Un dels panteons del claustre de Santes Creus, en una fotografia de Josep Salvany i Blanch de l'any 1911, fa exactament un segle (Fons Fotogràfic Salvany, Biblioteca Nacional de Catalunya)
Al claustre principal de Santes Creus hi havia fins al 1835 –data del gran saqueig del monestir– una arqueta funerària amb les restes del «guerrer» Guillem de Selmella (Celmela o Çalmella, segons els transcriptors), traslladat a Santes Creus el 3 de novembre del 1363 o, diuen alguns autors, 1366 (l’any no es llegeix a dia d’avui en la inscripció de l'arca). Era la primera tomba de la nau est del claustre gran del monestir –la nau que dóna a l’aula capitular–, entre la capella dedicada a sant Benet, avui tancada, i el passadís (antic «parlador») que comunica amb el claustre petit.
Sigui com sigui, la tomba de Guillem de Selmella i moltes altres van ser profanades, remogudes, robades o destruïdes amb motiu de la desamortització de béns eclesiàstics de l’any 1835.
Allà on era l’arqueta (58 x 37 x 35 cm) queden ara només les restes de dues figures de lleó perpendiculars al mur –una força sencera, sense el cap, i de l’altra només en queden les potes– que la sostenien.
Suports de l’urna funerària que contenia les restes de Guillem de Selmella; a la dreta, la porta de la capella de Sant Benet
Les restes de l’arca funerària no són al claustre, però es conserven a Santes Creus mateix, fora de l’abast del públic, en una zona de restauració i estudi de peces que el personal que té cura del monestir anomena Museuet. Examinant la cara frontal del petit sarcòfag he pogut veure que hi ha, com deia, una inscripció en llatí feta amb lletres capitals, molt malmesa, de la qual a ull nu amb prou feines se n’aprecia alguna paraula sencera com HIC IACET (‘aquí jau’), MILES (‘guerrer’), CUIUS (‘del qual’), III, MEN, i fragments d’altres: VEN...LIS (de venerabilis), CEL (de Celmella), REQIES (de requiescat, ‘descansi’), MEN (de amen), etc.
Inscripció a la part davantera de l’arqueta funerària de Guillem de Selmella
Segons alguns experts, la transcripció completa del text és la següent: «Hic iacet venerabilis Gs Cel[me]la miles q[ui] fuit tran[sl]atus III [d]ie [nove]m[br]is an[no] [a Nat.] Dni. M[CCCLXIII] cuius anima reqiescat in [p]ace. Amen.» Les lletres entre claudàtors no es llegeixen avui de cap manera, i s’han hagut de treure d’una antiga còpia manuscrita que es conserva a la Biblioteca Nacional de París (BNF). Traduïm-ho: «Ací jau el venerable Guillem de Selmella, guerrer, que fou traslladat el 3 de novembre de l’any de la Nativitat del Senyor 1363, l’ànima del qual descansi en pau. Amén.» (Aquesta informació científica sobre la inscripció l’he treta de Santes Creus, Butlletí de l’Arxiu Bibliogràfic, volums XIII i XIV, Santes Creus 1994, p. 42-43). Hi ha autors, però, que diuen que l’any del trasllat de les restes a Santes Creus és el 1366, i aquest és l’any que consta en la majoria de documents que en parlen. En qualsevol cas, tenint en compte la petitesa de l’urna, la mort hagué de produir-se força temps abans.
El que queda de l’arqueta de Guillem de Selmella, vist des del davant
A la dreta de la inscripció frontal hi ha un escut d’armes, ben conservat, que representa un arbre, segurament un om, motiu que es repeteix a la tapa superior. Això confirma la creença arrelada durant segles que el topònim provenia del mot antic olmella ‘arbreda d’oms’, el qual, amb l’article salat al davant, hauria donat ben aviat sa olmella i d’aquí Selmella i Salmella. Així, sense més explicacions, com per art d’encanteri. Encara ara en alguns llibres es troba aquesta explicació. Però qui parli d’oms i faci derivar sel de sa + ol ha d’explicar com es fa això i aportar algun altre exemple en què aquest fenomen extraordinari s’esdevingui. I no n’hi ha.
