Copio:
«Quan l’any 1791 es creà a França el sistema mètric decimal, es donà a la unitat bàsica el nom de metre, prenent el nom del mot grec métron que significa ‘mida, mesura’. Però des del segle XIII o abans, metro era en català una mesura que es feia servir per al vi, mot derivat igualment del grec métron, com la mesura estàndard del sistema actual. I així es parlava de «tants de metros de vi» com avui es diria «tants de litres». Aqueixa mesura fa segles que caigué en desuetud, i quan sortí la nova amb el mateix nom, quasi ningú sabia res de l’existència de l’antiga, que, amb tot, es troba perfectament documentada.
»Un mot grec semblant a métron és méter, en genitiu metrós, ‘mare’, germà del llatí máter, i en mots composts, en diversos idiomes –entre els quals el castellà, el francès, l’anglès i el nostre–, vengué a coincidir formalment amb metro. Em sembla que el més conegut de tots aquests composts és metròpoli, format amb pólis, ‘ciutat’. Pròpiament significa ‘ciutat mare’, i s’aplica a la ciutat principal d’un país o contrada i, en termes eclesiàstics, a aquella on hi ha una seu arxiepiscopal, és a dir, on resideix un arquebisbe, anomenat metropolità, que té sota la seva jurisdicció alguns bisbats.
»Quan dins els segles XIX i XX es construïren dins moltes de les principals ciutats del món els ferrocarrils subterranis que les travessaven en diverses direccions, començaren a dir-los ferrocarrils metropolitans, però com que aquest nom era massa llarg per usar-lo amb comoditat amb la freqüència que havien de fer-ho milions d’usuaris, aviat li digueren metropolità, i puix que encara no resultava pràctic aquest mot tan llarg, el reduïren a metro, i així segueix dient-se en moltes llengües.»
Fragment adaptat del capítol «El metre, el metro i la metròpoli», pres del llibre Prenint el demble a les paraules, d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 127)