Koiné: he signat amb molt de gust

Vaig signar ben convençut, i devia ser dels cinquanta primers, el manifest del Grup Koiné.

Vull explicar per què.

Crec que hi ha hagut gent que no ha sabut veure en aquest escrit el que ja d’entrada no hi volia veure. Que el va llegir amb molts prejudicis, vaja. I que els ha anat de primera que el document arreplegués de sobte un munt de crítiques concentrades en dues paraules a les quals es va reduir tota l’argumentació. Si no és així, no ho entenc. O potser el manifest no s’explicava prou bé, això no s’ha de descartar mai, però diria que sí, perquè jo el vaig entendre a la primera i no em sol passar.

No sóc dels pessimistes de sempre ni tinc prejudicis respecte a parlants natius d’altres llengües, especialment si són nouvinguts. Molts cops n’he tingut prou amb un sol «bon dia» perquè em robessin el cor.

No formo part de l’equip redactor del paper, però me’l sento ben meu i per això en aquest article potser parlaré alguna vegada en primera persona. Si hi hagués frases del document que potser hauria redactat d’una altra manera –no ho afirmo, és una hipòtesi–, això seria secundari, és un efecte lògic que es produeix en tots els escrits consensuats.

Parlo del document estricte, no de les persones que el signen ni de les seves opinions personals ni del que hagin pogut fer o dir al llarg de la seva vida. El que comparteixo és el manifest.

S’havia de fer un homenatge a les víctimes franquistes de la colonització lingüística involuntària que mai van actuar com a colons i/o que es van convertir? Doncs no ho sé, escoltin, víctimes ho va ser gairebé tothom, per un motiu o per l’altre, i l’objectiu d’aquest manifest no era retre homenatges.

Francament, potser el que m’ha sobtat més de les reaccions contra el document han estat les exageracions i els escarafalls en contra d’una constatació històrica –la colonització lingüística– de la qual vam ser víctimes tots els catalans, els que venien de bona voluntat i els que ja hi érem –ho subratllo perquè segons l’època jo no era enlloc i per tant l’expressió no s’ha de prendre en sentit literal. No entenc per què els d’una banda tenen dret a sentir-se ultratjats. Escoltin, jo no tinc dret a queixar-me si algú explica la vida dels meus avis i/o dels meus pares, empesos o no per les circumstàncies. Va anar així.

Les llengües oficials

Convé recordar les vegades que calgui que el manifest no parla del català com a «única llengua oficial». Això s’ho han inventat alguns –o potser, hi torno, no es deia prou clar, però crec que sí, perquè justament és una qüestió que em preocupa des de fa anys i a mi em va quedar diàfana des de la primera lectura–, per tenir un adversari dialèctic més assequible. Contra una «única llengua oficial» és més fàcil de lluitar, efectivament, perquè té un dring com de superioritat, de bandejament, de marginació.

El manifest no parla de cap llengua oficial; es posiciona en contra de dues llengües oficials o, més ben dit, en contra del bilingüisme social institucionalitzat –el subratllat és important. L’estatus concret que hagin de tenir el català i altres llengües no es defineix, només es diu que el català ha d’estar protegit, blindat constitucionalment.

El bilingüisme social és el que hem viscut fins ara: els catalanoparlants som bilingües i alguns o molts castellanoparlants han tingut fins avui tot el dret de viure a les costelles d’aquest fet i de no esforçar-se gens per ser també bilingües. Això és el bilingüisme social. El bilingüisme personal és una altra cosa, molt lloable. A mi, per exemple, m’encanta ser bilingüe català-espanyol. I m’agrada tant que fins i tot he procurat conèixer les beceroles d’alguna altra llengua. Això sí, m’hauria agradat que l’espanyol no me l’haguessin imposat de la manera com ho van fer la societat i l’escola a partir dels sis o set anys.

D’escriure en català, en canvi, n’he hagut d’aprendre pel meu compte. Sí, ja tinc una certa edat. Ara s’ensenya català a la majoria de les escoles, però no t’hi obliga la societat, perquè el bilingüisme social permet que qui vulgui viure només en espanyol ho pugui fer amb tota pau. És un plantejament pobre, oi?, però resulta que és possible. Al revés, això no és així. Per què? Perquè el bilingüisme social facilita la desigualtat, jo diria que la fomenta, si dels dos components d’un binomi un és una llengua poderosa d’abast mundial i l’altre no.

Hi ha polítics que miren, com sempre, només el curt termini: el que compta són els vots per a aquestes eleccions. I com que parlar de bilingüisme queda molt bé, doncs consagrem-lo, encara que tingui el defecte d’origen que deia. Però no estem parlant d’unes eleccions per a un govern de quatre anys sinó d’una constitució. Per tant, estem parlant de la benedicció solemne del bilingüisme social.

