Bé, doncs ara, aprofitant que la riera de Sant Climent passa per Viladecans i el riu Besòs per Montcada i Reixac, i que la crisi econòmica sistèmica colla cada dia més els pressupostos, el govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit fer un pas més i ens vol posar en mans dels experts mundials del «joc» i les apostes i de tot el món depravat que es belluga al voltant d’aquestes activitats modèliques.
És una decisió estratègica, estructural, no conjuntural. Afecta Catalunya fins a les arrels.
A algú li sembla casualitat que el senyor Adelson hagi vingut a vendre el seu producte a l’estat espanyol just ara que el país que tenim a ponent està escanyat? A Catalunya també anem amb l’aigua al coll, és clar, però tothom sap que si no fos per «ells» nosaltres ens en sortiríem prou bé. No us fa pensar, això? Potser té alguna cosa a veure amb el fet que en les maltempsades és quan la gent –alguna gent, força gent– prova sort encara que mai no ho hagués fet, a veure si se’n surt amb un cop de fortuna? És això el que pretén fer ara la Generalitat de Catalunya?
Pensava no parlar del tema si no es confirmava que el «govern dels millors» havia aconseguit el que cercava, que el poderós Sheldon Adelson apostés per Barcelona com a seu europea de la seva «màquina recreativa» de fer diners aprofitant-se de les febleses humanes, de les necessitats desesperades de liquiditat i de l’ànsia d’inversions en sòl propi que té el govern català.
Però crec que no cal esperar. Més i tot, crec que cal no esperar, crec que cal posar-se en marxa, amb urgència, per aturar-ho com sigui. Perquè ens hi juguem molt, moltíssim. Cada dia que passa, cada nova declaració política sobre el tema, ens hauria de confirmar que cal moure’s. Cal fer veure a la Generalitat que som molts els que no estem d’acord amb aquestes dreceres immorals per aconseguir calés. Fan falta diners, sí, però no a qualsevol preu.
Cal impedir que el govern català es prostitueixi –mai més ben dit– i sobretot cal impedir que tot Catalunya quedi embarcada, embarrancada i embarranquinada en aquesta teranyina que serà tan difícil de desmuntar quan ens adonem que l’error estratègic ha estat pitjor que qualsevol de les nostres històriques derrotes militars.
Ara bé, sigui com sigui i passi el que passi, el «govern dels millors» ja s’ha retratat. Després, si l’home de Las Vegas Sands Corp. s’instal·la a Madrid –Déu ho vulgui i alhora Déu no ho vulgui: no es pot desitjar tant de mal ni tan sols a Madrid, encara que s’ho mereixin–, ens explicaran que les «condicions estrictes» que es van posar des de Catalunya van fer decantar la decisió cap a la capital espanyola. (Anhelem-ho amb totes les forces, si s’ha de quedar en aquest estat, tot i que l’àngel bo que tots tenim ens faci desitjar, tornem-hi, que Adelson descarti Europa per als seus negocis.)
Ara bé, no ens enganyaran. Més ben dit, enganyaran els que ja ara estan disposats a creure que el senyor Adelson pot venir aquí a construir «parcs temàtics», uns hotels innocents –Adelson no sol parlar d’hotels, el seu projecte són «habitacions», parla sempre de «edificis amb milers d’habitacions»– i unes botigues populars i/o familiars. Amb una estètica una mica més xarona del compte, et reconeixen, però les porronades o coentors no fan mal a ningú, només als ulls.
No, el negoci d’aquest senyor és un altre. Sheldon Adelson es dedica al que es dedica i amagar-ho és prendre’ns per rucs.
El que queda clar ja ara és que les raons que s’esgrimeixen a l’hora de negociar amb el senyor Adelson són raons conjunturals –l’alçada dels gratacels, els traçats urbanístics–, res sobre qüestions de fons. O sigui, el govern s’està venent el país. Més que un govern dels millors sembla una covada, una rotllana de trilers.
Que els negocis d’Adelson aportarien diners i alguns llocs de treball ben remunerats? Sí, sens dubte. Que aportarien turisme de qualitat, habitatges assequibles, promoció social? No, això no, ho nego jo i ho neguen totes les experiències anteriors del senyor Adelson i especialment la de la seva casa mare de Las Vegas. N’hi ha prou de fer una repassada a les dades (aquí un resum). I són dades, no teories.
Si aquesta és la primera etapa per anar a Ítaca, jo potser m’estimo més quedar-me a Castellfollit del Boix.
Segur que també ens diran, si perden, que el raïm era verd, però ja els hem vist massa les orelles.
La decepció és grossa, històrica i gairebé definitiva. Només ho podria arreglar una petició pública i incondicional de disculpes per part dels qui han temptat aquesta via morta(l). És a dir, el president Mas, els consellers Mas-Colell i Recoder, el govern de la Generalitat, Convergència i Unió en pes. I els que els han fet de coral. (Perquè tingués alguna credibilitat, aquest acte de penediment hauria de ser fet abans que el senyor Adelson prengués la seva decisió, és clar. Si no, no s’hi val.)
Però de fet això, en l’àmbit polític, aquestes rectificacions radicals es donen molt poques vegades. A més a més, a mesura que passen els dies se’ls veu més decidits a posar el nostre país en mans de l’Abominació. L’Abominació de la Desolació, Shiqus Shomem, si em permeteu la cita bíblica (en parla tres vegades el llibre de Daniel, a 9,27, a 11,31 i a 12,11).
Per a més informació, mireu-vos aquesta intervenció de Lluís Tejedor, alcalde del Prat de Llobregat, el 7 març 2012. (Molt interessant, sobretot, la seva anàlisi de les promeses d’ocupació per a la gent del Prat amb motiu de la nova terminal de l’aeroport del Prat: al final, van contractar-hi temporalment cent (100) persones, després d’haver parlat de milers de llocs de treball per a la comarca.)
- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)
- Govern dels millors (4)