Un altre fet sorprenent

Ja vaig escriure sobre un cas semblant, i potser això acabarà com un més dels serials del vigilant: «Vides exemplars», el podríem batejar. Prop del despatx viu un exesportista d’elit, del Barça, d’aquells que fins fa quatre dies podien cobrar en cada sou més del que guanyarem tu o jo –almenys jo, vés a saber qui llegeix això– en tota la nostra existència. Ara treballa en un altre àmbit i es guanya prou bé la vida. No tant com abans, esclar, però segur que deu tenir estalviada una bona moma, perquè em penso que no ha viscut ni un sol dia de rendes. Va penjar la samarreta d’esport i el mateix dia es va calçar les sabates de tresc. És estranger, però enraona català perfectament. O sigui, ha decidit ser català.

Doncs bé, l’anècdota és que l’home va pel món, i al barri el coneix tothom, amb un Volkswagen Polo més aviat tronadet, de fa almenys set o vuit anys, color argentat, bastant boterut. Dos adhesius menuts al darrere, un al costat de l’altre, donen fe de la seva procedència pàtria i de la d’acollida.

Gasiu? Jo diria que discret, en el sentit més noble i clàssic del mot: «Que té la facultat de distingir el bé del mal, allò que convé del que no convé; retingut en paraules i accions, que no fa ni diu més que allò que convé fer o dir» (DCVB).

Sovint el trobo que entra al súper, o com en surt tot carregat. De vegades sol, a vegades acompanyat de la dona. També els he vist passejant. No vigila contínuament, com fan altres, si la gent se’l mira o no, és afable amb tothom.

Un altre personatge exemplar.

Perles (33): Tres homes fonamentals

«Hi ha tres homes fonamentals a Catalunya, a la cultura catalana, a la llengua catalana. El primer és Ramon Llull, que crea la prosa catalana, una prosa perfecta, no superada mai. I la crea gairebé del no-res, com Dant va crear el toscà. El segon és mossèn Verdaguer, que reinventa la nostra llengua, que la torna a trobar. El tercer és Pompeu Fabra, que dóna un sentit modern a l’obra de la Renaixença, de mossèn Verdaguer i dels qui immediatament el segueixen, i possibilita tot l’esforç posterior fins avui. Pompeu Fabra és la personificació del seny català, d’aquesta altíssima qualitat i que, diguin el que vulguin, abunda tan poc entre nosaltres. En el terreny de la gramàtica, Pompeu Fabra ho va veure tot, ho va pensar tot i ho va resoldre tot. [...] Tinguin en compte que la llengua és un fet biològic, per tant –passin la tautologia– viu. La llengua evoluciona, i hi ha algun detall sobre el qual el Fabra de l’any tretze no podia dictaminar. Per això apel·la tan sovint al gust i al criteri dels escriptors d’aleshores i els que anirien venint. Perquè la llengua és un procés obert. Si es tanca, és una llengua morta. Aquest és el secret anhel de tants gramàtics de via estreta que abunden molt aquí i arreu. Aquests gramàtics estimen tant la llengua que la volen ben morta per a la seva repugnant i estúpida necrofília.»

Entrevista de Joan Vidal i Gayolà a Salvador Espriu, Presència 27 abril - 4 maig 1968, reproduïda ahir a la mateixa revista amb motiu del vint-i-cinquè aniversari, avui, del traspàs del poeta d’Arenys de Mar (nascut, però, a Santa Coloma de Farners i mort, a Barcelona, el 22 de febrer del 1985).

Paradoxes lingüístiques (5): Lletres geminades

(En aquest article escriuré els noms de les lletres amb majúscula, per facilitar la lectura.)

Geminat vol dir «disposat en parell», segons el DIEC. I això és el que fem amb moltes lletres, que les disposem en parelles iguals, de dues en dues, per resoldre afixacions (prefixos o sufixos) i composicions de paraules, per representar sons que amb una sola lletra no podríem representar o, simplement, perquè hi ha mots que per raons etimològiques, per conjugació verbal o per evolució lingüística duen aquelles dues lletres iguals juntes, una darrere l’altra.

En el llenguatge corrent trobem geminades totes les vocals: contrAAnàlisi, rEElecció, antIIncendis o pronuncIÏ, cOOperació, dUU. I una majoria de consonants: suBBranquial, aCCés, aDDuir, raFFlesiàcies (em sembla que és l’únic mot amb dues F), suGGerir, aLLau o coL·Lega, coMMinar, aNNexió, caPPare, paRRòquia, paSSa, diTTografia (també hi ha un moviment que vol grafiar* actitud, activitat i similars escrivint aTTitud, aTTivitat, etc., tal com fa l’italià) i piZZa.

