dilluns, 27 de febrer del 2006

L’últim vigilant de far?

La Vanguardia del diumenge 19 de febrer parlava de nosaltres, dels vigilants de fars. A la periodista Sílvia Angulo, com correspon a la mentalitat borboniconapoleònica –entomeu aquesta!– del diari per al qual treballa, es veu que li havien dit que fes “Girona i Barcelona”. I ella, obedient, deia que en aquestes dues “províncies” només quedaven tres fars habitats –Palamós, Calella i delta del Llobregat– i que un dels faroners havia plegat feia uns dies –d’aquí venia l’oportunitat del reportatge. No deia res de la Costa Daurada, doncs, que potser hi ha més fars encara amb vigilant i no els coneixem. I per descomptat, ni una paraula de més amunt de Roses, ni tampoc de la Costa Blanca, ni de la Costa de València, ni de la d’Azahar, ni de ses Illes... Prometo investigar-ho..., amb la calma, eh?, com diuen per l'Hospitalet del Llobregat. Però de moment us puc dir que almenys al far de Sant Carles de la Ràpita hi ha vigilant permanent. I que, en canvi, els dos que hi ha al Delta de l'Ebre, el del Fangar i el de la Banya, no que no estan habitats.

Però, en fi, si ara ha marxat en Víctor, el de Calella, imaginem-nos que podria ser que només quedéssim a Catalunya quatre faroners, el de Palamós, el del Llobregat, el de Sant Carles i jo, que m’estic a Barcelona. El far del Llobregat és el més antic de Catalunya. El més modern, ja ho sabeu, és aquest, que es va crear i habitar discretament l’any 2004, el mes de maig, no fa ni dos anys. Llavors encara no estava construït el far, però ja s'hi va instal·lar el vigilant. El far (el nom) el tenim des de fa ben pocs mesos.

(La Sílvia no va contactar amb mi abans de fer el seu reportatge, però va ser perquè em vaig concentrar i li vaig dir telepàticament, si us plau, Sílvia, no diguis res del meu far, que aquest far i la meva vigilància són d’una altra mena. Perquè així no em trobaran quan despatxin –que ja han dit que ho faran– el de Palamós, el del delta i els altres que hi pugui haver més avall. Perquè heu de saber que tots els fars de l’Estat espanyol, tret del meu, depenen del Ministerio de Fomento de Madrid, i el Ministerio ha decidit que s’han acabat els faroners, que no calen. El meu no el tocaran perquè de fet no és de l’Estat espanyol: és en territori de ningú. I potser seré aviat l’últim vigilant de far de Catalunya. Seré un vigilant clandestí, fora de la llei.)

O sigui, els espanyols es carreguen tots els vigilants de far de Catalunya i ningú no piula!

La culpa és de Madrit
i mai més ben dit.
Però els catalans no fan gran cosa,
deu ser que no els fa nosa.


«Cada far –explicava la Sílvia– té pulsacions diferents. És a dir, les pampallugues indiquen als mariners, si consulten el llibre de fars, el punt costaner on són. Així, el de Montjuïc presenta un raig blanc i dos centelleigs agrupats cada 20 segons.» (El meu far també té pulsacions pròpies, però són força irregulars.)

«La llum de far que més llueix és a Palafrugell. Es troba damunt el turó del cap de Sant Sebastià, a una altitud de 168 metres sobre el nivell del mar. La longitud teòrica del seu raig de llum és de 32 milles, però en la pràctica es veu a més de 50 milles, pel fet d’estar situat tan amunt.» El de Sant Sebastià, doncs, és un dels fars amb més projecció lumínica d’Europa i fins i tot del món. Per tant, és el far més important de Catalunya... teòricament. I dic «teòricament» perquè jo no crec en els fars sense vigilant, encara que facin molta llum.

Bé, estic copiant descaradament –i comentant suposo que sense gaire gràcia– unes quantes frases i dades del reportatge de la Sílvia, que també diu que als faroners els fan fora dels fars perquè «les noves tecnologies fan innecessari destinar una persona a vigilar durant 24 hores que el llum del far no s’apagui». El meu company Víctor, el de Calella, diu que és un greu error que s’acabi l’ofici aquest, perquè les avaries són imprevisibles: «Són moltes nits de vigília per aquesta causa. Sembla que ara ja no sigui important si el far és apagat o encès», explica. I tant si és important.

Segons l’opinió del Víctor, els fars haurien de ser «espais oberts al públic i símbols d’hospitalitat, i no un objecte de desig del president de torn de l’Autoritat Portuària». L’Autoritat Portuària té el projecte de reformar els edificis i transformar-los en allotjaments de disseny, com les cases rurals. “Arreglaran” els fars perquè siguin més turístics. I els fars turístics, diuen, no necessiten vigilants.

Aquest far meu és poc hospitalari, ho reconec, perquè no deixa ni publicar comentaris dels passavolants, però us prometo que m’esforço a recollir totes les sensibilitats que m’arriben per correu, totes. De fet, aquest reportatge de La Vanguardia no l’hauria ni vist si no hagués estat que una amable lectora me’n va enviar l’enllaç i fins i tot havia tingut la precaució de copiar-me el text, per si en caducava l'accés al web… I un altre lector no menys amable m’ha enviat aquest mateix cap de setmana un mp3 amb la cançó “El faroner del Cap de Creus”. Us en copio la lletra:

El faroner del Cap de Creus
encén el foc amb llum de lluna,
du barba llarga fins als peus
i mai no menja ni una engruna,
fa tres mil anys que vetlla el far
i ja ha viscut set-cents naufragis,
té la mirada al fons del mar
i sempre canta mals presagis.
El faroner del Cap de Creus.


(Lletra: Miquel Desclot)

Si en voleu sentir una versió de Mariona Segarra...

(Hi ha informació més nova sobre aquest tema dels fars i sobre l’últim vigilant de far.)