«N’hi ha que escriuen sumant i n’hi ha que escriuen restant. O, dit d’una altra manera, hi ha escriptors per als quals el treball fonamental consisteix a posar una paraula darrere l’altra, mentre que per a d’altres consisteix a esborrar una paraula darrere l’altra. [...] Sóc dels segons: retallar caràcters fins arribar a la mesura exacta és la meva creu, i a aquest objectiu dedico tots els esforços. Calculo que, de mitjana, entre dubtar, pensar-hi, seleccionar i triar, aconsegueixo suprimir deu caràcters cada dos minuts, de manera que mil caràcters de menys em suposen dos mil minuts de més: ¡Més de tres hores suplementàries de feina a la setmana!... Seria just que m’augmentessin l’estipendi, però Déu em guardi de pensar a cometre una falta tan gran de solidaritat. Només vull deixar clar que un escriptor esborrador treballa més com menys frases hagi d’escriure. De fet, el gran desig d’un escriptor esborrador és escriure un microrelat a l’estil Monterroso: sap que li costarà molts anys i molts afanys, però que serà feliç si ho aconsegueix. Ara bé, el seu desig més preuat és aconseguir la pàgina en blanc, la pàgina completament esborrada.»
(Imma Monsó,
La Vanguardia, 5-6 abril 2012)
