Tòpics desemmascarats (25): Les xifres de les diades tradicionals

«Hi ha dates que tenen notícia segura. Amb les mones, no s’obliden de la frase obligatòria que no pot faltar en una informació tradicional d’aquest tipus: “Es calcula que aquest any es vendran unes 600.000 mones.” Igual que ens diran la quantitat de roses que han comptat que es vendran [per Sant Jordi]. O més endavant els quilos de torrons que ens menjarem, o el que s’invertirà en pinyons per Tots Sants.

»Aquesta vegada, però, va faltar la cua de sempre després de dir la xifra. No van dir allò de “un 5 % més que l’any passat”.

»No hi sobraria, potser, que algun dia ens expliquessin quin rigor té aquesta dada i quin procés segueixen per calcular-la. Volem saber, d’una vegada per totes, qui fa els números i com.»


Extracte adaptat de l’article de Mònica Planas al diari Ara, amb el títol «La notícia de la marmota», 22 abril 2014

Tornem-hi amb la Viquipèdia

Al 30 Minuts (TV3) d’ara fa un parell de mesos, sobre la Viquipèdia, que he vist ben bé per casualitat gràcies a M, que me n’ha passat l’enllaç –gràcies, M– no hi havia ni un punt de crítica, gairebé ni un moment de polèmica, només una mica de contrapunt quan s’explica com es fa l’Enciclopèdia Catalana.

A veure, jo sóc partidari de la Viquipèdia*, la consulto sovint, però ara per ara té un error de naixement que és difícil d’eradicar, i encara més difícil si no es fa autocrítica ni reflexió sobre aquest problema, si no es té identificat.

El problema gros és que a l’hora de la veritat no és una enciclopèdia del poble, per dir-ho així. Tothom hi pot participar, certament, però n’hi ha que hi poden participar més que altres senzillament perquè tenen més temps –o hi dediquen més temps, d’acord, del seu lleure.

I ara més temps encara, perquè pel que s’explica al mateix programa de TV3, hi ha viquipedistes que cobren.

I llavors hi pot haver una persona experta en un tema, especialista en una ciència, que vulgui aportar a l’enciclopèdia els seus descobriments, i que ho faci després d’unes quantes proves per acabar d’entendre com funciona allò –no és difícil, però a segons qui familiaritzar-s’hi li requerirà unes quantes hores–... i que la seva aportació sigui esborrada al cap d’uns minuts per algú que potser té quinze anys però que s’ha forjat dins la comunitat viquipedista un prestigi a còpia de múltiples coŀlaboracions.

Quan l’especialista protesti, l’adolescent demanarà ajut a la comunitat, que farà pinya amb l’adolescent perquè, tot i que segurament no es coneixen i no saben qui és qui ni com és cadascú ni quines qualitats i coneixements té, simplement qui demana protecció és viquipedista habitual. I per tant, té poders que no té l’especialista. En cas de conflicte entre la posició viquipedista i la de l’especialista, la raó és gairebé sempre de la primera.

Jo no tinc la solució a aquest problema, ho reconec, però em sobta, em sorprèn moltíssim que aquest problema no s’hagués tractat en un programa que durava quaranta minuts.

Tots els viquipedistes són iguals, però n’hi ha alguns que són més iguals que altres. I resulta que fan un programa de quaranta minuts i del problema orwellià ni en parlen.


* Partidari amb reserves, per les raons que ja vaig explicar i que aquí torno a formular arran d’aquest programa de TV.

Súplica (i 2)

(Ve d’aquí)

Deixem Déu en pau, sisplau, quan parlem de les desgràcies que fan coŀlectius de gent o persones individuals emparant-se en el nom de Déu. Déu no té a veure amb el que puguin fer aquestes persones.

1. Jo entenc que els agnòstics –o jo mateix i tants altres que ens considerem creients, o potser tots els creients tret dels que creuen cegament i prou– es preguntin per què Déu, si existeix, no faci res davant les desgràcies que pateix, a mans d’altres, una raça sencera –la Xoà, com a símbol de totes les altres matances ètniques de la història de la humanitat– o un territori, o un país, o grups de persones, o una família, o una sola persona agredida, assassinada o violada o...

Si Déu no fa res per impedir tot això, o els desastres naturals que provoquen morts i desgràcies de gent innocent –terratrèmols, tsunamis, despreniments, accidents no provocats, erupcions volcàniques, tot el que vulgueu–, em sembla lògic que ens preguntem per què passen si Déu els podria impedir. Si no els impedeix és que no és Déu, i si no és Déu, Déu no existeix. Ho entenc. Fins a cert punt, participo d’aquestes incògnites, que per a mi són un misteri.

(Els ateus, ja que hi som, no s’haurien de preguntar res de tot plegat, em sembla, perquè ja han pres la seva decisió. Per això deia creients i agnòstics. No entenc gaire que alguns ateus intervinguin tant en aquests debats.)

