Una persona m’ha enviat un missatge que m’ha agradat i que em ve de gust compartir, amb el seu permís. L’adjunto a continuació, traient-ne algunes referències que identifiquen les persones implicades:
«“Si poguéssim eliminar del món els que pateixen psicosis maniacodepressives, ens privaríem alhora d’una quantitat incommensurable de bondat i talent, de color i calidesa, d’esperit i frescor.”
»M’hauria agradat haver llegit aquesta cita fa més de tres anys, i haver-la pogut compartir llavors amb alguna persona que tu també coneixes. Aquí en va una altra:
»“És probable que la genialitat sigui una anomalia. Si s’eliminessin els gens causants de l’autisme i d’altres trastorns com el maniacodepressiu, el món podria quedar en mans de conformistes avorrits amb poques idees creatives. És possible que el conjunt de gens que interactuen causant l’autisme, el trastorn maniacodepressiu i l’esquizofrènia tingui un efecte beneficiós a petites dosis.”
»Són dues cites diferents, la segona parla de coses més divulgades, com ara les obres de molts genis, possibles precisament gràcies a les seves patologies (Van Gogh, Einstein, Nietzsche, etc.). La primera, en canvi, per a mi és més nova, aquesta referència a la bondat i la calidesa...
»Les dues cites són del llibre Thinking in Pictures. My Life with Autism (Pensar en imatges. La meva vida amb autisme), de la Temple Grandin. Tal com diu el títol, ella mateixa és autista. És una dona que explica que ha patit molt a causa de la seva particularitat, però malgrat tot diu que si tingués l’oportunitat “de curar-se”, no voldria, ja que el fet de ser com és li ha permès tenir una percepció de les coses insòlita, que li agrada i valora.
»El llibre el trobo fascinant. Aquesta idea sobre allò de socialment positiu que aporten algunes de les anomenades patologies mentals (sobretot en els camps de les ciències i l’art) és només una de les moltes idees diferents i sorprenents que hi ha al llibre, sobre la manera com percebem les coses, com funciona el cervell...
»Parla també molt del patiment, cosa que ella diferencia de les potencialitats inherents a la seva particularitat. No fa cap lloança del patiment, ni el minimitza; al contrari, també explica com s’hi ha barallat constantment, com ha recorregut a la medicació, i com se n’ha pogut beneficiar... sense perdre tanmateix la seva particular manera de pensar i de percebre la realitat. Òbviament, en aquest aspecte ella ha estat més afortunada que algunes persones que poques vegades troben l’equilibri i que estarien encantades si es produís “el miracle” que potser tant demanen: alliberar-se de la seva bipolaritat (possiblement tots els que coneixen aquestes persones ho celebrarien... però potser llavors “no les reconeixerien”).
»Recordar aquestes persones, la seva gran capacitat d’invasió i de generar catàstrofes en alguns moments d’eufòria, o el seu gran patiment dels moments depressius, no seria just ni bo si no fos recordant alhora aquest altre aspecte seu càlid i original que reflecteix la citació del començament.
»Fins una altra estona, i disculpa aquestes reflexions tenint en compte les elevades temperatures d’aquests dies, que segurament no conviden a “cabòries” com aquestes.»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 30 d’agost del 2008
dimarts, 26 d’agost del 2008
Postal d’Espanya
Encara sóc de vacances, demà al vespre torno. Però ja us puc posar una postal des d'Espanya*. No ve d'aquí ni on sóc ni on he estat exactament aquestes tres setmanes. He estat a Espanya, i em sembla que l'Espanya que he vist i que he sentit, tota sencera, és força igual. La meva tàctica és preguntar i escoltar de manera innocent, no donar lliçons. No discuteixo. No tinc cap interès a fer canviar d'opinió els espanyols, si és que això fos possible aconseguir-ho.
Rellegint Gaziel o Prat de la Riba, rellegint premsa del temps de la República, constates que ells no han reculat ni un centímetre. L'experiència viscuda en aquestes vacances d'enguany em diu que no ha canviat ni el país ni la gent. Almenys si penso en l'Espanya que vaig conèixer prou bé just els anys de la mal anomenada transició, del 1976 al 1982, que els vaig passar a Madrid, a les Castelles i a l'Aragó (i al País Basc, però Euskadi era, i és, molt diferent: per això no forma part de l'Espanya de la qual parlo ací, tot i que al País Basc i a Navarra hi hagi gent més espanyolista que els castellans de tota la vida; i també gent més nacionalista, perquè n'hi ha que pensen que poden matar per aconseguir els seus fins... i és clar que l'Estat espanyol també ha matat fins fa quatre dies, i encara hi ha tortures i detencions arbitràries).
El que em sobta més de l'Espanya actual, i aquí sí que hi ha canvi, és que força gent admet com a hipòtesi de futur el desmembrament de l'Estat. Sí, s'observa un cert fatalisme, des del seu punt de vista, respecte a l'avenir de la seva Espanya, però em sembla que no són capaços d'adonar-se que si un dia l'Estat actual desapareix haurà estat culpa seva i només seva. Per a molta gent espanyola, "la causa de la situació actual", i ho diuen amb pena, és més aviat la falta de mà dura que no pas de mà esquerra. O sigui, estan convençuts que ells, si un dia es trenca l'Estat, no tindran culpes greus. O que si hi ha culpa –aquest missatge arriba sobretot des de la dreta, però també se sent per l'esquerra– és per no haver tallat a l'hora el que s'havia de tallar de soca-rel: les "pretensions nacionalistes". Evidentment, quan parlen dels nacionalismes sempre s'obliden que el primer nacionalisme de l'Estat, el més radical i el més dogmàtic, és el nacionalisme espanyol. Però cal donar-los la raó: la culpa d'un hipotètic trencament de l'Estat (ja vaig dir mig de broma que l'any 2035 seria una cosa feta) serà el nacionalisme: no el nacionalisme defensiu dels països perifèrics, sinó el nacionalisme intolerant dels espanyols centralistes.
També ha canviat molt el perfil del litoral espanyol, però això és només una continuació del que va començar els anys 60. I hi ha llocs de la costa catalana que han fet exactament la mateixa trajectòria: carregar-se tants paradisos com oferia la natura tot al voltant de la península.
Només una anècdota i ho deixo córrer, perquè no crec que valgui la pena aprofundir el tema –em cansa, no serveix de res discutir-ho, ja està molt dit i no és ni de bon tros gratificant com ho era parlar de la Llombardia l'any passat. El primer dia ens van aturar a l'autopista uns agents de l'anomenada guàrdia civil, sense cap motiu, i ens van demanar la documentació "a efectos de control". La persona que conduïa va ensenyar els seus documents. Tot correcte, li van dir. Llavors em van demanar els meus. Jo tenia els meus papers, suposava, en una de les bosses que dúiem al darrere, segurament al fons del tot. No conduïa, hi insisteixo. Portar la documentació hauria de ser només obligatori si hi havia algun motiu perquè te la demanessin, no per a decisions aleatòries que depenen d'un caprici, que no estan subjectes a cap control legal i que poden donar lloc a tota mena d'abusos, com era el cas. Això és d'altres èpoques, pensava jo. Els vaig demanar pietat, explicant-los que havia fet les maletes molt de pressa i que no sabia on tenia els documents. No en van tenir. Vaig estar-me, doncs, amb un paio mirant-me de prop i uns altres dos apuntant-me amb l'arma carregada, unes armes enormes –la meva resistència inicial em feia, suposo, més sospitós–, al mig de l'autopista –havien reduït els tres carrils de circulació a un–, a 35 graus a l'ombra segons el termòmetre del cotxe –però estàvem al sol–, remenant maletes davant d'ells. Tot va quedar estès per terra, mitjó per mitjó i calçotet per calçotet. Quan a la fi –em va costar deu minuts ben bons– vaig aconseguir trobar els papers, els vaig dir que allò em semblava inconstitucional. Es van mirar amb sornegueria. "Verás si te parece constitucional que te llevemos ahora mismo a la comisaría y nos pasemos allí todo el día", va dir un d'ells. No vaig respondre res més, allò feia massa pudor per discutir-ho. Una escena d'altres temps i d'altres règims polítics, pensava jo. Ja som a Espanya, nois, benvinguts. Era el primer dia, tot just havíem travessat la ratlla. Mai m'havia passat una cosa com aquella, ni tan sols feia 30 anys, si bé sabia que llavors això passava. Doncs bé, ara també passa.
Potser vaig tenir mala sort –no sé si triaven els cotxes a l'atzar o nosaltres fèiem, segons ells, mala pinta–, però una mala sort de país tercermundista, de país dictatorial. La policia no pot tenir aquest poder omnímode. Em vaig sentir transportat a 30 anys enrere. Vaig tenir ganes de recular, d'oblidar-me de les vacances, de cercar un altre destí. Si la policia espanyola podia actuar així l'any 2008, volia dir que no havia canviat res. Per tant, no calia continuar la recerca. Ja tenia els resultats. Tothom amb qui he parlat aquests dies de l'assumpte m'ha dit que era normal el que m'havia passat, que és lògic que hi hagi aquests controls, que això va d'aquesta manera. Només algú em reconeixia que la resposta del policia a la meva queixa estava fora de lloc, però no discutia la conveniència de fer controls discrecionals (i exhaustius) d'aquesta mena.