La resta de lletres (la H, la J, la K, la Q, la V, la W, la X i la Y) només les podem trobar duplicades o geminades, i no totes aquestes, en paraules d’origen estranger encara no adaptades a la nostra grafia.

Tanmateix, només solem anomenar geminada una d’aquestes possibilitats, la L·L... justament l’única en què la geminació és relativa des del punt de vista gràfic, perquè les dues lletres repetides estan separades pel que anomenem un punt volat. Ara, és una geminació que, com la majoria de les altres, només implica efectivament la duplicació del so.

En canvi, les mateixes dues L quan no porten enmig el punt volat (so ella), o la doble R (so erra), o la doble S entre vocals (so s sorda), esdevenen un so diferent que el d’una L simple repetida (que ja hem dit que escrivim L·L), una R simple repetida (que no existeix en català) o una S sonora repetida (que tampoc existeix en català). De fet, si volguéssim representar aquests dos darrers sons dobles no tindríem cap més remei que fer-ho amb un punt volat: R·R (i encara ens seria molt difícil pronunciar la segona R fluixa com la primera; tendiríem a fer-la forta, com la fem en l’adjectiu cor-robat/ada) o S·S (o potser, en aquest últim cas, canviaríem la grafia de la lletra, per assegurar-ne la sonoritat: si mai ens trobéssim en la necessitat de grafiar* una doble S sonora, hauríem d’escriure Z-Z o Z·Z, perquè la pronúncia de ZZ de moment la fem S sorda [simple?], com a jaZZ [pronunciat igual com jaç?] o RaZZmataZZ [nom d'una sala de festes barcelonina: Raçmataç?], o bé DZ, que és el so de la Z doble de piZZa [fa relativament poc que hem incorpora la Z doble al català i encara no ha derivat cap a una pronúncia pròpia: depèn de la llengua d’origen]).

Com que de fet no topem gaire, per no dir gens, amb aquestes teòricament possibles R·R i Z·Z, la nostra gramàtica no ha trobat necessari institucionalitzar-les gràficament. Només ho ha fet amb la L, ja que la seva geminació és força productiva i d’alguna manera calia distingir quan és simplement una L doblada (que representem amb L·L) de quan fa el so ella, que escrivim amb la L (també) geminada junta (LL).

*Grafiar no és als diccionaris. Caldria dir, suposo, representar, escriure, dibuixar, traçar. Però crec que ens aniria bé poder escriure i dir grafiar. Seria més gràfic.

Qüestions de llengua (44): Paraules màgiques

Els reculls següents apleguen paraules o expressions que gairebé s’han fet embafadores de tant com es repeteixen.

Tòpics generals:

activitats recreatives, alimentari, antiheroi, autenticitat, autocontrol, autoexigència, autoregulació, avalar, beneficis abans d’impostos (com si els impostos fossin un afegit sobrer, o injust, o vés a saber què), bonisme, buscar complicitats, ciutat del coneixement, ciutat de la justícia, cohesió, col·lectius i col·lectivament, comarques (barcelonines, gironines o del nord, lleidatanes o de ponent, tarragonines o del sud = província de Barcelona, de Girona, de Lleida, de Tarragona), concepció i concepte i conceptual, coneixement, conjuntura, demarcació de (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona = província de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona), eficiència, eines i tallers (no cal dir que en sentit figurat), enfocar (amb determinada òptica), equipaments, espai lúdic, especial i especialment (“t’estimo especialment, ets molt especial”), espontaneïtat, ètnic, gènere, gent gran (“tercera edat” ja no funciona), governança, històric (moment, dia, fet...), humanització, inclusió i inclusiu, individualment, innovació, integració, macrocelebració i macrofesta i macroprostíbul, mòdul prefabricat, motivació, nouvinguts, noves tecnologies (que ja comença a sonar com allò que es deia fa un segle dels “moderns mitjans de transport”), personalment (“jo personalment, o a nivell personal...”, com escrivia fa uns dies Empar Moliner rifant-se’n), planificar, plans, políticament correcte, pressentiment, prioritzar, proactivitat, productes ecològics, productivitat, programes, projectes, proposar (i fer propostes), protagonisme, punt de no-retorn, puntual (‘esporàdic, momentani’), recursos, relat (“tenir un relat propi”), resposta contundent, sinergia (pronunciat incorrectament sinèrgia, per descomptat), sistema, sociabilitat, sofisticació, tenir lloc (‘fer-se’), un abans i un després...