2. Ara no parlo d’aquesta qüestió. Parlo dels abusos del nom de Déu, de les violacions de la intimitat –o del cos o de la personalitat– d’altres, fetes per gent religiosa que s’aprofita de la seva condició de presumpta superioritat moral; parlo de les sectes destructives, dels discursos fora de lloc pronunciats des de les trones, dels arrabassaments de propietats en nom de les mesquites, les sinagogues o les abadies; parlo de les lluites i massacres darrere el penó de la creu o de la senyera amb la mitja lluna, de les benediccions de règims dictatorials i/o criminals, de les guerres de religió, de les guerres santes, de les conquestes alliberadores en nom de Mahoma o Crist o Brahma, o Ra, o...; parlo de tantes bretolades i blasfèmies actives de suposats creients, de tants altres abusos emparats en raons religioses o fets en el nom de Déu –el meu déu personal– o dels déus o les deesses de la resta.

Doncs el déu cristià o els déus o les deesses no en tenen la culpa, pel fet que siguin usats per a finalitats de les quals no són responsables. És a dir, de tot el que he descrit en aquest paràgraf d’aquí al damunt. És elemental. Em sembla de sentit comú. Jo no sóc culpable del que puguin fer altres, encara que ho facin emparant-se en mi, en el que se suposa que he dit o he escrit. Déu no és culpable de les coses que es diuen en nom seu, siguin suposats preceptes orals, siguin escrits. Déu no ha escrit ni ha dit tot allò, una paraula rere l’altra, al peu de la lletra. No és tan difícil d’entendre-ho.

És per això, que demano humilment que es deixi Déu en pau quan parlem de qüestions referides en el n. 2 d’aquest escrit.

És la segona part de la meva súplica d’aquesta Setmana Santa.

Súplica (1)

Hi ha gent que diu amb una facilitat espantosa «hòstia p.», «cagum l’h.», «Cagum D. i sa p. mare» i similars que fins i tot em fa cosa escriure senceres.

Mireu, per a mi, per als creients en general, Déu és una cosa molt important, i per als cristians també la mare de Déu, i sant Francesc, sant Pere i els sants en general, i l’hòstia, i les coses de la missa, etcètera.

De debò, aquesta mena d’expressions per mi estan al mateix nivell que els insults que em puguin dedicar al pare, a la mare, a la família, a la gent que estimes.

No es tracta de tabús ni de fàtues, no és una mena de tòtem. Es tracta del fet que per a mi i per a molta gent és ofensiu i amb això n’hi hauria d’haver prou. És, doncs, una petició, només una petició.

Em penso que no és tan difícil.

Tenim tota mena d’expressions d’allò més nostrades i alliberadores per als moments d’emprenyament i de frustració. Algunes fins i tot van ser creades justament com a eufemismes per evitar alguna de les expressions que deia abans. Doncs mira, amb els eufemismes ja em conformo. Si s’han creat per evitar allò de dalt, doncs evitem allò de dalt d’aquesta altra manera que pot ser igualment alliberadora i que no sona insultant perquè ha perdut la càrrega ofensiva d’origen.

Com no pensem en la mare o en la tia de ningú quan l’esmentem en un renec.

Deia que tenim tantes altres opcions com vulguis: cagum coi/cony, cagum dena, casum la sang d’un gos pudent (i cia), mala puta, collons i recollons i toca’t els collons, cony i recony, mal llamp, meeeerda, os pedrer, ondi, puta misèria, ser un puta, que el caaaaaaaaardin, li donin pel cuuuuuuuuuuuul, punyetes i derivats. I altres, tants com vulguis.

No incloc els que van adreçats a persones, poso alguns exemples dels renecs que es poden dir o que es diuen en el cas de queixar-se d’una cosa que ens ha passat, sense referir-nos a ningú en concret. Vull dir, si diem fill de puta a algú pot ser ofensiu –dic potser perquè també hi ha una manera de dir-ho, un context, en què fill de puta pot ser fins i tot una expressió de complicitat–; i si ho diem en general, sense referir-nos a ningú en concret perquè el culpable del que ha passat és un fet, una cosa, dir fill de puta com a queixa no és ofensiu. Em sembla. O potser sí, hi pot haver gent que es pot emprenyar. No ho sé.

Sí que es pot dir que tots aquests renecs que he dit «fan lleig», però s’ha de reconèixer que és difícil evitar-los, jo mateix en dic alguns. Tothom passa per mals moments o tothom necessita de vegades queixar-se, esbravar-se de manera diguem-ne especialment vistosa.

Però si podeu evitar els del començament us ho agrairia, perquè per a mi resulten sempre, en qualsevol context, ofensius.

És el meu article de Setmana Santa d’enguany. Que continuarà demà amb una segona súplica (espero que més breu, però encara no l’he acabat i no ho sé, potser m’allargo, com és habitual).

Servei Català de Doblatge: les coses, com són

(Actualització de dos quarts de cinc de la tarda, amb petits retocs posteriors. Diuen a TV3 que tot ha estat un malentès, que només era una aturada tècnica del SCD i que se’n reprendrà el funcionament de seguida. Aquest article, doncs, arriba un pèl tard i potser ja és anacrònic, però el deixo per si de cas allò que es perden les contraordres en un revolt inesperat.)

