Algú pot fer-me el favor, us ho demano si us plau, de dir a la gent que si puja a un transport públic amb una criatura sana de les que caminen soles i hi ha un seient lliure, primer ha de seure l’adult(a) i només si hi ha dos seients, també la criatura? I això penso que hauria de ser així sempre, sense gaires excepcions. La criatura ha d’aprendre a comportar-se en societat, a respectar els grans, a cedir el seient a la seva mare, al seu pare, als seus avis! –per no parlar de les altres persones que ho podrien necessitar més que ella, però això ja és per a nota; ara em refereixo només a deixar que segui l’adult(a) que l’acompanya, i no ella. Com eduquem les criatures? A mi m’ho van ensenyar de molt menut, això. I ara... Si fins i tot he cedit el seient a una embarassada que portava un altre fill de cinc o sis anys i ella, amb el bombo, ha quedat dreta mentre el fill de cinc o sis anyets seia tan tranquil! O a una altra que portava un fill a collibè i un altre de nou o deu anys i hi ha fet seure el de nou o deu anys mentre ella s’estava dreta amb l’altra criatura als braços!
Estic fart, tip, cuit, cansat, fins al coll, fins a les celles i fins al capdamunt de deixar el lloc a gent que es pensa que els seus infants tenen més dret que ningú a seure als transports públics. De manera que ara o no cedeixo el lloc a gent amb criatures que caminen o bé, si ho faig, abans demano a l’adult(a) en qüestió si és per seure ell(a) o bé perquè segui la criatura. Ves si sóc odiós, eh? I si no em contesten de manera correcta des del meu punt de vista, es queden sense seient, apa. Encara més odiós.
És clar que des del seu punt de vista deuen pensar que si tu cedeixes el seient, què t’importa el que ell(a) en faci? Què és això de cedir amb condicions?
Doncs, sí, el que és teu –molt relativament teu en aquest cas, ja ho sé, perquè només l’ocuparàs una estona i, per tant, no has de posar-hi mai els peus al damunt, ni enganxar-hi xiclets, ni...–, el que és teu, deia, ho pots cedir amb condicions. I si a l’altra persona no li agrada el tracte, pitjor per a ella.
No dubto que hi ha gent –aquesta mateixa gent que dic, quan van sols– que cedeixen el seient a les parelles adult-criatura amb el benentès que hi seurà la criatura, gent que els semblarà, al contrari que a mi, que si cedeixen el seient és perquè hi segui la criatura, no pas l’adult(a). Però jo crec que a aquesta gent se’ls ha d’educar, també. I fent el que faig, els educo. O ho intento. És possible que només aconsegueixi que es recordin de la mare que em va matricular, però també pot ser que després, quan ho expliquin a casa o en parlin amb les amistats, es trobin que algú amb una mica de seny els dirà que aquell senyor tan odiós tenia raó.
M’he fet massa gran, que cada dia m’alteren més aquestes coses?
Afegitó del 28 agost 2008. Miracle! Vaig amb metro, no gaire ple però amb quasi tots els seients ocupats, i a l'estació d'Espanya veig que puja una nena d'uns cinc anys amb un senyor. Tot just entrar, el senyor li diu una cosa a la nena, que no sento. La nena corre cap a l'únic seient lliure del vagó i s'hi asseu. Penso: ja hi som. Però per la porta del costat ha pujat a la mateixa estació una senyora amb un cotxet, dins del qual hi ha una criatura d'un any o dos. El senyor que ha pujat amb la nena s'acosta a la dona que porta la criatura i agafa el cotxet. O sigui, anaven junts tots quatre, el que passa és que han pujat per portes diferents. En el mateix moment que l'home agafa el cotxet, s'esdevé el prodigi. La nena que havia corregut a asseure's crida: "Mama!" I la dona del cotxet s'acosta a la xiqueta, la xiqueta s'alça del seient i el cedeix a la seva mare. O sigui, quan han pujat el pare es veu que ha dit a la filla gran: "A veure si agafes aquell seient per a la mare." Una família exemplar. Encara hi ha esperança.