Pecats i penitències modernes:

addicció, adrenalina, agressivitat, alcoholisme, animalització, astrologia, automedicació, cohorts, conductes o grups de risc, conflictivitat, conspiranoies, consum responsable, control i controlar (“jo controlo”), corrupció, credibilitat (manca de), creixement negatiu, decisions salomòniques, demagògia, dependència, depressió, desacceleració, desassossec, desautoritzar, deshumanització, desinhibició, desintoxicació, desperfectes, dieta equilibrada, dieta mediterrània, discriminació, electoralisme, endogen, entorn i hàbits saludables, escepticisme mediambiental, estressar-se i desestressar-se, evasió, exercici moderat, exogen, feromones, fisioteràpia i fisioterapeuta, flexiseguretat, galopant (la crisi, la desacceleració, el creixement negatiu...), genoteràpia, hipotecar i hipotecats (tothom tret dels bancs i els-grans-exmonopolis-i-llurs-lucrats-col·legues-col·laboracionistes-col·lusoris-amb-guanys-astronomicopornogràfics), homeopatia, il·legalitat i il·legalització, impotència, infantilisme, informes i més informes, ingenuïtat, insolidaritat, interrupció voluntària de l’embaràs o IVE, intolerabilitat i intolerància, irracionalitat, logoteràpia, pànic, patologia, políticament incorrecte, populisme, por, postadolescència (eterna), preservatiu, profilaxi, psicòleg (anar a cal), psicosomàtic, quiropràctic, reconsiderar, reescalfament, reestructuració, reflexoteràpia, regularització, rehabilitació, reincidència, reinventar-se, resiliència, retenció, reversibilitat (“reversibilitat de l’esterilització definitiva”), sedentarisme, seropositiu, sexisme, sobreescalfament, supersticions, tabaquisme, tarot, teràpies alternatives, testosterona, tractament preventiu, victimisme, videojocs, violència (domèstica, sexual o de gènere, urbana...), xenofòbia...

Comodins:

a nivell personal (o col·lectiu, esclar), apropar-se i proper (que són correctes, però ja no se sent acostar-se, ni atansar-se, ni pròxim, ni vinent: “Propera estació, Can Zam”), assenyalar (‘dir’), com si diguéssim, considerar, desenvolupar (sobretot estratègies), diguem-ne, efectuar, elaborar, en aquest sentit, en el sentit de, en realitat, és a dir, existir (‘haver-hi’), generar, gestionar, implementar, jo diria, més enllà de, optimitzar, per cert (que no és que no sigui correcte, però de tant en tant també podríem dir ja que hi som, ara que hi caic, ara que hi penso, ara que hi som...), personalitzar, personalment, plantejar i plantejar-se tota mena de plantejaments (fins i tot els implantejables), pràcticament, realitzar, tractar de i tractar-se de (“Hauríem de tractar de veure’ns”, “Es tracta d’un canvi climàtic a nivell global”), un/a cert/a, veure + infinitiu (“Alguns bancs han vist disminuir els seus beneficis un 0,2% amb la crisi”)...

Paraules polítiques, complexes i sobretot multisil·làbiques, però sovint buides:

assessorament, autonomisme, bel·ligerància, coherència i incoherència, competitivitat, connectivitat, constitucionalitat (i inconstitucionalitat, és clar, que és el que per ací se sent més), cooperació i cooperativitat, creativitat, desdoblament, dinàmica i dinamisme i dinamització, excel·lència, estatutari/ària, expectatives, federalisme, harmonitzar, identitari/ària, independentisme, infraestructures, interactius i interactivitat, invisibilitat, (àrea) metropolitana, oportunismes i oportunitats, pacificació, plataforma, pressupostari/ària, programàtic, proporcionalitat, referendar i referèndum, representativitat, retroalimentar, sensibilitzar, sostenibilitat, territori i territorial, transcendental(itat), transparència, unanimitat, unionisme...

