Us copio un extracte del que escriurà Quim Monzó al Magazine de diumenge 2 de novembre, amb el seu permís presumpte:
«Fa un parell de dies, un home deia fàstics dels Estats Units a la barra del Sandor*, amb el dry martini a la mà. [...] La seva opinió és que no es pot esperar res de bo d’un país que ni tan sols té nom i que, per batejar-se, ha hagut de recórrer a una vulgar descripció política. Segons ell, fins a l’aparició dels Estats Units al mapamundi, els països tenien noms normals: França, Anglaterra, Rússia... Estats Units va ser el primer que féu servir la seva manera d’organitzar-se per donar-se un nom. Després, més tard, el van seguir la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, i fins i tot el Regne Unit. Tot això deia el del dry martini.
»Hom se sorprendria si no fos perquè, a hores d’ara, ha conegut ja molts antiamericans i sap que –en general– la ignorància és el seu denominador comú. Perquè Estats Units té un topònim, i aquest topònim és Amèrica. I passa que de la mateixa manera que, per abreujar, anomenem Espanya el Regne d’Espanya o Uruguai la República Oriental de l’Uruguai, els Estats Units d’Amèrica, per abreujar, els anomenem Estats Units, o Amèrica, o EUA, o USA. És Estats Units d’Amèrica, igual com el nom complet de Mèxic és Estats Units Mexicans i igual com, abans, Colòmbia, Veneçuela i el Brasil es deien, oficialment, Estats Units de Colòmbia, Estats Units de Veneçuela i Estats Units del Brasil. De la mateixa manera, al final del segle XVIII hi hagué uns Estats Units de Bèlgica.
»I per què se’n diu Amèrica si també anomenem Amèrica tot el continent? Doncs, per començar, perquè ells el continent l’anomenen the Americas. També nosaltres parlàvem tradicionalment de les Amèriques: per distingir-ho d’Amèrica. Cal tenir en compte que en aquell tros de món les colònies britàniques van ser les primeres d’independitzar-se. Mentre la resta de territoris continuava sota dominació espanyola, portuguesa, francesa o holandesa, ells van tallar els vincles amb Europa abans que ningú. I quin nom s’havien de posar, si ells mateixos s’anomenaven Amèrica, si tothom els deia Amèrica (pel comerciant britànic Richard Amerike, per cert, i no per Amerigo Vespucci)? Doncs, Amèrica, és ben clar. Per això, quan canten God bless America pensen en el seu país i no en el continent sencer. Per això, quan a West Side Story els porto-riquenys canten “I want to live in America, everything is free in America!” tenen clar que, quan diuen Amèrica, volen dir el país que dimarts triarà nou president, i no el continent del qual Puerto Rico també forma part. Què volen que els digui? Si altres volien aquell topònim, que s’haguessin independitzat abans.»
(L’article de Monzó es titula «Déu ajuda el qui matina». Com que el títol fa referència a un refrany castellà, en català podríem dir: «El primer peix per a qui primer neix.»)
Contundent, Monzó. Però suposo que té raó, com tantes vegades. Per tant, de moment mea culpa jo, que vaig ser dels que va demanar un gentilici específic i inequívoc per als habitants dels Estats Units d’Amèrica. I doncs, ara que fa poc que hem aconseguit que el Termcat beneís la forma estatunidenc/a com a patronímic dels habitants d’aquell país, tots convençuts que no eren ningú per apropiar-se en exclusiva del continent, ara arriba en Monzó i tot empescant-se una història de les seves amb ridículs i estrafolaris personatges mig inventats, ens diu –i sembla que té raó– que ja estava bé no sols nord-americans, sinó fins i tot americans ras i curt. Malaguanyats esforços...!
O no. Perquè un cop desfermats els motius que ens han portat fins on som, que molts pobles d’Amèrica no accepten que els gringos s’hagin apoderat del nom del continent, el gentilici estatunidenc/a continuarà fent-nos servei, digui el que digui Monzó. Però és veritat que estatunidenc/a és també equívoc, perquè podria referir-se ara com ara igualment al mexicans, i fa més temps als habitants d’uns quants països més.
* Sandor: bar decadent amb terrassa pròpia a la part alta de la Diagonal, a tocar dels jardins del Turó Parc, zona exclusiva i característica d’algunes famílies d’upa de Barcelona. Es pronuncia plana, Sàndor. Casa meva és a pocs metres d’allà. Però per sota de la Diagonal ;-)
dijous, 30 d’octubre del 2008
dimecres, 29 d’octubre del 2008
Sobre cotxes de luxe (i 2)
Ve d'ací.
Van eixint les xifres comparatives, i els partits i els qui van iniciar la batalla comencen a callar com putes (o com prostituts).
Dades de fora de Catalunya
- Cotxes de la presidenta de les Corts Valencianes: dos Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxes del president de la Generalitat Valenciana: dos Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxe de la presidenta del Parlament andalús: un Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxe del president de les Corts d’Aragó: un Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxes del president de la Xunta de Galicia: tres Audi A8, un d’ells de 480.000 euros (6 vegades més que el d’Ernest Benach) i un quart cotxe per a ús personal.
- Cotxe de l’alcalde de Madrid: un Audi A8 blindat de 591.624 euros, set vegades i mitja més que el d’Ernest Benach.
- Cotxe del president del Govern espanyol: com a mínim un Audi A8 com el d’Ernest Benach, però blindat (el blindatge pel cap baix dobla el preu).
- Cotxe de la vicepresidenta del Govern espanyol: un BMW 750 (superior al d’Ernest Benach).
- Cotxe del vicepresident del Govern espanyol: un BMW 750 (superior al d’Ernest Benach).
- Cotxes dels ministres: Peugeot 607 (inferior al d’Ernest Benach).
- Cotxes de la família reial espanyola: diversos Rolls-Royce, Mercedes, Audi, BMW... (la majoria de gamma superior al d’Ernest Benach).
- Total de cotxes oficials a l’Estat espanyol: uns 30.000.
Dades de Catalunya
- Per als set membres de la Mesa del Parlament (president, dos vicepresidents, una secretària i tres secretaris), s’alternen els 16 xòfers que el Parlament té en plantilla per a 17 cotxes.
- La Diputació de Barcelona té 26 cotxes oficials.
- L’Ajuntament de Barcelona té 43 cotxes oficials.
- El Govern de la Generalitat té 83 cotxes oficials (algunes fonts diuen que hi ha 202 alts càrrecs del Govern amb dret a cotxe oficial).
- Els grups parlamentaris tenen subvencions anuals, per gastar-les com vulguin (per exemple, en reposapeus o en blutuz per al cotxe), segons els seus resultats electorals: CiU rep 5,89 milions d’euros; el PSC, 4,63; Esquerra, 2,81; el PP, 2; ICV-EUiA, 1,77, i Ciutadans, 0,7.
- Els partits (tots) han retirat les demandes d’«aclariments» presentades sobre el cotxe del president del Parlament de Catalunya.
Ara, doncs, amb les xifres a la mà, exclamem-nos tots plegats i jo el primer i protestem contra la multiplicació d’alts càrrecs i la proliferació de cotxes oficials (i de despatxos oficials i de secretàries oficials, ja que hi som). Però amb la llista completa a la mà.
Perquè suposo que és ben clar: hi ha hagut una maniobra anticatalana dirigida des de Madrid a la qual no s’ha respost amb prou contundència ni dignitat des de Catalunya. Per a molts espanyols i també catalans, els aclariments posteriors i les comparatives no compten. Només els ha quedat la primera dada, difosa per un mitjà de Madrid i esbombada per la resta, amb la complicitat de molta gent, mitjans i institucions d’aquí. El missatge transmès és: «El president del Parlament català es gasta els diners públics en luxes i en foteses. Per tant, cada cop que els catalans reclamin un millor tractament econòmic, finançament, etc., haurem de recordar allò del cotxe del Sr. Benach.»
O sigui, el que podia haver estat «el cas dels cotxes oficials», un bon tema per a un reportatge periodístic, ha esdevingut, també per a la premsa d’aquí, «el cas Ernest Benach». Ens hem deixat arrabassar la dignitat que ens quedava, la poca que encara no ens havien pres.
Goebbels triomfa un cop més.
(Afegitó del dia 30. Hi ha gent que em demana com és que, si estic decebut del senyor Benach, sóc capaç de defendre’l. La resposta és ben senzilla: critique les coses que em pareix que fa malament el president del Parlament català, i el defenc quan amb l’excusa de criticar-lo a ell, en realitat critiquen Catalunya i els catalans. O siga, ens claven a tots una puntada al seus darreres. Supose que esta manera d’actuar és l’avantatge que dóna el fet de no ser membre de cap partit, de no estar condicionat en les meues opinions polítiques per dependències ni disciplines col·lectives. Quin mal que fa a la democràcia l’actual sistema de partits, tal com estan muntats!)
Afegitó del 10 març 2009: «El Parc Mòbil de l’Estat (PME), que dóna servici al Govern espanyol i a altes personalitats en Madrid, el componen 1.098 vehicles (no compten els de les forces i cossos de seguretat). Tota la flota ha costat 36.655.619,64 euros, segons les dades oficials. L’any 2008 el PME es gastà 1.973.096,56 euros en reparacions, que deunidó com a factura del taller, i 1.195.177 euros en benzina per a estos vehicles. I cal sumar-hi 509 cotxes més de les delegacions i subdelegacions del Govern espanyol.» (cf. El País, 10 març 2009)
Van eixint les xifres comparatives, i els partits i els qui van iniciar la batalla comencen a callar com putes (o com prostituts).
Dades de fora de Catalunya
- Cotxes de la presidenta de les Corts Valencianes: dos Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxes del president de la Generalitat Valenciana: dos Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxe de la presidenta del Parlament andalús: un Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxe del president de les Corts d’Aragó: un Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxes del president de la Xunta de Galicia: tres Audi A8, un d’ells de 480.000 euros (6 vegades més que el d’Ernest Benach) i un quart cotxe per a ús personal.
- Cotxe de l’alcalde de Madrid: un Audi A8 blindat de 591.624 euros, set vegades i mitja més que el d’Ernest Benach.
- Cotxe del president del Govern espanyol: com a mínim un Audi A8 com el d’Ernest Benach, però blindat (el blindatge pel cap baix dobla el preu).
- Cotxe de la vicepresidenta del Govern espanyol: un BMW 750 (superior al d’Ernest Benach).
- Cotxe del vicepresident del Govern espanyol: un BMW 750 (superior al d’Ernest Benach).
- Cotxes dels ministres: Peugeot 607 (inferior al d’Ernest Benach).
- Cotxes de la família reial espanyola: diversos Rolls-Royce, Mercedes, Audi, BMW... (la majoria de gamma superior al d’Ernest Benach).
- Total de cotxes oficials a l’Estat espanyol: uns 30.000.
Dades de Catalunya
- Per als set membres de la Mesa del Parlament (president, dos vicepresidents, una secretària i tres secretaris), s’alternen els 16 xòfers que el Parlament té en plantilla per a 17 cotxes.
- La Diputació de Barcelona té 26 cotxes oficials.
- L’Ajuntament de Barcelona té 43 cotxes oficials.
- El Govern de la Generalitat té 83 cotxes oficials (algunes fonts diuen que hi ha 202 alts càrrecs del Govern amb dret a cotxe oficial).
- Els grups parlamentaris tenen subvencions anuals, per gastar-les com vulguin (per exemple, en reposapeus o en blutuz per al cotxe), segons els seus resultats electorals: CiU rep 5,89 milions d’euros; el PSC, 4,63; Esquerra, 2,81; el PP, 2; ICV-EUiA, 1,77, i Ciutadans, 0,7.
- Els partits (tots) han retirat les demandes d’«aclariments» presentades sobre el cotxe del president del Parlament de Catalunya.
Ara, doncs, amb les xifres a la mà, exclamem-nos tots plegats i jo el primer i protestem contra la multiplicació d’alts càrrecs i la proliferació de cotxes oficials (i de despatxos oficials i de secretàries oficials, ja que hi som). Però amb la llista completa a la mà.
