Dissabte passat l’Església catòlica catalana va fer un homenatge a un dels seus. Així és com em penso que hauríem de mirar-nos aquestes fetes des del món laic trenta-cinc anys després de la mort de Franco, no hi ha més. Altra cosa hauria estat fer-ho en temps del dictador, el qual tapava els seus milers de delictes conscients i freds amb el «i ells més!» amb què acusava de tota mena de crims els «rojos» de la república i de la guerra, tot barrejat perquè li convenia. Que l’Església beneís els seus morts i només els seus, a Franco li anava molt bé, i una bona part d’eclesiàstics espanyols es van apuntar al partidisme blasfem. Uns perquè havien patit molt; altres, més joves, perquè els havien explicat només la meitat de la història. I encara sort que Joan XXIII i Pau VI van aturar una mica aquella dinàmica. Durant la Segona República espanyola hi va haver desordres i abusos, però no es van vestir oficialment de virtut com sí que va fer el franquisme amb els seus crims sistemàtics contra tots els que considerava adversaris polítics –incloent-hi el cardenal de Tarragona i primat, Vidal i Barraquer, que va morir a l’exili– i contra tants i tants innocents. Sobretot quan es ve d’un període fosc, gairebé medieval, controlat per cacics –descric l’Espanya de Primo de Rivera però també la d’abans del 1923–, la proclamació de llibertats, ni que sigui més aviat teòrica, demagògica i superficial com la que hi va haver en temps republicans –només cal recordar la persistència de la corrupció, l’estraperlisme, la inseguretat ciutadana massa consentida o la destrossa que va patir l’estatut català a les Corts espanyoles (com ara)–, la proclamació de llibertats, deia, comporta abusos, és inevitable. Hi ha massa històries prèvies i greuges pendents, molta gent que se’n vol rescabalar i poca que s’arrisqui a ser acusada de connivència amb qualsevol cosa que faci ferum de règim anterior. Però aquests abusos no es poden comparar amb la repressió calculada i mesurada, amb el crim organitzat des de la cúpula d’un estat totalitari que ho controla tot amb la complicitat necessària de cadascun dels graons jeràrquics.
Certament, durant la república, i sobretot durant la guerra, hi va haver justos que van pagar per pecadors i em sembla més o menys lògic que això es reconegui al cap del temps –tot i que jo no ho faria encara, no m’agrada gens que es remogui un passat tan tèrbol i pròxim. Segurament Josep Samsó, el rector del Maresme, va ser un home just, em sembla que no se li coneixen detractors. Va pagar ell. Però això no vol dir que en ell, en l’homenatge que li han fet ara a Mataró, s’homenatgi tots els eclesiàstics de l’època. No, entre ells hi havia també pecadors, pels quals van pagar uns quants centenars, potser milers, de justos.
Durant la guerra, doncs, pagaren justos per pecadors, però hi havia pecadors i justos a les dues bandes, això és el que vull dir. També van morir molts pecadors, justament –ho escric amb cursiva perquè cap mort violenta no pot ser justa–, en els dos bàndols. I uns quants justos i no pocs pecadors es van salvar, van sobreviure, també en els dos bàndols. Però dels supervivents, els que ho van passar més malament van ser sens dubte els que van perdre la guerra, que es van quedar en molts casos sense país. I no eren globalment més pecadors que els que la van guanyar, perquè la culpa principal d’una guerra és sempre de qui la comença, que és el primer responsable dels desastres que tot seguit provoca la guerra, qualsevol guerra. Segonament una guerra també és culpa del qui s’hi torna, que també ha de saber que a partir d’aquell moment ha traspassat un punt de no-retorn.
Els nostres pares, que van viure tot aquell horror, ens deien que «passi el que passi, sobretot, mai més cap més guerra». Doncs això, a veure si els fem cas almenys en aquest punt.