Llavors passa l’increïble. El fill petit comença a cridar: «Pare, aquí, vine amb mi!, vine amb mi!!» El pare li contesta: «Si aquí hi cabem tots tres...» Però ja se’l veu dubtós. I com que la criatura continua cridant, el pare hi va i, en comptes de fer-li un sermonet i d’explicar-li que ha de venir ell al darrere perquè en aquells dos seients no hi caben els tres, s’asseu amb el nano xic i deixa sol el gran, que fins llavors s’havia comportat correctíssimament.
Aquest noi, el gran, s’enfada una mica. Diu amb un fil de veu: «Que no veniu?» I veu que no, que no vénen, que tots dos, pare i fill petit, ja xerren despreocupadament de les coses del dia, d’esquena a l’altre. El fill petit, amb la seva manera de fer tirànica, ha aconseguit que el seu pare sigui injust amb el gran. El fill gran es posa de cara a la finestra i plora silenciosament, transcorre la resta del viatge així.
És un nen de cinc o sis anys, el gran, al qual acaben d’ensenyar d’una faiçó prou contundent que qui crida més és qui té més raó. Potser els avis ja van educar el seu pare d’aquesta mateixa manera. El que no sabem és si el pare, quan li van ensenyar la lliçó, va ser la víctima o el (suposadament) afavorit. O tal vegada no ho va aprendre dels pares, sinó que li van ensenyar en una classe de pedagogia familiar, a l’escola de pares, que la prioritat en cas de conflicte és evitar de totes totes que un infant cridi, i que si un crida i l’altre no, primer has d’estar pel que crida.
Potser em falten dades, no conec aquesta família. Però la filosofia sí que la conec, la veig gairebé cada dia, amb altres anècdotes, al mateix autobús.