Tesi breu sobre els polítics actuals

Els polítics del nostre país creuen fermament –uns més que altres, però tots hi creuen o almenys ho fan veure– que la realitat es canvia amb les lleis i prou. I molta gent també, hi ha força col·lectius que es posen contents –o s’amoïnen– quan els polítics promulguen una nova llei. Es produeix un escàndol qualsevol i hi ha gent que vol una nova llei per «resoldre» allò, per tal que no es produeixin més escàndols com aquell.

Després de totes les lleis que vulgueu, però, les coses importants de debò continuen igual: els avis reben unes pensions miserables, els immigrants continuen fent cua al carrer per aconseguir papers com si fossin bestiar, els autònoms han de pagar 265 € d’impostos cada mes encara que en facturin zero, els catalans continuem sent espoliats i la nostra llengua minoritzada, es fan habitatges de protecció oficial que queden buits un cop enllestits –i això quan es fan, que de vegades s’aprova fer-los i no es fan, i sens dubte algun millet espavilat s’embutxaca uns calerons–, i, en general, les autoritats et tracten com si els ciutadans estiguéssim al seu servei i no a l’inrevés... Quan toquen alguna d’aquestes coses importants és només per canviar un petit percentatge de la injustícia, de manera que els avis que reben 380 € de pensió ara en rebran un 5% més. Coses així. I diuen que t’has d’alegrar de l’avenç aconseguit.

Hi ha lleis bàsiques que sí, que posen ordre allà on no n’hi havia. Però jo diria que són poques i que ja existeixen: codi civil, codi penal, trànsit, l’organització mínima de les relacions entre les autoritats i els ciutadans. (Quan tinguem estat propi, això sí, caldrà nostrar aquestes lleis, o fer-les de cap i de nou; i en el cas del dret civil recuperar allò que era nostre i que ens han anat arrabassant els darrers tres segles i encara ens podria ser útil.) I després, alguna llei conjuntural, que s’hauria de derogar soleta al cap de cinc anys, o deu pel cap alt. Hi hauria d’haver una disposició final que digués: «Aquesta llei quedarà derogada d’aquí cinc anys.» Posem per cas.

No, no sóc un d’aquests liberals que diuen que com menys estat i com menys impostos millor. A mi ja m’estan bé els impostos per als qui puguem pagar-los i no em queixaré de tenir un estat, sobretot quan sigui propi i no enemic. Però m’emprenya veure que un darrere l’altre els polítics no es gasten els calers en les qüestions bàsiques de debò. Fan coses i coses –i sobretot diuen i diuen– i mai resolen els problemes de tota la vida, els que hem dit: pensions, habitatges, acollida digna d’immigrants, transport públic competitiu, promoció real de la llengua, cancel·lació d’impostos i taxes als que no tenen ingressos...

No és qüestió de fer més lleis, que ja n’hi ha prou. És qüestió de gastar-se els diners de tots en el que és prioritari.

Perquè, a més a més, veus que les lleis bàsiques necessàries ja estan fetes... excepte les que haurien de controlar la política (llei electoral estricta, eleccions realment lliures amb llistes obertes o desbloquejades per a qui vulgui triar noms, limitació de mandats, control dels diners dels partits...), que aquestes no s’elaboren perquè als polítics no els interessa. O, si s’elaboren, són tan i tan inconcretes que no serveixen per a res.

En molts casos, fora del món polític estricte, els que creuen que les lleis, resolucions, reglaments... arreglen el món, són els que estan prèviament organitzats per rebre els doblers en què de vegades la llei, reglament o resolució es concreta a l’hora de la veritat. Per entendre’ns, si s’aprova una llei de protecció de la mallerenga carbonera, alguna de les disposicions finals parla de l’ajuda que es prestarà a les organitzacions que es cuidin d’aquesta au, i la disposició, si mai es concreta –que de vegades ni això–, servirà per finançar l’Associació de Protectors i Protectores de la Mallerenga Carbonera... associació que ha estat la impulsora principal de la llei esmentada.