Perquè suposo que és ben clar: hi ha hagut una maniobra anticatalana dirigida des de Madrid a la qual no s’ha respost amb prou contundència ni dignitat des de Catalunya. Per a molts espanyols i també catalans, els aclariments posteriors i les comparatives no compten. Només els ha quedat la primera dada, difosa per un mitjà de Madrid i esbombada per la resta, amb la complicitat de molta gent, mitjans i institucions d’aquí. El missatge transmès és: «El president del Parlament català es gasta els diners públics en luxes i en foteses. Per tant, cada cop que els catalans reclamin un millor tractament econòmic, finançament, etc., haurem de recordar allò del cotxe del Sr. Benach.»
O sigui, el que podia haver estat «el cas dels cotxes oficials», un bon tema per a un reportatge periodístic, ha esdevingut, també per a la premsa d’aquí, «el cas Ernest Benach». Ens hem deixat arrabassar la dignitat que ens quedava, la poca que encara no ens havien pres.
Goebbels triomfa un cop més.
(Afegitó del dia 30. Hi ha gent que em demana com és que, si estic decebut del senyor Benach, sóc capaç de defendre’l. La resposta és ben senzilla: critique les coses que em pareix que fa malament el president del Parlament català, i el defenc quan amb l’excusa de criticar-lo a ell, en realitat critiquen Catalunya i els catalans. O siga, ens claven a tots una puntada al seus darreres. Supose que esta manera d’actuar és l’avantatge que dóna el fet de no ser membre de cap partit, de no estar condicionat en les meues opinions polítiques per dependències ni disciplines col·lectives. Quin mal que fa a la democràcia l’actual sistema de partits, tal com estan muntats!)
Afegitó del 10 març 2009: «El Parc Mòbil de l’Estat (PME), que dóna servici al Govern espanyol i a altes personalitats en Madrid, el componen 1.098 vehicles (no compten els de les forces i cossos de seguretat). Tota la flota ha costat 36.655.619,64 euros, segons les dades oficials. L’any 2008 el PME es gastà 1.973.096,56 euros en reparacions, que deunidó com a factura del taller, i 1.195.177 euros en benzina per a estos vehicles. I cal sumar-hi 509 cotxes més de les delegacions i subdelegacions del Govern espanyol.» (cf. El País, 10 març 2009)
dimarts, 28 d’octubre del 2008
Sobre cotxes de luxe
Tots aquests que s’han escandalitzat pel cotxarro del president del Parlament de Catalunya, m’agradaria que reflexionessin sobre els punts següents:
1) Quin cotxe creieu que ha de fer servir la segona autoritat de Catalunya? No s’hi valen les demagògies: cal respondre aquesta pregunta. Ha d’anar amb un Seat Ibiza? Amb un Mercedes CL65 AMG? Més? Menys? De quin preu ha de ser com a màxim? Crec que les crítiques d’aquest tipus han d’anar acompanyades de propostes. Criticar el cotxe perquè «és molt car» em sembla demagògia. Qualsevol cotxe que usi una autoritat serà de luxe per a la gent normal i corrent. O sigui, cal mullar-se. Per exemple: crec que el president del Parlament en tindria prou amb un cotxe de 40.000 a 50.000 euros. Menys no, perquè a mi em sembla raonable que el president del Parlament viatgi amb un bon cotxe.
2) Una altra cosa interessant de demanar és amb quin vehicle es desplaça habitualment el qui critica. Perquè s’han sentit veus de gent que gasta uns carros que deixa’ls córrer. (En el meu cas, vaig amb autobús i amb metro. Si algun dia necessito un cotxe, el demano o el llogo. Enguany ho he fet quatre o cinc vegades.)
3) I una tercera dada que he trobat a faltar en les crítiques desfermades és una taula comparativa: quins cotxes utilitzen els presidents dels governs i dels parlaments de dins l’Estat espanyol i quins cotxes gasten els presidents de govern i de parlament dels estats veïns. Podríem tenir més d’una sorpresa.
4) Tothom ha repetit com lloros que a més de les comoditats que ja té el cotxe, el president del Parlament s’hi ha fet instal·lar un bluetooth i un mp3, entre altres coses. Un amic meu va comprar fa unes setmanes un cotxe de gamma més aviat mitjana, d’aquells que se’n venen milers cada mes, i duia de sèrie aquests dos gadgets (fòtils, en podríem dir en català, no?). Respecte a la taula de treball, el televisor i el reposapeus, francament, no m’esvera que una autoritat que cada dia ha de fer més de dues hores de cotxe per anar i venir de casa seva vulgui aprofitar aquest temps per informar-se, llegir i feinejar una estona amb comoditat. No crec que tingui la tele per mirar Ventdelplà, francament. Em sembla que és ben clar que si visqués a Barcelona en una residència oficial les despeses es dispararien molt més enllà de les xifres que han corregut aquests dies.
5) No caldria sospitar d’una informació que dóna el diari ABC, de les dades i de les xifres que ofereix, si és sobre un afer català? No caldria anar amb una mica més de cura amb el que diu un diari que està sistemàticament en campanya contra Catalunya? Els catalans no hauríem de tenir una mica més de dignitat i no utilitzar mai dels mais arguments dels enemics comuns, encara que siguin raonables? No hi ha mitjans prou independents a Catalunya per pescar informacions que realment interessen, com aquesta dels cotxes oficials –i espero amb candeletes el quadre comparatiu que deia, ja que hi som–, abans que ho facin a Madrid? Ja sé que a partir del que deia l’ABC, molts diaris d’aquí –sobretot els que aprofiten qualsevol oportunitat per cascar les baules febles del govern– s’hi han llançat en planxa. Però jo amb aquestes coses, quan vénen de fora, em sento incòmode, què voleu que us digui. Tinguin raó o no les denúncies, em sembla clar que fer-ne un seguiment acrític és compartir estratègies de desgast pensades en clau anticatalana. Cal no ser ingenus. (Suposo que en aquest punt hi estaran d’acord almenys els de CiU, ja que sempre deien que els atacs espanyols contra Pujol eren atacs contra Catalunya.)
6) Algú s’ha aturat un moment a pensar que les despeses corresponents a la Presidència del Parlament no depenen exclusivament de la persona del president del Parlament, sinó que les han d’aprovar altres persones de diferents partits? Té sentit que les mateixes persones, o coreligionaris seus, que han donat el vistiplau a una despesa institucional després se’n desmarquin perquè un diari de Madrid està en campanya permanent contra qualsevol cosa que es bellugui a Catalunya i ha decidit que aquesta era una bona peça per caçar?
I ho deixo ací, que encara m’acusaran d’agent a sou.
Un cop fetes aquestes reflexions, que no he vist en els mitjans de comunicació que miro de manera habitual i per això les escric aquí, ja podeu continuar criticant. No seré jo qui us en faci estar. De fet, sobre la resposta del president del Parlament a les crítiques –una resposta que jo he llegit avui, després d’haver enllestit aquest article– es poden fer unes quantes observacions punyents. Però segur que ja les faran altres.
1) Quin cotxe creieu que ha de fer servir la segona autoritat de Catalunya? No s’hi valen les demagògies: cal respondre aquesta pregunta. Ha d’anar amb un Seat Ibiza? Amb un Mercedes CL65 AMG? Més? Menys? De quin preu ha de ser com a màxim? Crec que les crítiques d’aquest tipus han d’anar acompanyades de propostes. Criticar el cotxe perquè «és molt car» em sembla demagògia. Qualsevol cotxe que usi una autoritat serà de luxe per a la gent normal i corrent. O sigui, cal mullar-se. Per exemple: crec que el president del Parlament en tindria prou amb un cotxe de 40.000 a 50.000 euros. Menys no, perquè a mi em sembla raonable que el president del Parlament viatgi amb un bon cotxe.
2) Una altra cosa interessant de demanar és amb quin vehicle es desplaça habitualment el qui critica. Perquè s’han sentit veus de gent que gasta uns carros que deixa’ls córrer. (En el meu cas, vaig amb autobús i amb metro. Si algun dia necessito un cotxe, el demano o el llogo. Enguany ho he fet quatre o cinc vegades.)
3) I una tercera dada que he trobat a faltar en les crítiques desfermades és una taula comparativa: quins cotxes utilitzen els presidents dels governs i dels parlaments de dins l’Estat espanyol i quins cotxes gasten els presidents de govern i de parlament dels estats veïns. Podríem tenir més d’una sorpresa.
4) Tothom ha repetit com lloros que a més de les comoditats que ja té el cotxe, el president del Parlament s’hi ha fet instal·lar un bluetooth i un mp3, entre altres coses. Un amic meu va comprar fa unes setmanes un cotxe de gamma més aviat mitjana, d’aquells que se’n venen milers cada mes, i duia de sèrie aquests dos gadgets (fòtils, en podríem dir en català, no?). Respecte a la taula de treball, el televisor i el reposapeus, francament, no m’esvera que una autoritat que cada dia ha de fer més de dues hores de cotxe per anar i venir de casa seva vulgui aprofitar aquest temps per informar-se, llegir i feinejar una estona amb comoditat. No crec que tingui la tele per mirar Ventdelplà, francament. Em sembla que és ben clar que si visqués a Barcelona en una residència oficial les despeses es dispararien molt més enllà de les xifres que han corregut aquests dies.
5) No caldria sospitar d’una informació que dóna el diari ABC, de les dades i de les xifres que ofereix, si és sobre un afer català? No caldria anar amb una mica més de cura amb el que diu un diari que està sistemàticament en campanya contra Catalunya? Els catalans no hauríem de tenir una mica més de dignitat i no utilitzar mai dels mais arguments dels enemics comuns, encara que siguin raonables? No hi ha mitjans prou independents a Catalunya per pescar informacions que realment interessen, com aquesta dels cotxes oficials –i espero amb candeletes el quadre comparatiu que deia, ja que hi som–, abans que ho facin a Madrid? Ja sé que a partir del que deia l’ABC, molts diaris d’aquí –sobretot els que aprofiten qualsevol oportunitat per cascar les baules febles del govern– s’hi han llançat en planxa. Però jo amb aquestes coses, quan vénen de fora, em sento incòmode, què voleu que us digui. Tinguin raó o no les denúncies, em sembla clar que fer-ne un seguiment acrític és compartir estratègies de desgast pensades en clau anticatalana. Cal no ser ingenus. (Suposo que en aquest punt hi estaran d’acord almenys els de CiU, ja que sempre deien que els atacs espanyols contra Pujol eren atacs contra Catalunya.)
6) Algú s’ha aturat un moment a pensar que les despeses corresponents a la Presidència del Parlament no depenen exclusivament de la persona del president del Parlament, sinó que les han d’aprovar altres persones de diferents partits? Té sentit que les mateixes persones, o coreligionaris seus, que han donat el vistiplau a una despesa institucional després se’n desmarquin perquè un diari de Madrid està en campanya permanent contra qualsevol cosa que es bellugui a Catalunya i ha decidit que aquesta era una bona peça per caçar?
I ho deixo ací, que encara m’acusaran d’agent a sou.
Un cop fetes aquestes reflexions, que no he vist en els mitjans de comunicació que miro de manera habitual i per això les escric aquí, ja podeu continuar criticant. No seré jo qui us en faci estar. De fet, sobre la resposta del president del Parlament a les crítiques –una resposta que jo he llegit avui, després d’haver enllestit aquest article– es poden fer unes quantes observacions punyents. Però segur que ja les faran altres.
divendres, 24 d’octubre del 2008
Qüestions de llengua (XXXIII): Engavanyaments lingüístics
Hi ha el cas del barco. Podem dir que ens embarquem, que desembarquem a l’embarcador o que reembarquem en una barca, una barqueta, una barcassa i una barcota, però aquesta embarcació, si té determinat volum, només pot ser un vaixell, una nau, un navili, un paquebot i fins i tot un pailebot, i altres, però no un barco. O sigui, els catalans no podem dir, ni ara ni mai, barco. Per què? Perquè el mot barco és un símbol, i ara no és qüestió, diuen, de tirar per terra raonaments que al seu dia van provocar guerres sagnats. Hem acceptat caldo, saldo i altres –i hem parlat aquí del problema que tenim amb bolso–, però no es pot ni discutir el cas de barco. Aquest mot ni tan sols es pot adoptar com a préstec, perquè diu que seria un desastre.*
* Antoni Llull Martí (Prenint el delme a les paraules, Documenta Balear, Palma 2009) aporta l’antic lleny com a genèric d’embarcació. Podria servir, perquè el DCVB defineix lleny com a ‘vaixell marítim; embarcació’. El mal és que els diccionaris d’ara acoten massa el seu significat: ‘nau medieval de rems’ (DIEC) i ‘embarcació petita, semblant a la galiota, pròpia de la Mediterrània durant l’edat mitjana’ (GDLC).
