Ja he parlat d’això, però hi torno concentrant-me en una sola paraula.
Si a la futura constitució catalana hi consta l’espanyol com a “oficial” –amb les correccions discriminatòries que es vulguin a favor del català, però “oficial”–, determinada gent i entitats s’agafaran a la denominació per encastellar-se en l’espanyol –mai més ben dit– i, amb aquesta excusa constitucional, aniran a reclamar-ne usos actius i passius als jutges i als tribunals, primer als nacionals, després als internacionals. I en força casos els poden donar la raó. La paraula “oficial” implica moltes coses, si es vol utilitzar malèvolament –o còmodament.
Per això, si bé hem de ser sempre extremament curosos per respectar els drets lingüístics individuals de les persones físiques residents actualment a Catalunya –hi ha parlants de més de tres-centes llengües!–, cal vigilar i no crear un cert ambient de bilingüisme de facto, que faci pensar que una certa cooficialitat és la sortida natural a l’actual situació de fals bilingüisme social –i de real diglòssia.
L’espanyol, passi el que passi políticament, el tindrem igual, dins de casa i al costat, tant si té drets aquí reconeguts com si no, i és una llengua enorme, molt coneguda per tothom i amb una capacitat d’atracció fora mida. El contacte és i continuarà sent inevitable –i enriquidor, sens dubte, si cada cosa ocupa el seu lloc. Però si concedim a l’espanyol un estatus “oficial” afegit a tots aquests avantatges de naixença –parlo de l’estatut de la llengua–, ja ens podem acomiadar del català com a llengua diferenciada. Perquè es normalitzarà el que ja passa ara, és a dir, la diglòssia: dues llengües amb un valor i una apreciació socials diferents, perquè una llengua és útil, substancial, i una altra llengua és ornamental, accidental, poc elaborada, només per sortir del pas... o per no utilitzar-la, atès que “està molt bé, però ara tinc coses més importants entre mans”.
No és una percepció alarmista sense fonament. La ciència sociolingüística té ben apamat el cas. Que els ho preguntin, si no, als col·lectius que malden, a l’Amèrica Llatina, per preservar les llengües natives que es parlaven als seus territoris. O, més a prop, a irlandesos, escocesos o gal·lesos, que ja s’han convençut molt majoritàriament, a còpia d’anys, que el que és pràctic de debò és l’anglès.
I sí, és veritat que no n’hi ha prou que el català sigui “única llengua oficial” –el cas andorrà és paradigmàtic. De fet, ni tan sols és necessari aquest nomenament. Cal una política lingüística realista, valenta i ferma en favor del català –i de l’occità. Però sí que cal evitar que el nomenament de “llengua oficial” el tingui l’espanyol. Perquè els parlants de llengües fortes –i les institucions que les sostenen, públiques i privades– aprofiten qualsevol escletxa –potser sense malícia, en algun cas!– per afermar les seves posicions dominants, o simplement còmodes. L’oficialitat els dona aquesta oportunitat d’or. I la gent, que s’ho mira, si no és molt militant pren l’opció més universal.
Per a la llengua poderosa l’oficialitat, o la cooficialitat, fa que la llengua feble sigui en bona part prescindible.
Com fins ara. El que és realment útil i obre portes, aquí i ara, és el castellà.
Canviarem la dinàmica?