dimarts, 3 d’abril de 2012

Govern dels millors (4): Una aposta estratègica (1)

Crec que no m’havia passat mai això, que totes les meves dèries, objectius d’abast públic, preocupacions socials, interessos polítics confluïssin en una sola cosa. No m’havia passat ni amb la independència, i mira que n’hem parlat aquí.

Doncs ara sí: el govern ens vol canviar el país i el fet que això sigui possible no em deixa dormir. Com si m’hi jugués la vida, talment. I no sols la meva vida, que m’importa només relativament, sinó la vida i el futur de molta gent.

Aquest país nostre té poques opcions per triar de manera autònoma en qüestions importants. Ara n’hi ha una: Eurovegas. La decisió no la pren Madrid, de manera que és possible que el govern se’n surti.

Teníem autonomia absoluta per optar a participar en aquesta rifa, per postular-nos com a candidats. I s’ha optat per entrar-hi. I entrar-hi, licitar-hi, és estar disposat a jugar-se el patrimoni del país. Amb ben poques condicions: «Si no li agraden aquests terrenys, en tenim uns altres, Mr. Adelson, no es preocupi.»

Ja coneixíem la tirada de la majoria dels polítics catalans, i especialment dels de Convergència i Unió, a la promoció dels jocs d’atzar. (Però també els altres: posant per cas, és del 2005, amb el primer tripartit, l’ampliació de tres a quatre grans casinos els permesos per llei a Catalunya: Barcelona, Peralada, Tarragona i Lloret de Mar.) Una tirada que abasta tant els «jocs» casolans –loteries i companyia, escurabutxaques, etc.– com els més estructurals –casinos, bingos i altres locals de jocs i apostes.

S’utilitzen com a mitjà simple i ordinari, sense complicacions, de recaptació de diners: tant guanyen els que ho organitzen, tant s’embutxaca el govern. I en les rifes públiques, tret dels «premis», tot per al govern. Una màquina de fer diners. I de blanquejar-ne, els qui en tenen de negre.

La cosa serveix també per entretenir la tropa, i per això ho han fet o deixat fer tota la vida els cappares de totes les societats. Canvien els governs, canvien els règims, canvien les èpoques, però ningú no canvia mai això. Ja els va bé.

I són activitats que a mitjà termini provoquen moltes desgràcies en persones i famílies.

La ludopatia és un dels fenòmens patologicosocials més estesos a casa nostra. En altres indrets hi ha ludòpates de més volum, hi ha timbes més grosses que fan que les estadístiques generals s’inflin, però diu que enlloc no hi ha res comparat amb el que passa aquí, que el fenomen, la cultura del joc, està estès –«sense arribar a extrems aguts en la majoria dels casos», diuen les autoritats, «són apostes esportives»– entre àmplies, molt àmplies, capes de la població.

El 90,2% de les persones adultes participen en activitats «de joc» i apostes a Catalunya i 156.000 persones –més que tota la població de Tarragona i rodalia, incloent-hi la Canonja– són «jugadors» de risc, problemàtics o patològics. Un 30% «juga» almenys un cop al mes i un 10% almenys un cop per setmana. El «joc privat» (casinos, bingos, sales de joc i altres establiments) va augmentar un 16,7% entre el 2003 i el 2007. El nombre de visitants als casinos de Catalunya durant l’any 2007 va ser de 748.462 persones i els ingressos totals foren de 132,72 milions d’euros, i totes dues xifres representen els percentatges (23,65%) més elevats de l’Estat en aquests conceptes.

Hi ha 45.000 «màquines recreatives» escampades per bars i restaurants de Catalunya. Tothom ha vist –si ho vol veure– com cada dia hi ha persones, generalment de posició social modesta o baixa, que es deixen el sou en aquestes màquines. S’hi «recreen», segons la Generalitat, que ha adoptat la terminologia dels fabricants i explotadors d’aquests negocis bruts.

Deixant de banda casinos i bingos, a Catalunya hi ha 210 salons «recreatius» i sales «de joc» amb màquines que plomen contínuament, tot el dia, els «jugadors». Les dades són del Departament de Salut –de Salut, sí– de la Generalitat de Catalunya i corresponen als anys 2007-2008 (aquí teniu un dels estudis en què es basa aquesta informació de la Generalitat).

No hi ha xifres oficials més recents: les darreres són, com acabem de veure, del 2008. Si les posteriors fossin més positives, podeu pujar-hi de peus que les coneixeríem. O no. Potser el «joc» ha baixat, per la crisi, el govern considera que aquesta baixada és una desgràcia i llavors s’estima més no informar-ne.

És veritat que ara, amb l’amnistia fiscal per a les grans fortunes, proclamada per Espanya amb el suport entusiasta de CiU, els defraudadors que fins ara blanquejaven diners amb el «joc» tal vegada ja no ho hauran de fer tant. Potser les xifres baixen. Però no la dels ludòpates.

En qualsevol cas, fins ara es podia pensar que tot això era qüestió secundària, no principal. El govern ho trobava ja muntat i ho tolerava, el govern ho mig controlava però sense mirar gaire, el govern deixava fer, el govern se n’aprofitava només una miqueta...

Amb Eurovegas això canvia del tot. Radicalment. El govern fa una aposta a la grossa, es comporta com un padrí (godfather) de debò, sí senyor, que no sigui dit que ens moquem amb mitja màniga.

Continuo demà.

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)