El català sempre ha de tenir un conjunt de significacions i funcions significatives.

–El bilingüisme perfecte no és possible, per tant?
–No existeix en cap societat del planeta. En les situacions de plurilingüisme, sempre que conviuen dues llengües en un mateix territori, una serveix per a unes coses i l’altra per a d’altres. Si a Catalunya pots viure lingüísticament com si visquessis a Albacete, vol dir que el català passa a ser una llengua inútil, i les llengües inútils desapareixen.

(Entrevista completa a La Vanguardia Digital, 23 febrer 2009)

Perles (11): Llarg termini

«Fa poc vaig veure un anunci a televisió sobre un rímel. L’espot assegurava que aquell rímel durava un llarg termini: 24 hores. Immediatament llançava un missatge tranquil·litzador: ‘En qualsevol moment se’l poden treure amb aigua tèbia.’ El terme llarg termini és impopular.» (Zygmunt Bauman, sociòleg, El Periódico 21 novembre 2008)

Resoldre els problemes del món

Fa un parell de dies un amic –un periodista d’aquells que per pruïja professional pròpia o per encàrrec del seu cap es miren amb lupa tot el que publiquen els altres mitjans, per assegurar que no s’han deixat res d’important, i sé que no s’enfadarà quan llegeixi això– em va enviar un anunci que havia aparegut en un diari espanyol. Us el tradueixo tot seguit, tal com raja: «Faustino León García, 76 anys. Separat i jubilat. Visc sol i estic sol. Sé de tot i entenc de tot. Em considero únic, capaç de donar solució perfecta a tots els problemes del món de la manera més fàcil i natural en el temps més curt possible. Que en prenguin nota els presidents i polítics, ja que ells tenen poder i diners i Faustino León té la solució. El que cal és una reunió al més alt nivell mundial, i comptant amb Faustino León tots els problemes resolts per sempre. Tel. xxx.» (ABC, 17 febrer 2009)

El meu amic li havia trucat. Estava una mica sonat, pobre home. Només feia que repetir les mateixes paraules de l’anunci. Però li va dir, trist, que només li havien trucat dues persones. Que cruels que som tots plegats. No costa tant de trucar-li i fer-li una mica de cas. Resoldre els problemes del món comença per aquí, per fer cas al veí i riure-li les gràcies (sempre que siguin innocents i inofensives).

L’altra opció és que li facin una trucadeta el Sr. Montilla, el Sr. Mas i tota aquesta patuleia, que potser este home tronat de l’anunci té idees curioses, però no estic del tot segur que hagin de ser molt pitjors que algunes de les que ens han ofert els governs d’aquest país els darrers... posem-hi deu anys i tothom content?

(És clar que rellegint l’anunci de l’amic Faustino també et demanes si no fas tu mateix de vegades el mateix efecte patètic amb les teues propostes i reflexions que sembla que pretenguin arreglar el món, quan fas una mica de profeta o d’oracle, vaja. Glups. Ehem. Disculpes.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Perles (10): Ganes de queixalar algú

«[A Snoopy] li agradaria molt queixalar un turmell de tant en tant, però el temor que li peguin el fa controlar els impulsos. Voldria donar-li una bona lliçó al gat dels veïns, però ha observat, com Charlie, que els cops comporten més cops, i s’estima més estar-se’n.» (De la presentació de Snoopy Writer, Charles Schulz, United Feature Syndicate Inc., 1981)

Perles (9): Vagi a l’especialista

«Els metges especialistes són molt necessaris, bàsicament perquè són els que permeten progressar en medicina. Però si volen visitar malalts, han de conservar una part de troncalitat. Jo no accepto que un metge digui “això no em pertoca”. Aquest no s’ha de posar davant d’un malalt. El metge, sigui pneumòleg o sigui cardiòleg, és igual l’especialitat, ha de ser capaç de fer una primera visita d’un malalt no classificat prèviament per un diagnòstic. La medicina interna, primària, és crucial. Perquè molts cops el procés del que t’explica el malalt és a distància, a quilòmetres, del que realment li ha passat. Molts dels meus pacients tenien la causa de la malaltia molt lluny de la raó per la qual es queixaven. Ho he explicat moltes vegades: “No es pot visitar a trossos.” L’home, des del punt de vista biològic, no és una suma de sistemes. És una unitat.» (Ciril Rozman, entrevistat per Núria Escur, Magazine 1 febrer 2009)