* * *

Això és molt seriós i les coses són com són.

I són així:

La immensa majoria de la gent d’aquest país, criatures, joves i grans, està acostumada a veure, a jugar, a treballar... a viure amb productes audiovisuals que, quan no són catalans, són o bé en castellà, dit també espanyol, o bé doblats o almenys subtitulats també en espanyol. És així. No ho hem triat, ens ho hem trobat i ens ho continuem trobant. Cada dia.

Quan dic productes audiovisuals vull dir les peŀlícules i altres materials documentals o lúdics o el que sigui, els programes de televisió tradicional o la que veiem per la xarxa o les sèries que descarreguem d’aquí i d’allà o que comprem, els DVD, els videojocs... el que vulgueu, tot el que és audiovisual i que omple bona part –ai– del temps que dediquem al lleure, però que també serveix en l’àmbit de l’educació escolar i en altres àrees formatives de joves i grans. Tot això, o gairebé tot, en espanyol, o en altres idiomes i subtitulat en espanyol.

Si volem superar aquest immens obstacle per a la normalització social del català a casa nostra, no n’hi ha prou amb la força –els esforços– del que anomenem “societat civil”. Cal també que qui representa oficialment, políticament, aquesta societat civil, les persones que hi coŀlab... Què coi hi coŀlaboren! És la seva feina! És la societat civil, qui representen! És per la societat civil, que hi són! És per al servei de la societat, que les hem posat als escons del parlament! Doncs això, cal que s’hi dediquin, és una de les coses prioritàries, irrenunciables, decisives per al nostre país. Si volem, que volem, superar la situació crònica descrita.

I ara resulta que ens assabentem que han eliminat el Servei Català de Doblatge. Amb tot el que hi ha al darrere, de gent i d’entitats dedicades a l’ensenyament d’aquests sabers, i d’iniciatives emprenedores o ja sòlides, de tantes coses que havien anat creixent per donar suport a un objectiu que fins ara era inqüestionable.

No parlem d’un “sector”, d’una “indústria”, d’un “servei” més, d’un “departament”. Parlem de “la” llengua. Parlem del català.

I ara que no ens vingui la mestretites de torn, el perepunyetes de guàrdia, a dir que no li agraden els doblatges. A mi tampoc m’agraden. Però cal prestar atenció als fets descrits, no als desigs. Ara cal mirar aquella guerra coŀlectiva que s’està perdent, no aquesta batalleta nostra particular.

No hi ha dret que facin coses d’aquestes sense avisar, com qui no vol, amb traïdoria, a traïció.

A traïció, sí.

Perquè era l’última cosa que esperàvem d’un govern amb els suports parlamentaris que té. L’última cosa que esperàvem que fes és que juguessin amb la llengua, amb la supervivència de la llengua. Perquè cada dia que no fem res en aquest àmbit és un dia que fem una passa enrere. Diguin el que diguin i s’excusin com vulguin, és així. Les coses són com són.

No sé si hem de sortir al carrer o què. Però alguna cosa haurem de fer.

Jo de moment faig això i a partir d’ara ho faré córrer i ho faré arribar a tothom, gent de l’àmbit polític o gent coneguda o gent no sé què. Però alguna cosa haig de fer.

Perles (146): El nacionalisme espanyol, tan massís

«El nacionalisme espanyol és tan massís que ni tan sols li cal ser conscient de si mateix. [...] Per contra, el nacionalisme català –com sol passar amb els nacionalismes defensius– és extremadament autoconscient i explícit, però gens monolític. Hi ha un ventall molt ampli de teories diferents sobre què vol dir ser català, com és aquesta societat i com pot ser en el futur. Els defensors d’aquestes concepcions diverses solen debatre-les de forma molt polida i versallesca (amb els seus oponents, els no catalanistes i els espanyolistes, no són tan amables), probablement perquè senten que comparteixen l’essencial i perquè saben que no hi ha cap teoria, per sofisticada que siga, que puga donar compte exhaustiu de la complexitat canviant d’una societat. Aquesta diversitat interna del nacionalisme català no el debilita, sinó al contrari, li permet arribar a més segments socials, per la senzilla raó que hi ha més a on triar. Cadascú agafa la variant que més li atrau del conjunt i, fins a un cert punt, tots tan amics.»

(Perla presa de l’article d’Enric Sòria al Quadern d’El País, 8 abril 2014)

Perles (145): Dones que aconsegueixen coses

«A les dones encara ens costa fer-nos valorar. Aconsegueixes una cosa i, pel fet de ser dona, has de demostrar mil cops més que un home que et mereixes allò que has aconseguit. I això molts cops em frustra molt i m’entristeix molt.»

(Paula Bonet, iŀlustradora, entrevistada per Carles Capdevila al suplement dominical Ara Tu, 6 abril 2014)