No entenc la dèria aquesta de maquillar la realitat sense canviar-la quan canviar-la és a les teves mans. Aquesta setmana tothom s’ha escandalitzat perquè l’exemplar de la Constitución Española exposat al Parlament Europeu està encapçalat per un escut compost amb elements provinents del franquisme. No entenc l’escàndol. La Constitución Española és com és –i no esmenta en cap moment Catalunya ni el català ni les nostres institucions històriques, ja que hi som– justament perquè es va fer en aquell moment (anys 77-78), en aquelles circumstàncies històriques en què el règim de Franco encara planava sobre l’Estat, i de quina manera. L’escut espanyol de l’època reflecteix perfectament aquesta situació: l’àguila imperial de fons, el jou i les fletxes, el lema «Una, grande y libre». N’hi ha que diuen que a l’Alemanya actual no s’acceptaria de cap manera una creu gammada nazi, per molt històrica que fos, exposada com a símbol del país. I tenen tota la raó. Però és que l’Alemanya nazi va ser derrotada i enterrada abans del naixement de l’actual República Federal Alemanya. Aquesta és la diferència. En canvi, aquí no hi va haver ni derrota ni recomençament ni nova fundació. Hi va haver un führer que es va morir al llit –assetjat de voltors que volien allargar-li fos com fos la vida, insegurs com estaven de si el seu «atado y bien atado» no havia quedat al capdavall prou ben lligat– i el successor, que el mateix dictador havia nomenat, va ocupar el seu lloc tranquil·lament. N’hi ha que en diuen Transición. Potser n’hauríem de dir simplement Relevo.
És en aquelles condicions que es van convocar les primeres eleccions espanyoles de les quals eixirien els diputats que havien de redactar la nova constitució. Unes eleccions convocades i fetes encara amb partits declarats il·legals, i amb un sol «parte» radiofònic oficial cada hora –totes les emissores, també les privades, havien de connectar-s’hi, no podien fer noticiaris propis. I és sota aquella ideologia dominant, que es podria resumir en el famós lema «antes roja que rota», i amb soroll de sabres de fons, com es va redactar la nova constitució suposadament democràtica del suposat nou estat. El senyor Roca i Junyent parla poc de tot això que dic, com si fos col·lateral i no hi hagués influït de manera decisiva, està molt cofoi de la seva criatura. Com n’estava el senyor Solé Tura, l’altre català que es va prestar a fer la comèdia, tot s’ha de dir. No els podríem retreure res si després haguessin denunciat les condicions de manca de llibertat que patien aleshores, perquè llavors tothom reconeixeria que van fer el que bonament podien en aquelles circumstàncies galdoses. Però no, en parlen trenta anys després com si res, com si el nyap que van produir fos no sols el millor que es podia fer llavors, sinó tan bo i tan perfecte que el repetirien avui fil per randa (tret de petits detalls que potser canviarien, però que no n’afecten l’estructura principal).
Els símbols de la dictadura que encapçalen l’exemplar de la Constitución Española exposat al Parlament Europeu són un testimoni gràfic prou eloqüent que les coses van anar així i que els que denunciem la il·legitimitat democràtica a radice de l’actual Estat espanyol no exagerem gens. El fet que després s’eliminessin de la vida pública aquells símbols –maquillatge– no pot esborrar el fet històric: l’actual Constitución Española es va fer en determinades condicions. I mentre no es derogui ni se substitueixi per una altra, aquell exemplar exposat a Europa diu la veritat i és bo que Europa la sàpiga.
Callar la veritat, hi torno, maquillar-la quan de fet es podria canviar, passar la pàgina perquè no es vegi l’escut però sense variar gens ni mica el text que es reprodueix tot seguit de l’escut, això sí que és trair la història i entabanar les noves generacions («noves generacions», mai més ben dit).