Crec que a Catalunya actuacions policials d'aquest tipus no són freqüents, cridarien massa l'atenció; aquí quan hi ha un abús de poder sol aparèixer a la premsa.
Si m'he queixat? No. Sé que podria fer-ho, però no hi tinc cap interès i sobretot no hi crec. Ja s'ho faran.
Com deia, allò va ser el primer dia. És una anècdota, però tres setmanes després puc confirmar que l'anècdota és un bon símbol. Espanya és així: exactament com era fa 30 anys, com era fa 75 anys, com era fa 100 anys.
* Espanya, en aquest article, vol dir Andalusia, Múrcia, Aragó, les dues Castelles –incloent-hi Madrid, la capital–, Extremadura, Cantàbria i Astúries. O sigui, l'Espanya-Espanya, l'Espanya eterna, l'«Espanya uniforme», en terminologia espanyola canònica del segle XIX –ells mateixos ho deien–, en contraposició a l'«Espanya foral», a l'«Espanya incorporada o assimilada» i a l'«Espanya colonial» (segons un mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid).
Rellegint Gaziel o Prat de la Riba, rellegint premsa del temps de la República, constates que ells no han reculat ni un centímetre. L'experiència viscuda en aquestes vacances d'enguany em diu que no ha canviat ni el país ni la gent. Almenys si penso en l'Espanya que vaig conèixer prou bé just els anys de la mal anomenada transició, del 1976 al 1982, que els vaig passar a Madrid, a les Castelles i a l'Aragó (i al País Basc, però Euskadi era, i és, molt diferent: per això no forma part de l'Espanya de la qual parlo ací, tot i que al País Basc i a Navarra hi hagi gent més espanyolista que els castellans de tota la vida; i també gent més nacionalista, perquè n'hi ha que pensen que poden matar per aconseguir els seus fins... i és clar que l'Estat espanyol també ha matat fins fa quatre dies, i encara hi ha tortures i detencions arbitràries).
El que em sobta més de l'Espanya actual, i aquí sí que hi ha canvi, és que força gent admet com a hipòtesi de futur el desmembrament de l'Estat. Sí, s'observa un cert fatalisme, des del seu punt de vista, respecte a l'avenir de la seva Espanya, però em sembla que no són capaços d'adonar-se que si un dia l'Estat actual desapareix haurà estat culpa seva i només seva. Per a molta gent espanyola, "la causa de la situació actual", i ho diuen amb pena, és més aviat la falta de mà dura que no pas de mà esquerra. O sigui, estan convençuts que ells, si un dia es trenca l'Estat, no tindran culpes greus. O que si hi ha culpa –aquest missatge arriba sobretot des de la dreta, però també se sent per l'esquerra– és per no haver tallat a l'hora el que s'havia de tallar de soca-rel: les "pretensions nacionalistes". Evidentment, quan parlen dels nacionalismes sempre s'obliden que el primer nacionalisme de l'Estat, el més radical i el més dogmàtic, és el nacionalisme espanyol. Però cal donar-los la raó: la culpa d'un hipotètic trencament de l'Estat (ja vaig dir mig de broma que l'any 2035 seria una cosa feta) serà el nacionalisme: no el nacionalisme defensiu dels països perifèrics, sinó el nacionalisme intolerant dels espanyols centralistes.
També ha canviat molt el perfil del litoral espanyol, però això és només una continuació del que va començar els anys 60. I hi ha llocs de la costa catalana que han fet exactament la mateixa trajectòria: carregar-se tants paradisos com oferia la natura tot al voltant de la península.
Només una anècdota i ho deixo córrer, perquè no crec que valgui la pena aprofundir el tema –em cansa, no serveix de res discutir-ho, ja està molt dit i no és ni de bon tros gratificant com ho era parlar de la Llombardia l'any passat. El primer dia ens van aturar a l'autopista uns agents de l'anomenada guàrdia civil, sense cap motiu, i ens van demanar la documentació "a efectos de control". La persona que conduïa va ensenyar els seus documents. Tot correcte, li van dir. Llavors em van demanar els meus. Jo tenia els meus papers, suposava, en una de les bosses que dúiem al darrere, segurament al fons del tot. No conduïa, hi insisteixo. Portar la documentació hauria de ser només obligatori si hi havia algun motiu perquè te la demanessin, no per a decisions aleatòries que depenen d'un caprici, que no estan subjectes a cap control legal i que poden donar lloc a tota mena d'abusos, com era el cas. Això és d'altres èpoques, pensava jo. Els vaig demanar pietat, explicant-los que havia fet les maletes molt de pressa i que no sabia on tenia els documents. No en van tenir. Vaig estar-me, doncs, amb un paio mirant-me de prop i uns altres dos apuntant-me amb l'arma carregada, unes armes enormes –la meva resistència inicial em feia, suposo, més sospitós–, al mig de l'autopista –havien reduït els tres carrils de circulació a un–, a 35 graus a l'ombra segons el termòmetre del cotxe –però estàvem al sol–, remenant maletes davant d'ells. Tot va quedar estès per terra, mitjó per mitjó i calçotet per calçotet. Quan a la fi –em va costar deu minuts ben bons– vaig aconseguir trobar els papers, els vaig dir que allò em semblava inconstitucional. Es van mirar amb sornegueria. "Verás si te parece constitucional que te llevemos ahora mismo a la comisaría y nos pasemos allí todo el día", va dir un d'ells. No vaig respondre res més, allò feia massa pudor per discutir-ho. Una escena d'altres temps i d'altres règims polítics, pensava jo. Ja som a Espanya, nois, benvinguts. Era el primer dia, tot just havíem travessat la ratlla. Mai m'havia passat una cosa com aquella, ni tan sols feia 30 anys, si bé sabia que llavors això passava. Doncs bé, ara també passa.
Potser vaig tenir mala sort –no sé si triaven els cotxes a l'atzar o nosaltres fèiem, segons ells, mala pinta–, però una mala sort de país tercermundista, de país dictatorial. La policia no pot tenir aquest poder omnímode. Em vaig sentir transportat a 30 anys enrere. Vaig tenir ganes de recular, d'oblidar-me de les vacances, de cercar un altre destí. Si la policia espanyola podia actuar així l'any 2008, volia dir que no havia canviat res. Per tant, no calia continuar la recerca. Ja tenia els resultats. Tothom amb qui he parlat aquests dies de l'assumpte m'ha dit que era normal el que m'havia passat, que és lògic que hi hagi aquests controls, que això va d'aquesta manera. Només algú em reconeixia que la resposta del policia a la meva queixa estava fora de lloc, però no discutia la conveniència de fer controls discrecionals (i exhaustius) d'aquesta mena.
Crec que a Catalunya actuacions policials d'aquest tipus no són freqüents, cridarien massa l'atenció; aquí quan hi ha un abús de poder sol aparèixer a la premsa.
Si m'he queixat? No. Sé que podria fer-ho, però no hi tinc cap interès i sobretot no hi crec. Ja s'ho faran.
Com deia, allò va ser el primer dia. És una anècdota, però tres setmanes després puc confirmar que l'anècdota és un bon símbol. Espanya és així: exactament com era fa 30 anys, com era fa 75 anys, com era fa 100 anys.
* Espanya, en aquest article, vol dir Andalusia, Múrcia, Aragó, les dues Castelles –incloent-hi Madrid, la capital–, Extremadura, Cantàbria i Astúries. O sigui, l'Espanya-Espanya, l'Espanya eterna, l'«Espanya uniforme», en terminologia espanyola canònica del segle XIX –ells mateixos ho deien–, en contraposició a l'«Espanya foral», a l'«Espanya incorporada o assimilada» i a l'«Espanya colonial» (segons un mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid).
diumenge, 3 d’agost del 2008
Històries dels Saumell (2): Un relat ideal per al mes d’agost
He escrit això amb vista a les vacances d’agost, perquè si un dia no teniu res més a fer us pugueu entretenir amb aquestes hipòtesis i dades –també hi ha dades serioses, sí, però tot està barrejat– sobre un cognom que sempre m’ha cridat l’atenció. Perquè no em direu ara que no és original, intrigant i suggestiu, a banda d’escàs. O no tan escàs, segons on... No ens avancem. El que us volia dir amb aquesta mena de pòrtic és que no crec que torni a publicar res fins a final de mes. Tot i que no se sap mai. Potser ho necessito i busco una cibergranja o un ciberxiringuito i escric alguna cosa des del lloc desèrtic –cerco calor estable i fujo dels aires condicionats, a veure si venço la rinitis crònica– on passaré les vacances. L’any passat vaig anar a la Llombardia. Aquest any també viatjo a l’estranger, però el país on vaig, de moment, és un secret: no vull que em segueixin els paparazzi. En fi, que estic fatal: em calen les vacances com mai ;-)
Us deixo, doncs, amb l’«Expedient Saumell».
Saumell Files
1.