Fets diferencials (18): El múscul empresarial català

La notícia alarmista: els concursos de creditors –suspensions de pagaments i fallides– s’han triplicat l’any 2008 a Catalunya. Quantes n’hi ha hagut? Més de set-centes. Això és molt greu? Sí, però parlem-ne.

«A Catalunya hi ha 33.599 empreses que facturen més d’un milió d’euros, fet que converteix el país [sic] en líder empresarial per damunt d’altres països de dimensió similar com Bèlgica (16.978 empreses), Dinamarca (5.588), Finlàndia (9.172), Noruega (13.192) i Suècia (16.764)» (La Vanguardia, 8 febrer 2009).

D’aquestes 33.600 empreses que facturen més d’un milió l’any, 4.032 (12%) depassen els 10 milions d’euros, i 671 (2%) més de 50 milions. Certament, a Dinamarca, per exemple, el 57% de les empreses facturen més de 10 milions i les que en facturen més de 50 milions representen el 28%. Però aquests percentatges de Dinamarca signifiquen 3.185 empreses (menys que a Catalunya) que guanyen més de 10 milions i 1.564 empreses (més que a Catalunya, ara sí) que en guanyen més de 50. Són dades d’aquest any passat, extretes de l’estudi La dimensió de l’empresa catalana 2008, del Col·legi d'Economistes de Catalunya).

Heu vist enlloc aquests titulars? Heu llegit en cap portada de cap diari «L’any 2008 30.600 empreses de Catalunya van facturar més d’un milió d’euros»? No, oi? Jo tampoc. Aquestes dades que us he reproduït les he hagut de pescar a la penúltima pàgina d’un diari d’aquest diumenge, i ocupaven una miserable mitja columna.

O sigui, la notícia alarmista cal posar-la dins d’aquest context. Queden 33.000 empreses dempeus. Moltes amb dificultats, però vives. I això que no comptem les que facturen menys d’un milió d’euros. Nosaltres estem just a la ratlla.

D’altra banda, l’empresari gironí Josep Serra Quintana escrivia el mateix dia: «Davant la greu situació econòmica sembla que últimament només hi ha un culpable: la banca. No deixo de preguntar-me què n’han fet els particulars, empresaris i, evidentment, les administracions, del gran flux de diners, superàvits i beneficis d’aquests magnífics últims anys. Queda palès que molta gent no ha actuat com calia, no han estalviat, no s’han dotat de recursos propis, ni han fet fons de reserves: s’ha dilapidat tota la bonança? Haig de creure que quasi tot el que es guanyava es malgastava?» (carta als mitjans de comunicació, 8 febrer 2009).

En resum: tret d’excepcions, em fa l’efecte que fins ara pleguen o fan expedients de regulació d’ocupació empreses de cultura espanyola i de sectors molt determinats, empresaris que vivien només de crèdit i no feien estalvi, no tenien tresoreria, es gastaven tot el que ingressaven, cada any consideraven benefici el que trobaven a caixa. Gent que ara, que van mal dades, no volen saber res dels seus treballadors, com si els haguessin fet un favor contractant-los, i si t’he vist no et conec. Són grans empreses, certament, i tenen una gran transcendència social perquè les seves irresponsabilitats les pateixen moltes persones, però són una minoria. Almenys de moment. I sé que hi ha excepcions: empresaris que han quedat entrampats sense culpa. Però són excepcions, tal com jo ho veig.