De la mateixa manera, els polítics creuen en els suflés de caca (en demano disculpes) i en les merengues. Unes declaracions n’apaguen unes altres, uns escàndols fan oblidar els anteriors. L’important és que arribis a les eleccions i que el suflé de caca dels contrincants sigui més gros i faci més pudor que el teu, i que la teva merenga sigui més aparent que la dels contrincants i tapi el teu suflé de caca. Que la gent no es recordi dels teus desastres i sí que es recordi dels dels altres. Molts cops, n’hi ha prou de dir, després de cada enxampada general o de cada escàndol particular, que es crearà una comissió d’investigació per depurar responsabilitats. I ja està, perquè això permet guanyar temps fins que l’escàndol s’oblida o fins al dia en què un nou escàndol o una nova enxampada supera l’anterior.

I de fet funciona. Perquè molta gent, efectivament, que ha dit indignada més d’un cop que no hi ha ni un pam de net i que tant aquests com els altres són uns impresentables, a l’hora de la veritat se n’oblida i va a votar «els seus» de tota la vida, ni que sigui tapant-se el nas. Jo mateix ho vaig fer alguna vegada, fa anys. I llavors no passa mai res, no hi ha decisions definitives entre els votants (entre els votants que voten habitualment, ja s’entén, perquè n’hi ha que sí que no van a votar mai, els prometin el que els prometin).

I qui dia passa any empeny, que és un bon lema per a la gent pencaire però que també fa servei als cínics. Tot i que a aquests els escauria més allò d’anar fent la viu-viu. Perquè és el que fan fins que els enxampen. Si és que els enxampen.

És per tot això que si aquest país avança –i amb crosses, però avança, com demostra que tots els diaris es posessin d’acord ahir en un editorial de mínims... que va al darrere, crec, del que ja pensa a hores d’ara una majoria de la gent conscient del país–, avança força al marge dels polítics actuals. De tots.

Un altre dia parlaré d’aquesta gent conscient, que encara que pugui semblar una minoria a l’hora de la veritat arrossega la majoria.

Perles (28): Els obstinats de vegades tenen raó

«A primera vista [Hilaire Belloc] pot semblar-te tossudament obstinat i, després d’una primera reflexió, penses que és insuportablement obstinat, tot i que amb algunes llambregades de seny, i que és una llàstima... I després d’anys –deu anys, quinze anys–, de sobte, en algun moment se t’acut pensar no que sempre ha tingut raó, sinó que de vegades tenia raó en alguns punts en els quals a tu et semblava que es mostrava cada cop més i més obstinat: punts que avui han estat ratificats per un acord unànime.» (Maurice Baring, carta, 29 agost 1925)

No és bona, la paràbola del divorci

N’hi ha que diuen que Catalunya i Espanya han de partir peres com qualsevol parella quan una de les dues parts o totes dues s’adonen que les coses no funcionen.

Però la paràbola del divorci no és bona perquè divorci implica matrimoni previ. I matrimoni vol dir no sols lligam, sinó compromís lliure, prometença. I potser fills i tot, si bé això no és decisiu perquè també hi poden haver fills fruit d’una violació. De manera que si els catalans diem que tenim el dret de divorciar-nos d’Espanya reconeixem un vincle lliure previ, i llavors comencen les preguntes incòmodes. N’hi haurà que entendran falsament que un dia tot eren flors i violes i promeses eternes i que ara, a instàncies d’una de les parts, que és Catalunya, es vol desnuar aquest compromís de manera unilateral.

Encara no són iguals en cap legislació civilitzada, ni tan sols en el dret civil espanyol, el matrimoni i el rapte. Raptar és, en el significat més tradicional, emparar-se d’una persona amb violència, emportar-se-la, segrestar-la. I el rapte, fins i tot en la doctrina catòlica, era considerat prou motiu com per declarar invàlid, no produït, el matrimoni, «mentre la raptada no recobri la llibertat», diu l’Enciclopèdia Catalana.

O sigui, si hem d’usar imatges il·lustratives, en el cas que ens ocupa va més bé la del rapte del qual la víctima es vol alliberar que no pas la del matrimoni que hom vol desfer.

