Joan, dos anys. I com trobem a faltar el teu somriure, la teva solvència, la teva empenta, la teva bonhomia, la teva responsabilitat, l’estimació enorme amb què estimaves els que t’estimaves i els que sabies que t’estimaven, les teves anàlisis, les teves emocions íntimes fins a la llàgrima, aquella passió que posaves quan descrivies les excursions que era la mateixa passió de quan explicaves les descobertes científiques, la teva incapacitat per claudicar, i com perdies de vista el món quan estaves ficat en una d’aquelles recerques exhaustives, les teves profecies i/o anhels, la teva paciència i la teva impaciència, la teva tolerància davant gairebé tot i la teva intolerància davant el que era –és– intolerable, que llavors es traduïa en una justa ira contra la injustícia, la teva senzillesa, la teva ingenuïtat innocent, la teva sornegueria amable, els teus ulls comprensius, la perplexitat que et causaven els reconeixements a la teva saviesa, la lluïssor dels ulls quan havies trobat, llegint no sé què, un nou Mediterrani o, poca broma, un nou Pacífic, la teva valentia per enfrontar-te a les patums, també les de la llengua, la teva disposició per deixar-te sorprendre i per aprendre sempre més, la teva discussió vehement dels tòpics que fins aleshores eren dogmes i no tenien per què ser-ho, la teva humilitat per reconèixer que en aquell punt anaves errat, els teus oblits i els teus descuits inofensius, les teves anècdotes, la teva moto.
Tot el que vas deixar fet no és mort, i encara han passat més coses –com t’hauria agradat viure-les. Però et trobem a faltar.
(foto: Biblioteques de Sant Cugat)