En canvi, molta gent, milers i milers d’empresaris d’aquest país continuen dempeus, i la immensa majoria aguantaran. Potser no tots de la mateixa manera. N’hi haurà alguns que, malgrat totes les prudències, finalment petaran per manca de negoci, però no a la primera dificultat, que és el que passa ara. I vull creure que fins i tot la majoria dels empresaris que ara lluiten i potser al final hauran de plegar quedaran com van començar, proporcionalment igual com els seus treballadors, no se n’hauran aprofitat. Tots cap a casa, però ells els primers, i segurament sense salvavides, com els altres.

En canvi, potser molts no han crescut en els anys de bonança tant com haurien pogut, però no han crescut tant com voldrien o podien per prudència, perquè no tenen vocació d’aventurers temeraris, perquè saben el trauma que pot suposar el fet de crear llocs de treball teòricament indefinits que en realitat són absolutament precaris i que depenen del primer cop de vent fort.

O sigui, en temps de creixement la gent se sent especialment tranquil·la i satisfeta si aconsegueix un lloc de treball en una empresa d’anomenada –i els amics i coneguts el feliciten: carai, treballes a Tal?– o bé en una empresa xicoteta que té com a client principal una gran empresa –carambes, vosaltres sou els que feu els dallonses de Tal?–, però en èpoques de crisi treballar en aquest tipus d’empreses importants és tenir molts números d’inestabilitat. En canvi, moltes petites empreses, milers, que no facturen gaire i que tenen clients prou diversificats, estan més ben preparats per combatre les crisis, per estrènyer-se el cinturó i per treballar el doble i rebaixar els preus dels seus productes i serveis fins que la torbonada passi. Per poc que puguin, tothom continuarà tenint feina: són empresaris de raça.

Tot això que dic aquí no vol dir que no hi hagi crisi ni que no hi hagi molta gent que ara ho passa malament. El que dic aquí vol dir simplement el que dic aquí, fart de tant alarmisme descoratjador com et trobes als mitjans de comunicació. Ni més ni menys. I no em paga el govern ni cap patronal. Potser, això sí, he extrapolat més del compte el que veig al meu voltant.

(Tampoc ha eixit gaire als diaris la creixent morositat d’algunes administracions públiques en els seus pagaments. Es veu que hi ha altres prioritats, com ara tenir els bancs contents, que no pagar els deutes. No s’adonen que així paralitzen el sistema? Sí, és clar que se n’adonen, però les empreses petites i mitjanes no criden tant com les grosses, no tenen poder com els bancs.)

Qüestions de llengua (XXXVII): L’autocar i l’autobús

Com que ara, com us vaig dir, viatjo força amb autobús –o en bus, però per superfície i en terreny eixut, tret de quan plou ;-)–, m’he conscienciat sobre la problemàtica que viuen aquests monstres de l’asfalt i voldria explicar-vos una preocupació que m’han transmès: i és que desapareixen els seus col·legues, els autocars (i els cotxes o autos de línia). Comencen a ser invisibles als mitjans de comunicació. Sembla que ja tothom ha d’anomenar autobús qualsevol vehicle col·lectiu que circuli pel carrer o per la carretera (i no sigui un tramvia, és clar). A mi –i a ells no diguem res– em sap greu, perquè es perd una distinció que em sembla que donava riquesa a la llengua.

Us explico la diferència que hi ha entre autobús i autocar en la meva parla i, pel que he pogut esbrinar, en una bona part dels parlants almenys de l’àrea oriental de la llengua. Una distinció que recullen encara la majoria dels diccionaris, però més aviat amb poc encert. Pot ser que ningú no s’hagi preocupat fins ara seriosament d’aquestes pobres bèsties mecàniques des del punt de vista lingüístic?

Potser alguns em direu que la distinció ens ha arribat a través del castellà, però això, que és ben possible, no se sap. El que sabem ara com ara és que és justament el castellà el que empeny en aquests moments cap a la unificació, cap al bandejament dels autocars. I doncs, és ara que jo dic que tenim aquí un fet diferencial que resulta útil semànticament, i que no té gaire sentit que seguim darrere el castellà no sols quan va sinó també quan torna –si és que li seguíem la veta quan hi anava, que ja he dit que no ho sé.

