dissabte, 24 d’abril de 2010

Sí o no al vel

Em sembla clar, per començar, que prohibir que les nenes vagin a escola amb hijab (vel) és protegir-les d’una possible imposició familiar, i que no hi fa res que la imposició sigui explícita o tàcita: si és una imposició és una imposició...

Però el que passa és que llavors no veig clar que altres imposicions familiars –o socials– sí que es puguin manifestar a l’escola i la del hijab, justament la del hijab, no. Em direu que a l’escola potser no es pot anar amb gorra, però us contestaré que segurament sí que s’hi pot anar amb arracades i altres pírcings, mocadorets de coll, postissos i metxes als cabells, ulleres, pinces, agulles de ganxo, passadors, sivelles, diademes, penjolls i collarets, maquillatge, ombra d’ulls, rímel i màscares de pestanya, colorets, afaits i cosmètics, tatuatges... I només parlem del cap.

Em sembla bé, en principi, que les imposicions discriminatòries a les dones o a les nenes es combatin en una societat moderna, però també em sembla clar que hi ha una frontera entre el que els pares poden «imposar» als seus fills i filles i el que la societat pot o ha d’impedir que els imposin. I, en aquest context, que l’única imposició que s’eviti sigui la del vel...

Montserrat Coll, directora general d’Afers Religiosos: «Em pregunto per què molesta tant que una persona porti un mocador al cap, i crec que la resposta és que encara no som prou tolerants amb els costums dels altres. No hem de tractar els immigrants com a menors d’edat que porten el mocador per imposició, sinó deixar que se situïn, vegin i decideixin per ells mateixos.»

Marta Selva, directora de l’Institut Català de les Dones: «No es pot pressuposar que s’utilitza el mocador de manera forçada. En qualsevol cas, també tenim pressions estètiques les dones occidentals, i el mocador es pot portar per religió, però també per cultura.»

María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta d’un govern superamic que hi ha per allà a ponent: «L’ús de símbols religiosos no constitueix cap problema social en el nostre país. No és el mateix l’aconfesionalitat en les institucions públiques que els drets individuals, que si s’exerceixen amb respecte cal garantir-los.»

Em semblen reflexions prou ponderades. Ja ho veieu, en aquest punt estic a favor dels polítics que ens mal governen en tantes altres qüestions.

Fins i tot estic d’acord amb aquesta periodista: «I si ens poséssim d’acord en les línies vermelles abans de voler abastar la resta? Se m’acut que una cosa és no transigir amb l’ablació del clítoris, la poligàmia o el burca, i una altra de molt diferent entrar en terrenys difusos. Perquè, quin valor de la tradició occidental estem ensenyant a una adolescent a la qual no permetem que es cobreixi el cap perquè, si ho feia, la pressuposem un titella?» (Montserrat Domínguez, La Vanguardia, 23 abril 2010)

I aquesta dèria que ha agafat a la dreta ara, justament ara, sobre el «respecte de les normes del centre» em fa l’efecte que només funciona quan les «normes del centre» van a favor de les seves idees (en aquest cas, idees de fons racista). Ara no em diran els de CiU i els del PP que no han clamat mai pel «respecte als drets dels pares». Cal que en recordem exemples? Doncs, com diuen a Alcoi, o tots moros o tots cristians. Mai més ben dit.

En resum, la meva opinió és que en cas de dubte cal optar per la llibertat. I la llibertat, en aquest cas, és la de portar vel. Amb dubtes, sí, però in dubio... pro libertate.

Afegitó del 24 abril, 17.55 h. Refermo que la meva opinió no devia anar gaire desencaminada després de llegir el que diu justament avui Pilar Rahola: «El tema del vel no és una simple qüestió personal, sinó la porta d’entrada d’un autèntic repte als valors occidentals. I per valors occidentals em refereixo als que conformen la civilització moderna...», etcètera (La Vanguardia, 24 abril 2010). Quan aquesta noia (li dic noia perquè té exactament la meva edat) es posa d’aquesta manera tan estupenda i autoritària, com si fos una bisbessa amb conferència episcopal pròpia, diguéssim, gairebé sempre arribo a la conclusió que les coses són exactament a l’inrevés de com les diu ella. O almenys que són relatives, com gairebé tot en aquest món de Déu. I perquè ho sàpigues, estimada Pilar, els palestins d’avui (2010) tenen més raó que els israelians (que aquest és el fons de la qüestió sempre que fas aquests pronunciaments d’estil quasi catedralici). Et conec, herbeta, que et dius marduix. I si et cou t’aguantes, apa.