Quina és l’explicació per la qual el català pot rebre préstecs i manlleus d’altres llengües, també del castellà, però hi ha mots i construccions que són tabú i mai dels mais no es podran adoptar encara que de fet s’usin des de fa segles? No conec cap altra llengua en la qual passin aquestes coses. Si la llengua fos una persona li diríem: «Noi/a, tens un problema.» (I ell/a ens contestaria: «Si només fos un...»)
I llavors arriba un dia que et trobes que algú molt qualificat ha hagut de traduir bajel al català, i com ho ha fet? Doncs, vaixell, i tira endavant (ho he vist, no m’ho invento). Com si en castellà fos exactament el mateix, actualment, barco que bajel, com si no hi hagués registres lingüístics més o menys formals, més o menys argòtics, com si fos el mateix el llenguatge escrit que el parlat, el català del segle XVII i el d’avui (i ara que hi som: ja ho va pensar, aquell, que bajel prové de vaixell i nao de nau, o sigui, que són catalanismes antics?).
Jo dic: escolteu, diguem-ne barc, si voleu, però no ens tanquem portes, que no n’hi ha gaires, que tot just sobrevivim.
(Un cas similar al del barco és el del tio. Al tiet, encara que ens l’estimem molt, no li podem dir tiet, l’hem d’anomenar per sempre més oncle. Pels segles dels segles.)
Per dir-ne una altra –i disculpeu la barreja de naps i cols–, tenim l’exemple d’algunes construccions com ara amb relació a i en relació amb. Ens expliquen que una vol dir una cosa («pel que fa a, amb referència a»), i l’altra, una altra de diferent («en connexió amb, en correspondència amb»), però que al mateix temps són intercanviables (DIEC, «relació», 8.2.b) i l’única idea clara és que no podem dir (i escriure-ho encara menys) en relació a. I a mi, francament, se m’escapa del tot el criteri pel qual s’estableix la incorrecció de la tercera construcció respecte a les dues primeres. Tret del cas que el criteri sigui que en castellà sí que diuen en relación a.
Jo demano: quina regla interna de la gramàtica catalana impedeix que es pugui dir en relació a com a expressió sinònima de pel que fa a o quant a? I, igualment, amb referència a i en referència amb i, al costat, en referència a (aquesta jo creia que mal vista fins ara, però inclosa dins la Gramàtica del català contemporani [2a. ed., 2002, vol. 1, p. 848-849]), o relatiu a, referent a, respecte a i respecte de i, al costat, amb respecte a (ui, molt mal vista)... I, de la mateixa manera, en ocasió de i, al costat, amb ocasió de (mal vista), amb motiu de i, al costat, en motiu de (mal vista). Per què ens engavanyem tan sovint amb la norma no raonada del això ho hem de dir així? Per què ens tallem les ales i fem la gent poruga i insegura en l’ús de la llengua, amb regles que no se’n poden comprendre els perquès?
O és que pensem que la gent serà més valenta si els donem seguretats? Això potser ho podria compartir, sempre que els dogmes siguin mitjanament comprensibles, raonables, coherents els uns amb els altres, sempre que no siguin una veritat que cal aprendre de memòria i s’ha acabat. Perquè quina és la raó que m’explica per què sí amb relació a, per què sí en relació amb, per què sí respecte a i per què no en relació a? I a més, passa una mica de temps i llavors resulta que allò, que fins ara no es podia dir i t’hi donaven raons importantíssimes, ara ja es pot dir, o almenys es diu en obres de prestigi (en referència a).
Hi ha enlloc més al món on passi això?
Naps, cols i ara xirivies bordes. Per dir un tercer exemple, hi ha la preposició que segons uns ha d’acompanyar algunes expressions de temps i segons uns altres no –o sigui, són engavanyaments d’escola, per dir-ho així, o de campanar. Jo crec que hauríem de poder dir (i escriure) a tot arreu, i no sols ça o lla, al 2008 i a 2008 al costat de el 2008 i en 2008. I també hauríem de poder dir a la setmana que ve i a l’any vinent, amb perdó per la gosadia, al costat de la setmana que ve i l’any vinent (per la mateixa raó que podem dir tant l’abril vinent com a l’abril vinent). Per què en aquells casos ha de ser sense a? Què ho impedeix? L’ús? La parla que varia d’una comarca a una altra? També hi ha qui diu en aquest segle mentre altres diuen aquest segle, no? I encara: per què no ens veurem la tarda (ui, què he dit) al costat de ens veurem a la tarda? Per què ens compliquem tant la vida? Sisplau, no? Algú amb seny hauria de fer aquesta proposta: allò que no prohibeix la gramàtica, és permès. No s’hi val a estar sempre amb l’argument d’autoritat –això sí, això no– si no és prou raonable i no s’explica per ell mateix, perquè aquesta actitud descoratja els nouparlants.
Però encara deixeu-me que us col·loqui una escarola perruqueta, que estic disparat i em van rajant els exemples sense aturador, i amb aquest ho deixo –d’exemples n’hi ha molts, com de productes de l’hort, no acabaríem mai. Allò altre que «en el català oriental la e en posició àtona cal pronunciar-la amb so neutre.» Regla que porta a exclamar-se si sents algú que diu classe, cine, Balmes, hule, karate o Everest sense fer les e àtones com a neutres. Al·lucinant. Com si a Arizona algú s’exclamés dient que allà, en aquell territori, el cognom del pròxim vicepresident Biden «cal» pronunciar-lo «com sempre s’ha fet» a Arizona, és a dir, /bídën/, i no /báidën/ (l’exemple és inventat, no sé com pronuncien exactament Biden a Arizona; sembla que la pronúncia estatunidenca majoritària és /báidën/, però que hi ha altres maneres de pronunciar-ho sense que ningú se n’escandalitzi). El que sí que sé és que molta gent competent en pronúncia oriental i que articulen perfectament la vocal neutra en la majoria de casos, no la fan en alguns mots com els esmentats, i altres. Els hem de dir que allò que parlen no és bon català?
No, als Estats Units això no passa. Com a màxim diuen: «Mira, aquest deu ser d’Arizona.»
Aquesta mena d’engavanyaments és un dels motius que ens fa anar com una escombra, sí, amunt i avall al darrere de les suposades errades i sense aguantar-nos solets per la nostra inseguretat. Perquè no deixem que el català evolucioni amb prou agilitat. De vegades ho justifiquem parlant del geni de la llengua, però tots sabem que això de què parlem no és el geni de la llengua sinó la por malaltissa d’equivocar-nos, perquè moltes d’aquestes veritats les hem fixades fa quatre dies i jo diria que ningú no n’està del tot segur.
I doncs, no sols tenim una llengua minoritzada, sinó que –o a causa d’això mateix– a l’hora de progressar hem d’anar amb molt de compte per no caure en l’heretgia.
I em penso que escrivint això ja hi he caigut, perquè per alguns només allò que he fet primer de defensar el barco ja et fa còmplice del paio aquell que ara ataca tan aferrissadament el català en un diari immund; no, no en diré el nom, els encanta que els esmentin, són botxins de la llengua i del país –em refereixo als que ataquen el català, eh?, no als que em diran heretge– que tenen tan mala consciència que necessiten fer el paper de víctimes per sobreviure, i jo no tinc cap interès a donar-los aquest peixet.
* Antoni Llull Martí (Prenint el delme a les paraules, Documenta Balear, Palma 2009) aporta l’antic lleny com a genèric d’embarcació. Podria servir, perquè el DCVB defineix lleny com a ‘vaixell marítim; embarcació’. El mal és que els diccionaris d’ara acoten massa el seu significat: ‘nau medieval de rems’ (DIEC) i ‘embarcació petita, semblant a la galiota, pròpia de la Mediterrània durant l’edat mitjana’ (GDLC).
Quina és l’explicació per la qual el català pot rebre préstecs i manlleus d’altres llengües, també del castellà, però hi ha mots i construccions que són tabú i mai dels mais no es podran adoptar encara que de fet s’usin des de fa segles? No conec cap altra llengua en la qual passin aquestes coses. Si la llengua fos una persona li diríem: «Noi/a, tens un problema.» (I ell/a ens contestaria: «Si només fos un...»)
I llavors arriba un dia que et trobes que algú molt qualificat ha hagut de traduir bajel al català, i com ho ha fet? Doncs, vaixell, i tira endavant (ho he vist, no m’ho invento). Com si en castellà fos exactament el mateix, actualment, barco que bajel, com si no hi hagués registres lingüístics més o menys formals, més o menys argòtics, com si fos el mateix el llenguatge escrit que el parlat, el català del segle XVII i el d’avui (i ara que hi som: ja ho va pensar, aquell, que bajel prové de vaixell i nao de nau, o sigui, que són catalanismes antics?).
Jo dic: escolteu, diguem-ne barc, si voleu, però no ens tanquem portes, que no n’hi ha gaires, que tot just sobrevivim.
(Un cas similar al del barco és el del tio. Al tiet, encara que ens l’estimem molt, no li podem dir tiet, l’hem d’anomenar per sempre més oncle. Pels segles dels segles.)
Per dir-ne una altra –i disculpeu la barreja de naps i cols–, tenim l’exemple d’algunes construccions com ara amb relació a i en relació amb. Ens expliquen que una vol dir una cosa («pel que fa a, amb referència a»), i l’altra, una altra de diferent («en connexió amb, en correspondència amb»), però que al mateix temps són intercanviables (DIEC, «relació», 8.2.b) i l’única idea clara és que no podem dir (i escriure-ho encara menys) en relació a. I a mi, francament, se m’escapa del tot el criteri pel qual s’estableix la incorrecció de la tercera construcció respecte a les dues primeres. Tret del cas que el criteri sigui que en castellà sí que diuen en relación a.
Jo demano: quina regla interna de la gramàtica catalana impedeix que es pugui dir en relació a com a expressió sinònima de pel que fa a o quant a? I, igualment, amb referència a i en referència amb i, al costat, en referència a (aquesta jo creia que mal vista fins ara, però inclosa dins la Gramàtica del català contemporani [2a. ed., 2002, vol. 1, p. 848-849]), o relatiu a, referent a, respecte a i respecte de i, al costat, amb respecte a (ui, molt mal vista)... I, de la mateixa manera, en ocasió de i, al costat, amb ocasió de (mal vista), amb motiu de i, al costat, en motiu de (mal vista). Per què ens engavanyem tan sovint amb la norma no raonada del això ho hem de dir així? Per què ens tallem les ales i fem la gent poruga i insegura en l’ús de la llengua, amb regles que no se’n poden comprendre els perquès?
O és que pensem que la gent serà més valenta si els donem seguretats? Això potser ho podria compartir, sempre que els dogmes siguin mitjanament comprensibles, raonables, coherents els uns amb els altres, sempre que no siguin una veritat que cal aprendre de memòria i s’ha acabat. Perquè quina és la raó que m’explica per què sí amb relació a, per què sí en relació amb, per què sí respecte a i per què no en relació a? I a més, passa una mica de temps i llavors resulta que allò, que fins ara no es podia dir i t’hi donaven raons importantíssimes, ara ja es pot dir, o almenys es diu en obres de prestigi (en referència a).
Hi ha enlloc més al món on passi això?
Naps, cols i ara xirivies bordes. Per dir un tercer exemple, hi ha la preposició que segons uns ha d’acompanyar algunes expressions de temps i segons uns altres no –o sigui, són engavanyaments d’escola, per dir-ho així, o de campanar. Jo crec que hauríem de poder dir (i escriure) a tot arreu, i no sols ça o lla, al 2008 i a 2008 al costat de el 2008 i en 2008. I també hauríem de poder dir a la setmana que ve i a l’any vinent, amb perdó per la gosadia, al costat de la setmana que ve i l’any vinent (per la mateixa raó que podem dir tant l’abril vinent com a l’abril vinent). Per què en aquells casos ha de ser sense a? Què ho impedeix? L’ús? La parla que varia d’una comarca a una altra? També hi ha qui diu en aquest segle mentre altres diuen aquest segle, no? I encara: per què no ens veurem la tarda (ui, què he dit) al costat de ens veurem a la tarda? Per què ens compliquem tant la vida? Sisplau, no? Algú amb seny hauria de fer aquesta proposta: allò que no prohibeix la gramàtica, és permès. No s’hi val a estar sempre amb l’argument d’autoritat –això sí, això no– si no és prou raonable i no s’explica per ell mateix, perquè aquesta actitud descoratja els nouparlants.
