(Reprodueixo uns fragments de la llarga entrevista que feia l’altre dia Jaume Pi, de LVD, a Francesc Xavier Vila i Moreno, professor de sociolingüística de la UB i director de la xarxa Cruscat del IEC, sobre l’ús social de la llengua catalana.)
–[...] El català està en una situació complicada. Això és cert. No és una llengua petita, estem parlant d’una comunitat lingüística mitjana. Però es tracta d’una comunitat en inferioritat de condicions i que no té un estat propici. A més, estem fent un experiment complicat en lingüística: volem una bilingüització molt elevada de tota la població en dues llengües molt semblants entre sí.
–[...] El que no hem de fer és parlar d’aquestes coses a partir d’anècdotes, que no tenen per què reflectir la realitat. Però sí que hi ha proves empíriques que la pressió del castellà sobre el català és molt forta. També sabem que es pot contrarestar. Posaré un exemple. Tots ens fixem en el famós error del tenir que, una errada que fa 50 anys també es cometia; però, per què no mirem casos contraris? Hem reimplantat paraules que fa trenta anys no es coneixien, com refusar o rebutjar; hem creat paraules noves, com deixalleria; és habitual que ara fem servir el normatiu el que passa en comptes de lo que passa... El que vull dir és que si es volen posar anècdotes negatives, també se’n poden posar de positives. Això demostra que el català té vitalitat: aquestes renovacions en el lèxic ens indiquen que parlem d’una llengua viva. Fins i tot el castellà que es parla a Catalunya ha adoptat paraules catalanes. En tot cas, en aquesta mútua influència, el català juga en inferioritat de condicions. Tenim un entorn que ho fa molt difícil. Estem optant per una societat que ha d’integrar lingüísticament centenars de milers de persones. I ens agrada molt pensar que tothom s’integrarà al català, però és una opció, com dic, complicada.
–Però per què es diu tant que el català agonitza?
–Parlar d’agonitzar és una bestiesa. Perquè una llengua agonitzi, s’han de donar una sèrie de circumstàncies que en aquest cas no es donen. En el cas del català, la transmissió de pares a fills funciona i, fins i tot, capta parlants d’altres llengües; el català té un ús amplíssim en molts àmbits, inclòs l’interpersonal; té alguns àmbits on és llengua predominant com als centres de primària, a secundària i al primer i segon cicle de la universitat; tenim una producció cultural fabulosa; i estem en un moment d’esclat de la música juvenil en català. És cert que en llocs com l’Alguer o la Catalunya del Nord la llengua està al límit de la desaparició, encara que és interessant observar les iniciatives en positiu que es fan per a recuperar-la, sense catastrofismes. [...] Al País Valencià, totes les polítiques governamentals estan orientades a fer que desaparegui. A la Franja, les polítiques de recolzament a la llengua no existeixen. I a les Illes i a Catalunya, la situació és notablement més bona.
–Parlem de Catalunya. Parlàvem de les dificultats del català en una situació de bilingüisme.
–Hem de començar dient que bilingüisme no vol dir res i ho vol dir tot. Què es vol dir? Que tothom conegui les dues llengües i les utilitzi per igual i en tots els àmbits? En aquest país es dóna la paradoxa que s’omplen la boca de bilingüisme aquells que són monolingües en castellà i que no fan res pel català. No passa enlloc més. En d’altres indrets, els que parlen de bilingüisme ho fan per defensar la llengua més feble; a Catalunya, hi ha qui s’omple la boca de bilingüisme i en trenta anys no han estat capaços ni de dir bon dia. Alguna cosa passa: és cinisme. En tot cas, hem de recuperar el concepte no per liquidar la llengua històrica del país sinó per a recuperar-la. I alhora, avançar cap a un model plurilingüista. [...]
–Quin és el principal problema del català, especialment pel que fa al seu ús?
–El català està en una situació de pressió terrible. Fins al segle XX, les llengües es desenvolupaven especialment ens els usos col·loquials i en alguns pocs usos formals. Al segle XX, s’han afegit nous mons, com són els mitjans de comunicació, l’educació, i ara internet. En aquests nous àmbits, el nostre Estat ha jugat en contra del català. Si veiem la regulació dels mitjans de comunicació, afavoreix que els territoris de parla catalana siguin un territori més de l’espai comunicatiu espanyol. [...] És un model amb un conjunt de televisions uniformes, que deixa algun raconet per a les televisions locals i autonòmiques. I, des de Madrid, es juga a la contra. El que hauria de començar a ser plural és l’Estat. [...] La nostra classe política ha permès que totes les televisions que es feien des de Madrid no respectessin el conjunt de llengües de l’Estat. Això no es pot arreglar amb una sola televisió pública catalana. [...] Amb el model actual, entre el 75% i el 80% de la televisió que es consumeix es fa des de Madrid i en llengua castellana. I la demanda sempre segueix l’oferta. Si només hi ha oferta d’un tipus, és lògic que els referents vinguin només del castellà. I, per aquesta raó, el català col·loquial juvenil té serioses dificultats.
