«El projecte de l’Autoritat Portuària de Barcelona de transformar els tretze fars que gestiona, repartits al llarg del litoral entre el Port de la Selva i Vilanova, en equipaments municipals és una bona notícia. Aquests edificis, a més de fites fonamentals per a la navegació, son icones característiques de la costa. Alguns destaquen per l’arquitectura i tots són un element més d’un paisatge que de vegades resulta espectacular. Fa anys habitades, aquestes llanternes s’han anat deteriorant. N’hi ha que, per l’abandonament, han arribat als nostres dies en un estat deplorable. La seva reconversió, principalment per a usos culturals, permetrà retornar a aquestes edificacions la lluïssor que van tenir en el passat. Rescatats de l’oblit, aquests fars seran –alguns ja ho són– centres d’interpretació de la natura, museus sobre les telecomunicacions o la història de la senyalització marítima, centres de recerca universitària, aules taller o sales per a exposicions culturals.»(La Vanguardia, text editorial, 8 febrer 2010, p. 2; llàstima que les tres pàgines que hi dedica el diari –el text tan suggeridor reproduït aquí dalt n’és com una mena de presentació prèvia– siguin un clònic maquillat d’un altre reportatge del mateix diari publicat fa exactament quatre anys, començant pel fet que tots dos només parlen dels fars que hi ha a les províncies (demarcacions, en diuen ara, per dissimular) de Girona i Barcelona –amagades sota l’expressió «de Port de la Selva a Vilanova»– i s’obliden dels de la resta de la Costa Daurada, de Vilanova i la Geltrú cap al sud, per on hi ha fars molt importants, i fins i tot algun faroner. I encara, més amunt del Port de la Selva s’acaba el món?)
(La fotografia, fotoxopada de manera convenient i barroera perquè tingui més mar, és del far de Calella.)