Som-hi. Hi ha enregistrades a Catalunya 1.396 persones que duen el cognom Saumell (en primera o segona posició). Els Saumench, els Saumoy i altres similars tenen orígens completament diferents (Saumench segurament de l'alemany i Saumoy segurament de l'occità). També hi ha 44 persones a Catalunya que es diuen Sumell i que sembla que en bona part procedeixen d’una mateixa branca del Baix Llobregat, a causa d’un error de transcripció del cognom Saumell que es devia esdevenir fa uns 150 anys. Altres Sumell escampats ça i lla o bé provenen d’aquesta mateixa família o bé altres funcionaris o els mateixos interessats, en diversos indrets i èpoques, s’equivocaren en registrar-los. De fet, no és difícil sentir la pronúncia col·loquial «Sumell» i fins i tot «Súmell» adreçada a un Saumell autèntic. Deixem, doncs, la grafia «Sumell» de banda, perquè tot i que els seus portants formen part gairebé amb certesa absoluta de la mateixa família, l’alteració patida, segurament molt recent, no afecta la nostra història. També hi ha, finalment, uns quants Saumells (amb s final) –3 a Catalunya i alguns més fora–, però són tan pocs que tot indica que és una modificació recent, molt pròxima a la nostra època. I no hi ha més variants. Justament aquest fet –manca de variants– ens parla de la relativa modernitat del cognom.
En dues comarques de baixa demografia, la Conca de Barberà i l’Alt Penedès, s’apleguen 411 Saumell (29,4% del total). Les altres dues comarques on el cognom Saumell es pot considerar significatiu (més del 0,05% de freqüència en la població) són l’Alt Camp (52 Saumell més) i l’Anoia (156 Saumell), dos territoris tampoc no gaire poblats. Així doncs, entre aquestes quatre comarques sumen 619 Saumell, prop de la meitat (44,3%) de tots els Saumell de Catalunya i segurament més d’un terç de tots els Saumell del món, perquè tots, com explicaré després, sembla que provenen de la mateixa família i, en general, tret d’algun cas excepcional, han sigut poc prolífics.
En aquestes quatre comarques que dèiem, el cognom Saumell supera el 0,06% de freqüència total (un percentatge similar al que té un cognom com Costa, per exemple, en moltes comarques de Catalunya), mentre que en cap altra comarca els Saumell no arriben al 0,02 (i en la majoria estan per sota del 0,01% i fins i tot per sota del 0,001%). A la Conca de Barberà, en concret, supera el 0,2% (o sigui, 1 de cada 500 conquesos es diu Saumell; un percentatge a l’alçada de cognoms com Vila o Domínguez al global de Catalunya). A l’Alt Penedès i a la Conca de Barberà, doncs, Saumell és un dels primers cent cognoms més freqüents, la qual dada diu molt sobre la demografia peculiar d’aquests territoris, ja que al cognom Saumell li correspon la posició 1.312 a Catalunya –que no està gens malament–; en més de la meitat de les comarques catalanes, el cognom ocupa una posició per darrere del 4.000. De manera que ser el número 73 (Conca de Barberà), el 81 (Alt Penedès) o fins i tot el 217 (Anoia) o el 282 (Alt Camp) és un gran què.
Ara mireu on paren les quatre comarques i veureu que són quatre territoris junts, a tocar l’un de l’altre. Llavors, examineu en un mapa on és l’antiga població de Selmella, al terme municipal del Pont d’Armentera (teclegeu “Selmella” a la finestra de Google Maps), i veureu que és just al mig dels quatre: al nord de l’Alt Camp, a tocar de la Conca de Barberà i molt a prop de la ratlla que separa l’Alt Penedès de l’Anoia pel sud.
Així, doncs, Joan Coromines, que no tenia totes aquestes xifres a l’abast, sens dubte la va encertar quan va dir que el cognom Saumell provenia del topònim Selmella. Coromines comptava sols amb les dades que va arreplegar –ell i els seus corresponsals– per tot el país a fi de confegir el monumental Onomasticon Cataloniae. Parla de l’origen del cognom Saumell al volum VII d’aquesta obra extraordinària. Allà explica també que el topònim Selmella ve de Selma, una població encara més antiga –«del temps dels moros», com se solia dir–, ara també abandonada, que hi ha al terme municipal d’Aiguamúrcia. I d’on ve Selma (grafiat també de manera errònia en alguns documents com Celma)? No ho sap segur ni Coromines, però és probable que sigui un nom d’origen àrab.
2.
Com ha estat que el cognom Saumell provingui d’allà? Doncs... Ens podem imaginar que just després d’algun episodi significatiu del poble, fa uns tres-cents cinquanta anys (potser quatre segles, però no més) marxessin de Selmella una o dues parelles, tal vegada tres, totes plegades, emparentades entre elles si eren més d’un matrimoni. També podien ser dos o tres germans encara fadrins, que anessin a córrer món plegats i a cercar parella... o bé que fugissin. Van anar possiblement cap al nord-est (Vilafranca), o cap al nord-oest (Montblanc). O uns a Vilafranca i els altres a Montblanc, però mantenint una relació molt immediata entre ells. I, en qualsevol cas, en direcció oposada al Pont d’Armentera i al monestir de Santes Creus, on residien les autoritats principals de l’època. El monestir conservava la propietat nominal de moltes d’aquelles terres, generalment cedides amb contractes emfitèutics –amb perdó, però es deien així. En qualsevol cas, solia passar que en cas de tenir problemes, la gent dels pobles petits marxava cap a ciutats més grans, per mirar de passar més desapercebuts. El que és important és retenir la dada que, si eren més d’un, fossin els qui fossin els que van marxar van estar junts el temps suficient com perquè se’ls conegués a tots plegats com «el(s) de Selmella» (o «el(s) de Saumella», com veurem tot seguit) i que continuessin junts el temps suficient com per perdre tots plegats la a final del seu sobrenom, cosa que devia passar en pocs anys.
A Selmella hi havia castell. De fet, el «castell de Selmella» era i és més conegut que el mateix poble. Amaga cap secret aquest castell? Els nostres protagonistes, vivien al castell? Us recordo que parlem d’uns fets esdevinguts fa tres-cents cinquanta anys, o quatre-cents. L’època, doncs, de la Guerra dels Segadors (1640-1652), la guspira de la qual va ser la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Van tenir alguna cosa a veure aquelles guerres amb els nostres protagonistes? Potser un militar espanyol o napolità va molestar el senyor del castell de Selmella i ell o els seus fills s’hi van tornar? Potser el senyor de Selmella havia refusat col·laborar amb els agents del comte-duc d’Olivares, i aquests l’havien represaliat en nom del rei espanyol? O a l’inrevés, el de Selmella va ser col·laboracionista i justament sent-ho es va fer tan odiós als ulls de la gent del poble que, acabada la guerra, va haver de marxar? O llavors se’n va anar perquè li van donar un càrrec a Montblanc, o a Vilafranca, com a premi pel seu comportament lleial al rei espanyol durant les revoltes? O tot plegat va ser una cosa més prosaica, potser a la fi d’un dia de gresca els nostres homes, d’aquell mateix poble o d’un altre poble veí, van anar a raptar la filla del senyor del castell...
Tot això no ho sabem. El més probable, però, és que els nostres protagonistes fossin víctimes d’alguna feta –imputable o no penalment a algú altre– succeïda a Selmella, ja que així s’explicaria més fàcilment que adquirissin el renom del lloc del qual provenien. No tindria gaire sentit que conservessin el sobrenom si fossin culpables d’alguna cosa relacionada amb aquell indret. Tret del cas, també possible, que els anomenessin públicament «els de Selmella» com a part d’un càstig o d’una penitència pública, suposant que «els fets [terribles] de Selmella» fossin coneguts per tothom.
Posem, doncs, que hi ha dos o tres germans o dues o tres famílies que marxen de Selmella per algun motiu desconegut i que viuen encara un temps plegats, o més o menys relacionats. Aquests són els que van ser coneguts com «els (de) Selmella», per bé que el seu cognom original devia ser un altre. O potser, com apuntava abans, ja eren «els (de) Saumell(a)», atès que la grafia local inclou les dues possibilitats (i més) des d’antic. La l és tan palatal que esdevé u en la pronúncia, com passa amb altres mots (p. ex. bauma, saule, aubercoc, paupar, saupa o vauma [sic], que vénen de balma, salze, albercoc, palpar, salpa i malva respectivament; a Mallorca encara ho fan més: auba per alba, Aubarca per Albarca, etc. [informació de Miquel Adrover Mascaró, Campos]; o bé l’expressió gironina enlloc aumon, deformació fonètica, no cal dir-ho, de enlloc al món; o, finalment, les pronúncies ripolleses de Rialp [Riaup], Queralbs [Queraubs], etc.). També s’esdevé el mateix fenomen en l’occità (mau, paupentes, sauvar, cèu, mèu, faus, fauta, animau...), que l’ha exportat al francès actual, i en altres idiomes amb les l prou palatalitzades, com el polonès.