Perles (27): Llegendes medievals

«El famós dret de cuixa de què gaudien els senyors feudals sobre les dones dels seus vassalls no va existir mai. Ni el cinturó de castedat. És una invenció veneciana del segle XVI. Tampoc va existir el “terror de l’any 1000”. Si la gent no ho sabia que era l’any 1000!»

(Martí de Riquer, citat per Josep M. Espinàs, El Periódico 3 juny 2009)

No sé si això que deia Riquer és veritat, però si ho és n’hi ha per llençar el barret al foc i, amb el barret, la majoria o tots els llibres i articles (i professors) d’història medieval.

Parlar en català al Parlament de Catalunya (i 2)

«Parlar en català al Parlament de Catalunya», deia ahir, pareix una tautologia, però n’hi ha molts, massa, que no troben que ho sigui. Aquesta setmana passada s’ha qüestionat el dret de parlar en català al Parlament de Catalunya.

«L’autogovern de Catalunya s’exerceix en les matèries especificades per l’Estatut. En els casos en què aquestes matèries es defineixen com a exclusives, en corresponen a la Generalitat, de manera íntegra, la potestat legislativa, la potestat reglamentària i la funció executiva» (web del Parlament de Catalunya, pàgina «Posició institucional»).

Entenc que l’organització interna i el funcionament del Parlament de Catalunya cau dins d’això que s’anomena «matèries exclusives» que corresponen a la Generalitat de Catalunya, en aquest cas al seu òrgan legislatiu, el Parlament de Catalunya.

No sóc partidari, de cap manera, d’excloure del Parlament de Catalunya cap veu, usi la llengua que usi, sempre que tingui legitimitat per parlar-hi: bé perquè ha aconseguit en unes eleccions l’acta de diputat o diputada o bé perquè sigui convidat de manera procedent a anar-hi com a expert, observador amb dret de veu, part interessada en un procés legislatiu, etc. Fins avui, crec, ha estat sempre així des de la recuperació parcial –«autonòmica», se’n diu– d’aquesta institució bàsica nostra.

Ara bé, crec que en justa correspondència a aquesta actitud oberta –recordem que hi ha altres parlaments on no és permès usar més que una llengua, que es considera oficial i única d’aquella cambra–, mai dels mais cap diputat o diputada pot ser constret a no parlar en català. I penso fermament que cedir en aquest punt –o permetre les autoritats del Parlament que se cedeixi en aquest punt–, ni que sigui de manera anecdòtica, és posar una bomba a la nostra personalitat, a la nostra dignitat i al nostre futur. Perquè és una de les poques coses, justament, que depèn completament de nosaltres –competència exclusiva– i en la qual el Reino de España no té res a dir. Res.

Per mi, no hi ha despeses més importants en un parlament com el català, representant legal del nostre país, que les que estiguin destinades a resoldre els problemes tècnics que pugui comportar l’exercici d’un principi inviolable com és aquest.

Però representants de tots els grups parlamentaris han reculat més d’un cop en els últims anys en aquest punt, han estat constrets a cedir, s’han donat.

Hi torno: al Parlament de Catalunya tothom que tingui legitimitat per parlar-hi ha de poder fer-ho en la llengua que vulgui. Però al Parlament de Catalunya ha de considerar-se podríem dir dogmàtic, no discutible, incontrovertible, que qui hi parli en català ho pugui fer sense excusar-se de res, sense haver d’avisar prèviament, sense sentir-se culpable i sense que ningú, si no és sota pena d’una forta sanció –com n’hi ha d’altres per a les persones que representen el poble, segons el seu comportament–, posi en qüestió aquest dret sagrat ni faci mai cap tipus de precisió interessada o ingènua sobre l’assumpte. Mai vol dir en cap cas, amb cap excusa de cap mena. Ni s’ha de preguntar, consultar, recordar, demanar o suggerir res sobre aquest aspecte invocant raons econòmiques, pràctiques o diplomàtiques, ni tan sols humanitàries. I això ha de ser sempre d’aquesta manera: no s’hi val a fer memòria que en tal ocasió recent i en tal altra d’històrica es va fer així o aixà. Ja ho dic: cap ni un matís per a aquest dret inviolable.