Però encara deixeu-me que us col·loqui una escarola perruqueta, que estic disparat i em van rajant els exemples sense aturador, i amb aquest ho deixo –d’exemples n’hi ha molts, com de productes de l’hort, no acabaríem mai. Allò altre que «en el català oriental la e en posició àtona cal pronunciar-la amb so neutre.» Regla que porta a exclamar-se si sents algú que diu classe, cine, Balmes, hule, karate o Everest sense fer les e àtones com a neutres. Al·lucinant. Com si a Arizona algú s’exclamés dient que allà, en aquell territori, el cognom del pròxim vicepresident Biden «cal» pronunciar-lo «com sempre s’ha fet» a Arizona, és a dir, /bídën/, i no /báidën/ (l’exemple és inventat, no sé com pronuncien exactament Biden a Arizona; sembla que la pronúncia estatunidenca majoritària és /báidën/, però que hi ha altres maneres de pronunciar-ho sense que ningú se n’escandalitzi). El que sí que sé és que molta gent competent en pronúncia oriental i que articulen perfectament la vocal neutra en la majoria de casos, no la fan en alguns mots com els esmentats, i altres. Els hem de dir que allò que parlen no és bon català?
No, als Estats Units això no passa. Com a màxim diuen: «Mira, aquest deu ser d’Arizona.»
Aquesta mena d’engavanyaments és un dels motius que ens fa anar com una escombra, sí, amunt i avall al darrere de les suposades errades i sense aguantar-nos solets per la nostra inseguretat. Perquè no deixem que el català evolucioni amb prou agilitat. De vegades ho justifiquem parlant del geni de la llengua, però tots sabem que això de què parlem no és el geni de la llengua sinó la por malaltissa d’equivocar-nos, perquè moltes d’aquestes veritats les hem fixades fa quatre dies i jo diria que ningú no n’està del tot segur.
I doncs, no sols tenim una llengua minoritzada, sinó que –o a causa d’això mateix– a l’hora de progressar hem d’anar amb molt de compte per no caure en l’heretgia.
I em penso que escrivint això ja hi he caigut, perquè per alguns només allò que he fet primer de defensar el barco ja et fa còmplice del paio aquell que ara ataca tan aferrissadament el català en un diari immund; no, no en diré el nom, els encanta que els esmentin, són botxins de la llengua i del país –em refereixo als que ataquen el català, eh?, no als que em diran heretge– que tenen tan mala consciència que necessiten fer el paper de víctimes per sobreviure, i jo no tinc cap interès a donar-los aquest peixet.
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Jo us acuso, gent de la premsa
Jo us acuso, mitjans de comunicació escrits, pels vostres titulars en línia i en paper. (No parlo de les emissores de ràdio i televisió perquè no les segueixo i no sé què han fet.) Us acuso, mitjans escrits que us veneu o us difoneu a Catalunya, de fer la crisi més grossa del que seria sense vosaltres, de fer-la créixer amb els vostres titulars i al final, d’aconseguir que efectivament sigui més grossa. Perquè no pareu d’espantar-nos amb dades terribles i caigudes històriques quan podríeu ser més precisos, més curosos, més prudents, menys sensacionalistes, i oferir-nos, en els titulars, les dades una mica més nues.
Podeu dir que l’economia ha fet un
Catacrac
i podeu dir que la borsa ha patit
La pitjor davallada de la història
però també podríeu dir que
La borsa se situa en nivells de l’any 2005
És ben clar que el tercer titular –una frase que no ha aparegut com a titular, sinó sols en lletra petita– no és tan vistent, però és molt més precís que el primer i també més veraç que el segon.
Més veraç perquè si en una situació delicada tractes la borsa com si fos el termòmetre oficial de l’economia i no com un indicador més, també manipules la realitat. Tots sabem a més, i vosaltres més que ningú, que les estadístiques i els percentatges els carrega el dimoni. Que si un senyor es hala un pollastre i tres companys seus no mengen res, cadascun d’ells s’ha fotut, estadísticament, un quart de pollastre, però això no és la veritat, encara que fent números sigui veritat. Però és que ni tan sols és veritat de debò dir que la borsa pateix «un daltabaix històric» quan des de feia anys i panys sabíeu que els seus indicadors estaven inflats. El fet que de sobte es descobreixi que la inflor era efectivament inflor fa que també es desinfli la substància, però «la gran davallada» no és real, perquè la meitat o més de la desinflada prové d’una inflor aparent.
I vosaltres ho sabeu. Sabeu que era una inflor aconseguida gràcies a determinats constructors, financers i especuladors, de bracet amb alguns ajuntaments i governs i jutges i partits polítics, que durant anys han fet el paquet i s’han omplert les butxaques, un negoci generalment aplaudit a cor què vols per vosaltres, els diaris, perquè tota aquella bellugadissa feia pujar el suflé global –només no aplaudíeu quan el negoci el feien els adversaris polítics, els que en teniu, que sou la majoria.
Una davallada d’un 10% en un dia quan fa temps que estàs instal·lat per damunt del 100% no és tan greu com altres davallades que no arribaven al 10% però es van produir quan ja estaves en precari o, simplement, es van distribuir al llarg de més dies però, al capdavall, van arribar molt més al fons. Per tant, de «davallada històrica» res. És veritat en percentatges i en xifres, però no és veritat. No és el mateix perdre 100 milions si tenies 1.000 milions que perdre 100 euros si només tenies 1.000 euros. Encara que sigui el mateix percentualment, no és el mateix. Al primer li queden 900 milions per anar fent la viu-viu i al segon 900 euros per sobreviure. Els percentatges falsegen la realitat.
I encara, no són innocents els mots que utilitzeu: «la pitjor notícia», «davallada històrica», «desplomar-se», «pessimisme generalitzat», «cataclisme», «terrorífic», «por», «risc», «pànic», «salvar l’economia mundial», «catàstrofe», «morositat disparada», «situació desesperada», «crisi desbocada», «fatal», «derrotisme», «caiguda inaturable», «enfonsament», «recessió global», etc. Tot això en grans titulars. L’excusa és que els polítics es van resistir fins al final a dir la paraula «crisi», però jo en aquest punt, justament, defenso els polítics. Perquè n’hi ha prou que un manaire digui «crisi» perquè la crisi es faci una mica més grossa. És veritat que en comptes de dir «crisi» podrien haver dit «precaució», «hem de treballar fort», o encara que només fos «cal implementar estratègies diferents a nivell col·lectiu», i no ho van fer. Però els diaris vau parlar de crisi des del primer moment i encara que cadascun de vosaltres no teniu la força d’un president de govern d’un país mitjà, tots junts sí que podeu fer estralls. I els heu fet, n’estic ben convençut. Justament perquè aquí, a Europa especialment, tenim una crisi de confiança que s’alimenta en bona part de l’ambient general, de l’atmosfera.
Hem sentit a parlar de «recessió» mil vegades, i encara no l’han confirmada les xifres. Gràcies a vosaltres, en part, començarà, ja ho crec que sí. Tampoc no passa res de l’altre món amb la recessió, tot sigui dit. Recessió vol dir deixar de créixer, i no passa res de l’altre món si després d’uns creixements fora de mida l’economia descansa una mica (si de passada els que manen repassen el motor del sistema, ajusten els cargols de la carrosseria i llencen unes quantes peces rovellades, millor, de manera que la bombolla vinent no es faci tan grossa com aquesta; si pot ser, eh?, no voldria pas molestar).
Diaris, heu jugat i continueu jugant amb l’economia domèstica i els llocs de treball de molta gent innocent, perquè heu donat l’excusa a determinats empresaris per fer neteja, quan de fet potser encara podrien aguantar una temporada, o per no pagar a proveïdors, quan encara tenien calés per fer-ho. Perquè amb aquest joc tràgic de voler vendre més al preu que sigui causeu més crisi –crisi real– que la que realment hi hauria si no fos pel vostre paper d’estrassa. Sou uns irresponsables.
Confesseu-ho, diaris. Encara que dissimuleu, encara que vosaltres mateixos ens digueu cínicament en la vostra pròpia lletra menuda –els editorials, els opinadors– que cal no ser tremendistes perquè això encara empitjoraria les coses, el que preteneu sobretot és vendre més diaris, com més millor. I si per fer-ho calen portades sensacionalistes, les feu. Tots les feu. Al preu que sigui.
Per això la crisi real és en part culpa vostra. I per això jo, que sóc també periodista, us acuso públicament: sou uns terroristes.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Podeu dir que l’economia ha fet un
Catacrac
i podeu dir que la borsa ha patit
La pitjor davallada de la història
però també podríeu dir que
La borsa se situa en nivells de l’any 2005
És ben clar que el tercer titular –una frase que no ha aparegut com a titular, sinó sols en lletra petita– no és tan vistent, però és molt més precís que el primer i també més veraç que el segon.
Més veraç perquè si en una situació delicada tractes la borsa com si fos el termòmetre oficial de l’economia i no com un indicador més, també manipules la realitat. Tots sabem a més, i vosaltres més que ningú, que les estadístiques i els percentatges els carrega el dimoni. Que si un senyor es hala un pollastre i tres companys seus no mengen res, cadascun d’ells s’ha fotut, estadísticament, un quart de pollastre, però això no és la veritat, encara que fent números sigui veritat. Però és que ni tan sols és veritat de debò dir que la borsa pateix «un daltabaix històric» quan des de feia anys i panys sabíeu que els seus indicadors estaven inflats. El fet que de sobte es descobreixi que la inflor era efectivament inflor fa que també es desinfli la substància, però «la gran davallada» no és real, perquè la meitat o més de la desinflada prové d’una inflor aparent.
I vosaltres ho sabeu. Sabeu que era una inflor aconseguida gràcies a determinats constructors, financers i especuladors, de bracet amb alguns ajuntaments i governs i jutges i partits polítics, que durant anys han fet el paquet i s’han omplert les butxaques, un negoci generalment aplaudit a cor què vols per vosaltres, els diaris, perquè tota aquella bellugadissa feia pujar el suflé global –només no aplaudíeu quan el negoci el feien els adversaris polítics, els que en teniu, que sou la majoria.
Una davallada d’un 10% en un dia quan fa temps que estàs instal·lat per damunt del 100% no és tan greu com altres davallades que no arribaven al 10% però es van produir quan ja estaves en precari o, simplement, es van distribuir al llarg de més dies però, al capdavall, van arribar molt més al fons. Per tant, de «davallada històrica» res. És veritat en percentatges i en xifres, però no és veritat. No és el mateix perdre 100 milions si tenies 1.000 milions que perdre 100 euros si només tenies 1.000 euros. Encara que sigui el mateix percentualment, no és el mateix. Al primer li queden 900 milions per anar fent la viu-viu i al segon 900 euros per sobreviure. Els percentatges falsegen la realitat.
I encara, no són innocents els mots que utilitzeu: «la pitjor notícia», «davallada històrica», «desplomar-se», «pessimisme generalitzat», «cataclisme», «terrorífic», «por», «risc», «pànic», «salvar l’economia mundial», «catàstrofe», «morositat disparada», «situació desesperada», «crisi desbocada», «fatal», «derrotisme», «caiguda inaturable», «enfonsament», «recessió global», etc. Tot això en grans titulars. L’excusa és que els polítics es van resistir fins al final a dir la paraula «crisi», però jo en aquest punt, justament, defenso els polítics. Perquè n’hi ha prou que un manaire digui «crisi» perquè la crisi es faci una mica més grossa. És veritat que en comptes de dir «crisi» podrien haver dit «precaució», «hem de treballar fort», o encara que només fos «cal implementar estratègies diferents a nivell col·lectiu», i no ho van fer. Però els diaris vau parlar de crisi des del primer moment i encara que cadascun de vosaltres no teniu la força d’un president de govern d’un país mitjà, tots junts sí que podeu fer estralls. I els heu fet, n’estic ben convençut. Justament perquè aquí, a Europa especialment, tenim una crisi de confiança que s’alimenta en bona part de l’ambient general, de l’atmosfera.
