Dos accidents

Amb pocs minuts de diferència, aquest migdia a l’hora de dinar. Un a la plaça Lesseps a tres quarts i mig de dues. L’autobús, un 22 articulat, ha hagut de frenar en sec –tan en sec que alguna gent ha anat per terra– perquè: 1) una noia amb bicicleta ha travessat un pas de vianants amb llum vermell; 2) el conductor del bus anava a tota pastilla, i ja des de feia una estona hi havia mal ambient a l’autobús per aquest motiu: arrencades brusques, frenades, cops de volant, etc. Gràcies a això no s’ha fet mal ningú a l’autobús, perquè tothom anava des de feia estona amb l’ai al cor agafat a les barres, fins i tot la gent que tenia seient. I com frenen aquests autobusos, l’ha clavat a l’asfalt.

No ha esclafat la noia de miracle, tot i que sí que li ha tocat la part posterior de la bici. La pobra noia estava com un flam. «Pobra», si ella era la culpable? Pobra, sí, perquè només era responsable a mitges. L’altra meitat li toca a l’Ajuntament de Barcelona, perquè el pas de vianants on ha passat això és aquell que ja hem denunciat aquí altres vegades, que el semàfor es posa vermell per als cotxes però no per als autobusos. Una meravella de disseny semafòric. Esclar, tu ets a la vorera, esperant que els cotxes s’aturin, i quan s’aturen comences a caminar d’esma –o a pedalar. És exactament això el que li ha passat a la noia, que ara mateix deu estar prenent encara tranquil·litzants. I encara sort que els pot prendre.

El segon accident ha estat a un quart de tres a Josep Tarradellas banda Llobregat, en un tram llarguíssim, entre Francesc Macià i avinguda de Sarrià, on no hi ha cap semàfor per travessar. I, és clar, molta gent va pel dret. I el que ha passat és que una senyora ha travessat sense fixar-se que d’allà al costat sortia un paio amb moto mirant enrere que no vinguessin cotxes. Ni la senyora podia preveure que aquella moto apareixeria per allà de sobte, ni el de la moto podia preveure que davant seu mateix una dona travessaria el carrer. No l’ha atropellada, però ha anat d’un pèl. La senyora, més de l’ensurt que de cap altra cosa, ha caigut a terra, i la moto, en la maniobra per evitar la topada, també. Crec que s’ha fet més mal el de la moto –una rascada– que la vianant, que jo diria que no tenia res.

Però també és responsable de l’accident, parcialment, l’Ajuntament de Barcelona, perquè no té sentit que en un tram de gairebé 300 metres –dues illes i mitja de l’Eixample– no hi hagi cap pas de vianants marcat per anar d’una vorera al passeig central de l’avinguda –on, ja que hi som, hi ha un parc infantil– i d’aquest passeig a l’altra vorera. Aquesta mancança fa que cada dia milers de persones grans i joves, també criatures, i gossos intrèpids, i jo mateix, incomplim la llei.

Quan la llei t’ho posa tan difícil, que hi hagi molts insubmisos no és sols responsabilitat dels que incomplim la norma. Deixem-ho en meitat i meitat.

* * *

Afegitó del 31 d’octubre. Alguna cosa passa, no sé si és que hi ha massa nervis, però aquest mateix matí hem estat a punt a punt d’atropellar amb l’autobús una noia que travessava un pas de vianants al carrer Borrell. En aquest cas la culpa era tota del conductor, ja que el pas de vianants és un pas de zebra sense semàfors. Quan els que hem vist la noia a punt de ser engolida per la bèstia hem cridat «cuidaduuu!!», el xofer ha frenat, és clar, però s’ha excusat dient que no veia res perquè hi havia gent a la plataforma d’entrada –l’autobús anava atapeït. I encara l’home ha fet un crit a la noia: «¡Si ves que no me paro, no cruces, mujer!» Quines penques.

Tot no és mort

Joan, dos anys. I com trobem a faltar el teu somriure, la teva solvència, la teva empenta, la teva bonhomia, la teva responsabilitat, l’estimació enorme amb què estimaves els que t’estimaves i els que sabies que t’estimaven, les teves anàlisis, les teves emocions íntimes fins a la llàgrima, aquella passió que posaves quan descrivies les excursions que era la mateixa passió de quan explicaves les descobertes científiques, la teva incapacitat per claudicar, i com perdies de vista el món quan estaves ficat en una d’aquelles recerques exhaustives, les teves profecies i/o anhels, la teva paciència i la teva impaciència, la teva tolerància davant gairebé tot i la teva intolerància davant el que era –és– intolerable, que llavors es traduïa en una justa ira contra la injustícia, la teva senzillesa, la teva ingenuïtat innocent, la teva sornegueria amable, els teus ulls comprensius, la perplexitat que et causaven els reconeixements a la teva saviesa, la lluïssor dels ulls quan havies trobat, llegint no sé què, un nou Mediterrani o, poca broma, un nou Pacífic, la teva valentia per enfrontar-te a les patums, també les de la llengua, la teva disposició per deixar-te sorprendre i per aprendre sempre més, la teva discussió vehement dels tòpics que fins aleshores eren dogmes i no tenien per què ser-ho, la teva humilitat per reconèixer que en aquell punt anaves errat, els teus oblits i els teus descuits inofensius, les teves anècdotes, la teva moto.