No hem d’acceptar xantatges, ni raonaments tramposos, ni històries de cap tipus. El dret de parlar en català al Parlament de Catalunya ha de ser absolut i indiscutible. I val més que el blindem d’alguna manera, aquest dret, perquè ja comencen a ser massa colla els que estan disposats a cedir i de fet cedeixen.

Parlo de xantatges, sí, perquè només faltaria que després de la repressió secular contra la nostra llengua ens haguéssim de carregar a les espatlles –podent-ho evitar– les seves conseqüències perverses, els resultats malvats que ha causat la persecució a la nostra autoestima, encara delicada, i a la nostra dignitat, encara ofesa.

Oi que a Alemanya i en altres països civilitzats no es poden fer ni tan sols bromes sobre determinades qüestions? Doncs això. Ni una broma, ni un comentari, ni un matís. Ni un pas enrere.

Parlar en català al Parlament de Catalunya (1)

«Parlar en català al Parlament de Catalunya.» Pareix una tautologia, però per a molts sembla que no ho és.

Em fa l’efecte que hi ha molts catalans, massa, que no s’adonen de la minorització a què està sotmesa la llengua catalana. (Minorització: procés mitjançant el qual es tendeix a propiciar la substitució de la varietat recessiva d’una llengua per una altra de dominant [Enciclopèdia Catalana].) Hi ha massa catalans que es pensen que Catalunya ja és rica i plena i que s’hi pot viure exactament igual que en qualsevol altre país del món. Hi ha massa catalans que sembla que creuen, de fet, que ja som independents, i llavors raonen i actuen com si ho fóssim.

No, no ho som. Pertanyem a un estat que es diu Reino de España, que des de fa segles malda per posar fi a les peculiaritats d’aquesta molèstia de llevant que es diu Catalunya –per a ells, tot sovint «el noreste». Aquest Reino de España al qual pertanyem sisplau per força té una constitució, que els espanyols consideren inamovible, que no parla de Catalunya. Ni una sola vegada –ni tan sols parla del «noreste». I aquest Reino de España, emparant-se en aquesta constitució, és qui decideix les coses importants. Per exemple, què es fa amb els nostres diners. I moltes més.

Centrem-nos en una d’aquestes altres coses importants, que és cabdal en el nostre cas: la llengua. El Reino de España té en vigor gairebé 150 lleis que obliguen que qualsevol producte o servei que es distribueixi o es presti a Catalunya dugui incorporat en els prospectes, etiquetes o formularis l’idioma espanyol per antonomàsia, el castellà. El castellà és, en efecte, l’única llengua esmentada explícitament a la constitució que dèiem abans i quan hom intenta que al Reino de España s’obrin pas, ni que sigui només en els respectius territoris, altres llengües, el Reino de España diu que bé, que potser sí, però que això no és cosa seva i que, en qualsevol cas, qui ho faci caldrà que respecti sempre la preponderància del castellà.

I doncs, el Reino de España, de fet, fa lleis contínuament sobre tota mena d’assumptes –econòmics, culturals, educatius, artístics, sanitaris...– que inclouen referències a la defensa de la llengua espanyola i dels seus usuaris en tot el territori de l’estat, i amenaça amb greus conseqüències qui se salti les normes. Naturalment, són pocs els que se les salten. Un exemple: heu vist mai un prospecte farmacèutic en català? (No dic «només en català», per descomptat, sinó que inclogui el català.) Si algú, al Reino de España estant, conegués només el català –i potser també l’anglès, l’italià, el francès, el portuguès, l’alemany o algun altre idioma– podria aconseguir enlloc del Reino de España un producte farmacèutic amb les instruccions en català, presumpta llengua oficial d’una part del Reino de España?

Això sí que és discriminar.