–Quines conseqüències pot tenir aquest estat de coses en els mitjans?
–L’actual sistema és gravíssim per al català. S’ha de dir així. Caldria modificar-lo, i segurament la cosa pot canviar gràcies als mitjans d’internet. Els experts diuen que aquí hi ha una nova oportunitat per tornar a començar i esmenar alguns errors. [...]
–Tot plegat té com a conseqüència que la barreja entre ambdues llengües al carrer estigui creant una mena de llengua híbrida?
–No hi ha cap llengua híbrida. Al carrer, pot haver-hi influències mútues, però no tant com ens pot semblar. Els estudis demostren el que ja sabem: que a Barcelona, els catalanoparlants diuen molt vale, bueno i pues. No és cap gran descobriment. Els que utilitzen el català com a segona llengua, que són molts, tenen moltes més influències del castellà, cosa que també és molt normal i que s’ha d’anar millorant. Però no hi ha cap procés massiu de dissolució de la llengua: el que hi ha és molt de contacte inevitable. [...]
–Darrerament, el debat sobre el català sembla que s’hagi tensionat com mai.
–No crec que sigui així. No hi ha ara més tensió que fa deu anys, vint o trenta. Sempre hi ha estat. Es tracta d’una pressió estructural de l’Estat contra el català.
–En gairebé trenta anys de polítiques d’immersió lingüística a les escoles, el coneixement del català és amplíssim a tot Catalunya. És un èxit d’aquestes polítiques?
–És un èxit total. No es coneix cap país en el món que s’hagi arribat a un índex tan elevat de bilingüització com a Catalunya. I és un èxit del sistema escolar.
–Però malgrat això, l’estrany és que existeixi una gran distància entre coneixement i ús de la llengua.
–El que ha passat és que l’escola ha donat eines per a conèixer la llengua però sabem que un nombre important de nens que l’aprenen no la col·loquialitzen: no es veuen capaços d’explicar acudits, fer bromes o negociar amb la llengua, per exemple. En aquest sentit, l’escola té un repte pel que fa la llengua oral i a la seva col·loquialització. Hi ha grans bosses de persones, en especial en l’àrea metropolitana de Barcelona, on falla aquest aspecte. Aquí és on s’ha de fer un gran esforç.
–A més dels problemes estructurals dels quals hem parlat, què cal fer individualment?
–Els processos de recuperació d’una llengua són com una orquestra. Cadascú té la seva responsabilitat: administració, acadèmics, polítics, empreses i tots els individus. Els individus tenen una responsabilitat molt important, però també és veritat que, en qüestions de llengua, funcionem per rutines. És important canviar aquests hàbits. Per exemple, cada cop que trobem una persona que sembla que no sàpiga el català, dirigim-nos-hi automàticament en català. [...] Sabem que hi ha una diferència important entre els llocs on es fan campanyes, com a Catalunya, d’allà on no se’n fan, com a les Illes o al País Valencià. Ajuden a mantenir un cert discurs i fan que aquells que estan disposats a canviar el xip ho facin de forma més còmoda. Però és molt difícil comprovar fins a quin punt.
–En aquesta situació, es fa difícil pensar que pot desaparèixer.
–Ara per ara, no. Però el risc hi és. Els processos d’extinció d’una llengua són abruptes: hi ha fases en què els canvis s’acceleren de cop i poden ser letals. Podria passar que de cop el català perdés valor social, cosa que passaria quan s’imposés la idea que català i castellà han de ser iguals a Catalunya. Dues llengües exactament iguals implica que una de les dues és supèrflua. El català sempre ha de tenir un conjunt de significacions i funcions significatives.
–El bilingüisme perfecte no és possible, per tant?
–No existeix en cap societat del planeta. En les situacions de plurilingüisme, sempre que conviuen dues llengües en un mateix territori, una serveix per a unes coses i l’altra per a d’altres. Si a Catalunya pots viure lingüísticament com si visquessis a Albacete, vol dir que el català passa a ser una llengua inútil, i les llengües inútils desapareixen.
(Entrevista completa a La Vanguardia Digital, 23 febrer 2009)