»El “doblar” castellà equival en valencià a “fer trancs”, és a dir, tocar dues o més campanes al mateix temps, dues o tres vegades, per indicar el sexe del difunt. És una expressió molt tècnica.
»“Brandar” o “ventar” són paraules medievals, tot i que actuals a Catalunya, per a campanes que oscil·len, no sempre amb sentit de toc de mort. Abans a València, i ara encara a Catalunya, les campanes només oscil·len; les campanes voltejades són un invent posterior, vingut del sud.
»“Repicar”, el repic, és el toc precipitat –però ordenat– de dues o més campanes: és sempre signe de festa.
»“Sonar” val per a tot, i per tant no val per a res, ni s’usa, quan parlem de campanes.
»A “tocar” li passa el mateix, que val per a tot, però què en aquest cas sí que s’utilitza en molts casos: tocar a festa, tocar a mort, tocar a foc. Es diu “tocar a” o bé “tocar per a...”. Efectivament, “toquem per a” tal persona (en cas que haja mort), o “per al” Corpus o “per a” Sant Vicent...
»“Per qui toquen les campanes” o “per a qui toquen les campanes”: totes dues són bones.»
(Font: Francesc Llop i Bayo, Gremi de Campaners de València, via Víctor Iñúrria)
Més:
«Quan vivíem en escaletes i la gent tocava a la porta corresponent des del carrer, feien tants colps de picaporta com nivells tenia l’habitatge, de forma que si vivies al segon nivell, es feien “dos pics” si era a mà dreta, i si era la porta de davant “dos pics i repicó”.» (Víctor Iñúrria, Migjorn, 29 octubre 2012)
El mateix es feia, em recorden ara, a les cases en què el “timbre” era una campaneta penjada a l’extrem d’una corda suspesa del sostre de l’entrada mitjançant unes politges, corda que s’estirava per l'altre extrem des del carrer tants cops com calia segons els nivells de la casa –sacsades fortes– i les portes de cada nivell –sacsades breus. Ara no sé si ho he explicat bé.