He hagut de telefonar a una d’aquestes multinacionals d’origen espanyol que, oh miracle, és de les poques que et deixa triar entre català i castellà quan hi truques. I aconsegueixo establir-hi contacte dues vegades, amb força agilitat, però em surt una veu castellanoparlant: parlo en català i no m’entenen. M’ho diuen amablement, no exigint drets constitucionals com m’ha passat altres vegades. També afablement, els dic en castellà –perquè m’entenguin– que quan he trucat m’han ofert la possibilitat de tenir la conversa en català. En tots dos casos em diuen –sempre amb amabilitat– que truqui a tal altre número: la primera veu em diu que truqui al número X i la segona em recomana que truqui al número Z, que és el primer al qual he trucat. Explico a la segona veu que al Z ja hi he trucat, però que ho tornaré a fer, a veure si ara tinc més sort.Naturalment, una immensa majoria de catalans –jo mateix altres vegades, si tenia pressa– abans d’arribar en aquest punt ja s’han donat i han començat a parlar en castellà i, si en sabien, en anglès, tagal o suahili, el que calgui, perquè el que volen és resoldre un problema i altra feina tenen. Però jo avui penso que ja no ve d’aquí, que serà un (nou) experiment per veure què passa.
A la tercera trucada, doncs –al primer número–, un igualment amable senyor també castellanoparlant monolingüe, aquest amb accent iberoamericà, quan li manifesto la meva sorpresa etcètera, em diu que no m’amoïni, que disculpes i que no cal que torni a trucar, que ell mateix em passarà amb una persona que m’atengui en català.
Quedo escoltant la musiqueta dos minutets i mig de re. Finalment, una senyora de veu igualment afable com totes les anteriors em pregunta en català si em pot atendre en res. Li dic que sí, alleugerit. Però que abans de demanar-li el que necessito, li voldria explicar el que m’ha passat. Li ho explico. I em diu (atenció):
–Sí, això ens està passant molt, cada cop més. Molta gent que truca de tot Espanya demana que els atenguin en català i llavors no som prou gent per a tanta demanda.
–Com diu?
–Sí, sap què passa? Que a Espanya la gent demana que els atenguin en català. I llavors, quan els operadors catalanoparlants els agafem la trucada, se’ns posen a parlar en espanyol, perquè no saben català, esclar. I nosaltres què hem de fer? No podem pas penjar...
–Però... però... per què...?
–No ho entén, senyor? No volen que els atenguin gent d’altres països, volen ser atesos per «espanyols-espanyols», encara que siguem catalans. I amb aquesta tàctica massiva s’emporten, esclar, quasi tots els operadors catalans disponibles. I llavors el que passa és que als catalans que truquen els costa el doble d’establir connexió amb nosaltres, perquè ara l’empresa, que ha detectat el truc, deriva per sistema les trucades a un operador castellanoparlant. O sigui, als catalans de debò, com vostè, tot això els perjudica el doble, perquè han de trucar de mitjana dues vegades, i així molts –al segon intent la majoria ja es rendeixen– es queden sense poder parlar en català quan l’empresa ja havia decidit oferir aquest servei.
Fi de l’explicació. Encara bocabadat, li exposo el problema principal, el que havia motivat la trucada. La bona dona me’l resol perfectament en un tres i no res –com segur que hauria pogut fer qualsevol de les tres persones amb les quals he parlat abans
O sigui, bastants catalans, si fem cas del que diuen les enquestes, som força racistes. N’hi ha prou de veure la polèmica artificial i electoralista que estan muntant ara els nostres polítics, de tots els partits tret d’ICV, al voltant dels burques* fins ara inexistents a Catalunya. Però és que els castellans ho són el doble! Ho són també lingüísticament, amb gent que parla la seva mateixa llengua!!
Naturalment no puc dir el nom de l’empresa, perquè aquesta bona dona podria tenir problemes. Problemes per haver dit la veritat, una veritat que fins ara jo desconeixia i que mai m’hauria pogut imaginar.
*Els burques són lamentables, però ja en vam parlar: si el que volem és eradicar-los, l’arma adequada no pot ser mai la prohibició –parlem d’una manera de vestir; trista, certament, però una manera de vestir!– sinó la mediació social o les estratègies alternatives d’acostament al problema familiar que hi pugui haver al darrere. O bé esperar que la pròxima generació pugi amb valors afegits diferents i canviï, de moment, el burca –o el nicab, perquè de burques ja hem dit que no n’hi ha– per l’hijab. La prohibició del burca aconseguirà que hi hagi més burques i que fins i tot se’l posi, només la part del cap, com una caputxa amb reixeta, més d’una noia amb biquini que anirà d’aquesta manera a la platja, exclusivament a fer la punyeta per a veure qui li diu res. Ho explicava Miquel Ferreres l’altre dia (El Periódico, 22 juny 2010).