Lingüísticament pobres (per no dir una altra cosa), innecessàriament complexes i abusives (per repetides, sense ser gairebé mai les més adequades en aquell context) o almenys agosarades:

a dia d’avui, acabar/poder amb algú (= guanyar-lo, matar-lo), acabar amb tot (= acabar-s’ho tot, posar fi a tot), així com (“Ha vingut el Pep així com la Laura”), anar a càrrec d’en Tal (= ho fa en Tal), arrasar amb tot, complir amb, comptar amb (= tenir), continuar amb, disposar de (= tenir), emportar-se per davant, en ocasions, fer-se amb algú o amb alguna cosa (= agafar, posseir), gaudir de (= tenir), iniciar-se en, marejar la perdiu / posar-se dels nervis / que cada pal aguanti la seva espelma (i tantes altres de similars), menjar per emportar, necessitar de, novedós, poder amb tot (“Pot amb tot”, titular del diari referit al Barça; o sigui, el Barça és un recipient en el qual hi ha de tot), practicar (= fer), requerir de, sol·licitar de, solventar, tal i com, tallar amb i trencar amb (sobretot “amb els mals rotllos”), tots aquells que (= tots els que), trobar-se amb, veure’s amb/en l’obligació...

Totes aquestes paraules i expressions van molt i molt bé per als informes que es cobren per nombre d’espais, per als formularis burocràtics, per al paperam judicial, però també poden servir per a prospectes i fullets, si vols quedar superprogre o megapiho.

Per exemple, pots convocar una reunió escrivint:

«A nivell d’implementar sinèrgies de cara a la sostenibilitat identitària del nostre projecte comú, els sotasignats, als quals personalment jo mateix represento, realitzem de manera corporativa aquesta convocatòria en primera instància, per tal que si vostès ho veuen de manera favorablement positiva puguem tractar de trobar-nos a nivell bilateral en una reunió que quedaria assenyalada, si a vostès els sembla oportú, per al proper dimarts dia 23 del present mes de febrer a les 19 hores en punt del capvespre, i que tindria lloc a la mateixa seu de la nostra companyia, si no hi ha cap inconvenient ni obstacle realment ressenyable per part seva.»

És important, en efecte, incloure de tant en tant, enmig d’aquests missatges nostres tan elaborats –com més paraules, més elaboració–, mots com capvespre i similars (també serveixen antany, palesar la certitud, nogensmenys, àdhuc...; és a dir, escriure com parla el president de Polònia però amb una mica més de complicació, que no soni tan entranyable com el que diu Sergi Mas), perquè aquests mots denoten coneixement profund de la llengua dels nostres avis i palesen la certitud del nostre lema més enrotllat: «Visc... a Catalunya.» (Enrotllat i similars també van bé, sobretot en el llenguatge oral, perquè impliquen modernor. O sigui, cal combinar-ho tot: tradició, precisió, modernitat i nombre de paraules. El nombre de paraules és útil també per acabar d’omplir el full o la pantalla, perquè ja sabeu que fa molt lleig i és massa fred i directe un missatge de només una ratlla [«Reunió a X dimarts 23 a les 7 del vespre»], i a més, posats a enviar missatges, home, elaborem-los una mica, no?)

I doncs, si escrius una frase com la de dalt, la persona a qui li hagis adreçat allò quedarà tan de pasta de moniato i tan completament enlluernada que no tindrà esma de dir-te que no, no fos cas que li deixessis anar la circular número 2 del repertori –segona convocatòria–, ja més comprometedora per al destinatari, que podria començar així:

«A nivell individual, personalment considero que hauríem de trencar amb la dinàmica reactiva que han adquirit les nostres relacions bilaterals d’un temps ençà i tractar de fer una reflexió en el sentit de demanar una certa paciència...»

Fixa’t en el detall nostrat: d’un temps ençà. Sobretot, no te n’oblidis.

Ara, has de vigilar que no se t’escapi aquesta manera de comunicar-te en les relacions personals, perquè potser l’altre o l’altra et dirà que sí, que podeu quedar, però per anar al cine. «I ni una sola paraula, eh?, fins que no aprenguis a enraonar de manera normal i corrent.»

Notes. 1: Totes les frases que reprodueixo com a exemples són de la vida real, no me n’he inventat cap. 2: Que quedi clar que la majoria no són incorreccions, el problema és la multiplicació, l’abús, el llenguatge parit amb fòrceps.