Al mateix temps, la e primera de Selmella esdevé a (sovint ja s’escrivia així llavors, tal com es pot veure en documents de l’època) per raó de la neutralització que fa el català oriental de les e àtones. Abans de la separació del clan o abans de perdre les relacions més immediates entre ells amb el creixement del grup, al cap d’una o màxim de dues generacions (fa 300-325 anys?), el cognom encara patí una darrera modificació (si és que no l'havia patida abans), en perdre la a final (pèrdua que afectà tot el grup: no existeix el cognom Saumella, ni Salmella, ni tan sols Selmella). Aquest procés, com dic, el va viure una sola família, potser extensa, però encara unida, probablement en un marge de temps no superior als cinquanta anys.
Tres generacions més tard, fa uns 250 anys, es podien resseguir amb facilitat les traces de l’originària família Saumell a les comarques properes a Selmella que hem esmentat abans: l’Alt Penedès i la Conca de Barberà, l’Anoia i l’Alt Camp. Però almenys un Saumell havia marxat a Castella temps abans (fa uns 300 anys, molt poc després dels esdeveniments inicials), no en sabem els motius. Cal dir-ho ara, encara que a algú li dolgui, i després ja hi tornarem: segurament els Saumell van arribar a Madrid abans que a Barcelona. Reprendrem aquest fil més endavant, però ja avanço que d’aquí penja probablement la família Saumell, ara força extensa, que hi ha des de fa uns 200 anys a Cuba –amb un músic famós, Manuel Saumell Robredo (1817-1870), pare de la contradansa cubana i de l’havanera i un dels primers que va parlar de «la nació cubana», que llavors se suposava inexistent; en fi, un dels artistes de més anomenada històrica a l’illa caribenya. (Un Saumell músic? Sí, segurament una mutació genètica. També hi havia un Beto (Alberto) Saumell entre els estudiants que es van enfrontar a la dictadura de Machado cap al 1930, un Pedro E. Saumell entre els revolucionaris cubans que van lluitar contra la tirania de Batista vint anys després, i un Rafael Saumell, mulat, entre els primers membres del Comité Cubano pro-Derechos Humanos, enfrontat a Castro.) Bé, doncs Manuel Saumell era fill de Cristóbal Saumell, al qual els cubans anomenaven «el catalán». Aquests Saumell cubans, doncs, poden ser descendents d’uns Saumell que van anar a Tenerife fa uns 250 anys (encara queden 13 famílies Saumell a Tenerife) i aquests Saumell de Tenerife, com veurem després amb més detall, és molt possible que siguin descendents dels Saumell de Castella. I d'altra banda, dels cubans deuen provenir els actuals Saumell estatunidencs, força prolífics, que són a l’imperi des de no fa gaire més de 50 anys i ja han omplert el país. Hi ha almenys 4 famílies Saumell a Nova Jersey, 3 a Pennsylvania, 2 a Alabama i a Carolina del Nord i una família en diversos estats, gairebé tots de l’est –tot i que hi ha una família Saumell a Califòrnia, i també n’hi ha una a Missouri i una altra a Michigan–, però crec que no m’equivoco si aventuro que el primer Saumell a trepitjar terra nord-americà ho va fer, provinent de Cuba, a Florida, Geòrgia o Alabama i, com deia, no fa gaire més de 50 anys, potser 75 (consta que al cens dels EUA del 1880 no hi havia cap Saumell en aquell país, i encara trigarien a arribar).
3.
Mentrestant, l’expansió per Catalunya, força més modesta quant a l’abast i a les aspiracions exploradores, es va anar fent molt de mica en mica. En ben bé tres-cents anys a partir de l’expedició dels «primers pares» des de Selmella el cognom no devia arribar, després de colonitzar tots els racons de les quatre comarques inicials, gaire més enllà del Baix Camp i d’algun punt del Baix Llobregat i del Baix Penedès. Algun descendent més atrevit, segurament no fa ni cent anys, va arribar fins a la Garrotxa, i potser un altre fins a l’Urgell. Curiosament, molt pocs Saumell s’apropen a la costa. I, en general, no són gaire prolífics, tret, com he dit, d’alguns dels que van viatjar a l’estranger (Castella, Tenerife, Cuba, EUA, tots ells descendents probablement els uns dels altres i provinents d’una mateixa branca).
Arribats al segle XX, trobem un membre d’aquesta família, sector local (o sigui, dels que es van quedar a Catalunya), amb peculiaritats realment originals respecte a la resta del clan: surt de seguida de les comarques mare, viatja força (tot i que és dels que tornen) i és molt prolífic. Un dels primers Saumell de Barcelona (no del Barcelonès), en efecte, pot ser que fos en Miquel Saumell Carles* (1918-1998), un comerciant fill del picapedrer del pla del Magre, a tocar de Jorba (Anoia), que cap a la segona meitat dels anys 40 va a treballar a Barcelona i pocs anys desprès instal·la un despatx de compravenda de cuiros i pells a la capital de Catalunya, molt a la vora del port. Aquest Saumell va tenir molts fills, com deia, contra el que era la praxi immemorial de gairebé tots els seus ancestres. De fet, si no m’he deixat cap paper durant la recerca acurada de documentació que he fet sobre aquest cas excepcional, se li atribueixen a hores d’ara fins a 55 descendents directes, una xifra absolutament deslligada dels multiseculars guarismes més aviat escadussers de la majoria dels que havien dut el seu cognom abans que ell. (Potser quan passin cent anys més algú investigarà el cas i comprovarà si les peculiaritats encetades pel nostre home –alta fecunditat i mobilitat– han cristal·litzat o no en una nova característica genètica més o menys comuna entre els seus descendents –igual com els descendents dels que van gosar anar a Castella, o es van veure impel·lits a fer-ho, i sembla que han acabat colonitzant Amèrica, etapa per etapa i generació rere generació.)
*Afegitó del novembre del 2008 i modificacions posteriors. Ara veig que no és veritat, que el personatge que esmento no va ser dels primers ni de bon tros a arribar a Barcelona, i demano disculpes perquè la comprovació la podia haver fet amb facilitat abans només mirant el nomenclàtor de carrers de Barcelona:
- Hi hagué un Emili Saumell i Llavallol (o de Llavallol) (?-1915), que almenys hi era propietari i segurament hi devia viure, ja que existeix encara un passatge de Saumell a tocar del parc de l’Oreneta –això ho sabia, però no havia pensat a comprovar a qui estava dedicat exactament– i diu la documentació que el nom del passatge el devia posar el mateix Saumell i Llavallol, que era propietari del terreny, comprat a un tal Francesc Casas.
- Hi havia també el seu germà (suposo), Eugeni Saumell de Llavallol, pintor, esgrafiador i estucador i soci de Jaume Vilaró Calvó, amb qui va treballar per a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch en diverses obres (que es conservin encara avui i que hi hagi la certesa que ho va fer aquell Saumell només conec l'Ateneu de Canet de Mar).
- Després hi hagué a Barcelona un Saumell (i Garcia?), potser fill de l'esmentat Eugeni (no d'Emili, perquè els fills d'Emili es deien Saumell i Parellada), que fou també artista: se li atribueixen les pintures al fresc del Cafè Torino, també de Puig i Cadafalch, al passeig de Gràcia 18, l'any 1902, i la decoració del sostre de la capella de la Casa de la Caritat, al carrer Montalegre n. 5, al costat del CCCB, acabades cap a l’any 1903. Aquest Saumell ja el tenia fitxat, però em pensava que no era de Barcelona (de Vilafranca?) i que havia vingut a fer aquella feina unes setmanes i prou. Però no: tenia el taller al carrer Balmes de Barcelona, núm. 4. Potser m'he fet un embolic entre tots aquests? És molt possible, perquè les fonts són escadusseres.
- L'any 1882-83 consten també com a propietaris de terrenys de Barcelona Adjutori Saumell i Pau Xaumell (sic; potser d'origen occità?), tots dos a l'antic carrer de Riego (actual Ballester); i al mateix temps un Enric Saumell al carrer Tavern.
- Josep Saumell Farré, nascut a Guardiola de Font-rubí el 1907, es va casar a Barcelona l'any 1932 amb Teresa Fadurdo Vidal. Se'n van anar a Alacant, on van néixer els seus dos fills Esperanza i Jaime, dels quals han tingut sis néts i fins ara uns quants besnéts. Actualment aquesta branca està distribuïda entre Alacant i Albacete (Espanya). Jaime Saumell Fadurdo, de qui procedeix aquesta informació, afirma que ha pogut documentar la branca de Guardiola de Font-rubí fins a l'any 1800, en què el seu rebesavi Pere Saumell Miquel es va casar amb Magdalena Begues.
- Continuarem investigant.
