Ja avanço que en principi em semblen tòpics, o sigui, mentida podrida, encara que responguin en bona part al que passa en la realitat. Eren aquestes:
- posar la rentadoraI encara, al marge de les tasques:
- planxar
- banyar les criatures i portar-les a dormir els dies de cada dia
- ajudar la prole a fer deures i altres tasques els dies de cada dia
- portar «els comptes» de les relacions sexuals quan pel motiu que sigui se n’han de fer comptes
- cuinar a casa els dies de cada dia
- estar pels detalls de la llar
- portar l’agenda de la casa: recordar aniversaris, compromisos no relacionats amb la feina d’ell, citacions mèdiques, reunions escolars, etc.
- controlar la sexualitat (ser fidel a la parella)N’hi deu haver més, però aquestes són les que recordo haver vist o sentit.
Ja es veu que la majoria són especialitzacions interessades, normalment creades per homes poc inclinats a planxar, a educar criatures, a tenir una agenda de «coses de casa», a no ser promiscus...
Pel que fa a competències objectives, em sembla clar que escombrar, passar el tiràs, treure la pols, fregar, fer anar l’aspiradora i no diguem posar el rentaplats, ho podem fer igual. (Ehem, no em voldria posar d’exemple, però ara que hi som deixeu-me dir que poca gent em guanyaria a l’hora de fer anar la fregadora, de triar la més adequada per a cada tipus de superfície, d’escórrer-la i de fer-la lliscar pel terra: ja ho feia de conya quan era ben jovenet i cada cop he anat millorant més la tècnica. Més d’una –parlo d’«una» perques a la majoria dels «uns», la veritat sigui dita, no els interessa gaire com es frega bé; freguen y punto, si és que mai freguen– ha quedat parada de veure amb quina traça ho feia, i n’ha pres nota.)
De cuinar potser no en sé gaire però no tinc cap problema a fer un arròs caldós o uns canelons o unes mandonguilles o... (de postres no que no en sé gens). Els xefs de cuina d’elit –molts, homes– són una prova que els homes podem cuinar igual o millor que les dones, i que podem ser detallistes com qui més ho sigui. Naturalment, si podem cuinar també podem ensabonar, rascar i esbandir cassoles i pots. No s’hi val allò de «avui cuino jo» i després deixar-ho tot fet una mè perquè ella es posi els guants de goma, tret del cas que quan cuina ella siguis tu qui es posa els guants i us repartiu així la feina, uns dies tu uns dies jo.
L’única cosa, potser, en què el tòpic mana, perquè molts hi anem clarament coixos –jo també–, és amb la rentadora: continuo sense tacte, sense distingir materials, sense saber separar o ajuntar correctament la roba, especialment la més delicada, i tampoc aconsegueixo retenir ni encerto gaire –és el mateix problema que l’altre, de fet– el programa adequat per a cada conjunt de peces un cop triades. Igualment em passa això, esclar, a l’hora de la planxa: puc planxar les coses menys dubtoses, però amb altres no m’hi atreveixo, tinc por d’espifiar-la. No seria la primera vegada: «Però que no ho veus, que això no...!?» i ve corrents a treure’t la planxa de les mans amb ulls acusadors.
Però bé, sempre pots fer les bugades de mitjons i de roba interior i d’esport «clarament identificable» i deixar la resta per a la parella. I a l’hora de planxar –tot i que a casa gairebé no tenim res per planxar, i per als llençols i tal tenim màquina–, una mica igual.
Doncs era això, una denúncia de tòpics.
(La fotografia l'he treta de The Superwoman Syndrome.)