La generació dels reis de la casa ja s’ha fet adolescent. Els que anaven asseguts als autobusos mentre els seus pares i avis viatjaven drets ja tenen quinze o vint anys. Ja són jovenets.M’han explicat aquesta, d’uns que en van tenir la prova l’altre dia a casa. Venien els fills de dues famílies amigues –força amigues, el problema és que viuen lluny i només els poden veure molt de temps en temps–, entre els 13 i els 16 anys. Un noi i la seva germana, per una banda, i un altre noi per l’altra, cosí dels altres dos.
Es va notar l’educació rebuda en aquest aspecte perquè de seguida que van arribar i van acabar les salutacions inicials –caram, com has crescut, si ja ets més alt que jo, i tu ets la X?, però si eres una nena!, etc.–, en dir-los que passessin a la sala d’estar es van aclofar de seguida tots tres a l’únic sofà. Van tenir ganes de dir-los que a casa seva podien fer el que volguessin, però que si anaven a una altra casa havien de deixar les butaques per als grans i ells seure al final, a les cadires, als pufs, al que quedés lliure. Però, és clar, feia de mal dir. En resum, la mitja horeta d’abans de dinar, de fer el vermut, els tres al sofà i els grans en altres seients, diguem-ne, menys confortables.
I després, quan la taula va estar parada –cap gest d’oferiment a ajudar–, dos dels convidats van tenir clar de seguida quins serien els seus seients i van triar els millors, els que fan servir normalment els amos de la casa, i ja els ocupaven sense esperar cap indicació. Aquí sí, amb delicadesa els van haver de dir que no, que s’havien d’asseure tu aquí, tu ací i tu allí.
Són anècdotes, ja ho veieu. Segurament és massa agosarat treure’n gaires conseqüències. M’asseguren, dels protagonistes, que són «uns bons nanos», «una bona nena», «bones famílies», «bons costums». Però aprofito l’avinentesa per dir un altre cop la meva.
No em fa res que els pares d’aquests tres joves llegeixin això, tot i que em sembla difícil que arribin fins aquí perquè a mi no em coneixen de res. La noia i els nois no ho llegiran, estan massa ocupats amb el Facebook per dedicar-se a llegir blocs de plom, i això els ho disculpo sense cap recança perquè tenen raó. Però si els seus pares llegissin aquest text crec que bàsicament hi estarien d’acord. Perquè ja comença a passar bastant, que la gent et reconeix que sí, que els nois són bons xicots, que les noies són bones nenes, però que se’ls desmarxen en qüestions molt bàsiques d’educació social, i que a vegades tenen temptacions força serioses de clavar-los un bolet per desvetllar-los i fer-los entendre que el món no està fet a la seva mida, com sembla que es pensen massa sovint. Sents a parlar com més va més de l’excessiva condescendència a l’hora de pujar els fills i de l’error d’educar en determinats punts sense exercir l’autoritat, pensant que amb l’exemple i l’abnegació n’hi havia prou. Són els mateixos pares tan liberals els que te’n parlen ara, un pèl amoïnats. I et donen la raó, ells que sempre t’havien titllat d’excessivament estricte ens els teus criteris educatius.
Llegia fa unes setmanes al diari:
–Hem sobreprotegit els fills?
–Sí. Hi ha una sobreprotecció i una permissivitat que cal corregir. Que no s’hagi de ser coercitiu com abans no vol dir que hàgim d’eliminar les regles. Hem passat a un “tot està permès” típic del liberalisme, com si els infants aprenguessin sols a posar-se límits. I per aprendre a posar-se límits n’hi ha d’haver en algun moment, no? Si mai no hem tingut límits, sembla difícil que aprenguem a tenir-ne.
–Dit així, tot això que planteja sembla poc modern.
–Que sembli el que vulgui. M’és igual. Sembla un pensament conservador, és cert. Però a vegades tenen raó. No perquè una cosa la digui una persona més progressista o més d’esquerres forçosament ha de tenir més raó que una altra. En aquest sentit, jo crec que l’esquerra ha perdut el nord durant molt temps, i ha volgut corregir coses que no s’havien d’haver corregit.
(Entrevista de Xevi Xirgo a Victòria Camps, catedràtica de filosofia moral i política de la UAB, El Punt 9 juny 2009)
Segurament tots podríem dir coses similars. Crec, i no ho dic per dir, que comença a haver-hi problemes nous amb els reis de la casa que jo diria que deriven d’allò. A aquesta generació que ara passa a l’adolescència, i als que vénen darrere perquè el fenomen no s’atura, els costarà adaptar-se a la realitat, ara que començaran a comprovar que el món, quan surten fora de casa, no gira necessàriament al seu voltant. Ara, per a molts pares potser el consell ja arriba massa tard, i la majoria no en faran cap cas, perquè creuen molt fermament en la bondat del seu criteri. O senzillament passen dels fills, com deia l’amiga Àstrid, i se’ls trauran mentalment del damunt de seguida que puguin, i que s’espavilin...
Rellegeixo els paràgrafs anteriors i m’espanto una mica de mi mateix, ara em sembla que no em reconec, de veritat.
Perquè també podria ser que no hi hagués cap tragèdia. Ara mentre anava escrivint, de fet, tenia la sensació que en feia un gra massa, que això que alguns pares, mares, àvies i avis i en general adults sobreprotegeixin els infants ha passat tota la vida. Una prova més, aquesta citació de Knud Romer que acabo de recuperar, que fa referència a fets de la postguerra europea:
La tia Annelise havia estat una nena consentida des del dia que va obrir els ulls; era l’única filla i la més jove, i cada dia era el seu aniversari. Era bonica, feia sempre la seva voluntat i jugava amb la gent com si fossin ninos, i ells feien sempre el que ella volia i li seguien el joc.
(Knud Romer, Den som blinker er bange for døden,* 2006)
O sigui, potser estem com sempre: hi ha nens i nenes mal educats i nens i nenes ben educats.
* Segur que no vaig llegir el llibre en danès, però com sempre, si no hi ha versió catalana apunto el títol original i prou; és la meva manera modesta de castigar (?) els editors d’aquí que no fan el que jo crec que haurien de fer quan decideixen traduir una obra. Que no diguin que és molt car: bé que s’espavilen, quan els interessa, a fer propaganda de les novetats catalanes o traduïdes al català. Potser el que haurien de fer és editar menys i fer més bé el que fan, que darrerament no se salva dels nyaps cap editorial, només algun llibre de tant en tant que es veu que la persona que l’ha traduït o l’ha revisat hi ha posat especial cura. Quan parlem de bona literatura, cal creure que som en un país normal i fer les coses com s’han de fer en un país normal. Exactament igual com hi ha restaurants que fan la carta d’acord amb el país on viuen i no en tenen prou, encara que només hi vagin turistes, amb sobreviure sense que se’ls tiri al damunt la PN (policia normalitzadora). I ja sé que no som en un país normal, però en els punts que depenen d’un mateix sí que es pot funcionar com si hi fóssim. I d’altra banda no tot són diners, coi, la majoria de la gent té altres interessos i no pot ser que els editors actuals només mirin la pela. Apa, he aprofitat que el Llobregat passava avui per Sant Boi i m’ho he fet tot al damunt.