Tot el que vas deixar fet no és mort, i encara han passat més coses –com t’hauria agradat viure-les. Però et trobem a faltar.

(foto: Biblioteques de Sant Cugat)

Perles (101): «No volien una Catalunya poderosa»

«Estàvem sols amb el problema que s’acabaven les matèries primeres, que el govern havia tancat l’aixeta. La fal·lera de la gent de Madrid era comprar, a tot el món hi havia delegats que compraven pólvora, que no volien crear indústria. Només podíem guanyar la guerra creant indústria, i això s’hauria pogut fer ràpidament, perquè hi havia entusiasme.

»A Catalunya, la guerra la teníem fora: a Aragó, a Andalusia, a Extremadura, a Madrid... A la nostra zona no s’havia creat res, tota la indústria era al nord, a Astúries. El govern es trobava que no tenia manera de poder tenir material i que la solució era que arribessin carregaments pel port de Barcelona o de València, molt bombardejats.

»Llavors van dir que calia transportar la fàbrica de cartutxeria de Toledo a Barcelona. Vaig anar a Madrid amb un enginyer i un altre tècnic. Les vam passar molt negres per arribar-hi. Era fàcil, llavors, donar l’ordre de transportar la fàbrica de Toledo, perquè era als afores, en zona nostra. Largo Caballero va dir que no. Jo vaig pensar que estàvem perduts.

»Jo pensava que, després que havíem guanyat a Catalunya, que havíem fet tot el que havíem de fer, tothom ens felicitaria. Vaig veure també l’Azaña, que estava en un estat lamentable de por. I em vaig trobar amb un sentiment anti-Catalunya com mai, per diverses raons, però principalment perquè havíem guanyat. Ells haurien volgut que nosaltres perdéssim la guerra [...] perquè no volien una Catalunya poderosa, en definitiva.

»De triomfar l’alçament tot d’una, la República l’hauria absorbit, una república tipus la del 34, ben entès, de la qual en Franco ja va ser subsecretari de la Guerra. I llestos. També hi havia un altre factor molt en contra nostra, que era això de Mallorca. Era l’excusa per dir que fèiem una política imperialista.»

(Josep Tarradellas, 1977, entrevistat per Baltasar Porcel, text recollit a L’àguila daurada, Destino, Barcelona 2003, p. 147; fotografia de Quim Pedret)

Premis Mallerenga 2012

(llista provisional)

La cosa ha acabat abans d’hora i per tant els premis, que concedia tradicionalment el Vigilant cap al final de cada legislatura –aquesta és la segona vegada que ho fa, i per això ja és tradicional–, s’han hagut també d’avançar i improvisar una mica. Aquí teniu els resultats de l’anterior edició. Com veureu, hi ha alguns noms que es repeteixen.

* * *

- Premi Mallerenga 2012 als millors debutants: Laia Bonet, Eva Granados, Alícia Alegret, Mireia Canals, Mònica Lafuente, David Bonvehí, Eva García.

- Premi Mallerenga 2012 a la consolidació parlamentària: Joaquim Llena, Oriol Amorós, Rocío Martínez-Sampere, Dolors Camats, Josep Rull, Jaume Bosch.

- Premi Mallerenga 2012 als oralment més caòtics: Alfons López Tena, Rafael Luna, Jordi Miralles, Josep Llobet (a títol fonedís), Oriol Pujol, Joan Boada, Pedro Chumillas, Carme Capdevila, Celestino Corbacho, Núria de Gispert, Mercè Civit, Marina Geli, Laura Massana... (n’hi ha més)

- Premi Mallerenga 2012 als millors missatges extraterrestres: María José García Cuevas i Carmen de Rivera (a títol fonedís: María de los Llanos de Luna).

- Premi Mallerenga 2012 al millor demagog debutant: Jordi Cañas.