No cal continuar i parlar d’altres àmbits, perquè aquests arguments s’han exposat i repetit molts cops. Però volia fer aquesta entrada –i ara ho deixaré córrer, que això s’ha fet més llarg del compte i me n’haig d’anar: ja continuaré demà– com a pòrtic perquè s’entengui més bé el que diré en la segona part de l’article, sobre el que és segurament el pitjor atac en pes, fet per espanyols amb la complicitat de molts catalans, al lliure ús del català en un indret on, fins ara, no calia demanar permís ni mirar a dreta i esquerra abans de parlar en català, sinó que era un dels pocs escenaris públics –públics!– en què parlar el català i sentir a parlar en català era el més natural: el Parlament de Catalunya.

L’atac no és d’ara, s’ha anat covant durant els darrers anys, amb episodis iniciats sempre per tres dels actuals grups parlamentaris –socialistes, populars i aquells altres– però amb complicitats de tots els partits de l’arc parlamentari –hi torno: tots els partits. Ara, aquesta setmana l’escomesa ha fet un avenç impensable, perquè s’ha demostrat que el missatge havia fet forat i havia arribat força més endins del que molts ens pensàvem.

Tranquils, no diré noms, només faré teories... però basades en fets.

Continuarà.

Perles (26): El que fan els escriptors

«Tens una idea errònia de què és el que fan els escriptors. No entenen res més que els altres. Només inventen arguments que poden resoldre. Fan preguntes que poden respondre. El que surt als llibres no són persones reals, són invencions. Novel·les o biografies, no hi ha cap diferència.»

(Wallace Stegner, En lloc segur, versió catalana de Dolors Udina, Libros del Asteroide, Barcelona 2008 [t.o.: Crossing to safety, 1987])

Reptes publicitaris (5): Els anys que som a Barcelona

Uns quants autobusos de la capital duen aquests dies un anunci amb aquesta llegenda:

«En els 5 anys que som a Barcelona, X catalans que no podien ser pares ho han estat.»

Segurament l’heu vist els que sou de Barcelona o hi treballeu. A primer cop d’ull és possible que ens hagi passat mig desapercebut. O no del tot, potser ens grinyolava una mica. Per això he pres nota de la frase. Ja a casa, concloc que caldria dir: «En els 5 anys que fa que som a Barcelona...» No?

Ara bé, per què està malament «en els 5 anys que som a Barcelona»? Si interpretàvem en com durant, també està malament? Jo diria que sí, que no podem dir «en els cinc anys que festegem» com no podem dir «durant els cinc anys que festegem». En canvi, sí que podem dir «en els 5 anys que vam festejar». Aquesta construcció, doncs, sembla que només admet el passat, i el passat acabat, no el present i potser ni tan sols el passat duratiu («en els 5 anys que érem a Barcelona...»?) O sigui: «en els 5 anys que vam ser a Barcelona» o «en els 5 anys que hem estat a Barcelona» no tenen cap problema, el present sí.

I doncs, «en els 5 anys que som a Barcelona» no em sembla gramatical.

Tot això m’ho sembla, dic, perquè ho improviso. I ho improviso, perquè en una cerca ràpida no he trobat enlloc que m’ho aclareixi.

Si acceptéssim la fórmula –sens dubte manllevada del castellà, diuen els experts– portar + temps (o distància)*, que molts mitjans escrits i també l’Ésadir (TV3, Cat. Ràdio i cia.), entre d’altres, accepten en el llenguatge col·loquial, la frase evitaria els dos que i potser faria de més bon llegir (?): «En els 5 anys que portem a Barcelona...» Però hi ha molts mestres que de moment no veuen de bon ull aquesta construcció, i segurament ha estat aquesta reticència sàvia el que ha fet que els redactors o traductors de la frase s’emboliquessin amb «els anys que som»... que per mi és molt pitjor que la castellanada que segurament volien evitar.

*És un dels casos que em fa inclinar cada cop més per aquesta construcció. Estic a punt d’acabar un treballet, que publicaré aquí mateix, sobre el portar + temps (o distància) i la seva utilitat en català.

Perles (25): Som complexos

«Si li dic que sóc californià, pensarà que faig pesos i visc a la platja, i tanmateix passo el dia a la biblioteca. Tendim a pensar que els membres d’un altre grup són més iguals entre ells que nosaltres respecte al nostre propi grup. [...] És més còmode inventar categories que acceptar la immensa complexitat de l’univers i que cada individu és diferent. Així neix el racisme.»

