dimecres, 27 de febrer de 2013

«Dones de fer feines»

Què hem de fer amb aquesta patata calenta?

Sembla que ningú ha intentat refredar-la, ningú s’hi ha ficat. L’altre dia una amiga em passava el titular de portada d’un diari, el de més audiència entre els de paper que es distribueixen a Catalunya: «Dones de fer feines, un ‘luxe’ del sud d’Europa».

Què cal fer amb aquesta expressió, per una banda ofensiva però per l’altra força descriptiva de la realitat, almenys pel que fa al sexe de la immensa majoria de les persones que es dediquen a això? La bandegem? La substituïm per «treballadors de la llar», com feia el mateix diari a les pàgines interiors, amb un masculí suposadament no marcat? Però, en aquest cas, ¿no seria més marcat que mai, per tal com maquillaria la realitat –la immensa majoria d’aquests «treballadors» són dones– d’una manera tan escandalosa que en realitat l’amagaria? No és hipòcrita, això de «treballadors de la llar»?

Extremant la qüestió, ¿seria acceptable que en els temps en què l’esclavitud era legal, s’etiquetés els esclaus de «treballadors per compte aliè», posant per cas? Sens dubte, el nom dignificaria els esclaus, però alhora amb aquell nom es dissimularia la seva veritable condició d’esclaus –substancialment: ‘no lliures, no persones’– i potser es desactivaria la lluita perquè deixessin de ser-ho.

Per una altra part, a les persones que conec que es dediquen professionalment a aquesta feina, a tenir cura de les cases o despatxos o instaŀlacions d’altres –la majoria dones, ara com ara, ja ho deia abans–, mai no se m’acudiria anomenar-les «dones de fer feines», ni a elles els agradaria gens, em sembla, que les anomenés així. Ara bé, conec dones que s’hi dediquen i que estan ben orgulloses i satisfetes de la feina que fan. No em sembla que sigui indigna, és una feina i prou que algú ha de fer –també la poden fer homes, no cal dir-ho–, cobrant el que és just, com en qualsevol altra ocupació. I per part de la resta de la gent, valorant-la.

Però no és acceptable que se les anomeni «dones de fer feines» com si aquesta tasca hagués de ser exclusiva de les dones, tot i que els fets ara com ara siguin tossuts. O sigui, no es pot argumentar que convé mantenir la denominació «dona de fer feines», tal com feia el diari, simplement perquè és tradicional. Aquest seria l’últim argument.

Què en fem, doncs, tornem-hi, de la denominació «dones de fer feines»?

¿Potser substituir-la* per una denominació neutra com ara assistent**, ajudant o auxiliar de la llar?: L’ajudant de casa és de la Pobla, Els veïns tenen una auxiliar, Aquesta assistent és una joia a la cuina, Faig d’assistent d’una dona sola amb tres fills, Als matins treballo d’auxiliar en una casa del barri i a les tardes estudio, Si no fos per l’ajudant que ens ve un parell d’hores al dia hauria de deixar de treballar.

¿Potser optar per la distinció de gènere gramatical: empleat/ada de la llar –com se’n diu ara oficialment–, o treballador(a) domèstic(a), o empleat/ada domèstic(a).

* Substituir-la en els contextos actuals, i guardar-la –o sigui, fer-la servir–, com és lògic, per als contextos adequats: quan es faci referència a èpoques anteriors, etc. Igual com diem «esclaus» i «esclaves» quan parlem de la gent que patia esclavitud.

** Assistent i no assistenta, perquè encara que aquesta segona també tingui tradició és una paraula connotada per un ús molt similar al de les «dones de fer feines»; en canvi, les expressions «assistent de vol» o «assistent de congressos», que no distingeixen entre masculí i femení, no tenen connotacions negatives.


Per tant, el primer de tot és aconseguir que les «dones de fer feines» tinguin cada cop un estatus el més normal possible, com el de qualsevol altra persona en qualsevol altra feina. En això s’ha avançat una barbaritat els últims anys, però encara hi falten serrells, o llençols sencers.

El Roto, avui mateix a El País, iŀlustra una desfilada de moda amb aquest text:
«Tothom aplaudia a models, sastres i modistes, però ningú no es va fixar en qui havia cosit la roba» (El Roto, El País)
Doncs això, primer de tot això. Les cosidores (i els cosidors) també existeixen. I hi han de ser, algú ho ha de fer. El que no pot ser és que ningú hi pensi, que això és, crec, el que denuncia El Roto.

I per acabar: no sé si encara queda gent –no m’estranyaria gens ni mica– que parli de «la minyona», com se’n deia abans de les noies o senyores que, a més de «fer feines», també tenien cura de la canalla cuinaven feien de secretària de la senyora i de criada de l’amo treien a passejar el gos donaven al gat les deixalles del dinar i omplien de pinso la gàbia de la cadernera i tot plegat. Això era a les cases «modestes», que només en tenien una, perquè a les de més prosàpia, lògicament, hi havia –a temps parcial o full time–, a més de la minyona, la cuinera, la mainadera, la cosidora, la qui acompanyava les criatures al parvulari, la governanta i/o la majordona, la decoradora, la qui entrava als fons dels armaris per organitzar espais, la perruquera i/o el perruquer de la mestressa i/o de la fillada, la dida... I que a ningú no se li fiqués al cap envair el terreny de l’altra, que llavors se les podien tenir i tirar-se els trastos pel cap. Si no vaig errat, totes plegades eren, en les cases «més fines», el «servei», o més exactament «el servicio», tal com testimonia encara el llindar de tantes portes laterals de cases de bona capa. O sigui, la «minyona» només «feia feines», les altres tenien comeses específiques diferents. En poques paraules, «minyona» és hipònim de «servei».

Aquest tema mereixeria almenys una tesi doctoral o dues: «Minyones i dones de fer feines a Catalunya: història, denominacions i funcions».

Avui només faig insinuacions, confesso ignoràncies i plantejo interrogants per als quals no tinc respostes clares.

(La imatge està presa d’Human Righters)