Hem sentit a parlar de «recessió» mil vegades, i encara no l’han confirmada les xifres. Gràcies a vosaltres, en part, començarà, ja ho crec que sí. Tampoc no passa res de l’altre món amb la recessió, tot sigui dit. Recessió vol dir deixar de créixer, i no passa res de l’altre món si després d’uns creixements fora de mida l’economia descansa una mica (si de passada els que manen repassen el motor del sistema, ajusten els cargols de la carrosseria i llencen unes quantes peces rovellades, millor, de manera que la bombolla vinent no es faci tan grossa com aquesta; si pot ser, eh?, no voldria pas molestar).
Diaris, heu jugat i continueu jugant amb l’economia domèstica i els llocs de treball de molta gent innocent, perquè heu donat l’excusa a determinats empresaris per fer neteja, quan de fet potser encara podrien aguantar una temporada, o per no pagar a proveïdors, quan encara tenien calés per fer-ho. Perquè amb aquest joc tràgic de voler vendre més al preu que sigui causeu més crisi –crisi real– que la que realment hi hauria si no fos pel vostre paper d’estrassa. Sou uns irresponsables.
Confesseu-ho, diaris. Encara que dissimuleu, encara que vosaltres mateixos ens digueu cínicament en la vostra pròpia lletra menuda –els editorials, els opinadors– que cal no ser tremendistes perquè això encara empitjoraria les coses, el que preteneu sobretot és vendre més diaris, com més millor. I si per fer-ho calen portades sensacionalistes, les feu. Tots les feu. Al preu que sigui.
Per això la crisi real és en part culpa vostra. I per això jo, que sóc també periodista, us acuso públicament: sou uns terroristes.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 16 d’octubre del 2008
Tenir fills (i 2)
Ve d’ací.
Tenir un fill és com llençar una ampolla al mar. Podem bufar una mica perquè vagi cap allà, però no podem saber a on anirà a parar, ni molt menys obligar-la a anar cap allà. Nosaltres segurament no veurem el final de la trajectòria, ja que per sort la majoria dels pares i mares no han de passar pel tràngol de veure la mort dels seus fills. Però de vegades passa, que tot i els esforços per bufar cap a mar obert, l’ampolla es trenca en uns esculls lletjos i foscos, o s’encalla a tocar d’un abocador de fems, o simplement fa una trajectòria curta i s’enfonsa. És difícil d’acceptar-ho.
I hi ha casos que ens sentirem empesos a actuar, si ens sembla que actuant podem ajudar-lo i alhora respectar la seva autonomia.
Però fins i tot si hi ha una desgràcia hauríem de fer un esforç per no culpabilitzar-nos més del compte. Ara, si havíem concebut –mai més ben dit– el fill o la filla com un objecte, llavors farem bé d’amoïnar-nos, de preocupar-nos i de culpabilitzar-nos, perquè és més probable que la deriva desgraciada vingui d’aquí. Però si teníem clar de bon començament que el fill no era un dret nostre, sinó un acte de generositat, si hem fet el que havíem de fer, que era llançar l’ampolla al mar, llavors jo diria que hem d’estar més tranquils. Fins i tot en els casos de desgràcia sobrevinguda crec que hem d’esforçar-nos a deixar de banda la crida genètica i tornar a pensar en termes de generositat. No «ens ha sortit malament el nostre projecte». Cal que pensem que hem ajudat a autoconstruir-se un projecte que des del primer moment no era nostre, que li hem donat autonomia de seguida que ha estat possible i que, malauradament, «no ha anat bé». Crec que això és diferent. El meu projecte continua sent el meu projecte, diferent del de la filla o del del fill.
Aquesta actitud deseixida segurament no ens farà oblidar-los, entre altres coses perquè moltes vegades encara ens reclamaran suport com si tinguéssim un deure especial d’ajudar-los tota la vida –i no tenim tampoc aquest deure, però és una força tremenda la genètica–, i llavors, un cop emparats, socorreguts i guarits, serà l’hora de tornar a deixar-los volar sols, d’oblidar-los un cop més com a projecte personal, de tornar a llençar l’ampolla al mar.
Vist així, amb aquest deseiximent que no és semenfotisme ni relativisme ni escepticisme –perquè continuem desitjant el millor per als nostres fills–, tenir fills és bonic. Donem a la natura una nova vida. Perquè aquesta nova vida faci de si mateixa el que vulgui. És un regal que fem a fons perdut, sense esperar res a canvi.
Escric això perquè jo, com tothom, conec mares i pares amb fill(e)s postadolescents que se’n queixen –això ha passat tota la vida–, però que se’n queixen, diguem-ne, més del compte, de manera desesperada, com amb frustració. I és per projectar-se en ells, que hi ha aquests disgustos.
Els que em coneixeu més i sabeu que no he tingut fills biològics ara direu: aquest no sap de què parla, fa teoria. Em penso que sí que sé de què parlo, però accepto l’objecció per coherència amb allò que deia Richard Ford: «Mai no diguis a ningú que saps com se sent tret que en el mateix moment tu també t’estiguis clavant el mateix punyal, en la mateixa circumstància i en el mateix cor.» (The Lay of the Land, 2006).
Simplement em van venir al cap aquestes idees tan poc originals. Si us van bé, bé, i si no, tan amics.
Afegitó març 2013. He recordat ara aquests versos, molt coneguts, de Khalil Gibran (1883-1931), poeta i pintor libanès, que tracta sobre això mateix:
Tenir un fill és com llençar una ampolla al mar. Podem bufar una mica perquè vagi cap allà, però no podem saber a on anirà a parar, ni molt menys obligar-la a anar cap allà. Nosaltres segurament no veurem el final de la trajectòria, ja que per sort la majoria dels pares i mares no han de passar pel tràngol de veure la mort dels seus fills. Però de vegades passa, que tot i els esforços per bufar cap a mar obert, l’ampolla es trenca en uns esculls lletjos i foscos, o s’encalla a tocar d’un abocador de fems, o simplement fa una trajectòria curta i s’enfonsa. És difícil d’acceptar-ho.
I hi ha casos que ens sentirem empesos a actuar, si ens sembla que actuant podem ajudar-lo i alhora respectar la seva autonomia.
Però fins i tot si hi ha una desgràcia hauríem de fer un esforç per no culpabilitzar-nos més del compte. Ara, si havíem concebut –mai més ben dit– el fill o la filla com un objecte, llavors farem bé d’amoïnar-nos, de preocupar-nos i de culpabilitzar-nos, perquè és més probable que la deriva desgraciada vingui d’aquí. Però si teníem clar de bon començament que el fill no era un dret nostre, sinó un acte de generositat, si hem fet el que havíem de fer, que era llançar l’ampolla al mar, llavors jo diria que hem d’estar més tranquils. Fins i tot en els casos de desgràcia sobrevinguda crec que hem d’esforçar-nos a deixar de banda la crida genètica i tornar a pensar en termes de generositat. No «ens ha sortit malament el nostre projecte». Cal que pensem que hem ajudat a autoconstruir-se un projecte que des del primer moment no era nostre, que li hem donat autonomia de seguida que ha estat possible i que, malauradament, «no ha anat bé». Crec que això és diferent. El meu projecte continua sent el meu projecte, diferent del de la filla o del del fill.
Aquesta actitud deseixida segurament no ens farà oblidar-los, entre altres coses perquè moltes vegades encara ens reclamaran suport com si tinguéssim un deure especial d’ajudar-los tota la vida –i no tenim tampoc aquest deure, però és una força tremenda la genètica–, i llavors, un cop emparats, socorreguts i guarits, serà l’hora de tornar a deixar-los volar sols, d’oblidar-los un cop més com a projecte personal, de tornar a llençar l’ampolla al mar.
Vist així, amb aquest deseiximent que no és semenfotisme ni relativisme ni escepticisme –perquè continuem desitjant el millor per als nostres fills–, tenir fills és bonic. Donem a la natura una nova vida. Perquè aquesta nova vida faci de si mateixa el que vulgui. És un regal que fem a fons perdut, sense esperar res a canvi.
Escric això perquè jo, com tothom, conec mares i pares amb fill(e)s postadolescents que se’n queixen –això ha passat tota la vida–, però que se’n queixen, diguem-ne, més del compte, de manera desesperada, com amb frustració. I és per projectar-se en ells, que hi ha aquests disgustos.
Els que em coneixeu més i sabeu que no he tingut fills biològics ara direu: aquest no sap de què parla, fa teoria. Em penso que sí que sé de què parlo, però accepto l’objecció per coherència amb allò que deia Richard Ford: «Mai no diguis a ningú que saps com se sent tret que en el mateix moment tu també t’estiguis clavant el mateix punyal, en la mateixa circumstància i en el mateix cor.» (The Lay of the Land, 2006).
Simplement em van venir al cap aquestes idees tan poc originals. Si us van bé, bé, i si no, tan amics.
* * *
Afegitó març 2013. He recordat ara aquests versos, molt coneguts, de Khalil Gibran (1883-1931), poeta i pintor libanès, que tracta sobre això mateix:
Els teus fills no són els teus fills
són fills i filles de la Vida que es perpetua per si mateixa.
No vénen de tu, sinó a través teu,
i no et pertanyen encara que s’estiguin amb tu.
Pots donar-los el teu amor, no els pensaments,
els seus pensaments són només seus.
Pots acollir els seus cossos, no les seves ànimes,
són ànimes joves que viuen a la casa del demà
i aquest demà no el pots visitar ni en somnis.
Pots esforçar-te a ser com ells
però vigila que no els facis com tu
perquè la vida no recula, no s’atura en l’ahir.
Ets l’arc amb què els teus fills
són llançats com fletxes vivents.
L’Arquer veu la diana mirant a l’infinit,
i per això et vincla fent força
a fi que les fletxes volin ràpid i arribin lluny.
Deixa que la Seva força d’Arquer et faci feliç.
Perquè així com Ell s’estima la fletxa com vola,
valora també que l’arc sigui ferm.
Poema «Sobre els fills», del llibre El profeta (1923)
dimarts, 14 d’octubre del 2008
Tenir fills (1)
L’altre dia em va semblar que em venien idees interessants i originals sobre aquest tema, però ara, un cop escrites, em semblen d’allò més convencionals i fins i tot carrinclones, kumbaieres, no ho sé. O sigui, aquest article, que he dividit en dos trossos perquè m’ha sortit massa llarg, segurament us resultarà una mica tronadet... potser són obvietats molt barates. És com aquell acudit, que un director de cine es queixa que les millors idees li vénen a la nit i un amic li diu que les apunti en un paper i ell ho fa i l’endemà troba escrit: «Un noi coneix una noia.»
Esteu avisats.
Tenir fills és bonic, tenir fills és apostar pel futur, tenir fills és tenir una mica de confiança en el món... Però cal dir de seguida que els fills no poden ser un projecte nostre. Els fills han de ser volguts com a éssers autònoms. Lògicament, de moment els donarem el millor que sabrem i podrem, però sempre hem de deixar oberta la porta del futur a un projecte personal del fill o de la filla que se separi dels nostres gustos i a més a més hem d’estar preparats per a les sorpreses, per als esguerros i també per a les desgràcies. No hem de pensar que els fills ens deuen res per haver-los portat al món. Ens deuen la vida fins a cert punt –tot plegat és una mica automàtic, ho hem de reconèixer, o si voleu misteriós, i nosaltres aquell dia... potser només vam passar una bona estona i no pensàvem en res més–, i podem creure que ens deuen les cures que hem tingut amb ells els primers anys, però de fet no ens deuen res, perquè no els vam demanar l’opinió quan els vam concebre ni quan els vam educar d’una determinada manera. No hi ha drets adquirits. Els pares no tenen dret que els fills majors d’edat els facin cas, ni que els cuidin quan es fan grans. Els fills potser tenen el deure d’escoltar els pares i encara més de tenir cura d’ells si estan malalts o han quedat incapaços, i els pares tenen un dret genèric, humà, de ser cuidats, però no tenen el dret que siguin justament els seus fills els que els cuidin.
