Perquè justament Borja és un cognom català (valencià), i això ja no cal demostrar-ho perquè és ben conegut. Ja que hi som, fa una miqueta de vergonya que de vegades trobis escrit aquest cognom com a Borgia en escrits catalans. I el que sí que no té perdó de Déu és pronunciar el nom d’un Borja català a la manera espanyola: això sí que és pikho, prepi, poix, de pitiminí, d’una Espigueta de Mill mesetària o fins i tot poca-solta, com en vulgueu dir. En una paraula, ridícul.
I què puc dir d’Àlvaro? Doncs que exactament amb aquesta mateixa grafia, si no ens enganya l’editor, ja apareix a les cròniques de Pere el Cerimoniós, del segle XIV. Vegem-ho:
En temps d’aquest rei En Jacme, era comte en Urgell, Ponç de Cabrera, fill del dit Guerau de Cabrera, e morí lo dit Ponç en l’any de Nostre Senyor MCCXLIII [1243]. E aprés ell fo lo comte son fill Àlvaro, lo qual hac II mullers, és a saber, la filla d’En Pere de Montcada, de la qual procreà una filla, la qual donà per muller a En Sanç d’Antillon; e l’altra muller fo germana d’En Roger, comte de Foix, apellada Cicília, de la qual engendrà II fills: Ermengou e Àlvaro. [...] E donà a Àlvaro, germà del dit Ermengou, lo vescomtat d’Àger e de Castelló, e hac per muller la filla d’En Ramon de Cardona [...]
(Crònica general de Pere III el Cerimoniós, 1319-1387, ed. Alpha, 1961, p. 119)
Ara bé, en català oriental o central, Àlvaro s’ha de pronunciar «Àlvaru», com el Cisco de Francisco fa «Ciscu», el Mingo de Domingo, «Mingu», o el Cinto de Jacinto, «Cintu».
Això, evidentment, no treu que els Àlvars, que també n’hi ha, tinguin tota la raó si reclamen una part de la genuïnitat del nom en català. Però només una part, no tota. Perquè a un nom que es diu i s’escriu així des de fa set-cents anys no se li pot llevar ni un bri de catalanitat.
Com deia abans, aquesta mena de noms solen tenir un hipocorístic truncat o afèresi –em sap greu però es diu així– a la catalana. En el cas d’Àlvaro hauria de ser Varo («Varu» en oriental) o bé, amb una metàtesi prèvia –torno a demanar disculpes: vol dir intercanvi de posicions entre lletres, com les que vèiem l’altre dia– entre les dues consonants L i R, Valo («Valu»). Però no he trobat documentació sobre aquest punt, només alguns pocs casos de la vida real.
Afegitó de l’octubre 2011. Ara veig això a l’edició valenciana d’El Punt Avui:
Tradicionalment, els valencians hem format els hipocorístics aplicats a les persones retallant sempre els noms de fonts per davant (Sumpció, Triu, Queta, Cinta, Laia, Ximo, Nelo, Cento, Toni, Quico, Quelo, Tomeu, Felo, Gori, Voro, Tiago, Colau, Tano, Tiano, Tòfol, Calo, Uiso, Neso, Maso, etc.) i no per darrere com fa el castellà (Trini, Montse, Mari, Fran, Cleo, Rigo, Santi, Asun, Ampa, Manu, Vicen, Bartolo, Rafa, Nati, Marga, Tere, Javi, Sebas, Bea, Salus, Álex, Inma, etc.), encara que en alguns casos, no gaires, el castellà ho retalla per davant com el valencià (Lupe, Nacho, Goyo, Chelo, Nando, Quino, Quito, Sandro, Tico, Berto o Beto, Chuso o Suso), i en altres casos l’origen és ben bé un altre (Pepe, Paco, Cholo, Curro, Chema, Pancho, Cuca).
Avui en dia, cada vegada fem menys aquestes afèresis tradicionals i tenim tendència a formar les denominacions afectives de noms de persona a la castellana, fent una apòcope. Cada vegada és més fàcil trobar Nicos i més difícil trobar Colaus. També en el llenguatge familiar més íntim ens acostem al castellà. [...]
(Eugeni S. Reig, El Punt Avui, 3 octubre 2011)
No és exactament el mateix tema però com què hi té a veure ho enganxe ací.
* * *
I ja que hi som, afegeixo uns quants hipocorístics per afèresi del català central: Laia, Lali, Ulària (d'Eulàlia/Eulària), Fina (de Josefina i altres), Quim, Quima, Quimet, Quimeta, Xim, Xima (de Joaquim/a), Toni, Tòniu, Tònia, Tonina, Tonet, Toneta (d'Antònia i Antoni/o), Tomeu (de Bartomeu), Cesc, Cesca, Ciscu, Queca, Quico, Tica, Ticu, Xesca, Xesco, Xisca, Xiscu (de Francesc/a o Francisco/isca), Tina (de Cristina i altres), Mingu (de Domingo), Cintu (de Jacinto), Met (de Jaumet), Rat i Rateta (de Montserrat), Vador, Dor (de Salvador), Fel (de Rafel), Ada (d'Immaculada i altres), Vier (de Xavier), Varu o Valu (d'Àlvaro), Nestu (d'Ernest), Jem, Mia (de Josep Maria), Dora (de Teodora i altres), Linus (d'Aveŀlí i altres), Ia (de Rosalia i altres), Berta, Bertu o Betu (d'Alberta/o i altres), Mei (de Remei), Ció, Sión, Sumpta (d'Assumpció/Asunción i altres)Sidru (d'Isidro), Nitu (de Juanito i altres), Sefa, Pep, Pepa, Pepeta, Pepita, Pepitu, Pitu, Bep, Bepa, Jep (de Josep/a), Tià, Tiana (de Sebastià/ana), Quel i Quelu (de Miquel), Biel (de Gabriel) Bel (d'Isabel i altres), Setu (d'Aniceto i altres), Nofre (d'Onofre), Tòfol (de Cristòfol), Nel, Neŀlo, Neŀlet (de Manuel), Sèbiu (d'Eusebio), Nanda, Nandu, Nana, Nanu (de Fernanda/ando), Belardu (d'Abelardo), Lena o Nena (de Magdalena), Ota (de Carlota), Txell (de Meritxell), Bet (d'Elisabet), Nasi (d'Ignasi), Lau, Colau (de Nicolau), Ona (de Mariona i altres), Lina, Ina (de Catalina i altres), Poli (d'Hipòlit), Mel (d'Ismael), Gori (de Gregori), Ela (de Daniela i altres), Tali (de Natàlia), Tori (de Victòria), Ventura (de Bonaventura i altres), Lari (d'Hilari), Cià (de Macià), Sol (de Consol [a Espanya ve de Soledad]), Mon, Mona (de Ramon/a), Sandra, Sandru, Xandri, Xandru (d'Alexandra/Alejandra i Alejandro), Cil (de Cecili), Fani (d'Estefania i altres), Guida (de Margarida), Ti, Tinet (de Martí), Fonsi, Fonsu (d'Alfonso), Míliu (d'Emilio), Miru (de Casimiro), Sisu (de Narciso), Sito (de Luisito i altres), Emma (de Gemma), Triu, Triuetes (de Beatriu), Gustí (d'Agustí), Bros (d'Ambròs), Tasar (de Baltasar), Tinet (de Valentí), Poldu (de Leopoldo), Quet (d'Enric), Teia (de Dorotea), Mundet/a (de Raimundo/unda)... Com veieu, és una llista inacabable.