Diu el diccionari que els autocars són els «destinats a transportar un grup nombrós de persones a distàncies llargues o mitjanes». Però no, no cal que siguin llargues o mitjanes: poden ser curtes, com la que hi ha normalment de casa a l’escola. Fins fa poc, almenys al meu voltant, eren autocars els que contractava l’AMPA per portar els nens a l’escola, i qualsevol altre «vehicle col·lectiu per a un grup nombrós» que fos un servei discrecional. O sia, normalment el trajecte fins a l’escola es feia amb autocar... tret que hi anessis amb autobús. I doncs, l’autobús era l’autobús de línia urbana i prou. Crec, doncs, que s’entén que si el «vehicle col·lectiu» fa un trajecte curt que decideixen prèviament els clients, allò és –era fins fa poc– un autocar.

Però això no vol dir que autobús sigui públic i l’autocar privat. Molts autobusos de la primera corona l’àrea metropolitana de Barcelona –els que no pertanyen a l’empresa pública TMB– són privats (Mohn, Soler i Sauret, TUSGSAL, etc.). Quan sóc a la part baixa de Gràcia i tinc pressa per pujar al Putget agafo de vegades l’autobús 87, que és de la companyia privada Authosa (antiga empresa Casas).

Si el trajecte és de llarga distància, i encara que sigui prestat per una empresa pública, allò en principi ja no és –o no era– un autobús, sinó un autocar (o un cotxe de línia). El vehicle col·lectiu amb el qual vas d’excursió o de viatge, sigui un recorregut curt o llarg, és un autocar –tret que hagis decidit passar les vacances fent voltes amb el 29 per la circumval·lació de Ciutat Vella (encara hi ha gent a Barcelona que diu «fas més voltes que el 29», que en realitat era un tramvia però que si continués existint seria un autobús).

Per tant, l’autobús serveix, d’acord amb el diccionari, per al «transport col·lectiu urbà i interurbà»... i hauríem d’afegir, com hem vist fa un moment, «no discrecional», és a dir, subjecte a uns criteris –horaris i parades– que, per dir-ho d’alguna manera, estableix l’empresa i no els usuaris. Però el problema és saber també què vol dir exactament interurbà, perquè un servei de transport col·lectiu que vagi d’Igualada a Moscou és interurbà, però sens dubte no és un autobús –o no ho era fins fa quatre dies. O sigui, dir «urbà o interurbà» és una expressió tan confusa que caldria eliminar-la: no serveix per a res.

Cal combinar, doncs, tres elements per saber si parlem d’un autobús o d’un autocar: urbà / no urbà, proximitat / llunyania i discrecionalitat / no discrecionalitat.

Anant a la proximitat, quan s’acaba la distància curta i quan comença la llarga? I també: què passa amb les distàncies mitjanes? Diu la GEC que «hom reserva aquesta denominació [autobús] quasi exclusivament per al d’ús urbà, mentre que hom sol anomenar autocar l’autobús [entoma aquest prodigi de definició, just quan miren de distingir l’un de l’altre!] d’ús interurbà, destinat, per tant i sobretot, al transport per carretera.» Una altra vegada la confusió urbà/interurbà. Però en aquesta definició hi ha una altra clau del misteri, que és aquest «quasi exclusivament». Perquè no és veritat el que diu el diccionari d’Enciclopèdia sobre autobús: «Vehicle automòbil d’ús urbà destinat al transport col·lectiu de persones.» No, no és exacte. L’autobús pot ser perfectament interurbà. La gent que va de Barcelona a Esplugues amb el 63, el 67, el 68, el 78, etc. hi van amb autobús, i això ho reconec fins i tot jo. Aquestes línies són d’autobusos.

En canvi, és possible anar a Esplugues amb autocar? Sí. Si agafes un hispano dels que van a Igualada i aquell hispano para a Esplugues –ara no hi paren, em sembla, però abans sí–, has anat a Esplugues amb autocar. Perquè l’hispano normalment és un autocar (o un cotxe de línia). Tots els hispanos són autocars? Noooo. La gent d’Abrera, d’Esparreguera i de Vilafranca del Penedés es mou per l’interior d’aquestes poblacions i les respectives rodalies amb hispanos, és a dir, amb autobusos urbans de l’empresa Hispano Igualadina.