Tal com jo ho veig, la raó del manifest del Grup Koiné, substancialment, és aquesta: amb la cooficialitat (constitucional catalana) del català i l’espanyol, per més asimètrica que sigui, sempre tindràs grups de pressió –com a mínim grups de pressió!– que et reclamaran, en nom d’aquesta cooficialitat constitucional, drets bàsics en castellà: el de l’educació «en mi lengua materna», entre d’altres. O sigui, la immersió educativa en català sempre estarà en perill. I el nostre futur tribunal constitucional, en un destret continu.

Igualment, estaria en perill la justícia en català. Qui podria negar a jutges, procuradors, advocats –els d’ofici, per exemple–, que fessin els judicis en castellà –encara que els clients d’una part i/o de l’altra fossin catalanoparlants i tinguessin potser força dificultats per entendre bé l’espanyol–, si la constitució catalana consagra l’espanyol com a llengua cooficial?

Com l’atenció mèdica... Tal com passa ara! Si l’espanyol fos oficial a la constitució catalana tindríem reclamacions cada dia. I els castellanoparlants tindrien raó –constitucionalment– de queixar-se! Raó i, alguns, moltes ganes. Ho posem en safata!

Jutges, metges, mestres, pares i mares d’alumnes... i tants altres fronts que continuarien oberts en el futur, sense possibilitat de tancar-los perquè «la constitució diu...».

Oficialitat asimètrica? Què és? A l’hora de la veritat, un tribunal constitucional català podria interpretar que és com les barres asimètriques de la gimnàstica femenina: una pura descripció locativa. Estaríem tot el dia discutint als jutjats si «això» forma part de la barra superior o de la barra inferior. Una constitució no pot descendir a gaires detalls: si parla de l’«oficialitat asimètrica» –esperem que no!– o de la fórmula que vulgueu, després espavila’t, a veure com t’ho manegues.

I què me’n dieu de la partidització de la llengua? Un bilingüisme constitucional, per més asimètric que fos, implicaria una discussió eterna dels partits sobre el grau d’eficàcia d’una oficialitat i de l’altra en la vida diària. A més, fins i tot acceptant la constitució, alguns partits serien partidaris que l’asimetria fos més pronunciada i altres que ho fos menys. Podríem tenir polítiques lingüístiques contradictòries respecte a català-castellà cada quatre anys! Realment volem això?

La diglòssia

L’altra raó bàsica –paraŀlela–, ja avançada, és que la persistència del contacte frec a frec, en una suposada «igualtat de condicions asimètriques», d’una llengua potent com l’espanyol amb una altra d’escanyolida i feble com el català –encara, sí–, implica la progressiva mimesi sintàctica i lèxica de la petita respecte a la gran, primer, i després... En fi, no repeteixo els arguments del manifest, que són prou clars.

Sí, molts nens i nenes aprenen el català amb la immersió –si és que existeix de debò a la seva escola, perquè hi ha de tot–, però el malmeten i fins i tot el perden amb la tele, posant per cas, perquè el 80% dels catalans veuen la tele en espanyol i ningú ens pot garantir que això no continuarà sent així. Ningú no s’imagina –per sort– cap mena d’autarquia mediàtica. I qui diu tele vol dir tota mena d’espais audiovisuals, en què sovint el 80% creix fins al 99 o 100%. Amb l’actual estatut autonòmic a la mà, que consagra la cooficialitat, no pots evitar-ho, no pots forçar que sigui d’una manera diferent. Si la constitució del futur consagra la cooficialitat, perdràs tots els recursos constitucionals en contra de qui vulgui fer-ho tot en espanyol, digui el que digui qualsevol llei per sota de la constitució: és «una llengua oficial».

O almenys multiplicaràs –i eternitzaràs– els conflictes judicials.

Algú es pensa que amb la independència desapareixerà l’Estat espanyol? O que desapareixerà de sobte la seva influència des d’aquí al costat mateix? O aquí mateix, per què no?, amb una potència mediàtica brutal. Si Espanya hi serà sempre! I els nostres llaços amistosos, comercials, familiars... El castellà és aquí i continuarà estant aquí! Ningú no pretén que desaparegui. I encara que algú ho pretengués, és impossible!

El que no volem és donar-li el poder constitucional –les claus de casa–, perquè sabem que, com fins ara, de mica en mica continuarà fent fora de casa el català, que ja ha perdut la capacitat social d’accedir a bastantes habitacions, sobretot les construïdes més recentment. Senzillament, voldríem que el català recuperés aquesta capacitat, la qual cosa significa –quin greu que em sap que això no s’entengui– que el castellà ha de perdre el seu gairebé insultant domini o, almenys, ha de rebaixar, i molt, les seves pretensions. Cosa que no farà si és declarat oficial; l’espanyol no cedirà –no pot!– si el que es blinda és el bilingüisme social.

Saben què passa? Que fora de casa el català no es parla enlloc més del món. De manera que, si no el blindem –cosa que, hi torno, vol dir que l’espanyol es desblindi–, la casa és cada dia que passa més petita.

Missatge final als lingüistes que us escandalitzeu del manifest Koiné: sisplau, no em feu riure que em fa mal la ferida.