Afegitó de l’agost del 2010. En Toni Vall aporta unes quantes expressions màgiques més i una mica de reflexió encertada sobre l’assumpte: «Somio una televisió en què estigui vetat, censurat, prohibit i perseguit dir “la veritat és que” cada tres paraules. Somio que la mandra, les paraules crossa, l’empobriment del llenguatge siguin històries passades. Somio que mai més es digui “unes merescudes vacances”. [...] Somio que mai més ningú dirà “tal cosa no ha deixat ningú indiferent”. ¿Creuen que és possible que ningú, mai més a la vida, utilitzi aquesta expressió? Sé que és complicat, que demano quimeres difícils de dur a terme, però com a mínim ¿podríem esforçar-nos perquè desaparegui de cròniques, crítiques i introduccions?» (Avui, 5 agost 2010)

Fars amb futur

«El projecte de l’Autoritat Portuària de Barcelona de transformar els tretze fars que gestiona, repartits al llarg del litoral entre el Port de la Selva i Vilanova, en equipaments municipals és una bona notícia. Aquests edificis, a més de fites fonamentals per a la navegació, son icones característiques de la costa. Alguns destaquen per l’arquitectura i tots són un element més d’un paisatge que de vegades resulta espectacular. Fa anys habitades, aquestes llanternes s’han anat deteriorant. N’hi ha que, per l’abandonament, han arribat als nostres dies en un estat deplorable. La seva reconversió, principalment per a usos culturals, permetrà retornar a aquestes edificacions la lluïssor que van tenir en el passat. Rescatats de l’oblit, aquests fars seran –alguns ja ho són– centres d’interpretació de la natura, museus sobre les telecomunicacions o la història de la senyalització marítima, centres de recerca universitària, aules taller o sales per a exposicions culturals.»

(La Vanguardia, text editorial, 8 febrer 2010, p. 2; llàstima que les tres pàgines que hi dedica el diari –el text tan suggeridor reproduït aquí dalt n’és com una mena de presentació prèvia– siguin un clònic maquillat d’un altre reportatge del mateix diari publicat fa exactament quatre anys, començant pel fet que tots dos només parlen dels fars que hi ha a les províncies (demarcacions, en diuen ara, per dissimular) de Girona i Barcelona –amagades sota l’expressió «de Port de la Selva a Vilanova»– i s’obliden dels de la resta de la Costa Daurada, de Vilanova i la Geltrú cap al sud, per on hi ha fars molt importants, i fins i tot algun faroner. I encara, més amunt del Port de la Selva s’acaba el món?)

(La fotografia, fotoxopada de manera convenient i barroera perquè tingui més mar, és del far de Calella.)

Perles (32): Vocació

–Per què va decidir ser ciclista?
–Per vocació.
–Què és la vocació?
–Per què algú decideix ser metge o capellà? Per què hom decideix ser ciclista? En el meu cas, no hi havia cap relació entre la meva família i el ciclisme, però des que era petit somiava a ser ciclista. Quan a l’escola em demanaven què volia ser quan fos gran, jo sempre responia: “Vull ser ciclista.” Els mestres se sorprenien i em deien: “Ser ciclista no és cap professió.” Però jo hi tornava: “Quan sigui gran vull ser ciclista.”
–No se n’ha penedit?
–No. Mai. Si tornés a tenir 16 anys, tornaria a ser ciclista.

Entrevista de José Martí Gómez a Eddy Merckx, Magazine 19 abril 2009

Històries del metro (18): Obrir la porta com un favor

Si us hi heu fixat, quan aneu amb autobús per Barcelona i l’autobús no va gaire ple hi ha conductors (sobretot ells, no tant elles), quan t’han d’obrir la porta del darrere de tot perquè vols baixar, que molts cops te l’obren com si et fessin un favor. Fins fa poc em pensava que era una qüestió mecànica, no ho sé, allò que com que hi ha més distància potser trigava més a arribar al darrere l’impuls elèctric –als que som de lletres profundes de vegades ens passen pel cap aquestes tesis paracientífiques absurdes–, però després m’hi he fixat i no, és que triguen una mica més a prémer el botó per obrir la porta del darrere, i fins i tot no el premen si no estan ben segurs que ha de baixar algú per allà. Molts cops aquell pobre desgraciat o aquella miserable mortal que ha decidit baixar per darrere –quins acudits, havent-hi una altra porta al mig!– haurà de fer un crit –«porta!», «mestre!», etc.– perquè el conductor, amb cara d’autoritat condescendent amb el populatxo, faci aquell esforç improbiós de prémer el botó corresponent. O sigui, encara que vegin pel mirall retrovisor que hi ha una persona a la plataforma del darrere i que segurament vol baixar del bus, li volen fer veure que el lloc normal per baixar és la porta del mig i no la del darrere. Volen fer entendre a aquella persona inoportuna que sí, d’acord, li obriran la porta, però perquè ell, el conductor, és especialment bona persona.