Si només vols fills per projectar-t’hi, perquè siguin com tu, perquè et serveixin de joguina o de plaer, per sentir-te realitzat, per gaudir de la teva vida, crec que és millor que no en tinguis. Els fills no poden ser una inversió pensant en el nostre futur: que si s’ocuparan del nostre negoci, que si ens cuidaran a les nostres velleses (tal vegada som capaços d’arribar a reconèixer que no hi tenim dret, com deia abans, però potser pensarem que segurament tindran cura de nosaltres, no per la via dels drets sinó per la via dels fets)... Els fills són, només poden ser, un acte de generositat. I si no és així, és millor no tenir-los, perquè parlem de coses molt serioses. Un fill no és un objecte, una cosa nostra.
És clar que hi ha d’haver un equilibri, difícil, entre l’educació que cal donar als fills –no podem cedir tots els continguts formatius a «la societat», entre altres coses perquè la societat són persones concretes, i n’hi ha de malvades– i l’autonomia que els hem de respectar, de manera progressiva, a mesura que es van fent grans. Aquest és el gran drama, tan difícil de solucionar: fins a quin punt cal amollar la corda cada dia. Aquí no hi ha regles que serveixin per a tothom ni per a totes les situacions ni famílies, això és ben clar.
Però tenir fills per raons egoistes, pensant en nosaltres, em sembla que és un error, que tot sovint es paga car, molt car, i ho paguem tots, és la causa de moltes desgràcies d’ara i d’abans. Els fills detecten de seguida si són volguts per ells mateixos o no o si només van ser un caprici, una joguina per gaudir-ne uns quants anys. I si no són molt forts o no tenen altres referents a on agafar-se, poden quedar marcats per a tota la vida. El suïcidi ja és la primera causa de mort entre els joves barcelonins, i demano perdó per la referència; potser us semblarà demagògica en aquest context, però crec que no és inoportuna.
Per tot això em sembla molt i molt desencertat que hi hagi gent que digui que té dret a un fill: a concebre’l, a gestar-lo, a parir-lo, a tenir-lo, a adoptar-lo, a... adquirir-lo.
I tot plegat vol dir també que hem de fer esforços positius perquè no ens preocupin més del compte les diferències que puguem tenir amb els fills adolescents –i ja tinc en compte que l’adolescència s’allarga i s’allarga i s’allarga... Cal pensar que si hem actuat sense pensar en nosaltres, si els hem pujat amb generositat, la part més important de la contribució que es podia esperar de nosaltres ja l’hem feta.
Educar els fills amb aquesta actitud de generositat de fons em sembla, doncs, la millor manera d’inculcar als fills que ells també siguin generosos, no porucs, que aprenguin a estimar els altres tal com els altres mereixen i desitgen ser estimats, i no com una manera de satisfer-se personalment.
Demà o despús-demà continuo.
Esteu avisats.
Tenir fills és bonic, tenir fills és apostar pel futur, tenir fills és tenir una mica de confiança en el món... Però cal dir de seguida que els fills no poden ser un projecte nostre. Els fills han de ser volguts com a éssers autònoms. Lògicament, de moment els donarem el millor que sabrem i podrem, però sempre hem de deixar oberta la porta del futur a un projecte personal del fill o de la filla que se separi dels nostres gustos i a més a més hem d’estar preparats per a les sorpreses, per als esguerros i també per a les desgràcies. No hem de pensar que els fills ens deuen res per haver-los portat al món. Ens deuen la vida fins a cert punt –tot plegat és una mica automàtic, ho hem de reconèixer, o si voleu misteriós, i nosaltres aquell dia... potser només vam passar una bona estona i no pensàvem en res més–, i podem creure que ens deuen les cures que hem tingut amb ells els primers anys, però de fet no ens deuen res, perquè no els vam demanar l’opinió quan els vam concebre ni quan els vam educar d’una determinada manera. No hi ha drets adquirits. Els pares no tenen dret que els fills majors d’edat els facin cas, ni que els cuidin quan es fan grans. Els fills potser tenen el deure d’escoltar els pares i encara més de tenir cura d’ells si estan malalts o han quedat incapaços, i els pares tenen un dret genèric, humà, de ser cuidats, però no tenen el dret que siguin justament els seus fills els que els cuidin.
Si només vols fills per projectar-t’hi, perquè siguin com tu, perquè et serveixin de joguina o de plaer, per sentir-te realitzat, per gaudir de la teva vida, crec que és millor que no en tinguis. Els fills no poden ser una inversió pensant en el nostre futur: que si s’ocuparan del nostre negoci, que si ens cuidaran a les nostres velleses (tal vegada som capaços d’arribar a reconèixer que no hi tenim dret, com deia abans, però potser pensarem que segurament tindran cura de nosaltres, no per la via dels drets sinó per la via dels fets)... Els fills són, només poden ser, un acte de generositat. I si no és així, és millor no tenir-los, perquè parlem de coses molt serioses. Un fill no és un objecte, una cosa nostra.
És clar que hi ha d’haver un equilibri, difícil, entre l’educació que cal donar als fills –no podem cedir tots els continguts formatius a «la societat», entre altres coses perquè la societat són persones concretes, i n’hi ha de malvades– i l’autonomia que els hem de respectar, de manera progressiva, a mesura que es van fent grans. Aquest és el gran drama, tan difícil de solucionar: fins a quin punt cal amollar la corda cada dia. Aquí no hi ha regles que serveixin per a tothom ni per a totes les situacions ni famílies, això és ben clar.
Però tenir fills per raons egoistes, pensant en nosaltres, em sembla que és un error, que tot sovint es paga car, molt car, i ho paguem tots, és la causa de moltes desgràcies d’ara i d’abans. Els fills detecten de seguida si són volguts per ells mateixos o no o si només van ser un caprici, una joguina per gaudir-ne uns quants anys. I si no són molt forts o no tenen altres referents a on agafar-se, poden quedar marcats per a tota la vida. El suïcidi ja és la primera causa de mort entre els joves barcelonins, i demano perdó per la referència; potser us semblarà demagògica en aquest context, però crec que no és inoportuna.
Per tot això em sembla molt i molt desencertat que hi hagi gent que digui que té dret a un fill: a concebre’l, a gestar-lo, a parir-lo, a tenir-lo, a adoptar-lo, a... adquirir-lo.
I tot plegat vol dir també que hem de fer esforços positius perquè no ens preocupin més del compte les diferències que puguem tenir amb els fills adolescents –i ja tinc en compte que l’adolescència s’allarga i s’allarga i s’allarga... Cal pensar que si hem actuat sense pensar en nosaltres, si els hem pujat amb generositat, la part més important de la contribució que es podia esperar de nosaltres ja l’hem feta.
Educar els fills amb aquesta actitud de generositat de fons em sembla, doncs, la millor manera d’inculcar als fills que ells també siguin generosos, no porucs, que aprenguin a estimar els altres tal com els altres mereixen i desitgen ser estimats, i no com una manera de satisfer-se personalment.
Demà o despús-demà continuo.
dissabte, 11 d’octubre del 2008
Desenvolupar estratègies diferents
Sembla que la psicopedagogia actual va per aquí. O potser ara ja no es diu «desenvolupar», sinó «implementar». Davant qualsevol problema personal o col·lectiu –familiar, laboral, social–, has de «desenvolupar/implementar estratègies diferents» per encarar aquell problema. Les has de desenvolupar/implementar –o potser millor «desenvolupar i/o implementar»– «a nivell personal», si perceps que els problemes són personals, o les heu de desenvolupar i/o implementar «a nivell col·lectiu», si els problemes són comuns a un conjunt de persones. En aquest segon cas, tu no has de decidir res, sinó que després d’escoltar tothom, des del més experimentat fins a l’últim marrec, has de proposar-los amb cara de circumstàncies: «Hauríem de mirar de desenvolupar i/o implementar estratègies diferents.»
Perdoneu la caricatura, ja sé que no és així. Però sí que sona així a les orelles dels que no som experts en psicologia. Abans et deien, quan eres menut: «Ets un egoista, fes el favor de deixar el llapis al teu germà.» O, ja més grandet: «Nen, et canta l’aixella.» O bé: «Val més que canviïs de xicota, no et prova.» O bé: «Què fas sempre tan solitari, capficat i ensopit? No creus que t’aniria bé festejar amb algú?» O bé: «Si no t’entens amb aquest nou cap que t’han encolomat, abandona, et farà parar boig.»
I potser sí que aquells manaments i aquells consells eren intromissions intolerables i fins i tot judicis temeraris, perquè l’altre, especialment si no era ni el teu pare ni la teva mare –i encara que fos un d’ells–, probablement no el veies mai amb prou autoritat ni prou coneixements com per dir-te com eres tu i què havies de fer amb la teua vida.
Però és que sembla que ara no es pugui ni tan sols obligar –ja sé que fa lleig, però és que es diu així en català: obligar– el nen o la nena que deixi de comportar-se com un brètol o com una tirana, quan es comporten objectivament com un brètol o com una tirana. O com una criatura mal educada o almenys massa consentida.
Sóc vehement en aquest punt perquè crec que ens hi juguem molt de cara a l’avenir.
Encara més. Defenso que els i les mestres eduquin d’aquesta manera, diguem-ne, més políticament correcta i exquisidament polida, perquè efectivament no en tenen ni idea, molts cops, del que hi ha dins el caparró de l’alumna o l’alumne –hi ha excepcions. No en saben prou justament perquè no poden conèixer vint-i-cinc criatures tan bé com se suposa que les coneixen els seus pares –i en això també hi pot haver sorpreses, perquè hi ha pares que fan tot de castells i viuen a la lluna, però haig de pensar que també són excepcions. Ara, dic igualment que els pares i les mares han de ser forts i assumir la seva autoritat sobre els fills menors d’edat. De manera, és clar, progressivament renunciant –no es pot manar igual a una criatura de dos anys com a la que en té vuit, ni a la de deu anys com a la que en té setze–, però sense plegar del deure d’exercir la pròpia autoritat.
Ara em vénen al cap com una allau moltes idees sobre això de tenir fills, per què tenir-los –i per a què tenir-los– i com cal pujar-los. Ja continuaré un altre dia.
Perdoneu la caricatura, ja sé que no és així. Però sí que sona així a les orelles dels que no som experts en psicologia. Abans et deien, quan eres menut: «Ets un egoista, fes el favor de deixar el llapis al teu germà.» O, ja més grandet: «Nen, et canta l’aixella.» O bé: «Val més que canviïs de xicota, no et prova.» O bé: «Què fas sempre tan solitari, capficat i ensopit? No creus que t’aniria bé festejar amb algú?» O bé: «Si no t’entens amb aquest nou cap que t’han encolomat, abandona, et farà parar boig.»
I potser sí que aquells manaments i aquells consells eren intromissions intolerables i fins i tot judicis temeraris, perquè l’altre, especialment si no era ni el teu pare ni la teva mare –i encara que fos un d’ells–, probablement no el veies mai amb prou autoritat ni prou coneixements com per dir-te com eres tu i què havies de fer amb la teua vida.
Però és que sembla que ara no es pugui ni tan sols obligar –ja sé que fa lleig, però és que es diu així en català: obligar– el nen o la nena que deixi de comportar-se com un brètol o com una tirana, quan es comporten objectivament com un brètol o com una tirana. O com una criatura mal educada o almenys massa consentida.
Sóc vehement en aquest punt perquè crec que ens hi juguem molt de cara a l’avenir.
Encara més. Defenso que els i les mestres eduquin d’aquesta manera, diguem-ne, més políticament correcta i exquisidament polida, perquè efectivament no en tenen ni idea, molts cops, del que hi ha dins el caparró de l’alumna o l’alumne –hi ha excepcions. No en saben prou justament perquè no poden conèixer vint-i-cinc criatures tan bé com se suposa que les coneixen els seus pares –i en això també hi pot haver sorpreses, perquè hi ha pares que fan tot de castells i viuen a la lluna, però haig de pensar que també són excepcions. Ara, dic igualment que els pares i les mares han de ser forts i assumir la seva autoritat sobre els fills menors d’edat. De manera, és clar, progressivament renunciant –no es pot manar igual a una criatura de dos anys com a la que en té vuit, ni a la de deu anys com a la que en té setze–, però sense plegar del deure d’exercir la pròpia autoritat.
