«Sempre s’ha dit que els pares estimen igual a tots els fills, però ¿és veritat? La quantitat d’estimació és la mateixa, potser sí, però no les afinitats i, encara que mai no ho hagi dit a ningú, al pare li sembla que tenir fills i estimar-los a tots de la mateixa manera no té gaire sentit, precisament perquè són diferents. Per ajudar-se a trobar una resposta convincent, i sense transgredir les regles del joc que ell mateix s’ha imposat, els mira: el petit mastega una massa de xiclet amb una intensitat maxiŀlofacial perseverant, la mitjana es mossega les ungles prèviament pintades de negre i el gran badalla, mostrant una dentadura asimètrica i una ortodòncia pagada a terminis. El pensament del pare se submergeix en el mar dels records. Tria i garbella, divertit pels estímuls de l’especulació.»
Sergi Pàmies, fragment del relat «Mister Trujillo», dins La bicicleta estàtica, Quaderns Crema, 2010; la iŀlustració està presa de Degree of Thought, del Tetso College de Dimapur, Nagaland, Índia