(Thomas Gilovich, psicòleg social cognitiu, entrevistat per Lluís Amiguet a La Vanguardia 23 octubre 2009)

Tu sí, tu no

Extracte de la resolució del jutge Juli Solaz, titular del jutjat d’instrucció n. 30 de Barcelona, 19 octubre 2009 (no tradueixo per no trair o amagar ni un bri de les peculiaritats dels originals):

«Debe rechazarse el argumento de las acusaciones de que existe riesgo de fuga porque los imputados [Fèlix Millet i Jordi Montull] pudieron huir con el dinero desviado del Palau una vez se destapó el escándalo tras el registro del edificio, el pasado mes de julio, pero no lo hicieron. Respecto a la posibilidad de que destruyan pruebas que los incriminen, ese riesgo ha quedado conjurado una vez los imputados fueron apartados de la dirección de la institución cultural. No está demostrado que la documentación que presuntamente los imputados habrían conseguido sacar irregularmente del Palau de la Música, a través de empleados de la entidad, después de la intervención judicial estuviera relacionada con la causa o con el desvío de fondos. La prisión preventiva no puede ser una pena anticipada y los presupuestos en que ésta puede dictarse quedan claramente delimitados por la ley. Los que pretenden que se amplíen los supuestos para dictar cárcel provisional han de expresar sus propuestas ante el legislador o ante los partidos políticos para que, de esta forma, se proceda a cambiar la norma.»

Resolució del jutge de l’Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón, 30 octubre 2009 (part final):

«Los hechos imputados son graves en sí mismos considerados, y, si bien es cierto que no existe un riesgo de sustracción a la justicia por el arraigo que los mismos tienen en sus respectivos domicilios, e incluso por la edad que, en particular los primeros tienen, no es menos cierto que los mismos, hasta el día de hoy, han venido ejecutando los hechos y, de quedar en libertad, continuarían en la misma dinámica; y, específicamente, procede la medida, porque el riesgo de que destruyan evidencias u otros datos, documentos o elementos necesarios en la investigación es cierto y evidente, máxime si se tiene en cuenta que, en algunos casos, disponen de fondos y realizan actividades fuera de la jurisdicción española y, por ello hasta tanto no estén aseguradas tales elementos, la prisión incondicional es la única medida paliativa adecuada para concitar el riesgo.»

Així funciona, doncs, la justícia espanyola: a partir de les mateixes dades, gairebé calcades, a uns culpables demostrats i confessos d’un seguit de delictes se’ls deixa lliures i a uns altres no se’ls permet ni la corretja per aguantar-se els pantalons. I si bé no posaria per Luigi, Macià, Bartu, Lluís i companyia ni un escuradents al foc, ni tinc gaires dubtes sobre la culpabilitat genèrica dels encausats pel justicier Garzón –i passejats i escarnits en públic, abans i tot de la resolució, per la seva (seva de Madrid) Guardia Civil–, alguns sí que en tinc, acrescuts després de llegir de cap a cap la resolució esmentada, tan caòtica i mal escrita que fa mal d’ulls. I quan hi ha dubtes, per mi la cosa és clara: el fi no justifica els mitjans. El senyor Garzón ha demostrat unes quantes vegades que per a ell empresonar gent és un mitjà més per atrapar culpables (o no culpables, com en el cas Egunkaria o com en el cas de Barcelona 92, entre d’altres), quan teòricament la presó hauria de ser la conseqüència final de la culpabilitat un cop jutjada, tal com argumenta Solaz. Però és que en el cas de Solaz, el seu culpable no és presumpte, justament, sinó provat i declarat. En resum: si per a la llei espanyola Millet no ha d’anar de moment a la presó (cosa que no entenc però accepto), els altres encara menys. Però el senyor Garzón tenia molta necessitat de demostrar que el seu justicialisme no era només contra uns sinó contra tothom. Qui avui l’aplaudeix pot ser el pròxim.