Tornem geogràficament enrere, per retrobar els veïns que van continuar vivint a Selmella fins al final del segle XIX o començament del XX. Ocupaven unes 15-18 llars, i depenien administrativament del municipi del Pont d’Armentera, el qual aplegava entre tots els nuclis aixoplugats sota el consistori uns 1.300 habitants al final del segle XIX (1.292 habitants l’any 1887) però que en perdé 400 en poc més d’un decenni (896 habitants l’any 1900): potser, entre d’altres, els últims de Selmella, que un cop abandonat el poble devien anar lluny d’allà, cansats de les dures condicions climatològiques del comarc. En qualsevol cas, els que van abandonar Selmella cap als anys 1890-1900 havien perdut tota relació amb aquella família que els havia precedit uns tres-cents anys abans. I bé, sembla que cap dels veïns de Selmella, almenys els del final del segle XIX, no es deia Saumell, ni Saumella, ni Selmella, la qual cosa pot provar que Saumell no era un cognom originalment, sinó un renom que van rebre uns que provenien d’allà però que es deien segurament d’una altra manera. Una cosa com allò d’en Vito Andolini, de Corleone (Sicília), conegut com a Vito Corleone.
4.
Anem pels castellans. Fa uns tres-cents o tres-cents vint-i-cinc anys, com he explicat, hi va haver un home, anomenat ja Saumell, provinent sens dubte d’aquells «primers pares», que pels motius que sigui va decidir-se a viatjar i va assentar-se en un indret força allunyat del punt de partida. El fet referma la tesi que el motiu de la marxa de la primera família o nucli familiar des de Selmella podia ser un fet luctuós o tràgic, com ara que un membre d’aquella família cometés un crim, o que fos desterrat del poble com a boc expiatori –aquestes coses passaven (i segons com encara passen): a un el podien declarar culpable moral d’una desgràcia perquè tenia fama de ser el pot de la pega, o sigui, un malastruc–, o que s’hagués apuntat al bàndol polític equivocat –en aquest cas, al bàndol catalanista, si es pot parlar així en l’època que som–, o el que sigui, i els altres de la seva família se sentissin obligats a marxar amb ell de la comarca immediata, per allò de les diendes o senzillament per solidaritat. Potser els desterrats, fugitius o aventurers –per força o per voluntat pròpia, no ho sabem– van passar llavors uns anys a Vilafranca, o a Montblanc, o a l'Anoia, en aquella època que he dit abans que devien adquirir el sobrenom de «els Selmella» o «els Saumella», abans de dir-se definitivament «els Saumell», que com he explicat va ser de seguida.
I doncs, com deia, poc després d’aquests fets –abandó del poble–, però ja amb el sobrenom plenament cristal·litzat com a Saumell, un d’ells va marxar a l’estranger, cap a Castella. Era el primer fugitiu mateix, el suposat criminal, l’ase dels cops? Era el seu fill o el seu nét, cansat que la família li recordés la història? No ho sabem. Però els actuals Saumell de Madrid, instal·lats allà de fa segles i indubtablement lligats a la mateixa família de «els (de) Selmella» inicial, és força versemblant que siguin els descendents directes d’algú que va marxar de Catalunya per motius poderosos i en contra de l’habitud secular de la família de no bellugar-se gaire. Tot això, si fos així, no afegiria ni restaria gens d’honorabilitat als actuals Saumell castellans, no cal dir-ho, ja que ningú no és responsable de les fetes dels seus pares, i encara menys de les d’uns avantpassats llunyans.
Més tard, uns descendents directes d’aquest que primer se’n va anar a Castella pot ser que continuessin viatjant i instal·lant-se, cada dues o tres generacions, en noves terres: això explicaria la història dels Saumell tenerifencs, dels quals provenen probablement els Saumell cubans,* dels quals provenen segurament els Saumell nord-americans, força nombrosos com he dit, i els altres (encara pocs, però en creixença contínua) americans. O sigui, encara que no ho sabem amb certitud, és força versemblant que el Saumell tenerifenc, justament, arribés a l’illa cap al final del segle XVII o començament del XVIII, com a aventurer, bohemi o vaiver, o com a pres, o com a militar o funcionari de Castella, el regne al qual pertanyia l’arxipèlag per dret de conquesta des de l’any 1493. És a dir, podria ser que fos un descendent directe –no gaire allunyat cronològicament, en aquest cas: potser només un parell o tres de generacions– del primer Saumell que va sortir de Catalunya i va anar a parar a Castella. I doncs, si es pogués confirmar la trajectòria extraordinària que hem aventurat, el primer desplaçament –i/o les seves circumstàncies concretes: vegeu el capítol 5– hauria afegit una mena de gen viatger en aquesta branca peculiar. En canvi, hi insisteixo, la immensa majoria dels altres Saumell han romàs sempre a la mateixa terra i, siguin viatgers o no –com el que hem anomenat (erròniament) «un dels primers barcelonins»–, sempre han tornat a casa.
* Afegitó del novembre del 2009. No sé si pot ser una pista això que he trobat ara: denunciava el general i diputat a les Corts espanyoles Joan Prim a mitjan segle XIX: «Són molts centenars els [catalans] que jutjats per la mateixa legislació [la derivada del Decret de Nova Planta] han estat conduïts a les Filipines, altres a les illes Canàries, altres a províncies d’interior.» (Congreso de los Diputados, 27 novembre 1851). Això podria explicar la presència tan primerenca dels Saumell a Tenerife i a Cuba, si donem per descomptat que el que es feia en els segles XVIII-XIX no era més que un reflex del que ja es feia, encara més a l'engròs, en segles anteriors.
5.
Això acaba aquí (de moment), i ja veieu que, amb tot el que hem explicat, ni una sola paraula sobre les dones. Així s’escriu sempre la història, malauradament. Si no és que han sigut reines –i la història feta a partir de les gestes de reis i reines també sabem que no és la història de debò, però aquest és un altre problema–, quan cerques documents per escriure qualsevol fragment d’història, et trobes invariablement aquest mateix obstacle: les dones són invisibles. No hi ha manera d’arreglar-ho –com no sigui que un dia ens hi posem tots alhora i canviem els fonaments, almenys per a la història que es faci en el futur–, perquè ara com ara no existeixen els «cognoms de dona» que permetrien resseguir des del punt de vista femení, o almenys complementari, els esdeveniments. Les dones porten cognom d’home: el primer del pare i el primer de l’avi matern. En altres països, ni tan sols això: adopten el cognom del marit. I fins i tot mantenen el del primer marit, en molts casos, encara que quedin vídues o refacin les seves vides amb noves parelles. Posant per cas, si en l’exemple que hem esmentat en el capítol 3 sobre un dels possibles primers Saumell arribats a Barcelona (que ja hem aclarit després que no era dels primers), ens fixéssim en el seu segon cognom, Carles, en comptes de en el primer, tindríem una història completament diferent, que només coincidiria al final de tot. De manera que quan llegim història normalment és només la meitat de la història. Si hi arriba.
És més que probable, doncs, que en tot el que he explicat aquí les dones hagin tingut un paper principal, si no protagonista, tant des del moment que els «primers pares» se’n van anar de Selmella per un motiu desconegut –una dona?– i des que un d’ells va marxar a Castella –per una altra dona?– fins als exemples que he explicat del segle XX, que he pogut examinar de més a prop. I no diguem pel que fa als «sobtats» canvis de costums o de característiques ancestrals: el gen viatger, el gen prolífic, el gen músic, el gen revolucionari... No ho sabem del cert, però segur que si ens hi juguéssim el pèsol de la princesa no el perdríem.
Si algú ha aconseguit arribar fins al final... Ah, ets tu. Hola, com anem? Espero que t’hagi agradat l’aventura. L’he feta més llarga del compte, i dividida en capítols, perquè puguis llegir cada dia una estona i superis així amb més facilitat durant les setmanes vinents la síndrome d’abstinència ;-) A final de mes tornaré. O abans. I cuida’t, eh?, no deixis de prendre les pastilles. (I sobretot, no t’oblidis de regar-me les plantes.)
Qualsevol semblança amb la realitat, especialment a partir del capítol 2, pot ser que sigui pura coincidència. O no. En qualsevol cas, garanteixo que cap animal no ha patit danys físics durant l’exposició del relat.
Més dades (posteriors) sobre Selmella.
Us deixo, doncs, amb l’«Expedient Saumell».
Saumell Files
1.
Som-hi. Hi ha enregistrades a Catalunya 1.396 persones que duen el cognom Saumell (en primera o segona posició). Els Saumench, els Saumoy i altres similars tenen orígens completament diferents (Saumench segurament de l'alemany i Saumoy segurament de l'occità). També hi ha 44 persones a Catalunya que es diuen Sumell i que sembla que en bona part procedeixen d’una mateixa branca del Baix Llobregat, a causa d’un error de transcripció del cognom Saumell que es devia esdevenir fa uns 150 anys. Altres Sumell escampats ça i lla o bé provenen d’aquesta mateixa família o bé altres funcionaris o els mateixos interessats, en diversos indrets i èpoques, s’equivocaren en registrar-los. De fet, no és difícil sentir la pronúncia col·loquial «Sumell» i fins i tot «Súmell» adreçada a un Saumell autèntic. Deixem, doncs, la grafia «Sumell» de banda, perquè tot i que els seus portants formen part gairebé amb certesa absoluta de la mateixa família, l’alteració patida, segurament molt recent, no afecta la nostra història. També hi ha, finalment, uns quants Saumells (amb s final) –3 a Catalunya i alguns més fora–, però són tan pocs que tot indica que és una modificació recent, molt pròxima a la nostra època. I no hi ha més variants. Justament aquest fet –manca de variants– ens parla de la relativa modernitat del cognom.