- Premi Mallerenga 2012 als més contundents: Uriel Bertran, Elena Ribera, Joan Ferran, Alicia Sánchez-Camacho, Ramon Espadaler, Daniel Font, Josep Enric Millo, Jordi Terrades... i Jordi Cañas.

- Premi, doncs, Mallerenga, doncs, 2012, a les crosses, doncs, de la diputada Marta, doncs, Alòs. (És un premi que ha suggerit a cau d’orella al Vigilant una mallerenga molt simpàtica.)

- Premi Mallerenga 2012 a la millor oratòria i gesticulació parlamentària: Antoni Fernández Teixidó.

- Premi Mallerenga 2012 a la parla més bleda: Hortènsia Grau.

- Premi Mallerenga 2012, perquè se’l mereix i a més suposo que ha fet esforços per arribar fins allà on ha arribat, cosa que no és fàcil si tenim en compte el que passa amb altres diputats i diputades, que sens dubte tenen bona voluntat però simplement no se’n surten per més que ho provin –i alguns ho proven i no ho haurien de provar, perquè els falta competència lingüística per fer-ho, i el que haurien de fer són, més aviat, frases curtes de subjecte + verb + predicat i llavors punt i seguit–, a l’honorable senyora diputada Anna Simó, perquè és capaç de fer frases de més de set o vuit o fins i tot deu ratlles que sintàcticament s’aguanten: si se’n segueix amb atenció el fil des del començament fins al final, estan ben construïdes, i aconseguir això no deixa de ser un petit miracle. (Aquest premi també l’ha suggerit la mallerenga aquella tan simpàtica.)

- Premi Mallerenga 2012 a la millor direcció de debats: Dolors Montserrat.

- Premi Mallerenga 2012 a les diputades més dolces (ui, quin adjectiu més tronat): Caterina Mieras, Agnès Pardell.

- Premi Mallerenga 2012 per motius personals: Manuela de Madre, Rafael López.

- Premi Mallerenga 2012 a la independència parlamentària i al criteri propi: Ernest Maragall.

- Premi Mallerenga 2012 als desapareguts en combat: Xavier Crespo, Miquel Iceta, Josep Maria Vila d'Abadal...

(La fotografia està presa del web Xtec.cat)

Regles del joc

Diu que un paio ingressa en una cartoixa de clausura estricta i el primer dia l’avisen que allà dins s’ha de fer silenci absolut i que només es poden dir dues paraules cada cinc anys.

Passen cinc anys i el nou frare va al prior i li diu:

–Menjar dolent.

Passen uns altres cinc anys i va al prior i li diu:

–Molt fred.

Cinc anys més i hi torna:

–Llit dur.

I encara cinc anys –ja n’han passat vint– i diu:

–Me’n vaig.

I el prior respon:

–És clar, si no has parat de queixar-te des del primer dia!

* * *

Ensenyament: quan jugues a un joc voluntàriament no et pots queixar de les regles si ja les coneixies. Eth qu’age aurelhes entà enténer qu’ac entengue.

Catalunya ja és a dins

Hi ha una qüestió en tot això que es diu sobre el que comportaria o comportarà que Catalunya esdevingui estat sobirà que no acabo d’entendre, suposo que com a conseqüència que no en sé prou d’afers jurídics.

És aquest: Catalunya ja és, ara com ara, dins la Unió Europea. O els catalans, per ser més precisos.* De manera que perquè quedés fora hauria de ser expulsada –els catalans hauríem de ser expulsats de la UE un darrere l’altre. I perquè Catalunya sigui expulsada no n’hi ha prou que votin en contra seva un país (Espanya), o més d’un, o la majoria.

Si vol quedar-se dins d’Europa, com els altres, n’hi ha prou que Catalunya compleixi el que l'actual Tractat de Lisboa estableix com a condicions mínimes per continuar formant-ne part. Condicions que ara com ara, ja que hi som, no compleixen la majoria de països, si no vaig errat, començant per Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya –encara més si Catalunya decideix anar pel seu compte: llavors Espanya baixaria uns quants graons en aquesta classificació macabra– i Itàlia.

De manera que no hi ha cap motiu perquè Catalunya sigui expulsada de la UE, si no és que la UE es dissol perquè la majoria dels estats membres no poden complir les condicions establertes.

No sé, doncs, per què es parla tant de les dificultats que tindria Catalunya per ingressar a la UE si de fet no li cal ingressar: ja hi és.

