Fotografies de fars (3): Bugio, Oeiras, Portugal

Far de Bugio, a la desembocadura del riu Tejo (foto: MSS-1)

Aquest far està davant de Lisboa i situat dins el fort circular de São Lourenço do Bugio. Se’n tenen notícies des del final del s. XVII. La construcció de l’estructura actual és del 1775. No s’hi permeten les visites.

Tòpics desemmascarats (20): «Hi havia ‘diverses’ persones (o coses)»

Ho trobes cada cop més als diaris.

Diverses? Si són persones, animals o coses (o qualsevol altre ens metafísic) han de ser diversos entre ells quan són més d’un. O sigui, diferents. Sempre.

És veritat, hi ha una accepció del diccionari que permet aquesta altra lectura que jo denuncio: «Divers: [...] 3 Alguns, diferents, un cert nombre de.»

Però em sembla una traducció invasora absolutament dependent del vario -a de l’espanyol, si se’n fa un ús abusiu, com passa ara.

Com ho hem de dir?

Així: més d’un, i més de dos, i més de tres... uns quants, alguns, dos o tres, tres o quatre... o quatre gats, un grupet, un grup, mitja dotzena, vuit o deu, o cap a vuit o deu, una desena, una dotzena o una quinzena, o devien ser uns quinze o vint, o com uns quinze o vint, o cap a quinze o vint, o una vintena, una trentena... poca penya, o molta, o no gaire gent, o simplement gent, o uns semovents –aquesta és broma–, o una colla, una bona colla, força, o 20.361 persones... no, això ja no seria varios –però sí diversos!!–, això seria molts, o moltíssims, o Déu n’hi do els que hi havia, o deunidó.

Tenim unes quantes –no diverses, si pot ser, encara que siguin diverses entre elles– maneres de dir-ho.

En general, perquè s’entengui, divers és més aviat sinònim de variat. O sigui, és més un qualificador que un quantificador.

Fets diferencials (24): Anar pel carrer amb carretons

M’ho diu un amic de Madrid que de tant en tant ve per aquí. Que li sorprèn trobar a Barcelona tanta gent, molta més que enlloc, que va pel carrer arrossegant carros amb rodes. Diu que a Madrid això no passa –no passa tant– i que li crida molt l’atenció.

Per mi ha sigut una sorpresa. Però des que m’ho va dir m’hi he fixat. I sí, és veritat. Molta gent porta coses amb rodes darrere o davant seu: maletes amb rodes, carros i carretons d’anar a comprar, motxilles amb rodes, cotxets de criatures, bosses amb rodes, carros de supermercat (robats?, trobats?), carteres amb rodes i tota mena d’estris i d’invents rodats. Si us hi comenceu a fixar ho veureu.

Es compleix, en paraŀlel, allò que fa un segle deien que passava a Vic: si no veus un capellà davant teu, ni darrere teu, ni a la teva dreta ni a la teva esquerra vol dir que el capellà ets tu. O sigui, si no veus ningú que porti carretó amb rodes al teu voltant, vol dir que el carretó el duus tu.

(La il·lustració està presa de Садовед)

Tòpics desemmascarats (19): «És patètic»

Avui manllevo la denúncia del tòpic de Jordi Llavina:

«Engego la ràdio, una emissora líder del país –encara que ja se sap que això dels lideratges, en radiodifusió i en aquest país, és un assumpte tan difícil d’entendre com la llei D’Hondt. Un tertulià una mica repatani s’esplaia de gust contra les tisorades del Govern. I, tot d’un plegat, deixa caure, pel broc gros, que es tracta d’unes “retallades brutals”.

»Em sap greu, no m’acostumaré mai a tanta brutalitat lèxica. Brutals ho són les ganivetades que un energumen clava a la seva víctima, sense pietat. Però, ¿una acció de govern? I això quan l’adjectiu no designa una cosa magnífica, meravellosa: “Ei, que he aprovat l’examen d’estadística... Brutal, nen! Enhorabona!”. [...]