En dues comarques de baixa demografia, la Conca de Barberà i l’Alt Penedès, s’apleguen 411 Saumell (29,4% del total). Les altres dues comarques on el cognom Saumell es pot considerar significatiu (més del 0,05% de freqüència en la població) són l’Alt Camp (52 Saumell més) i l’Anoia (156 Saumell), dos territoris tampoc no gaire poblats. Així doncs, entre aquestes quatre comarques sumen 619 Saumell, prop de la meitat (44,3%) de tots els Saumell de Catalunya i segurament més d’un terç de tots els Saumell del món, perquè tots, com explicaré després, sembla que provenen de la mateixa família i, en general, tret d’algun cas excepcional, han sigut poc prolífics.
En aquestes quatre comarques que dèiem, el cognom Saumell supera el 0,06% de freqüència total (un percentatge similar al que té un cognom com Costa, per exemple, en moltes comarques de Catalunya), mentre que en cap altra comarca els Saumell no arriben al 0,02 (i en la majoria estan per sota del 0,01% i fins i tot per sota del 0,001%). A la Conca de Barberà, en concret, supera el 0,2% (o sigui, 1 de cada 500 conquesos es diu Saumell; un percentatge a l’alçada de cognoms com Vila o Domínguez al global de Catalunya). A l’Alt Penedès i a la Conca de Barberà, doncs, Saumell és un dels primers cent cognoms més freqüents, la qual dada diu molt sobre la demografia peculiar d’aquests territoris, ja que al cognom Saumell li correspon la posició 1.312 a Catalunya –que no està gens malament–; en més de la meitat de les comarques catalanes, el cognom ocupa una posició per darrere del 4.000. De manera que ser el número 73 (Conca de Barberà), el 81 (Alt Penedès) o fins i tot el 217 (Anoia) o el 282 (Alt Camp) és un gran què.
Ara mireu on paren les quatre comarques i veureu que són quatre territoris junts, a tocar l’un de l’altre. Llavors, examineu en un mapa on és l’antiga població de Selmella, al terme municipal del Pont d’Armentera (teclegeu “Selmella” a la finestra de Google Maps), i veureu que és just al mig dels quatre: al nord de l’Alt Camp, a tocar de la Conca de Barberà i molt a prop de la ratlla que separa l’Alt Penedès de l’Anoia pel sud.
Així, doncs, Joan Coromines, que no tenia totes aquestes xifres a l’abast, sens dubte la va encertar quan va dir que el cognom Saumell provenia del topònim Selmella. Coromines comptava sols amb les dades que va arreplegar –ell i els seus corresponsals– per tot el país a fi de confegir el monumental Onomasticon Cataloniae. Parla de l’origen del cognom Saumell al volum VII d’aquesta obra extraordinària. Allà explica també que el topònim Selmella ve de Selma, una població encara més antiga –«del temps dels moros», com se solia dir–, ara també abandonada, que hi ha al terme municipal d’Aiguamúrcia. I d’on ve Selma (grafiat també de manera errònia en alguns documents com Celma)? No ho sap segur ni Coromines, però és probable que sigui un nom d’origen àrab.
2.
Com ha estat que el cognom Saumell provingui d’allà? Doncs... Ens podem imaginar que just després d’algun episodi significatiu del poble, fa uns tres-cents cinquanta anys (potser quatre segles, però no més) marxessin de Selmella una o dues parelles, tal vegada tres, totes plegades, emparentades entre elles si eren més d’un matrimoni. També podien ser dos o tres germans encara fadrins, que anessin a córrer món plegats i a cercar parella... o bé que fugissin. Van anar possiblement cap al nord-est (Vilafranca), o cap al nord-oest (Montblanc). O uns a Vilafranca i els altres a Montblanc, però mantenint una relació molt immediata entre ells. I, en qualsevol cas, en direcció oposada al Pont d’Armentera i al monestir de Santes Creus, on residien les autoritats principals de l’època. El monestir conservava la propietat nominal de moltes d’aquelles terres, generalment cedides amb contractes emfitèutics –amb perdó, però es deien així. En qualsevol cas, solia passar que en cas de tenir problemes, la gent dels pobles petits marxava cap a ciutats més grans, per mirar de passar més desapercebuts. El que és important és retenir la dada que, si eren més d’un, fossin els qui fossin els que van marxar van estar junts el temps suficient com perquè se’ls conegués a tots plegats com «el(s) de Selmella» (o «el(s) de Saumella», com veurem tot seguit) i que continuessin junts el temps suficient com per perdre tots plegats la a final del seu sobrenom, cosa que devia passar en pocs anys.
A Selmella hi havia castell. De fet, el «castell de Selmella» era i és més conegut que el mateix poble. Amaga cap secret aquest castell? Els nostres protagonistes, vivien al castell? Us recordo que parlem d’uns fets esdevinguts fa tres-cents cinquanta anys, o quatre-cents. L’època, doncs, de la Guerra dels Segadors (1640-1652), la guspira de la qual va ser la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Van tenir alguna cosa a veure aquelles guerres amb els nostres protagonistes? Potser un militar espanyol o napolità va molestar el senyor del castell de Selmella i ell o els seus fills s’hi van tornar? Potser el senyor de Selmella havia refusat col·laborar amb els agents del comte-duc d’Olivares, i aquests l’havien represaliat en nom del rei espanyol? O a l’inrevés, el de Selmella va ser col·laboracionista i justament sent-ho es va fer tan odiós als ulls de la gent del poble que, acabada la guerra, va haver de marxar? O llavors se’n va anar perquè li van donar un càrrec a Montblanc, o a Vilafranca, com a premi pel seu comportament lleial al rei espanyol durant les revoltes? O tot plegat va ser una cosa més prosaica, potser a la fi d’un dia de gresca els nostres homes, d’aquell mateix poble o d’un altre poble veí, van anar a raptar la filla del senyor del castell...
Tot això no ho sabem. El més probable, però, és que els nostres protagonistes fossin víctimes d’alguna feta –imputable o no penalment a algú altre– succeïda a Selmella, ja que així s’explicaria més fàcilment que adquirissin el renom del lloc del qual provenien. No tindria gaire sentit que conservessin el sobrenom si fossin culpables d’alguna cosa relacionada amb aquell indret. Tret del cas, també possible, que els anomenessin públicament «els de Selmella» com a part d’un càstig o d’una penitència pública, suposant que «els fets [terribles] de Selmella» fossin coneguts per tothom.
Posem, doncs, que hi ha dos o tres germans o dues o tres famílies que marxen de Selmella per algun motiu desconegut i que viuen encara un temps plegats, o més o menys relacionats. Aquests són els que van ser coneguts com «els (de) Selmella», per bé que el seu cognom original devia ser un altre. O potser, com apuntava abans, ja eren «els (de) Saumell(a)», atès que la grafia local inclou les dues possibilitats (i més) des d’antic. La l és tan palatal que esdevé u en la pronúncia, com passa amb altres mots (p. ex. bauma, saule, aubercoc, paupar, saupa o vauma [sic], que vénen de balma, salze, albercoc, palpar, salpa i malva respectivament; a Mallorca encara ho fan més: auba per alba, Aubarca per Albarca, etc. [informació de Miquel Adrover Mascaró, Campos]; o bé l’expressió gironina enlloc aumon, deformació fonètica, no cal dir-ho, de enlloc al món; o, finalment, les pronúncies ripolleses de Rialp [Riaup], Queralbs [Queraubs], etc.). També s’esdevé el mateix fenomen en l’occità (mau, paupentes, sauvar, cèu, mèu, faus, fauta, animau...), que l’ha exportat al francès actual, i en altres idiomes amb les l prou palatalitzades, com el polonès.
Al mateix temps, la e primera de Selmella esdevé a (sovint ja s’escrivia així llavors, tal com es pot veure en documents de l’època) per raó de la neutralització que fa el català oriental de les e àtones. Abans de la separació del clan o abans de perdre les relacions més immediates entre ells amb el creixement del grup, al cap d’una o màxim de dues generacions (fa 300-325 anys?), el cognom encara patí una darrera modificació (si és que no l'havia patida abans), en perdre la a final (pèrdua que afectà tot el grup: no existeix el cognom Saumella, ni Salmella, ni tan sols Selmella). Aquest procés, com dic, el va viure una sola família, potser extensa, però encara unida, probablement en un marge de temps no superior als cinquanta anys.