Ara em vénen al cap com una allau moltes idees sobre això de tenir fills, per què tenir-los –i per a què tenir-los– i com cal pujar-los. Ja continuaré un altre dia.
dimecres, 8 d’octubre del 2008
Quan em van segrestar
Des de fa un temps utilitzo aquesta fórmula, «quan vaig estar segrestat», per parlar del temps llençat en allò que llavors s’anomenava «el servei», «la mili». Perquè allò era un segrest. Legal, però segrest. El fet que en principi et presentessis voluntàriament a l’enfony, a la cofurna –al zulo, que diuen en èuscar– on havies de passar un any tancat no canvia res, perquè la voluntarietat es basava en el xantatge. O hi anaves a les bones, o et venien a buscar i llavors et tancaven més temps i a més, mentrestant, la teva família havia de patir pressions per totes bandes. Llavors no hi havia possibilitat d’objecció. I la insubmissió significava o bé presó o bé exili indefinit. I tant per tant, davant l’opció d’anar-hi un any voluntàriament o que t’hi portessin per força dos anys o més, la immensa majoria de la gent, si voleu covarda com jo mateix, optàvem per presentar-nos-hi.
De manera que l’expressió és encertada: «quan em van segrestar».
Quan em van segrestar, que va ser l’any 79, em van causar una lesió crònica al turmell esquerre (sinostosi sota l’astràgal, en diuen, amb perdó) que normalment no em fa mal, però cada cop que faig una excursioneta o passo més de tres hores seguides dret, em deixa coix durant un parell o tres de dies, especialment als matins. Quan s’escalfa la cama recupero una mica la mobilitat.
Sóc, doncs, un màrtir parcial del terrorisme institucional que hi havia en aquest país fa trenta anys i que de tant en tant encara belluga –ho dic per determinades actuacions preventives de determinats jutges i policies en determinats moments. Miraré d’apuntar-me en alguna associació de víctimes, a veure si se’n pot treure alguna cosa. No sé si m’hi voldran.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
De manera que l’expressió és encertada: «quan em van segrestar».
Quan em van segrestar, que va ser l’any 79, em van causar una lesió crònica al turmell esquerre (sinostosi sota l’astràgal, en diuen, amb perdó) que normalment no em fa mal, però cada cop que faig una excursioneta o passo més de tres hores seguides dret, em deixa coix durant un parell o tres de dies, especialment als matins. Quan s’escalfa la cama recupero una mica la mobilitat.
Sóc, doncs, un màrtir parcial del terrorisme institucional que hi havia en aquest país fa trenta anys i que de tant en tant encara belluga –ho dic per determinades actuacions preventives de determinats jutges i policies en determinats moments. Miraré d’apuntar-me en alguna associació de víctimes, a veure si se’n pot treure alguna cosa. No sé si m’hi voldran.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 6 d’octubre del 2008
Xops de semen
Des de divendres, els diaris ens han inundat de semen. El semen ens esquitxa, ens colga. Tothom preocupat, especialment els catalans, els valencians i els bascos. Resulta que una entitat dedicada a la reproducció assistida ha decidit espantar-nos amb això: el semen dels mascles catalanoparlants i bascoparlants i en general el de tots els de l’Estat espanyol és de mala qualitat. Un parell de treballadors de l’entitat –que no esmento per no contribuir encara més a la parafernàlia– han pretès fer soroll amb unes dades molt i molt parcials. I ho han aconseguit. Estem tots amarats de semen, fins al capdamunt. Els diaris han fet d’altaveu d’una notícia bomba: portades, reportatges, opinions, enquestes, tot un castell de focs. Diu que tenim un semen que fot pena.
Com s’aconsegueixen les mostres de semen? Una trucada des d’un call center, que després d’unes quantes preguntes demana a l’entrevistat que els enviï si us plau al laboratori “un potet de semen per a un experiment”? No, no funciona així. Potser uns enquestadors hàbils que es presenten a la porta del domicili i que demanen “senyora, bon dia, que hi ha el seu marit?”, i quan compareix el mascle de la casa li sol·liciten “una mostreta de semen, que li faria res?”, com qui demana amb quina empresa tenen contractat l’ADSL? No, tampoc no va així.
Les mostres de semen s’aconsegueixen de dues maneres. La més fàcil, la que procedeix de les proves que es fan els qui tenen problemes per concebre, justament. No hi ha caigut ningú, que aquesta mostra és necessàriament esbiaixada d’origen? És veritat que una altra procedència és la dels donants de semen, però és que també són persones interessades, no pas triades a l’atzar entre el conjunt de la població. I hi han anat, en alguns casos –ho diuen els mateixos bancs de semen– cercant una darrera oportunitat de reproduir-se ni que sigui anònimament, si no han tingut descendència fins ara. Però si fins ara no han tingut fills potser ha estat, almenys en algun cas, perquè no podien tenir-los, no? Sigui com sigui, es pot adjudicar a la mostra qualsevol qualificació llevat de la d’aleatòria. La barreja, científicament i estadística, des de tots els punts de vista, és explosiva, una extrapolació manipuladora claríssima.
Cui prodest?, qui interessa? Les entitats que es dediquen a la reproducció assistida, precisament, i en primer lloc les que han aparegut com a avaladores del suposat estudi, que a partir d’avui dilluns potser rebran centenars, milers de trucades de gent alarmada que els demanaran una anàlisi. Una anàlisi que es paga trinco-trinco, i no és barata. Colla d’ingenus. Ingenus, però ingenus induïts. I llavors els diran: “Tranquil, senyor, vostè té un semen com cal, ja pot passar per caixa.” I el client respirarà, alleujat. Uf, a mi no m’ha tocat (m’han tocat la butxaca, però ha estat a fi de bé). Ningú no es queixa de les anàlisis que donen resultats favorables.
Catalans, valencians, bascos, no piqueu. És una estratègia publicitària. Ha tingut èxit, sens dubte, un èxit esclatant, tothom regalima semen per les orelles. Però no deixa de ser publicitat pura i dura. I enganyosa i tramposa. Denunciable. I ningú no la denuncia, hi ha unanimitat. Per això ho explico aquí.
Ja en vam parlar, de com es cuinen determinades estadístiques pensades per al consum mediàtic.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Com s’aconsegueixen les mostres de semen? Una trucada des d’un call center, que després d’unes quantes preguntes demana a l’entrevistat que els enviï si us plau al laboratori “un potet de semen per a un experiment”? No, no funciona així. Potser uns enquestadors hàbils que es presenten a la porta del domicili i que demanen “senyora, bon dia, que hi ha el seu marit?”, i quan compareix el mascle de la casa li sol·liciten “una mostreta de semen, que li faria res?”, com qui demana amb quina empresa tenen contractat l’ADSL? No, tampoc no va així.
Les mostres de semen s’aconsegueixen de dues maneres. La més fàcil, la que procedeix de les proves que es fan els qui tenen problemes per concebre, justament. No hi ha caigut ningú, que aquesta mostra és necessàriament esbiaixada d’origen? És veritat que una altra procedència és la dels donants de semen, però és que també són persones interessades, no pas triades a l’atzar entre el conjunt de la població. I hi han anat, en alguns casos –ho diuen els mateixos bancs de semen– cercant una darrera oportunitat de reproduir-se ni que sigui anònimament, si no han tingut descendència fins ara. Però si fins ara no han tingut fills potser ha estat, almenys en algun cas, perquè no podien tenir-los, no? Sigui com sigui, es pot adjudicar a la mostra qualsevol qualificació llevat de la d’aleatòria. La barreja, científicament i estadística, des de tots els punts de vista, és explosiva, una extrapolació manipuladora claríssima.
Cui prodest?, qui interessa? Les entitats que es dediquen a la reproducció assistida, precisament, i en primer lloc les que han aparegut com a avaladores del suposat estudi, que a partir d’avui dilluns potser rebran centenars, milers de trucades de gent alarmada que els demanaran una anàlisi. Una anàlisi que es paga trinco-trinco, i no és barata. Colla d’ingenus. Ingenus, però ingenus induïts. I llavors els diran: “Tranquil, senyor, vostè té un semen com cal, ja pot passar per caixa.” I el client respirarà, alleujat. Uf, a mi no m’ha tocat (m’han tocat la butxaca, però ha estat a fi de bé). Ningú no es queixa de les anàlisis que donen resultats favorables.
Catalans, valencians, bascos, no piqueu. És una estratègia publicitària. Ha tingut èxit, sens dubte, un èxit esclatant, tothom regalima semen per les orelles. Però no deixa de ser publicitat pura i dura. I enganyosa i tramposa. Denunciable. I ningú no la denuncia, hi ha unanimitat. Per això ho explico aquí.
Ja en vam parlar, de com es cuinen determinades estadístiques pensades per al consum mediàtic.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 3 d’octubre del 2008
Qüestions de llengua (XXXII): L’ús social del català
Francesc Puigpelat, que és un col·laborador extern del diari Avui –o sigui, no és de la plantilla del diari–, hi ha fet un serial molt interessant sobre l’ús actual del català a Barcelona i la rodalia, publicat entre l’11 i el 28 de setembre del 2008.
Us faig un resum de les dades que ell ha arreplegat pel seu compte. No incloc les xifres oficials que encapçalaven molts capítols perquè sovint aquestes estadístiques –ja sabeu que hi ha mentides, mentides podrides i estadístiques– ofereixen resultats amanits: que l’ensenyament és el 100% en català a les escoles i superior al 50% a les universitats, que entre el 60 i el 80% de les comunicacions escrites i orals als centres sanitaris es fa en català, que entre el 15 i el 20% de les actuacions de l’administració de justícia espanyola a Catalunya són en català –hahaha, quin tip de riure–, que entre el 30 i el 40% de la publicitat de les empreses de serveis es fa en català i que el 88,4% dels cambrers et responen en català si els parles en català. Ja som tots prou grans com per beure segons què a galet, quina barra que tenen.
Sí que em crec una xifra inclosa entre les reproduïdes dins el seu serial tot i que Puigpelat no l'hagi contrastada: que l’any passat es van editar més de 24,6 milions d’exemplars de llibres en català –sense comptar les edicions fetes per les institucions públiques– i que aquests llibres comporten el 15,3% del volum de negoci de les editores privades de Catalunya. Em crec la dada perquè això són faves comptades i no les compten les institucions públiques, interessades a amagar l’ou o a inflar números, sinó les mateixes empreses, que no hi guanyen res dissimulant o maquillant aquest punt.
Francesc Puigpelat tampoc ha fet treball de camp en alguns àmbits especialment sagnants, com ara les farmàcies, i s’ha descuidat de dir –o potser sí que ho ha dit i no ho he vist– que els prospectes que acompanyen les medecines són el 100% en castellà, el 0% en català.
D’àmbits d’aquests d’invisibilitat absoluta del català n’hi ha més, però ara no toca.
També és veritat que no diu res tampoc d’àmbits en els quals el català es defensa força bé, com ara el món virtual d’internet. Un àmbit, ja que hi som, en el qual no s’ha de pagar cap suplement per escriure-hi en català, ni et crea problemes de cap mena, ni cal demanar permís a ningú per fer-ho. Un àmbit, doncs, en el qual els catalanoparlants que ho són d’esma es poden manifestar lliurement. Doncs aquí, en aquest terreny, el català gaudeix d’una salut de ferro. En gairebé tots els paràmetres apareix entre les 20-25 primeres llengües del món: nombre de pàgines, blocs, penetració, programes... (amb l’excepció del submon Apple, tot s’ha de dir, que fins ara s’ha mostrat més aviat refractari a la nostra llengua –tan bé que va en altres coses, i falla en la principal).
