dijous, 26 de febrer de 2015

Apostrofar davant noms de lletra

Torno a aquesta qüestió de manera recurrent perquè em té fascinat.

Si acceptem la norma fabriana de no apostrofar en alguns casos (els noms de les lletres, la una, tal), no hauríem de ser conseqüents?

Ser conseqüents, per mi, és no apostrofar quan l’apostrofació comporta possibilitat de confusió, que era la raó que donava Fabra* per establir aquestes excepcions.
*Davant de les altres vocals (precedides o no de h), hom escriu l’, llevat en els casos (rars) en què la pronúncia exigeix la. Ex.: [...] són les dotze o la una, la host del rei d’Aragó, la ira que tenia..., la e i la o, així com la anormalitat, la asimetria i semblants (diferenciats, així, de la normalitat, la simetria, &.). (Gramàtica catalana, 1933, p. 28 [facsímil del IEC, 2006]; la negreta és meva)
Doncs no som conseqüents. I aquest “no ser conseqüents” ens abraça a tothom –a mi no en els escrits personals, o procuro que no–, perquè a l’hora de la veritat qui més qui menys apostrofa noms de lletres, per exemple davant sigles o davant abreviatures lletrejades, fins i tot abreviatures d’una sola lletra, una vocal! (O davant la conjunció “i”!)

Per exemple:
- escrivim (o s’escriu, en general) “l’A-2” o “la A-2”? (i ja no diguem “l’AP-2”);
- escrivim “la illa” o “l’illa”? (recordo que Fabra establia les excepcions i a continuació hi posava uns punts suspensius o un “etc.” o un “i semblants”; tothom es limita a repetir “la una, la ira, la host” [els exemples de Fabra] i ningú gosa posar-ne cap ni un més; no us hi heu fixat?);
- escrivim sense apostrofar l’article davant d’alguna altra paraula amb prefix a- (sigui adversatiu o no), que no siguin asimetria i anormalitat (textualment els exemples de Fabra) i no gaires més?
I, a més a més, a l’hora d’escriure totes aquestes suposades excepcions a la norma, si les escrivíssim d’acord amb la norma general –que és el que jo faria, justament per evitar les incoherències i els dubtes–, no hi hauria cap confusió. Si escrivim “l’ira” o “l’illa” sabem a què ens referim: en l’escriptura no hi ha possibilitat de confondre’s.

I el més graciós és que, encara que escriguem “la una”, almenys a la Catalunya central una bona part de parlants continuarem dient “l’una” si no és que parlem de manera afectada o volem assegurar que ens entenen. “L’una”: tal com ho podríem escriure si no fos perquè confonem oralitat amb escriptura (?) i les barregem sense adonar-nos-en. Hem anat repetint la fórmula de Fabra durant un segle fent un bisbe amb totes les gramàtiques.**

Si no, hi ha alguna cosa que se m’escapa i que no m’ha explicat mai ningú, i mira que sóc pesat amb aquest tema.

Hi torno. Si hi ha possibilitats de confusió és en la parla, no en l’escriptura. I en la parla hi pot haver possibilitats de confusió no sols en l’apostrofació de l’article femení, sinó també en el masculí, o amb la preposició de, o amb al o amb del, o amb les sinalefes i altres fusions vocàliques. I no sols davant el prefix a-, sinó davant altres prefixos. La parla ho resol... parlant més a poc a poc i separant elements: separant articles, afixos, compostos, paraules...

En resum. Si fem cas de Fabra, fem-li cas, però fem-li cas sempre. I si no, ens carreguem aquesta norma absurda.

Ací teniu més teoria i normes esparses sobre la qüestió.

------
** Del que em queixo sobretot no és del que digués Fabra, que devia tenir les seves raons, sinó que després s’ha anat repetint acríticament el mateix, el mateix, el mateix, amb exactament els mateixos exemples...