Perquè pot ser que et faci més o menys el pes el líder del partit, però no tant el seu programa global –tot i que encara t’agradi menys el programa dels partits rivals–, o a l’inrevés. I això s’hauria de poder expressar d’alguna manera.
Si al polític triat no li agrada el programa que li toca, que dimiteixi i se’n tria un altre. Un altre líder, no un altre programa; un líder del partit que es comprometi amb el programa aprovat per la majoria.
Aquí ningú no pot al·legar, com quan es parla de regenerar el sistema electoral, que la llei diu tal cosa o tal altra, i que ja canviarem les lleis però que mentrestant cal atenir-se al que diuen, com asseguren tots durant la campanya quan els demanes unes eleccions més transparents, llistes obertes, etc. Que per canviar la llei electoral, s’excusen, cal que els altres partits hi estiguin d’acord, i que això no és fàcil. I tal i qual i pasqual.
Doncs no, aquí no hi ha llei que imposi res. Els partits, internament, poden fer-s’ho anar com vulguin.
Els polítics es queixen –relativament, i només quan són a l’oposició– del descrèdit dels polítics? Doncs que comencin per democratitzar el seu funcionament intern.
Bé, de tant en tant em ve de gust fer volar coloms.
(La il·lustració és de l’humorista El Roto, d’El País)