Per tant, si el vehicle fa un trajecte curt amb unes parades prèviament establertes per l’empresa propietària del vehicle i amb uns horaris que els usuaris no poden canviar, llavors és un autobús, tant si l’empresa que gestiona el servei és pública com si és privada. Podria haver-hi, teòricament, un autobús interurbà fins a Igualada? Sí, però seria car el manteniment, perquè els preus de l’autobús han de ser baixos i uniformes. Si són preus alts, o si són variables segons el trajecte, llavors ja no és tampoc un autobús, sinó un autocar.

El diccionari d’ús d’Edicions 62 (Gran diccionari 62 de la llengua catalana) afegeix que un fet diferencial de l’autocar pot ser l’ús turístic. Hi estic d’acord... Però llavors, què fem amb el bus turístic? És clarament un autobús.

En resum, no acabem de deixar clara la frontera, si és que és clara, entre l’autobús i l’autocar, aquella frontera que, parlant, els catalanoparlants del meu rodal sí que tenim –o teníem fins fa quatre dies– prou establerta. Sabíem en cada cas què era una cosa i què una altra. Ara, explicar-ho no és gens fàcil, com heu vist. Això sí que és el geni de la llengua, ja ho crec. Un geni que viu molt a prop del món dels misteris.

Ara fa uns dies, quan rumiava sobre tot plegat, vaig declarar de sobte en una reunió d'amics: «És impossible definir autocar.» La riallada va ser de les que fan època. Però, tot i el misteri, provem unes definicions:

autobús vehicle automòbil col·lectiu no subjecte a uns rails, de lliure accés, destinat a transportar un grup nombrós de persones a un preu econòmic fix per una mateixa població o per poblacions adjacents, amb una freqüència de pas regular, uns recorreguts invariables i unes parades prèviament establertes i molt pròximes les unes de les altres.

autocar vehicle automòbil col·lectiu no subjecte a uns rails, destinat a transportar un grup nombrós de persones, que incompleix alguna de les condicions per ser un autobús. Pot ser de llarg recorregut, de serveis discrecionals (accés restringit establert mitjançant contracte o acord previ), de preus variables, etc.

Ja ho sé, són massa llargues, cap diccionari no me les acceptarà.

Perles (8): Informar sobre manifestacions

«Topem amb una [...] manifestació que [...] porta cartells i banderes. Al davant de tot, un rètol que diu: Les espagnols de Paris. ¿Què voldrà significar una designació tan vaga? Són una trentena només [...] El que porta el cartell [...] és un català, fill d’un estorer famós a Barcelona: estudiant fracassat, després actor còmic, a estones tenor i sempre bala perduda. [...] Els altres manifestants, més aviat espellifats, fan més cara d’esperar un sopar calent que de voler entrar en combat. És possible que demà algun diari francès enalteixi la gesta d’aquest grapat de desesperats als quals la guerra ha ofert sortida a una situació insostenible. [...] El fet, però, no privarà de donar a aquesta trista realitat uns aires de llegenda. I serà probable que llegim en algun diari francès: Le peuple espagnol demande se battre pour la France.» (Gaziel, París 1914. Diari d’un estudiant, Aedos 1965, anotació del 2 d’agost del 1914, p. 39-40)

Una altra:

«L’amic Ragasol ha fet publicar a La Publicitat d’aquest matí que ahir al Parc, quan jo anava amb ell entre la multitud, em va reconèixer la gent i em va fer una ovació. Sorprès de la notícia, he recordat després aquella noia del poble que havia picat de mans davant meu. Per a Ragasol, aquesta noia era tot el poble i el seu aplaudiment isolat l’ovació d’una gentada.» (Amadeu Hurtado, Abans del sis d’octubre (un dietari), anotació del 13 de juny del 1934)

O sigui, l’esbiaixada a l’hora d’informar sobre manifestacions ve de lluny.