* * *

* Annex: extractes dels articles n. 9 i 10 del Tractat de Lisboa:

«La Unió respectarà en totes les seves activitats el principi d’igualtat dels seus ciutadans, que es beneficiaran, amb igualtat, de l’atenció de les institucions, els òrgans i els organismes europeus. És ciutadà de la Unió tota persona que tingui la nacionalitat d’un estat membre.»
Tots els catalans complim aquesta condició: encara que a molts ara no ens agradi, en el moment de decidir que anem pel nostre compte ho podrem fer perquè tenim la nacionalitat espanyola, és a dir la nacionalitat d’un estat membre.

«La ciutadania de la Unió s’afegeix a la ciutadania nacional sense substituir-la.»
O sigui, els catalans seríem igualment membres de la UE tret del cas que Espanya ens expulsés a tots, un per un (incloent-hi els del PP, Ciudadanos, etc.), i ens declarés no espanyols. Espanya no pot «expulsar Catalunya»: hauria d’expulsar els ciutadans.

«Els ciutadans estaran directament representats a la Unió a través del Parlament Europeu.»
I doncs, els catalans tenim el mateix dret de representació a la UE que els espanyols (o que els que ara com ara són, jurídicament, «la resta d’espanyols»). El màxim que ens podria passar és que Catalunya no tingués representació, temporalment, dins el Consell dels Estats fins que no fos reconeguda com a estat, però això no podria trigar a reconèixer-se, perquè seria absurd que els catalans estiguéssim al Parlament Europeu i tinguéssim tots els drets de la resta d’europeus i en canvi no tinguéssim representació al Consell. Com que això seria una discriminació a uns ciutadans de la UE, la UE ho hauria d’arreglar, i a més d’una manera ràpida.

* * *

(La imatge l’he presa de Catalonia Direct)

Ei, que no hem assassinat ningú

Uf, quin mal rotllo tot el matí. He somiat, fixeu-vos quina bestiesa, que m’havia de llevar per anar a treballar com a conductor d’autobús de Transports Metropolitans Barcelona i que decidíem al sindicat que els nostres sous estaven en perill –els nostres / sous, eh?, al tanto quan ho llegiu– i ja no podíem tolerar que ens els baixessin més no fos cas que es poguessin equiparar als salaris de l’infeliç professorat de secundària, aquella gent desgraciada de segona categoria que no fot res més que explicar històries a la canalla, i a més no ens donarien la paga de Nadal!, quin desafiament, i llavors hem decidit el sindicat i jo, com els apòstols quan parlaven de “l’Esperit Sant i Nosaltres”, que calia fer el que fos per impedir-ho, i que havíem d’aconseguir que tot Barcelona sabés la gran injustícia que comportava que tinguéssim una feina tan mal retribuïda, no tan malament com la de qui fa classes, això no, vade retro, però deunidó, i aleshores havíem decidit primer que per cridar l’atenció de les autoritats mataríem amb força sadisme pensionistes que cobren 290 euros, quina barbaritat, per no fer res, i també pelaríem membres d’aquell col·lectiu d’idiotes que arriben a treballar per 300 euros al mes, o menys, quins acudits, com en temps de l’esclavitud, ja els espavilaríem l’esma, ja, el meu sindicat i jo, però no ho farem perquè el nostre sindicat és per defensar gent que cobra uns sous “una mica” superiors que el d’aquesta gent infausta, només sis o set vegades més com a mínim –és per això que he posat “només una mica” amb cometes, per remarcar la ironia i perquè vegeu que tenim un grandíssim sentit de l’humor, hihihi–, i que també assassinaríem i violaríem unes quantes persones invàlides i un gos que passava per allà, i a altres les cremaríem de viu en viu o les segrestaríem, però llavors uns figaflors i unes cagades a les calces del sindicat que vés a saber d’on sortien, deuen ser de l’última fornada, han dit que preferirien no matar ni assassinar ni violar ni cremar ningú, i que era millor deixar-los sense transport públic, que també era cruel però menys, i que ja s’espavilaria la gent per anar a treballar, els que tinguessin feina, hahaha, hehehe, que graciós que estic avui, i finalment vam votar i va guanyar la figaflorada, imbècil, cul d’olla, cagada i pixanera, i no mataríem ningú, ni assassinaríem, ni violaríem, així no hi ha manera d’avançar en el camí cap a l’alliberament del personal que treballa de xofer, feina sacrificada com n’hi ha poques –és per això que no hi ha cap llista d’espera per entrar a la plantilla, hohoho, ara he dit una mentideta–, i el somni ha anat així.

Finalment m’he despertat i he recordat que sí, que sóc conductor d’autobús però que puc dormir un parell d’hores més perquè el meu torn avui comença més tard ja que en cada torn tenim dues hores de vaga, i, atenció, no les cobrem! –bé, ja ho veurem, pobres d’ells que no ens paguin, llavors sí que en muntarem una de grossa–, però bé, ara deixeu-me en pau, “bona nit”, huhuhu... Zzzz.