Potser això ve del temps que els autobusos tenien només una porta per baixar-ne, al mig, des de fa uns trenta anys i fins al final del decenni dels noranta (encara en queden alguns). Fa més de trenta anys ja havien tingut també una porta al darrere de tot, com ara, a més de la del mig, però era la de pujar-hi, perquè al costat d’aquella porta del darrere de tot hi havia el cobrador dins la seva garita que venia bitllets de paper de fumar amb un número de cinc xifres, número que molta gent jove miràvem si eren capicues i, si ho eren, ens ficàvem contents i potser els col·leccionàvem i tot. Ara, un cop eliminada la porta del darrere perquè es van eliminar els cobradors, es veu que s’ha transmès de manera genètica, selectivament, de conductor a conductor i sobretot per via masculina, que la porta del darrere de tot, si no és absolutament imprescindible, en general no cal obrir-la. O potser són conductors exiliats de determinats països en què, fa anys, els negres viatjaven a la part del darrere i no tenien els mateixos drets que els blancs que anaven a la part del davant. O potser fan a aquests conductors, que deuen tenir més categoria que els altres, unes classes especials perquè comuniquin de manera pedagògica a la ciutadania la idea que els passatgers dels mitjans de transport públic estan al servei dels conductors –i dels revisors, per descomptat, que només passen en aquestes situacions, quan hi ha poca gent al bus, no pas quan va ple– i no a l’inrevés. És per això que si a aquests mateixos conductors els va bé corren com esperitats i, si no els ve de gust, s’especialitzen a agafar tots els semàfors en roig, i si en veuen de prop un de verd, frenen fins que es posa vermell. Són encantadors.

En resum, la lliçó que et transmeten és que demanar que t’obrin la porta del darrere quan l’autobús va mig buit i hi ha una porta al mig que tota la vida s’ha fet servir per baixar-ne són ganes de tocar la pera, i val més que no els ho discuteixis perquè encara rebràs un miquel –i perdó, els Miquels, però abans es deia així i em sap greu que es perdin aquestes expressions.

Proveu l’experiment següent, un dia que tingueu temps per perdre. Poseu-vos al darrere de tot, premeu el botó per sol·licitar parada però quedeu-vos asseguts al seient. Podreu veure, si l’autobús va mig buit i no hi ha ningú dret davant la porta que també vulgui baixar-ne –i no hi ha ningú tampoc esperant a la parada–, com és molt probable que el conductor ni tan sols s’aturi; o que, si s’atura, miri amb cara de jutge pel retrovisor a veure qui pot haver gosat tocar el botonet dels dallonses. I si no t’aixeques en aquell moment, és molt possible que no obri la porta. I si llavors torna a arrencar sense obrir-la, i li crides que havies demanat parada, et dirà que com que no es movia ningú...

O sigui, els botons de demanar parada són només una part de l’obligació del bon passatger si vol baixar de l’autobús. Segons els dies, les hores i els conductors, cal que a més faci el que es feia quan no hi havia botons: bellugar-se, posicionar-se, fer crits.

La porta del darrere de tot, això sí, funciona a ple rendiment quan l’autobús va atapeït, que llavors la tenen oberta tot el temps que triguen a pujar per la porta del davant, empenyent-se, els passatgers que encara hi caben, que segurament fa estona que s’esperen a la parada i és per això que el bus va ple. En aquests casos, com dic, obren les portes d’eixida encara que ningú, ni al darrere ni al davant, no hagi demanat parada. I ho fan així sobretot si a fora fa molt de fred, com ara, o bé, al pic de l’estiu, molta calor. Llavors, hi torno, mantenen les tres portes ben obertes tota l’estona mentre criden a la gent: «Passeu cap enradere, que encara hi ha puesto» (i aquí reprodueixo, amb simpatia, la frase recurrent d’un conductor que no té res a veure amb tota aquesta història sinó que, al contrari, em fa gràcia perquè deixa anar amb tota naturalitat expressions tan genuïnes com aquesta).