Encara queden a Catalunya, gràcies a Déu, i fins i tot a Barcelona, sembla mentida, persones estranyes, gent que sembla extreta d’altres geografies, d’altres edats. Gent que transmet saviesa de la manera com es feia abans. No dic abans dels ordinadors, dic abans de la impremta i abans i tot del llenguatge escrit. Gent que explica coses que no trobes enlloc més: ni el que diuen ni, per descomptat, la manera com ho diuen. No n’han fet cap vídeo, cap reportatge –ni en faran. Com dic són gent estranya que fuig de la normalitat i encara més de l’espectacle i de fer comèdia.Hi ha gaires llocs al món tecnificat i monetaritzat nostre, a occident, on puguis sentir una persona que t’explica coses boniques i ingènues, i sobretot desconegudes, i a més sense haver de pagar?
Una d’aquestes persones és el senyor S. He topat amb ell dues vegades, la darrera fa només uns dies, al barri de la Mercè de Barcelona. Enraonava davant un grup de persones, totes grans, que es bevien el que deia el savi com si fos aigua fresca en un dia de xafogor. Un savi distret, un savi que s’equivoca i que potser no sap gaire d’història ni de ciència, però que sap més que ningú altre sobre el que explica, que no és història ni ciència.
Aquell dia d’en fa set o vuit el senyor S. parlava, entre altres coses, de marededéus, de la de la Mercè, allà a tocar, i de la de Montserrat. I deia, si el vaig entendre bé, que totes dues són símbols del tarannà dels catalans. La de Montserrat és el seny, el recolliment, la distància, la discreció, l’apartament del brogit. La de la Mercè és la rauxa, mira al sud, cap a València, cap a Granada i Còrdova, cap al nord d’Àfrica, on hi ha esclaus captius dels senyors moros amb els quals senyors cal negociar per rescatar-los. La Mercè atia Pere Nolasc i Maria de Cervelló a l’aventura i a la gosadia, la Montserrat encoratja els cristians i els homes i dones de bona voluntat a la paciència i a la feina discreta.
Tot això, i d’una manera encara més ingènua que com l’he reproduïda aquí, ho explicava el senyor S. als seus interlocutors embadalits –jo entre ells.
El senyor S. no el pots contractar, no fa horaris fixos, no cobra per les actuacions. Li pots donar una propina, això sí, i potser te l’accepta, o no, o el pots convidar tot seguit a fer un cafè o una cervesa o un tall de cuixot magre o una truita de bolets, i de vegades et diu que sí i de vegades que no. La gent que l’han vist algun cop la majoria l’han conegut com jo, ben bé de xamba. El trobes un dia, aquí o allà, que explica alguna cosa. Segurament un amic li ha demanat que ho fes, que tenia una colla de gent de confiança que els agradaria escoltar-lo. Jo encara no en sóc amic, diu que calen almenys quatre o cinc trobades d’aquestes perquè et reconegui com un dels seus. I llavors potser ja li podràs demanar, un altre dia, que et faci el favor d’explicar-te una altra de les seves històries meravelloses.
I el que explica el senyor S. no és als llibres, ni hi ha cap web que ho reculli. Ja dic que transmet coneixements només de la manera com es feia abans que existissin els volums de pergamí i els papirs. Em sap un greu, ja ho he dit altres cops, que es perdin aquestes coses! Les tradicions religioses i culturals no tenen la culpa de les manipulacions que n’hagin fet els nostres avantpassats recents o llunyans. Perdre aquestes coses –les matances públiques de toros no tenen res a veure amb això que dic, eh?, per si cal aclarir-ho– és perdre patrimoni històric, humanístic, simbòlic –la paideia, que en deien els clàssics–, un coneixement que, com dic, es transmet encara oralment l’any 2010, com fa mil anys o quatre mil. Perdre això és avançar cap a la globalització sense personalitat que ens fa a tots pastats els uns dels altres, és esdevenir una mica menys catalans.
Ho deixo aquí consignat, doncs, perquè com altres vegades em fa por que si no ho escric, això, com totes les altres coses que sap el senyor S., es perdi per sempre més el dia que el pobre home faci el darrer badall.