Un fet diferencial claríssim: mentre a Catalunya es fa una llei per protegir el so de les campanes, que ha estat declarat patrimoni cultural immaterial, en alguns indrets d’Espanya declaren bé d’interès cultural (cultural!) les matances de toros.I encara més diferencial: mentre a Catalunya, per decidir què fem amb les matances de toros, es recullen signatures, es presenten al Parlament, el Parlament les accepta –com les podia no haver acceptat: de fet, la votació va haver de ser secreta perquè els diputats i les diputades poguessin votar el que volguessin–, es convoquen unes sessions per parlar-ne, es discuteix el tema amb tota mena de gent a favor i en contra perquè hi digui la seva, es fan distincions entre els espectacles en què l’animal és ferit o mort i els que són «només» un joc –i l’animal pateix, sens dubte, però diuen que no queda malferit*–..., mentrestant, com dic, en alguns indrets d’Espanya –de moment Madrid, Múrcia i, ai, el País Valencià– fan decrets unilaterals, sense que ningú pugui discutir res –com si tots els espanyols (i els valencians, més ai) fossin igual de bèsties–, per protegir els espectacles públics en els quals es maten toros, lentament, amb llances, espases i punxons.
* Jo estic també contra els correbous, que quedi clar, ja ho vaig dir fa temps. Aquí només descric el que passa i com passa, el que diuen uns i altres.