diumenge, 12 de desembre de 2010

Històries del metro (21): Tornem-hi amb les criatures

Aquest cop manllevo la història –una història repetida cada dia– d’un diari que ven, o venia fins fa poc, uns 200.000 exemplars en paper i té unes quantes desenes o centenars de milers de lectors més a internet. En llegir-la l’altre dia vaig pensar: ja era hora, no sóc l’únic.

Tant de bo alguna de les persones adultes retratades en aquest article decideixi, si encara hi és a temps, contribuir al bé comú i també a la felicitat futura de la seva prole i no a una frustració segura. Perquè si pugen així tindran una bona topada quan arribin al món real. (I després ens queixarem que el suïcidi ja sigui la primera causa de mort violenta del jovent actual. És clar, no poden suportar els primers “no”. Però demano perdó de l’excursió tan extremada: segur que molts suïcidis no tenen res a veure amb aquest tema.)

Deixo clar també que segurament no són la majoria i que tampoc parla aquí l’autor de criatures circumstancialment indisposades –tots podem tenir un mal dia, gent adulta i gent menuda– o malaltes cròniques. Però, encara que sigui només una o dues en cada trajecte d’hora punta –i sempre són les mateixes, dia rere dia–, es fan veure, ja ho crec, ocupen l’espai de molts, també el dels més necessitats, i monopolitzen l’ambient.

Els marrecs de l’autobús

Només de pujar al autobús s’estén el pànic. No triguen ni un segon a fer-se notar amb exigències i rabioles de criatura consentida. Si són al cotxet voler anar a collibè i si van a collibè es revolten amb grans plors de baladrer professional. Exigeixen un seient i quan l’aconsegueixen en volen un altre. No estan mai satisfets amb el que tenen i ho demostren amb un desgrat escandalós. Van llaurar una personalitat tirànica al bressol, on van descobrir que tenien el papa i la mama al seu servei quan trencaven el plor. De manera perversament autodidacta han esdevingut uns virtuosos del xantatge i han fet de l’enrabiada i del sanglot desconsolat la seva manera habitual d’expressar-se. I encara que el bitllet de transport públic no inclou el deure de suportar-los, és allí on exhibeixen tot el seu art.

Quan han crescut una mica més, els dictadorets belluguegen per l’autobús, es posen drets als seients, fan cabrioles i importunen a tothom. És poc probable que el papa o la mama els cridin l’atenció i, si ho fan, sona a pura rutina. Les amenaces són de per riure perquè els marrecs de l’autobús estan acostumats a la impunitat. Tampoc exerceixen l’autoritat moral els avis polivalents que igual com fan de cangur fan també de noi dels encàrrecs. Els avis i àvies pugen a l’autobús carregats amb la motxilla escolar, amb la guitarra i la bossa d’esport dels néts. Algú es compadiu d’ells, els ofereix el seient i queda de pedra en comprovar que els grans el cedeixen tot seguit als plançons perquè facin el mico a pler.

El transport públic és a tot arreu un aparador del país real. Allà s’hi troba la mitjana de gentilesa i de bona educació. No seria exacte afirmar que l’adustesa ha esdevingut norma. Creix el nombre de persones que saluden els conductors d’autobús –cada cop més són dones, ja que hi som– i aquests alhora són més sensibles a les corredisses de la gent que arriba tot sufocada per agafar el bus in extremis. Però els seients reservats són una deu de vergonya. Els ocupen amb descaradura infants i adults que fan com si no veiessin la dona gran que se sosté amb prou feines o la gestant tan avançada que sembla que donarà a llum allà mateix. El marrec de l’autobús al qual no han ordenat mai que cedeixi el seient ignora que la cortesia i el sacrifici altruista fan la vida més agradable. Ignora també que ell mateix és un impediment seriós per a la convivència.

Fa uns dies vaig presenciar al mercat la rebequeria d’una nena dèspota que exigia no sé quins capricis amb rebolcades, sanglots, amenaces, puntades i insults a la seva mare. Una dependenta va dir que estava farta d’aquella mena d’escenes i que trobava a faltar el valor pedagògic d’una bufetada a temps. Ho tenia ben clar: “Una bona plantofada a la mare, faria jo.”

(Ramon Solsona, La Vanguardia 25 novembre 2010)

Que consti que a mi no em molesten els plors, els crits ni les corredisses –al cap i a la fi són criatures–, sinó el fet que es pensin, amb una actitud social tan mal educada i tan poc solidària, que no només són els reis de la casa sinó els reis del món. I, com suggereix l’escriptor Solsona, en el 99% dels casos això és culpa dels pares.