Gent amb poder

No el conec de res ni l’he saludat mai, però ara trobo pel carrer sovint l’exconseller Antoni Castells, passejant, enraonant pel mòbil, escorbatat, distret i –em sembla– feliç. Hagi anat com hagi anat la crisi i les despeses forassenyades del tripartit, la seva part de responsabilitat em sembla que ha estat secundària. La causa del dèficit públic català, per gros que sigui i diguin el que diguin els de CiU, la té Madrid, que no ens torna els diners que ens deu. Fa bé, doncs, Castells d’anar tranquil per la vida. Suposo que deu pensar que va fer el que va poder. I segurament és veritat.

També trobo sovint algun altre ex del govern «catalanista i d’esquerres i d’entesa i de progrés» –era així, no? Abans no els veia mai, a Castells tampoc, durant els set anys que han manat.

I en canvi, gent que tampoc coneixia personalment però que trobava sovint fins fa no res al carrer, com Puig –el germà de l’Oriol–, Pujol –el fill d’en Jordi–, Cleries –aquest sempre parlant per telèfon a la vorera de la Diagonal entre Via Augusta i Balmes, banda muntanya– i altres, ara ja no els veig.

Quan manen, els perds de vista. (I ells tampoc ens veuen, és clar.)

És el poder, que aïlla. O que encastella.

En les democràcies, els governants haurien de pensar més en això, que no els passés al final com al Gaddafi i companyia, que d’un dia per a l’altre tothom que els feia la gara-gara, també els poderosos d’altres llocs, ja no en volen saber res –no fos cas que l’onada se’ls emportés de sobte també a ells i els engegués igualment escales avall.

Però ja dic que a Castells el veig tranquil, com si fos un més dels nostres de tota la vida.