»També em repugna l’ofegós patetisme que ens envolta. Mai com ara no s’havia devaluat tant aquell preuat intangible de la tragèdia grega –i de totes les tragèdies que es fan i es desfan. Si Orestes i sa mare Clitemnestra aixequessin el cap, s’esgarrifarien de sentir que una nena li diu a la seva amiga que l’Adonis llepadet d’en Justin Bieber sovint resulta patètic. I ja no els dic res dels personatges de tants poemes d’Ausiàs March. Acabats de sortir de la tomba –amb un sever patetisme, ells sí– es trobarien pertot amb l’adjectiu i farien cara de zombis, tot i no saber què són els zombis! Se’n tornarien de dret al forat, d’allò més fastiguejats! [...]

»La mandra mental i la manca de precisió lèxica s’han convertit, més que mai, en clàssics (amb perdó) de la nostra societat. I el fet és que quan sento certes expressions grollerament o perversament desplaçades del seu recte sentit no puc sinó aŀlucinar (i torno a demanar perdó).»

Jordi Llavina, La Vanguardia 8 juny 2011

Tòpics desemmascarats (18): Els comentaris anònims

(Una versió anterior d’aquest article es va publicar com a comentari sota un escrit de Núvol.)

Hi ha un tema al darrere dels anònims amb què la gent comenta articles i notícies als diaris, blogs i altres mitjans de comunicació digital que caldria tenir en compte, valorar-lo. Quan es parla d’“anònims” no sé si es té en compte la manera de destriar quins comentaris són anònims i quins no.

Per exemple, hi ha comentaris que tenen un enllaç a un blog o similar a través del qual, potser buscant una mica però amb una certa seguretat, pots trobar una persona amb cara i ulls. I encara i així, qui ens assegura que aquell enllaç ens porta a un blog que és propietat de qui fa el comentari? Perquè algú altre –jo mateix!– podria enllaçar el comentari a un web, blog, etc. que no sigui seu.

Jo mateix, com dic, amb enllaç i tot a través del qual (amb una mica de paciència) es pot arribar a un nom i cognom més o menys conegut com el meu (o no), podria ser anònim, per molt que asseguri que no ho sóc, i fer tanmateix un comentari.

Després hi ha qui escriu el comentari deixant un nom i cognom coneguts com a autor/a. Però aquest nom potser no correspon a l’autèntic personatge que té aquell nom, i a més el comentari no enllaça amb cap blog ni similar a través del qual es podria saber amb molta o poca seguretat qui hi ha al darrere d’aquell comentari. Qui ens assegura que el personatge suplantat veurà aquell article, es mirarà els comentaris i trobarà que algú n’ha escrit un posant-hi el seu nom?

Finalment, hi ha qui escriu un comentari posant-hi un nom propi (sense cognoms) o un mot qualsevol, o que no hi posa cap nom.

I després, esclar, hi ha els comentaris de la gent coneguda, la que ens comenta sempre, la que escriu de la mateixa manera, la que trobem després al vespre i anem a fer una birra o un cafetó i comentem els comentaris del dia, etc. Aquest són els no-anònims.

Si els diaris, blogs i companyia, i qui els fa, pretenen distingir qui és anònim i qui no, qui mereix o no ser tractat com a amic, conegut o saludat, ho tenen pelut.

Ei, que jo no sóc anònim, que sóc jo!

Doncs això.

Música clàssica

Fa uns dies, no sé quants, vaig llegir no sé on, i de no sé qui –ja em sap greu, però només vaig anotar la dada bàsica– que hi havia tres obres clàssiques que anaven bé per aixecar els ànims. He fet la prova i em funciona.

Són aquestes:

- Concert 21 en do major (Mozart)
- Resurrecció (Mahler)
- Simfonia sorpresa (Haydn)

S’han d’escoltar en un lloc silenciós i sense interrupcions –condicions difícils d’obtenir, especialment en els moments en què necessites més aquesta teràpia–, i deixar-se emportar pel so.

Afegitó del 4 juliol 2013. Una lectora atenta m’informa que la recomanació prové del director de l’Orquesta Académica de Madrid Íñigo Pirfano, entrevistat a La Vanguardia per Víctor M. Amela el 19 març 2013.