Van haver de passar molts segles fins que Joan Coromines demostrà que aquella evolució a partir de olmella era inversemblant, absolutament impossible des del punt de vista lingüístic, i que en canvi no calia anar gaire lluny per trobar una explicació ben planera: el nom de Selmella provenia de la població de Selma, a l’est del Gaià –actualment en terres del municipi d’Aiguamúrcia, com Santes Creus mateix–, de la qual probablement Selmella, a l’oest d’aquell riu que fou frontera durant molts anys, degué ser un cap de pont aleshores de la conquesta d’aquelles terres. I selma, mot antic allà quan hi arribaren els conqueridors, té origen àrab. (Selma, o Salma, és encara el nom d’una serralada d’uns 130 km de llarg que hi ha a l’Aràbia Central, en paral·lel a la serralada principal de Iebel Akha, anomenada igualment Iebel Xomer.)
El fet que durant segles no haguessin pensat en això tan senzill els que escrivien Solmella, Çolmella, Olmella, etc. pensant-se que era una manera més correcta de fer-ho que els que escrivien el topònim tal com era en l’origen –Selmella, o bé Celmella, o fins i tot Salmella o Çalmella– és una bona dada històrica per considerar com funcionaven les societats feudals almenys en aquella terra: un tancament absolut a tot allò que no fos el propi territori, els propis senyors i el propi reietó; cap relació horitzontal, si no era per parentela, per interessos comuns... o per guerres. Selma, efectivament, era d’un altre senyor, d’una altra família, era un altre país, un altre món.
Malgrat tot, malgrat que l’olmella espúria ja l’havia imposada a l’escut de la família algun setciències de l’antigor, i després s’havia mantingut, si no era per convenciment, per la força del costum, qui va gravar el text de l’arqueta de Guillem de Selmella va escriure el cognom prou ben escrit: Celmela o Celmella. Sense cap o pel mig.
En fi, l’aspecte que devia tenir el conjunt de l’urna funerària amb els seus suports, quan era sencer al claustre gran de Santes Creus, devia ser si fa no fa com aquesta altra, més gran, que encara hi és:
Sarcòfag de la família Castellet al claustre de Santes Creus
D’aquest Guillem de Selmella no en sabem amb seguretat gairebé res més. Només això, que es feia dir Guillem de Selmella. També sabem que abans d’ell, com ja he explicat, n’hi va haver d’altres que van utilitzar el cognom durant els segles XII i XIII. No es pot descartar fins i tot que aquest sigui un Selmella del segle XIII, ja que la inscripció de la tomba indica explícitament que es tracta d’un «trasllat», no pas d’un enterrament immediat després de la mort, i per tant hi havia hagut una reducció –molt notable, tenint en compte la grandària de la mateixa urna– de les restes pel pas del temps.
Restes que es conserven de l’urna funerària de Guillem de Selmella, vistes des d’un altre angle
De tota manera, l’enterrament del nostre personatge cela uns quants misteris. Aquell guerrer, si es deia Selmella, havia de ser un (Alemany de) Cervelló. Hi ha(via) molts membres de la família Cervelló enterrats a Santes Creus, tot i que la branca titular de Selmella era molt secundària en aquella família. I si no era un Cervelló, què hi havia de fer «un guerrer de Selmella» qualsevol entre les tombes dels Pinós, dels Montcada, dels Cervera, dels Montoliu, dels Queralt, dels Montbrió, dels Claramunt, dels Cervelló mateix..., molt a la vora de Roger de Llúria, dels reis Pere II i Jaume II...?
Però si era un Cervelló, com és que tenia tomba individual i no estava sebollit amb els altres Cervelló o amb els Alemany de Cervelló, allà mateix a Santes Creus?