Tres generacions més tard, fa uns 250 anys, es podien resseguir amb facilitat les traces de l’originària família Saumell a les comarques properes a Selmella que hem esmentat abans: l’Alt Penedès i la Conca de Barberà, l’Anoia i l’Alt Camp. Però almenys un Saumell havia marxat a Castella temps abans (fa uns 300 anys, molt poc després dels esdeveniments inicials), no en sabem els motius. Cal dir-ho ara, encara que a algú li dolgui, i després ja hi tornarem: segurament els Saumell van arribar a Madrid abans que a Barcelona. Reprendrem aquest fil més endavant, però ja avanço que d’aquí penja probablement la família Saumell, ara força extensa, que hi ha des de fa uns 200 anys a Cuba –amb un músic famós, Manuel Saumell Robredo (1817-1870), pare de la contradansa cubana i de l’havanera i un dels primers que va parlar de «la nació cubana», que llavors se suposava inexistent; en fi, un dels artistes de més anomenada històrica a l’illa caribenya. (Un Saumell músic? Sí, segurament una mutació genètica. També hi havia un Beto (Alberto) Saumell entre els estudiants que es van enfrontar a la dictadura de Machado cap al 1930, un Pedro E. Saumell entre els revolucionaris cubans que van lluitar contra la tirania de Batista vint anys després, i un Rafael Saumell, mulat, entre els primers membres del Comité Cubano pro-Derechos Humanos, enfrontat a Castro.) Bé, doncs Manuel Saumell era fill de Cristóbal Saumell, al qual els cubans anomenaven «el catalán». Aquests Saumell cubans, doncs, poden ser descendents d’uns Saumell que van anar a Tenerife fa uns 250 anys (encara queden 13 famílies Saumell a Tenerife) i aquests Saumell de Tenerife, com veurem després amb més detall, és molt possible que siguin descendents dels Saumell de Castella. I d'altra banda, dels cubans deuen provenir els actuals Saumell estatunidencs, força prolífics, que són a l’imperi des de no fa gaire més de 50 anys i ja han omplert el país. Hi ha almenys 4 famílies Saumell a Nova Jersey, 3 a Pennsylvania, 2 a Alabama i a Carolina del Nord i una família en diversos estats, gairebé tots de l’est –tot i que hi ha una família Saumell a Califòrnia, i també n’hi ha una a Missouri i una altra a Michigan–, però crec que no m’equivoco si aventuro que el primer Saumell a trepitjar terra nord-americà ho va fer, provinent de Cuba, a Florida, Geòrgia o Alabama i, com deia, no fa gaire més de 50 anys, potser 75 (consta que al cens dels EUA del 1880 no hi havia cap Saumell en aquell país, i encara trigarien a arribar).
3.
Mentrestant, l’expansió per Catalunya, força més modesta quant a l’abast i a les aspiracions exploradores, es va anar fent molt de mica en mica. En ben bé tres-cents anys a partir de l’expedició dels «primers pares» des de Selmella el cognom no devia arribar, després de colonitzar tots els racons de les quatre comarques inicials, gaire més enllà del Baix Camp i d’algun punt del Baix Llobregat i del Baix Penedès. Algun descendent més atrevit, segurament no fa ni cent anys, va arribar fins a la Garrotxa, i potser un altre fins a l’Urgell. Curiosament, molt pocs Saumell s’apropen a la costa. I, en general, no són gaire prolífics, tret, com he dit, d’alguns dels que van viatjar a l’estranger (Castella, Tenerife, Cuba, EUA, tots ells descendents probablement els uns dels altres i provinents d’una mateixa branca).
Arribats al segle XX, trobem un membre d’aquesta família, sector local (o sigui, dels que es van quedar a Catalunya), amb peculiaritats realment originals respecte a la resta del clan: surt de seguida de les comarques mare, viatja força (tot i que és dels que tornen) i és molt prolífic. Un dels primers Saumell de Barcelona (no del Barcelonès), en efecte, pot ser que fos en Miquel Saumell Carles* (1918-1998), un comerciant fill del picapedrer del pla del Magre, a tocar de Jorba (Anoia), que cap a la segona meitat dels anys 40 va a treballar a Barcelona i pocs anys desprès instal·la un despatx de compravenda de cuiros i pells a la capital de Catalunya, molt a la vora del port. Aquest Saumell va tenir molts fills, com deia, contra el que era la praxi immemorial de gairebé tots els seus ancestres. De fet, si no m’he deixat cap paper durant la recerca acurada de documentació que he fet sobre aquest cas excepcional, se li atribueixen a hores d’ara fins a 55 descendents directes, una xifra absolutament deslligada dels multiseculars guarismes més aviat escadussers de la majoria dels que havien dut el seu cognom abans que ell. (Potser quan passin cent anys més algú investigarà el cas i comprovarà si les peculiaritats encetades pel nostre home –alta fecunditat i mobilitat– han cristal·litzat o no en una nova característica genètica més o menys comuna entre els seus descendents –igual com els descendents dels que van gosar anar a Castella, o es van veure impel·lits a fer-ho, i sembla que han acabat colonitzant Amèrica, etapa per etapa i generació rere generació.)
*Afegitó del novembre del 2008 i modificacions posteriors. Ara veig que no és veritat, que el personatge que esmento no va ser dels primers ni de bon tros a arribar a Barcelona, i demano disculpes perquè la comprovació la podia haver fet amb facilitat abans només mirant el nomenclàtor de carrers de Barcelona:
- Hi hagué un Emili Saumell i Llavallol (o de Llavallol) (?-1915), que almenys hi era propietari i segurament hi devia viure, ja que existeix encara un passatge de Saumell a tocar del parc de l’Oreneta –això ho sabia, però no havia pensat a comprovar a qui estava dedicat exactament– i diu la documentació que el nom del passatge el devia posar el mateix Saumell i Llavallol, que era propietari del terreny, comprat a un tal Francesc Casas.
- Hi havia també el seu germà (suposo), Eugeni Saumell de Llavallol, pintor, esgrafiador i estucador i soci de Jaume Vilaró Calvó, amb qui va treballar per a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch en diverses obres (que es conservin encara avui i que hi hagi la certesa que ho va fer aquell Saumell només conec l'Ateneu de Canet de Mar).
- Després hi hagué a Barcelona un Saumell (i Garcia?), potser fill de l'esmentat Eugeni (no d'Emili, perquè els fills d'Emili es deien Saumell i Parellada), que fou també artista: se li atribueixen les pintures al fresc del Cafè Torino, també de Puig i Cadafalch, al passeig de Gràcia 18, l'any 1902, i la decoració del sostre de la capella de la Casa de la Caritat, al carrer Montalegre n. 5, al costat del CCCB, acabades cap a l’any 1903. Aquest Saumell ja el tenia fitxat, però em pensava que no era de Barcelona (de Vilafranca?) i que havia vingut a fer aquella feina unes setmanes i prou. Però no: tenia el taller al carrer Balmes de Barcelona, núm. 4. Potser m'he fet un embolic entre tots aquests? És molt possible, perquè les fonts són escadusseres.
- L'any 1882-83 consten també com a propietaris de terrenys de Barcelona Adjutori Saumell i Pau Xaumell (sic; potser d'origen occità?), tots dos a l'antic carrer de Riego (actual Ballester); i al mateix temps un Enric Saumell al carrer Tavern.
- Josep Saumell Farré, nascut a Guardiola de Font-rubí el 1907, es va casar a Barcelona l'any 1932 amb Teresa Fadurdo Vidal. Se'n van anar a Alacant, on van néixer els seus dos fills Esperanza i Jaime, dels quals han tingut sis néts i fins ara uns quants besnéts. Actualment aquesta branca està distribuïda entre Alacant i Albacete (Espanya). Jaime Saumell Fadurdo, de qui procedeix aquesta informació, afirma que ha pogut documentar la branca de Guardiola de Font-rubí fins a l'any 1800, en què el seu rebesavi Pere Saumell Miquel es va casar amb Magdalena Begues.
- Continuarem investigant.
Tornem geogràficament enrere, per retrobar els veïns que van continuar vivint a Selmella fins al final del segle XIX o començament del XX. Ocupaven unes 15-18 llars, i depenien administrativament del municipi del Pont d’Armentera, el qual aplegava entre tots els nuclis aixoplugats sota el consistori uns 1.300 habitants al final del segle XIX (1.292 habitants l’any 1887) però que en perdé 400 en poc més d’un decenni (896 habitants l’any 1900): potser, entre d’altres, els últims de Selmella, que un cop abandonat el poble devien anar lluny d’allà, cansats de les dures condicions climatològiques del comarc. En qualsevol cas, els que van abandonar Selmella cap als anys 1890-1900 havien perdut tota relació amb aquella família que els havia precedit uns tres-cents anys abans. I bé, sembla que cap dels veïns de Selmella, almenys els del final del segle XIX, no es deia Saumell, ni Saumella, ni Selmella, la qual cosa pot provar que Saumell no era un cognom originalment, sinó un renom que van rebre uns que provenien d’allà però que es deien segurament d’una altra manera. Una cosa com allò d’en Vito Andolini, de Corleone (Sicília), conegut com a Vito Corleone.
4.
