dimarts, 12 de juliol del 2011

Perles (76): Vocabulari infantil

«S’esborren del llenguatge quotidià diversos mots infantívols que els adults feien servir en adreçar-se als menuts –els qui tot just xerrotejaven o els ja més grandets. Mots com ara aquests: bobò (per llaminadura o menja dolça), cocou (per ou), mix, mixa o mixeta (per gat), mam (per aigua o beguda), mèu (pel crit del gat), marrameu (pel crit del gat enfurismat), bua o pupa (per mal o dolor físic), tatano o tatà (per cavall), teta (per germana), tit (per ocellet), tita (per gallina), upa i fer upa (per l’acció d’aixecar o aixecar-se), xitxa o tatai (per carn), papau o papu (per a designar un personatge fantàstic que fa por), etc. I també aquestes onomatopeies: bub-bub (pel crit del gos), coc-coc (pel de les gallines), elis-elis (en aquest cas interjecció que serveix per a fer befa d’alguna cosa), mec-mec (pel so d’una botzina), fer non-non (per dormir), nyam-nyam (per menjar), piu-piu (pel crit dels pollets o ocells menuts).»


Roser Latorre, «Què se n’ha fet, del vocabulari infantil?», a Llengua Nacional, núm. 73, p. 28