Afegitó del 24 abril 2009. Pujo al 32 a Tarradellas-Borrell. També hi puja un noi d'uns 12 anys, que ha arribat corrents per agafar el bus. Ell puja primer. Passo la targeta per la cancel·ladora després d'ell. Al fons de l'autobús hi ha un seient lliure, un de sol. El noi hi va. Però just abans de seure passa una cosa meravellosa. Es gira, em mira –jo ja m'havia quedat a la plataforma del mig, dret– i em fa un gest com dient: si vols seure tu... Li responc amb un altre gest d'agraïment. El noi veig que va al IES Gal·la Placídia, a Príncep d'Astúries - Guillem Tell. Un noi com cal... tot i que em fa l'efecte que arribava un pèl tard ;-) –eren les 8:35 quan ell ha baixat i em penso que allà entren a les 8:30. Hi torno: hi ha esperança.
Afegitó del 3 novembre 2009. Vaig amb el 27, assegut de cara cap endarrere a la part final, i en una parada arriba corrents un noiet d'uns 7 o 8 anys que posa les mans al damunt de l'únic seient que deu quedar lliure en tot l'autobús. Al cap d'una estona arriba un senyor gran, deu ser el seu avi, i el noiet, que continua tenint les mans al damunt del seient lliure, li diu orgullós, com qui ha protagonitzat una feta remarcable: "T'he guardat el seient!" Aquestes coses em fan feliç, però són tan escadusseres...
Afegitó del maig 2010. Un altre capítol sobre aquest tema. Dia 19 de maig. Pujo a l’autobús i sento que un nen crida i plora, marraneja. L’autobús va bastant ple, només hi ha un seient buit dels que estan reservats per a persones amb necessitats especials. El nen que crida i plora, d’uns tres o quatre anys, és clarament d’aquí, fins i tot diria que catalanoparlant, tot i que va amb una cangur o mainadera sud-americana. Els crits del nen, molt forts, són sempre els mateixos: “¡Nanny quiero sentarme, nanny quiero sentarme!” La nanny li explicava, al començament –just quan jo he pujat al bus– que aquell seient estava reservat, que no era per a ell sinó per a persones grans o malaltes. De fet, a la següent parada ha pujat una senyora gran que alhora duia crosses, i s’hi ha assegut. Però aquella criatura ha continuat cridant sense parar. Crits i sanglots i plors, molt forts, durant uns quinze minuts, fins que tots dos han baixat de l’autobús, en arribar al seu destí (Balmes/Diagonal). Conclusió: aquell nen, quan anava amb la mare, sempre era el qui primer s’asseia al bus, al seient que fos, i no concebia que havent-hi un seient lliure no el pogués ocupar. I la cangur sud-americana, amb molt bon criteri, li explicava que hi havia seients reservats. Però encara més: quan ja feia uns deu minuts que cridava la criatura, hi va haver una senyora que va renyar al nen, en català, dient-li que no havia de plorar i que la nanny tenia raó, i es va veure clarament que el nen l’entenia, però de seguida va arrencar encara més forts els plors i els crits i hi va haver dues persones que van enlletgir a aquella senyora el que havia fet, li van dir que callés i que no s’hi fiqués, com volent dir: “Pobra criatura, al damunt que ha de suportar una mainadera inculta i cruel, que no el deixa seure, vostè encara dóna la raó a la nanny?”
Afegitó del 22 juny 2010. Una àvia amb la néta (6-7 anys). Queda un seient lliure i hi seu l’àvia. Ni la nena protesta ni l’àvia li fa cap gest previ. O sigui, que és un costum o un criteri –un bon criteri– d’aquesta família: en cas de seient lliure, primer hi seu l’àvia. Però un cop asseguda l’àvia, la veïna de seient, amb cara de sentir-se culpable –té uns 30 anys–, diu a la nena: «Vols seure, nena?» i ja fa el gest d’alçar-se. L’àvia i la nena li responen de manera contundent que ni parlar-ne. Bé per l’àvia i la nena, de bon ou bon pollet.
Déu crida Moisès des del Sinaí
Fa 4 anys