Dcionri alà-VALENCIÀ-Ba

Josep Maria Pañella, diputat de Torreblanca (Plana Alta) en les Corts Valencianes, denuncià l’altre dia una manipulació greu en el programa Trau la llengua de la televisió valenciana (Canal 9).

Deia el diputat:

«Una de les característiques dels règims totalitaris és sempre la manipulació de la realitat, en el sentit més físic, esborrant i afegint imatges a conveniència per a enganyar l’opinió públic. I, per desgràcia, a Canal 9 s’ha arribat ja a eixos extrems. En el programa “Trau la llengua” s’ha mostrat una pàgina del prestigiós Diccionari català-valencià-balear, un dels grans monuments filològics de la nostra llengua, obra dels grans lingüistes mallorquins Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, suprimint-li les paraules “català” i “balear” i deixant-lo únicament com a “Diccionari valencià”.»

Ací teniu les imatges. Primer, la pàgina original (portada del tom III):

Després, la mateixa portada tal com apareixia al programa.

És només un instant (minut 1:30), ens diran, però és suficient perquè es puga considerar una d’aquelles imatges subliminars que, en efecte, utilitz(av)en els règims totalitaris. A més, justament perquè és un instant, quina necessitat hi havia de fer la manipulació?

Això no és tot. Els responsables del programa, davant les crítiques rebudes, han pretés aclarir el “malentés” causat i ho han fet amb este missatge publicat en el seu mur del Facebook:

«Volem demanar-vos disculpes per la confusió que han provocat les imatges del Diccionari Alcover-Moll en una de les seccions del nostre programa. Volem ressaltar que en cap moment ha estat intenció del programa menysprear o ocultar els termes que fan referència a la nostra realitat lingüística comuna. La causa de l’error, del qual ens fem responsables, ha estat tècnic i ocasionat d’una manera no maliciosa durant el muntatge de postproducció. La intenció no era altra que destacar el terme ‘valencià’ en un diccionari. Reiterem les nostres disculpes per este desafortunat malentès alhora que remarquem la nostra admiració pel Diccionari Alcover-Moll, més encara enguany que celebrem el seu 50 aniversari. Este diccionari és, d’altra banda, una eina de consulta fonamental en l’elaboració del programa.

»Des de tot l’equip que fem Trau la llengua volem que quede ben clara l’estima per la nostra llengua així com la defensa de la seua riquesa i varietat. La promoció per tal d’assolir la seua normalització ha estat l’eix bàsic del nostre programa durant les tres temporades en què, gràcies a vosaltres, ha estat èxit d’audiència a Canal 9.»

Fixeu-vos que fins i tot davant l’evidència no es rendeixen: diuen que ha sigut una “errada tècnica”. Però noteu que només parlen de “realitat lingüística comuna” i de la “riquesa i varietat” de la llengua, i eixes expressions poden interpretar-se perfectament com una referència a les varietats dins del País Valencià (o de la Comunidad Valenciana, com preferixen dir-ne). La prova que les coses no han anat com diuen –una errada tècnica o de muntatge– és que en les disculpes continuen evitant curosament esmentar el diccionari amb el seu nom real: Diccionari català-valencià-balear. És de veres que popularment es coneix també com a diccionari Alcover-Moll, però si el que volien era rectificar una “confusió” relacionada amb el títol del diccionari...

Del que passa en el País Valencià amb la llengua ja no ens pot sorprendre res.

(Enguany, precisament, en fa cinquanta que es va publicar l’últim volum del Diccionari català-valencià-balear.)

Avís als dels tancs

Advertiment

A tots els militars espanyols que es desplacin a Catalunya amb els tancs:

1. Un cop a Barcelona, els tancs que entrin per la Diagonal hauran d’aparcar al passeig de Gràcia; els que entrin per la Meridiana, ho han de fer al passeig de Sant Joan. Avisem els conductors dels tancs que els que aparquin en doble fila se’ls emportarà la grua municipal.

2. Entenem que els espanyols no sabeu el que és un peatge, perquè al vostre país no n’hi ha, però aquí les autopistes i els túnels són de pagament obligatori. Intenteu evitar el túnel del Cadí (aquest no el recomanaríem ni al nostre pitjor enemic). Us sortirà a compte que vingueu més de tres en un tanc: així us faran descompte si teniu teletac. El fet de no pagar un peatge se sanciona amb una multa de 100 €.

3. Si veieu que la gent no us fa cas no us enfadeu. És que estarem treballant.

(Rebut per correu electrònic)