Fou enterrat, he dit, no com a «senyor», sinó com a «guerrer», segons la inscripció que consta en el sarcòfag, però a la manera dels nobles i principals. Això fa pensar que potser, en morir jove, la tomba fos encarregada pel seu pare, i d’aquí tanta distinció i tanta nobilitat. Si aquesta hipòtesi fos correcta, caldria deduir que el seu pare, un Cervelló mort després que Guillem, fou enterrat sense utilitzar el cognom Selmella, que havia reservat per al seu fill i que en qualsevol cas era secundari entre les senyories que posseïa –només n’era titular– la família.
El guerrer de Santes Creus no era pas el mateix titular (presumpte) de Selmella en aquells moments, Guillem Ramon I de Cervelló, fill cinquè de Guillem IV de Cervelló i nét de Guerau Alemany II de Cervelló, el qual era fill, nebot o nét del Guerau Alemany de Cervelló que en el capítol anterior havíem vist morir a Mallorca, jove, l’any 1229, i que, ja que hi som, també està (estava, perquè la tomba és buida) enterrat a Santes Creus (cf., entre altres fonts, Júlia Miquel, «El llinatge dels Cervelló», a La Resclosa, Centre d’Estudis del Gaià, 2000).
He dit amb seguretat que Guillem de Selmella no era Guillem Ramon I de Cervelló, però potser no ho hauria de dir amb tanta certitud, ja que l’esmentat Guillem Ramon I de Cervelló va morir el 1365, segons les cròniques, mentre que, repetim-ho, el guerrer de Santes Creus diu que hi va ser «traslladat» el 1363 però, segons alguns –potser per poder identificar un personatge amb l’altre–, el 1366. Ara bé, la pregunta principal continuaria vigent: per què tenia enterrament propi, separat de la resta de la família?
Guillem de Selmella no podia ser tampoc un germà de Guillem Ramon al qual, en no ser l’hereu, haguessin deixat usar el nom d’un dels castells –no el principal– dels quals la família era titular honorífica. Expliquem-ho: ja he dit que Guillem Ramon I era el fill cinquè, el petit, de Guillem IV de Cervelló i de Banyeres, governador de Sardenya fins que va morir en batalla (1347). Els dos fills grans de Guillem IV, Guerau i Ramon, moriren amb el seu pare a la mateixa batalla (1347, doncs). Un altre fill de Guillem IV fou Guillem de Cervelló, que havia estat nomenat arquebisbe de Càller quan encara vivien els dos grans; l’hereu, doncs, morts els dos germans grans i ocupat el tercer amb l’arquebisbat, fou llavors Berenguer Arnau I de Cervelló, el fill quart, però aquest també morí, a Sardenya mateix, uns pocs anys després que el seu pare i germans (no se’n sap l’any), i entremig també es va morir l’arquebisbe. Fou així que els títols passaren a Guillem Ramon I, el germà petit dels mascles.
(Com sempre, no se sap res de les dones; les cròniques només parlen d’elles, com ja vaig dir, quan moren tots els germans barons sense descendència, o bé quan una d’elles fa un «mal casament» amb algú d’una família «de rang inferior» que, «com a compensació», adopta els títols de l’esposa –o sigui, del pare de l’esposa.)
Tots aquests germans eren d’una línia secundària dels Cervelló, com he dit, però titulars encara en aquella època de Rocamora, Foix, Santa Perpètua i Selmella, i seria possible que el darrer germà, Guillem Ramon, que lluità i morí també en batalla, segurament a la Guerra dels Dos Peres (1356-1375), hagués adoptat ja de jove com a renom el nom d’una de les senyories que pertanyien a la família. Però el poc temps transcorregut entre la seva mort (1365) i el trasllat a Santes Creus d’unes restes molt reduïdes (1366 segons la hipòtesi més favorable) no ho fa gaire versemblant. I tampoc és lògic que en heretar tots els títols de la família preferís usar-ne un de secundari, el de Selmella, per al seu enterrament, encara que l’hagués fet servir tota la vida fins a la mort dels seus quatre germans. La mort dels seus germans s’havia produït feia molt de temps.
