I també diu, una mica més avall: «S’apostrofa l’article singular i la preposició de davant números i davant sigles que es lletregen, en aquells casos que, en ésser pronunciades, comencen per un so vocàlic: l’1 de febrer, l’XI Simposi de Ciències Socials; l’RNA, l’FM; d’11,5 milions d’euros, una emissora d’FM.»
De fet, aquesta norma (provisional) ja l’apliquen la majoria de publicacions.
Ara, algú em pot explicar la norma amb un exemple de tractors i arades? Vull dir, que ho pugui entendre fins i tot jo o qualsevol altre fill de pagès?
Fixeu-vos que la gramàtica diu que no s’ha d'apostrofar l’article o la preposició «davant les lletres». El IEC distingeix entre «les lletres» i «el nom de les lletres». Ara deixem el «nom de les lletres» de banda. És un cas particular que evitarem expressament per no ficar-nos en dibuixos massa complicats. Fixem-nos només en «les lletres».
No trobeu que és una paradoxa notable? Per què no s’apostrofen «les lletres» i en canvi sí que s’apostrofen aquelles mateixes lletres quan van seguides d’altres lletres però es continuen pronunciant amb el seu nom –continuen sent «lletres»– i no amb el seu valor fonètic estricte, o quan signifiquen una altra cosa diferent de ‘primera [o la que sigui] lletra de l’alfabet’?*
* Tampoc se sol apostrofar almenys en un cas en què la lletra no té el valor únic de nom de lletra, sinó que té valor d’apartat o subapartat d’algun concepte, article, etc. que s’ha volgut desglossar expressament per facilitar la comprensió o l’ordre. Per exemple, si ens referim a la fase e d’un procés que hem dividit seguint l’alfabet (a, b, c, d, e, f...), quan l’anomenem normalment no direm (ni escriurem) l’e (la fase e), sinó la e.Perquè jo entenc que no s’ha d’apostrofar l’article (ni la preposició de) davant la lletra a, però sí davant la preposició a –o sigui, davant l’a (preposició)– i també davant una hipotètica botiga que es digués A, i també, per exemple, davant E quan significa ‘nombre irracional equivalent a 2,7182..., que és la base dels logaritmes naturals’. Però què canvia de substancial en un cas (lletra) respecte als altres?
Em direu: el que canvia és el mateix que canvia en qualsevol altre fet de llengua: una lletra que no va sola sinó que va seguida d’altres lletres, o que no significa només tal lletra, ja no és una lletra sola, és o forma part d’una paraula, d’un mot –d’un morfema, tècnicament, si cal ser precisos.
És clar que és això, d’acord, però no em direu que és fàcil d’entendre el raonament si continuem pronunciant aquell morfema lletrejant-lo. Aquelles lletres juntes potser formen un mot, però no les pronunciem com un mot, sinó com lletres separades. Em continuareu dient: el mateix passa amb la majoria de les paraules encapçalades per una vocal, que comencem a pronunciar-les, d’alguna manera, lletrejant-les.
D’acord, sí. Però qui ha sigut capaç d’arribar fins aquí? Vull dir, totes les paradoxes tenen explicació (paradoxa vol dir contradicció aparent), però no deixen de ser paradoxals. I aquesta norma (provisional) ho és força, de paradoxal. No us ho sembla?
I, a més a més, també podríem començar per demanar-nos la raó per la qual no apostrofem davant les lletres i els noms de les lletres...
Deixem-ho ara de banda. Però ja que en aquest cas la paradoxa ens l’hem inventada fa no gaire, francament, jo l’eliminaria.
I llavors:
- la a/A (lletra, preposició, una botiga, un diari...)No seria força més senzill, tot plegat?
- la e/E (lletra, nombre irracional, una entitat, un altre establiment comercial...)
- la AP-7 (autopista), la E-15 (carretera)
- la ABC (cadena de TV americana), el ABC (diari espanyol)
- la OIT (Organització Internacional del Treball)
- la RDA (antiga República Democràtica Alemanya)
- el SMS (com el stop que dèiem l’altre dia, encara que aquí era per un altre motiu)
- la FP
- etc.
(He escrit més sobre això.)