Reptes publicitaris (4): La pujada del gener

Dues empreses importants, d’aquelles que publiquen anuncis a tota pàgina als diaris i bàners generosos a internet, han coincidit enguany en un lema, a partir de la anomenada* «cuesta de enero», una denominació que em penso que ve del temps del Franco, o d’abans i tot. És evident, doncs, que els creatius d’aquests lemes eren espanyols, i segurament una mica carrinclons, per dir-ho finament.

Què ha de fer un traductor que es troba aquest pollastre damunt la taula?

Doncs, ha de fer el que pugui, com sempre. Però en el primer cas la traducció és realment esfereïdora: «La costa de gener ara ja no costa tant» (Telefónica). «La costa de gener»?? En el segon cas em sembla que s’ha fet més bé, tenint en compte el punt de partida: «La pujada del gener amb Alcampo fa menys pujada.».

No crec que el/la traductor/a que ha fet la feina per a Telefónica sigui el/la d’altres vegades. O bé, com passa tan sovint, ell/a ho ha fet bé però l’empresa li ha rebutjat la proposta perquè «s’aparta massa de l’original».

* Si fóssim coherents, crec que caldria escriure la anomenada sense apostrofar, exactament igual com s’ha(via) d’escriure la anormalitat i no l’anormalitat, perquè la anomenada també es podria confondre amb un possible la nomenada. No em sembla tan important el fet que Fabra, en establir aquesta excepció, donés només exemples de mots amb un prefix a- amb valor negatiu (no és el cas de anomenada) com el motiu pel qual va establir l’excepció: els casos «en què la pronúncia exigeix la. Ex.: [...] la anormalitat, la asimetria i semblants (diferenciats, així, de la normalitat, la simetria, &.)» (Gramàtica catalana, 1918, facsímil 2000, IEC, p. 28)


Afegitó del 5 de febrer. Un atent vigilant del vigilant que hi ha a les Terres de l’Ebre diu:

«Penso que l’única raó que podria fer defensable l’excepció de l’apòstrof en casos com ara la anormalitat és que cal forçar la pronúncia sense elisió en la llengua oral. És a dir, quan algú veu escrit l’anormalitat no pot caure en cap possible confusió (s’escriu diferent de la normalitat), i només si pronunciem això que acabo d’escriure ens podem confondre.

»L’excepció, tanmateix, és absurda:
- Inventem una excepció en la llengua escrita per a fer una distinció (la simetria - la asimetria) que ja faríem sense que hi hagués excepció (la simetria - l’asimetria).
- En la llengua oral continua sense fer-se cap distinció quan llegim la simetria i la asimetria, atès que en el segon cas (si enraonem normalment, sense afectació) també fem elisió (les vocals en contacte s’unifiquen), tret del cas que pensem que cal aclarir amb èmfasi a què ens referim. Si això és tan important que es reflectisca en la llengua escrita, ¿què fem en una simetria vs. una asimetria, o què feu els catalans orientals per a distingir de simetria de d’asimetria? Està claríssim: ho escrivim com toca sense haver de pensar en cap excepció, i quan parlem ja fem el que podem per a fer-nos entendre.

»I, per a acabar-ho d’adobar, efectivament, podríem estendre el problema a altres paraules com ara la atracció (vs. la tracció), la avinguda (vs. la vinguda), la apagada (vs. la pagada), la assignatura (vs. la signatura)...

»Tot això no cal, em sembla. Les elisions (les que reflecteixen els apòstrofs i les que no) no deixen de ser petites dreceres de la llengua oral, que sacrifiquen de vegades (poques) la precisió perquè volem anar més de pressa. Reivindico, és clar, el dret a no fer les elisions quan parlem i creiem que així ens fem entendre millor (cas de la asimetria en alguns contextos), però quan escrivim no ens fa cap falta marcar res.» (Joan Mascarell, comunicació personal, 4 febrer 2009)

No faria falta marcar res, Joan. De moment, la norma ens diu que en alguns casos cal fer-ho. Hi ha unes quantes coses més escrites sobre aquest tema (o sobre un punt col·lateral) aquí (al final de l'article).