1. Jo entenc que els agnòstics –o jo mateix i tants altres que ens considerem creients, o potser tots els creients tret dels que creuen cegament i prou– es preguntin per què Déu, si existeix, no faci res davant les desgràcies que pateix, a mans d’altres, una raça sencera –la Xoà, com a símbol de totes les altres matances ètniques de la història de la humanitat– o un territori, o un país, o grups de persones, o una família, o una sola persona agredida, assassinada o violada o...
Si Déu no fa res per impedir tot això, o els desastres naturals que provoquen morts i desgràcies de gent innocent –terratrèmols, tsunamis, despreniments, accidents no provocats, erupcions volcàniques, tot el que vulgueu–, em sembla lògic que ens preguntem per què passen si Déu els podria impedir. Si no els impedeix és que no és Déu, i si no és Déu, Déu no existeix. Ho entenc. Fins a cert punt, participo d’aquestes incògnites, que per a mi són un misteri.
(Els ateus, ja que hi som, no s’haurien de preguntar res de tot plegat, em sembla, perquè ja han pres la seva decisió. Per això deia creients i agnòstics. No entenc gaire que alguns ateus intervinguin tant en aquests debats.)
2. Ara no parlo d’aquesta qüestió. Parlo dels abusos del nom de Déu, de les violacions de la intimitat –o del cos o de la personalitat– d’altres, fetes per gent religiosa que s’aprofita de la seva condició de presumpta superioritat moral; parlo de les sectes destructives, dels discursos fora de lloc pronunciats des de les trones, dels arrabassaments de propietats en nom de les mesquites, les sinagogues o les abadies; parlo de les lluites i massacres darrere el penó de la creu o de la senyera amb la mitja lluna, de les benediccions de règims dictatorials i/o criminals, de les guerres de religió, de les guerres santes, de les conquestes alliberadores en nom de Mahoma o Crist o Brahma, o Ra, o...; parlo de tantes bretolades i blasfèmies actives de suposats creients, de tants altres abusos emparats en raons religioses o fets en el nom de Déu –el meu déu personal– o dels déus o les deesses de la resta.
Doncs el déu cristià o els déus o les deesses no en tenen la culpa, pel fet que siguin usats per a finalitats de les quals no són responsables. És a dir, de tot el que he descrit en aquest paràgraf d’aquí al damunt. És elemental. Em sembla de sentit comú. Jo no sóc culpable del que puguin fer altres, encara que ho facin emparant-se en mi, en el que se suposa que he dit o he escrit. Déu no és culpable de les coses que es diuen en nom seu, siguin suposats preceptes orals, siguin escrits. Déu no ha escrit ni ha dit tot allò, una paraula rere l’altra, al peu de la lletra. No és tan difícil d’entendre-ho.
És per això, que demano humilment que es deixi Déu en pau quan parlem de qüestions referides en el n. 2 d’aquest escrit.
És la segona part de la meva súplica d’aquesta Setmana Santa.
