«Ja ens veurem.» És el que em deies dijous per correu, al final d’un intercanvi de missatges en què parlàvem dels respectius projectes a curt termini. Jo sabia que no, que segurament ja no ens veuríem, i suposo que tu també ho sabies. La vigília t’havien fet l’homenatge a la UB i estaves, pobret... Però fort d’ànim: quin doll de veu, quan vas enraonar.
T’he vist molts cops aquests dos darrers anys exactament en el mateix lloc i amb la mateixa positura amable que recull la fotografia de dalt, feta per Joan Puig el mes de juny de l’any passat i publicada avui a El Periódico.
Has mort així, dempeus: «Ja ens veurem.»
Descansa en pau, Joan.
Afegitó del 28 octubre 2010, 13:40. Joan, últimes notícies del Paranimf de la UB, una de freda i una de calenta. La calenta: el taüt està tapat, no se’t veu. Aplaudeixo la decisió de l’Adelaida, la Nausica i la Laura. La freda –agafa’t fort–: els de la funerària no han tingut la sensibilitat d’escriure’t bé el cognom a la placa que identifica el fèretre. Hi han posat «SOLA» en comptes de «SOLÀ». N’he parlat amb la de protocol i diu que fan el que diu el documento nacional de identidad espanyol. O sigui, ells no sols no ficaven els accents en aquest document dels dallonses –durant anys no ho feien porque las mayúsculas no se acentúan i coses així, totes falses–, sinó que a més la seva decisió t’ha d’acompanyar més enllà de la mort i tot. No, ara no t’enfadis amb sant Pere, pobret, que ell no deu saber ni què són els accents ni què són les majúscules. Però quan passis tots els tràmits aquests de sant Pere i també els altres de Troia, la Musa, el Sol i Zeus que diu el recordatori, quan arribis al capdamunt de tot, fes saber al que mana de debò que a això no hi ha dret i que protestes amb tota la contundència que solies deixar anar quan tenies raó, que era gairebé sempre.
Afegitó de les 16:50. Ja has sentit el teu nebot, el Joan, quina una n’ha dit? «El Govern de Catalunya no s’ha fet prou digne d’acollir el comiat d’en Joan Solà.» Sembla, doncs, que a la plaça de Sant Jaume t’havien ofert una capella ardent oficial amb tots els ets i uts, i els teus han dit que no, que s’estimaven més acomiadar-te a casa teva, a la UB. I amb quina contundència ho ha dit, el Joan. I com s’escuraven la gola a la primera fila... Perquè tu el que volies és que els nostres governants un dia plantessin cara i diguessin prou, i no ho fan. Per això el discurs del teu nebot ha estat el més aplaudit amb diferència. Bé, et deixo altra vegada amb el paperam i els tràmits, que ja m’imagino que deu ser prou complicat això de morir-se.