Anem pels castellans. Fa uns tres-cents o tres-cents vint-i-cinc anys, com he explicat, hi va haver un home, anomenat ja Saumell, provinent sens dubte d’aquells «primers pares», que pels motius que sigui va decidir-se a viatjar i va assentar-se en un indret força allunyat del punt de partida. El fet referma la tesi que el motiu de la marxa de la primera família o nucli familiar des de Selmella podia ser un fet luctuós o tràgic, com ara que un membre d’aquella família cometés un crim, o que fos desterrat del poble com a boc expiatori –aquestes coses passaven (i segons com encara passen): a un el podien declarar culpable moral d’una desgràcia perquè tenia fama de ser el pot de la pega, o sigui, un malastruc–, o que s’hagués apuntat al bàndol polític equivocat –en aquest cas, al bàndol catalanista, si es pot parlar així en l’època que som–, o el que sigui, i els altres de la seva família se sentissin obligats a marxar amb ell de la comarca immediata, per allò de les diendes o senzillament per solidaritat. Potser els desterrats, fugitius o aventurers –per força o per voluntat pròpia, no ho sabem– van passar llavors uns anys a Vilafranca, o a Montblanc, o a l'Anoia, en aquella època que he dit abans que devien adquirir el sobrenom de «els Selmella» o «els Saumella», abans de dir-se definitivament «els Saumell», que com he explicat va ser de seguida.
I doncs, com deia, poc després d’aquests fets –abandó del poble–, però ja amb el sobrenom plenament cristal·litzat com a Saumell, un d’ells va marxar a l’estranger, cap a Castella. Era el primer fugitiu mateix, el suposat criminal, l’ase dels cops? Era el seu fill o el seu nét, cansat que la família li recordés la història? No ho sabem. Però els actuals Saumell de Madrid, instal·lats allà de fa segles i indubtablement lligats a la mateixa família de «els (de) Selmella» inicial, és força versemblant que siguin els descendents directes d’algú que va marxar de Catalunya per motius poderosos i en contra de l’habitud secular de la família de no bellugar-se gaire. Tot això, si fos així, no afegiria ni restaria gens d’honorabilitat als actuals Saumell castellans, no cal dir-ho, ja que ningú no és responsable de les fetes dels seus pares, i encara menys de les d’uns avantpassats llunyans.
Més tard, uns descendents directes d’aquest que primer se’n va anar a Castella pot ser que continuessin viatjant i instal·lant-se, cada dues o tres generacions, en noves terres: això explicaria la història dels Saumell tenerifencs, dels quals provenen probablement els Saumell cubans,* dels quals provenen segurament els Saumell nord-americans, força nombrosos com he dit, i els altres (encara pocs, però en creixença contínua) americans. O sigui, encara que no ho sabem amb certitud, és força versemblant que el Saumell tenerifenc, justament, arribés a l’illa cap al final del segle XVII o començament del XVIII, com a aventurer, bohemi o vaiver, o com a pres, o com a militar o funcionari de Castella, el regne al qual pertanyia l’arxipèlag per dret de conquesta des de l’any 1493. És a dir, podria ser que fos un descendent directe –no gaire allunyat cronològicament, en aquest cas: potser només un parell o tres de generacions– del primer Saumell que va sortir de Catalunya i va anar a parar a Castella. I doncs, si es pogués confirmar la trajectòria extraordinària que hem aventurat, el primer desplaçament –i/o les seves circumstàncies concretes: vegeu el capítol 5– hauria afegit una mena de gen viatger en aquesta branca peculiar. En canvi, hi insisteixo, la immensa majoria dels altres Saumell han romàs sempre a la mateixa terra i, siguin viatgers o no –com el que hem anomenat (erròniament) «un dels primers barcelonins»–, sempre han tornat a casa.
* Afegitó del novembre del 2009. No sé si pot ser una pista això que he trobat ara: denunciava el general i diputat a les Corts espanyoles Joan Prim a mitjan segle XIX: «Són molts centenars els [catalans] que jutjats per la mateixa legislació [la derivada del Decret de Nova Planta] han estat conduïts a les Filipines, altres a les illes Canàries, altres a províncies d’interior.» (Congreso de los Diputados, 27 novembre 1851). Això podria explicar la presència tan primerenca dels Saumell a Tenerife i a Cuba, si donem per descomptat que el que es feia en els segles XVIII-XIX no era més que un reflex del que ja es feia, encara més a l'engròs, en segles anteriors.
5.
Això acaba aquí (de moment), i ja veieu que, amb tot el que hem explicat, ni una sola paraula sobre les dones. Així s’escriu sempre la història, malauradament. Si no és que han sigut reines –i la història feta a partir de les gestes de reis i reines també sabem que no és la història de debò, però aquest és un altre problema–, quan cerques documents per escriure qualsevol fragment d’història, et trobes invariablement aquest mateix obstacle: les dones són invisibles. No hi ha manera d’arreglar-ho –com no sigui que un dia ens hi posem tots alhora i canviem els fonaments, almenys per a la història que es faci en el futur–, perquè ara com ara no existeixen els «cognoms de dona» que permetrien resseguir des del punt de vista femení, o almenys complementari, els esdeveniments. Les dones porten cognom d’home: el primer del pare i el primer de l’avi matern. En altres països, ni tan sols això: adopten el cognom del marit. I fins i tot mantenen el del primer marit, en molts casos, encara que quedin vídues o refacin les seves vides amb noves parelles. Posant per cas, si en l’exemple que hem esmentat en el capítol 3 sobre un dels possibles primers Saumell arribats a Barcelona (que ja hem aclarit després que no era dels primers), ens fixéssim en el seu segon cognom, Carles, en comptes de en el primer, tindríem una història completament diferent, que només coincidiria al final de tot. De manera que quan llegim història normalment és només la meitat de la història. Si hi arriba.
És més que probable, doncs, que en tot el que he explicat aquí les dones hagin tingut un paper principal, si no protagonista, tant des del moment que els «primers pares» se’n van anar de Selmella per un motiu desconegut –una dona?– i des que un d’ells va marxar a Castella –per una altra dona?– fins als exemples que he explicat del segle XX, que he pogut examinar de més a prop. I no diguem pel que fa als «sobtats» canvis de costums o de característiques ancestrals: el gen viatger, el gen prolífic, el gen músic, el gen revolucionari... No ho sabem del cert, però segur que si ens hi juguéssim el pèsol de la princesa no el perdríem.
Si algú ha aconseguit arribar fins al final... Ah, ets tu. Hola, com anem? Espero que t’hagi agradat l’aventura. L’he feta més llarga del compte, i dividida en capítols, perquè puguis llegir cada dia una estona i superis així amb més facilitat durant les setmanes vinents la síndrome d’abstinència ;-) A final de mes tornaré. O abans. I cuida’t, eh?, no deixis de prendre les pastilles. (I sobretot, no t’oblidis de regar-me les plantes.)
Qualsevol semblança amb la realitat, especialment a partir del capítol 2, pot ser que sigui pura coincidència. O no. En qualsevol cas, garanteixo que cap animal no ha patit danys físics durant l’exposició del relat.
Més dades (posteriors) sobre Selmella.
divendres, 1 d’agost del 2008
Sobre el Manifiesto
Jo això del Manifiesto ho resolc ràpid, posant-me a la pell de la gent que l’ha signat i que diuen que estan tan preocupats per la supervivència de l’espanyol. Hi ha dues possibilitats. Si aquests senyors i aquestes senyores –Delibes, Matute i Marina entre ells, quins desencisos– creuen que el català és espanyol, no han de veure cap problema en els (suposats) canvis de percentatge d’un idioma espanyol respecte a un altre, justament perquè segons el seu plantejament tots dos idiomes són espanyols. Ningú que parli menys castellà per començar a parlar més català o només català –que ja em dirà on és possible, això darrer– no farà que es perdi cap ni un parlant d’«espanyol».
Des d’aquesta primera perspectiva, l’única cosa que els hauria de preocupar –si és que aquestes coses han de preocupar algú al segle XXI– és que hi hagi parlants d’algun idioma «espanyol», sigui castellà, sigui català, que abandonin l’«espanyol» i comencin a parlar anglès, mandarí o àrab perquè els sembli més pràctic per anar pel món.
La segona possibilitat és que considerin que el català no és espanyol, o que no és un espanyol igual d’espanyol que el castellà (que sembla que és el que pensen, si ens atenim al seu Manifiesto). Llavors, el que els hem de dir és que siguin conseqüents políticament i ens deixin fer la nostra ruta amb llibertat: que ens deixin en pau, que ja ens entendrem amb l’ONU i amb la UE directament.
La resta de discussions i polèmiques i que si tomba i que si gira són palla, ganes d’inflar el gos.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Des d’aquesta primera perspectiva, l’única cosa que els hauria de preocupar –si és que aquestes coses han de preocupar algú al segle XXI– és que hi hagi parlants d’algun idioma «espanyol», sigui castellà, sigui català, que abandonin l’«espanyol» i comencin a parlar anglès, mandarí o àrab perquè els sembli més pràctic per anar pel món.
La segona possibilitat és que considerin que el català no és espanyol, o que no és un espanyol igual d’espanyol que el castellà (que sembla que és el que pensen, si ens atenim al seu Manifiesto). Llavors, el que els hem de dir és que siguin conseqüents políticament i ens deixin fer la nostra ruta amb llibertat: que ens deixin en pau, que ja ens entendrem amb l’ONU i amb la UE directament.
La resta de discussions i polèmiques i que si tomba i que si gira són palla, ganes d’inflar el gos.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)