Això sí, el fet que Guillem Ramon hagués anat a lluitar en una guerra estrangera, com era aquella de la Corona d’Aragó amb el Regne de Castella, justificaria l’apel·latiu de «guerrer» de la tomba: devia tenir uns quants homes a les seves ordres i el grup es devia llogar als reis contendents per al que convingués. Però aquí s’acaben les raons a favor de la identitat entre l’un i l’altre. Són moltes més les contràries.
També podria ser, és clar, que el guerrer Guillem de Selmella fos fill o nebot o cosí d’aquest Guillem Ramon I de Cervelló, el qual en morir devia tenir almenys trenta-cinc o quaranta anys i, per tant, segurament força parentela. O fins i tot algun fill il·legítim seu o d’algun dels seus germans. No ho sabem.
Com es veu, tot això de Guillem Ramon I de Cervelló –els paràgrafs anteriors– és pura hipòtesi. Potser la clau de l’assumpte sigui la paraula «translatus» de la tomba, com ja he suggerit: és a dir, que potser parlem d’un Guillem de Selmella traslladat a Santes Creus en la segona meitat del segle XIV però en realitat mort cinquanta o cent anys abans. I això és el que ens despista.
En el temps del trasllat de les restes de Guillem de Selmella a Santes Creus, el llogaret del qual provenia el seu cognom s’havia despoblat molt de pressa: ja el fogatge de les corts de Cervera (1379) va documentar-hi només cinc famílies, i una de sola un segle després, en el fogatge de 1496 (cf. Dolors Saumell i Calaf et al.: Els castells del Gaià, editorial Cossetània, Valls 1999). Encara passarà un segle més, segurament, fins que no es torni a repoblar, quan la titularitat honorífica haurà passat a ser d’una altra família, els Armengol de Rocafort. En el pròxim capítol parlarem dels habitants de Selmella al llarg de la història.
Església de Sant Llorenç de Selmella (foto treta del bloc Els goigs de l’Alt Camp)
Però aquella família sola que havia quedat a Selmella al final del segle XV, i que s’havia transmès la propietat o l’usdefruit d’una de les cases del poble de pares a fills a través dels hereus, podria ser interessant per a les hipòtesis que plantejarem en capítols vinents d’aquest serial.
Acabem. L’antiga tomba de Guillem de Selmella i uns quants documents anteriors demostren, i això és el que ens interessava aquí i en el capítol anterior, que abans de la família Saumell actual –originada, sembla, el segle XVI– els senyors d’aquell lloc havien utilitzat almenys durant un parell de segles el mateix topònim com a cognom, encara que només fos per distingir-se dels seus parents de Pontils, Pinyana, Taradell, Veciana, Vilademàger, la Llacuna...
Després de Guillem de Selmella i d’algun altre coetani seu del qual parlarem en el pròxim capítol, però, sembla que cap més membre de la família titular –els Cervelló primer, els Armengol després– no va usar el topònim Selmella durant segles, ja que no consten tombes ni documents amb aquest cognom des del segle XIV fins a mitjan segle XVI.
I quan ens tornarà a aparèixer el cognom en els documents, al segle XVI, no és cognom de noble sinó de pagès o, com a màxim, de funcionari públic, i ja gairebé amb la forma actual: Salmell o, en segons quins documents, Saumell.
(Moltíssimes gràcies a la Martha i al Joan, de l’equip d’atenció als visitants i estudiosos de Santes Creus. Sense ells aquest article no hauria sigut possible. Les fotografies, tret de la primera que és de catàleg i la de l'església de Selmella, són de PAG i PSL-2, 2011.)