I doncs, em limito a reproduir les altres xifres que ha arreplegat el periodista:
Publicacions als quioscos
Revistes generals:
- Castellà, 472 (98,3%)
- Català, 8 (1,67%)
Revistes infantils:
- Castellà, 15
- Català, 1 (La Revista dels Súpers)
Diaris generals:
- Castellà, 7
- Català, 3
Diaris esportius:
- Castellà, 4
- Català, 1 (El 9)
Revistes de passatemps:
- Castellà, 35
- Català, 5
Col·leccionables:
-Castellà, 20
- Català, 1 (Aprèn anglès amb Les Tres Bessones)
Llibreries (llibreria cèntrica de Barcelona)
Llibres en exposició:
- 161 en castellà (80,9%)
- 34 en català (17,08%)
- 4 en anglès (2,01%)
Altres dades:
- La immensa majoria d’existències de fons (no novetats) només en castellà (sense quantificar)
- Els llibres són en alguns casos fins un 100% més cars en català que en castellà
- Literatura infantil: de 3 novetats demanades, les 3 només en castellà
Ràdio (emissores de FM a Barcelona, al matí)
- 21 emeten en català en el moment en què s’ha sintonitzat (65,6%)
- 11 emeten en castellà en el moment en què s’ha sintonitzat (34,4%)
Televisió (canals analògics i digitals captats a Barcelona, diumenge a la nit)
- 21 canals emeten en castellà en el moment en què s’ha sintonitzat (77,8%)
- 6 canals (4 de TVC) emeten en català en el moment en què s’ha sintonitzat (22,2%)
Cine
- 92% de l’oferta en castellà (nre. pel·lícules x nre. sales)
- 4% català (5 pel·lícules, 4 de les quals infantils, i en molt poques sales)
- 4% altres llengües
DVD (de lloguer en els videoclubs)
- 95% en castellà i altres llengües
- 5% en català i altres llengües (entre les quals sempre el castellà; gairebé tots són DVD infantils)
Videojocs (de lloguer o a la venda en una botiga especialitzada)
- 600 en castellà i altres llengües (100%)
- 0 almenys en català (0%)
Bars (49 bars analitzats a Barcelona, entre les Corts, l’Eixample i Ciutat Vella)
- Contesten en castellà en dir «Bon dia»: 75,5%
- Contesten en català en dir «Bon dia»: 24,5%
Locals nocturns i pubs (carrer del Pecat, de Sitges)
- Converses en castellà: 80%
- Converses en català: 20%
Productes del súper
Estan etiquetats almenys en català:
- Uns quants productes de marca blanca (depèn del súper): detergents, conserves, dentifricis...
- Una vintena de productes: Anxoves de l’Escala, Filets d’Anxova Massó, Bo de Debò, pollastre Coreu-La Qualitat, bolets Ferrer, olis Borges, aigua Vichy Catalán, conserves J. Vela (Navarra), Aigua de Ribes, arròs Montsià, Llet Nostra i Llet Ato, iogurts La Fageda, vi Vinya del Fadrí, Ous Liderou, Ous Roig...
Estan etiquetats almenys en castellà:
- Tota la resta (milers i milers de productes).
- El portuguès té més presència que el català. També hi ha, sempre al costat del castellà, japonès, èuscar, italià, polonès...
En percentatge:
- 1% català (sent generosos)
- 99% castellà (sent gasius)
Ensenyament (llengua emprada fora de classe)
Institut Fort Pius (Eixample BCN, 25-30% immigrants)
- Castellà, 55%
- Català, 45%
Escola Carlit (Eixample BCN, 10% immigrants)
- Català, 80%
- Castellà, 20%
Atenció institucional
- Generalitat, plana web inicial en català, en optar pel castellà la navegació ja és tota en castellà
- telèfon 012, atenció inicial en català, passen al castellà quan es parla castellà
- ajuntaments (Capellades, Mataró, Manresa, Badalona, Castellterçol...): atenció inicial en català o castellà, passen al castellà quan es parla castellà
- Ministerio del Interior, plana web inicial en castellà, sense opció de navegar-hi en català
- renovació del DNI o passaport: atenció telefònica exclusivament en castellà
Rètols dels comerços (passejada de 2 h 30’ per Vilanova i la Geltrú i Sitges)
- 55 comerços retolats només en castellà
- No consten els rètols bilingües ni els fets exclusivament en català
Ús social a l’àrea metropolitana (viatge en tren Sitges - Barcelona - Mataró)
- Castellà, 62,8%
- Català, 30,8%
- Altres llengües, 6,4
Fins aquí les dades. Això és el que tenim. La reflexió i les conclusions, cadascú pel seu compte.
(Afegitó del 5 febrer 2009: el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de dalt, Joan Manuel Tresserras, diu –els polítics sempre diuen moltes coses, i després...– que a partir de no se sap quan els cines de Catalunya hauran de programar com a mínim el 50% de les pel·lícules en català. Vicent Partal, director de VilaWeb, comenta favorablement l’anunci del conseller, li dóna suport, i de pas fa un recorregut general sobre l’ús del català en els mitjans de comunicació. Crec que s’equivoca, optimista com és, pel que fa als DVD: jo no en trobo gairebé cap amb el doblatge en català.)
Us faig un resum de les dades que ell ha arreplegat pel seu compte. No incloc les xifres oficials que encapçalaven molts capítols perquè sovint aquestes estadístiques –ja sabeu que hi ha mentides, mentides podrides i estadístiques– ofereixen resultats amanits: que l’ensenyament és el 100% en català a les escoles i superior al 50% a les universitats, que entre el 60 i el 80% de les comunicacions escrites i orals als centres sanitaris es fa en català, que entre el 15 i el 20% de les actuacions de l’administració de justícia espanyola a Catalunya són en català –hahaha, quin tip de riure–, que entre el 30 i el 40% de la publicitat de les empreses de serveis es fa en català i que el 88,4% dels cambrers et responen en català si els parles en català. Ja som tots prou grans com per beure segons què a galet, quina barra que tenen.
Sí que em crec una xifra inclosa entre les reproduïdes dins el seu serial tot i que Puigpelat no l'hagi contrastada: que l’any passat es van editar més de 24,6 milions d’exemplars de llibres en català –sense comptar les edicions fetes per les institucions públiques– i que aquests llibres comporten el 15,3% del volum de negoci de les editores privades de Catalunya. Em crec la dada perquè això són faves comptades i no les compten les institucions públiques, interessades a amagar l’ou o a inflar números, sinó les mateixes empreses, que no hi guanyen res dissimulant o maquillant aquest punt.
Francesc Puigpelat tampoc ha fet treball de camp en alguns àmbits especialment sagnants, com ara les farmàcies, i s’ha descuidat de dir –o potser sí que ho ha dit i no ho he vist– que els prospectes que acompanyen les medecines són el 100% en castellà, el 0% en català.
D’àmbits d’aquests d’invisibilitat absoluta del català n’hi ha més, però ara no toca.
També és veritat que no diu res tampoc d’àmbits en els quals el català es defensa força bé, com ara el món virtual d’internet. Un àmbit, ja que hi som, en el qual no s’ha de pagar cap suplement per escriure-hi en català, ni et crea problemes de cap mena, ni cal demanar permís a ningú per fer-ho. Un àmbit, doncs, en el qual els catalanoparlants que ho són d’esma es poden manifestar lliurement. Doncs aquí, en aquest terreny, el català gaudeix d’una salut de ferro. En gairebé tots els paràmetres apareix entre les 20-25 primeres llengües del món: nombre de pàgines, blocs, penetració, programes... (amb l’excepció del submon Apple, tot s’ha de dir, que fins ara s’ha mostrat més aviat refractari a la nostra llengua –tan bé que va en altres coses, i falla en la principal).
I doncs, em limito a reproduir les altres xifres que ha arreplegat el periodista:
Publicacions als quioscos
Revistes generals:
- Castellà, 472 (98,3%)
- Català, 8 (1,67%)
Revistes infantils:
- Castellà, 15
- Català, 1 (La Revista dels Súpers)
Diaris generals:
- Castellà, 7
- Català, 3
Diaris esportius:
- Castellà, 4
- Català, 1 (El 9)
Revistes de passatemps:
- Castellà, 35
- Català, 5
Col·leccionables:
-Castellà, 20
- Català, 1 (Aprèn anglès amb Les Tres Bessones)
Llibreries (llibreria cèntrica de Barcelona)
Llibres en exposició:
- 161 en castellà (80,9%)
- 34 en català (17,08%)
- 4 en anglès (2,01%)
Altres dades:
- La immensa majoria d’existències de fons (no novetats) només en castellà (sense quantificar)
- Els llibres són en alguns casos fins un 100% més cars en català que en castellà
- Literatura infantil: de 3 novetats demanades, les 3 només en castellà
Ràdio (emissores de FM a Barcelona, al matí)
- 21 emeten en català en el moment en què s’ha sintonitzat (65,6%)
- 11 emeten en castellà en el moment en què s’ha sintonitzat (34,4%)
Televisió (canals analògics i digitals captats a Barcelona, diumenge a la nit)
- 21 canals emeten en castellà en el moment en què s’ha sintonitzat (77,8%)
- 6 canals (4 de TVC) emeten en català en el moment en què s’ha sintonitzat (22,2%)
Cine
- 92% de l’oferta en castellà (nre. pel·lícules x nre. sales)
- 4% català (5 pel·lícules, 4 de les quals infantils, i en molt poques sales)
- 4% altres llengües
DVD (de lloguer en els videoclubs)
- 95% en castellà i altres llengües
- 5% en català i altres llengües (entre les quals sempre el castellà; gairebé tots són DVD infantils)
Videojocs (de lloguer o a la venda en una botiga especialitzada)
- 600 en castellà i altres llengües (100%)
- 0 almenys en català (0%)
Bars (49 bars analitzats a Barcelona, entre les Corts, l’Eixample i Ciutat Vella)
- Contesten en castellà en dir «Bon dia»: 75,5%
- Contesten en català en dir «Bon dia»: 24,5%
Locals nocturns i pubs (carrer del Pecat, de Sitges)
- Converses en castellà: 80%
- Converses en català: 20%
Productes del súper
Estan etiquetats almenys en català:
- Uns quants productes de marca blanca (depèn del súper): detergents, conserves, dentifricis...
- Una vintena de productes: Anxoves de l’Escala, Filets d’Anxova Massó, Bo de Debò, pollastre Coreu-La Qualitat, bolets Ferrer, olis Borges, aigua Vichy Catalán, conserves J. Vela (Navarra), Aigua de Ribes, arròs Montsià, Llet Nostra i Llet Ato, iogurts La Fageda, vi Vinya del Fadrí, Ous Liderou, Ous Roig...
Estan etiquetats almenys en castellà:
- Tota la resta (milers i milers de productes).
- El portuguès té més presència que el català. També hi ha, sempre al costat del castellà, japonès, èuscar, italià, polonès...
En percentatge:
- 1% català (sent generosos)
- 99% castellà (sent gasius)
Ensenyament (llengua emprada fora de classe)
Institut Fort Pius (Eixample BCN, 25-30% immigrants)
- Castellà, 55%
- Català, 45%
Escola Carlit (Eixample BCN, 10% immigrants)
- Català, 80%
- Castellà, 20%
Atenció institucional
- Generalitat, plana web inicial en català, en optar pel castellà la navegació ja és tota en castellà
- telèfon 012, atenció inicial en català, passen al castellà quan es parla castellà
- ajuntaments (Capellades, Mataró, Manresa, Badalona, Castellterçol...): atenció inicial en català o castellà, passen al castellà quan es parla castellà
- Ministerio del Interior, plana web inicial en castellà, sense opció de navegar-hi en català
- renovació del DNI o passaport: atenció telefònica exclusivament en castellà
Rètols dels comerços (passejada de 2 h 30’ per Vilanova i la Geltrú i Sitges)
- 55 comerços retolats només en castellà
- No consten els rètols bilingües ni els fets exclusivament en català
Ús social a l’àrea metropolitana (viatge en tren Sitges - Barcelona - Mataró)
- Castellà, 62,8%
- Català, 30,8%
- Altres llengües, 6,4
Fins aquí les dades. Això és el que tenim. La reflexió i les conclusions, cadascú pel seu compte.
(Afegitó del 5 febrer 2009: el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de dalt, Joan Manuel Tresserras, diu –els polítics sempre diuen moltes coses, i després...– que a partir de no se sap quan els cines de Catalunya hauran de programar com a mínim el 50% de les pel·lícules en català. Vicent Partal, director de VilaWeb, comenta favorablement l’anunci del conseller, li dóna suport, i de pas fa un recorregut general sobre l’ús del català en els mitjans de comunicació. Crec que s’equivoca, optimista com és, pel que fa als DVD: jo no en trobo gairebé cap amb el doblatge en català.)