Catalans del segle XIV, espanyols del segle XXI

«La nuova colonia catalana d’Alghero [...] vi è definitivamente fissata nel 1372, quando Don Pietro ingiunge ai Sardi, abitanti in Alghero, di uscirne e vendere le loro possessioni, con di vieto perpetuo di più abitare in essa città o possedervi beni stabili. Diventò da allora Alghero la prediletta dei Catalani, che la tennero come importante punto d’appoggio per le loro relazioni con la Sardegna e col regno di Napoli. E non solo il linguaggio sardo, ma anche l’italiano vi fu interdetto, e non é dunque meraviglia che ess’abbia finora conservato quasi intatto il parlare dei nuovo coloni.»

P. E. Guarnerio, «Il dialetto catalano d’Alghero (saggio)», dins G.I. Ascoli, Archivio glottologico italiano, vol. IX, ed. Ermanno Loescher, Roma-Torí-Milà (1886), p. 267*

(Traducció: «La nova colònia catalana de l’Alguer [...] va establir-s’hi de manera definitiva l’any 1372, quan [el rei] En Pere [III el Cerimoniós] obligà els sards, habitants de l’Alguer, a eixir-ne i a vendre llurs possessions, amb la prohibició perpètua de tornar a viure en aquella ciutat o de posseir-hi béns estables. Des d’aleshores, l’Alguer va esdevenir la predilecta dels catalans, que la tenien com a punt de suport important per a les seves relacions amb Sardenya i amb el regne de Nàpols. I no sols el llenguatge sard, sinó també l’italià, hi foren prohibits, de manera que no és estrany que la parla dels nous colons s’hi hagi conservat quasi intacta fins avui.»)

Així funcionaven les coses el segle XIV, i no ens n’hem d’escandalitzar. El que ens ha d’escandalitzar és que en el segle XXI hi hagi encara estats com Espanya o França, i unions d’estats (la Unió Europea) que posin pals a les rodes dels parlants que, dins d’aquests estats i d’aquestes unions d’estats, tenen una llengua pròpia, materna o adquirida, que només es parla en aquell indret. S’hagi esdevingut el que s’hagi esdevingut en els segles passats, hi ha ciutadans dels estats esmentats que ara, al segle XXI, tenen dificultats per usar la seva llengua amb normalitat fins i tot dins els llocs de naixença d’aquesta mateixa llengua, per la pressió contínua i omnímoda de les respectives llengües estatals. Això és el que és escandalós. Que els nostres avantpassats europeus, catalans o no, fossin uns bèsties, no pot ser una excusa –«Mireu, vosaltres al segle XIV fèieu el mateix!»– perquè uns coetanis nostres es comportin de la mateixa manera bàrbara amb nosaltres. I ho fan. Són, doncs, medievals.


*Dec aquesta citació excepcional al col·lega Jordi Minguell Roselló, que va distribuir un facsímil d’aquest llibre a través de la llista Migjorn, 4 març 2010.

Perles (36): «Cada día son menos»

«Gracias al Movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana, y cada día son menos los interesados por estos temas.»




Comentari del censor franquista, anònim, a propòsit dels tres volums publicats l’any 1955 de les Converses filològiques de Pompeu Fabra, traspassat set anys abans. Tret de Quim Torra i Jaume Clotet, Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor), ed. Acontravent, 2010

Perles (35): L’habilitat artística

«S’han malbaratat més possibilitats artístiques per excés d’habilitat que no pas per mancança. D’exemples, la història de l’art n’és plena: Botticelli hauria estat molt més gran amb una mica menys d’habilitat; un cas contrari és el de Cézanne, que si hagués tingut més habilitat no hauria arribat a ser allò que finalment fou.»

Eduardo Chillida, escultor (1924-2002), citat per Antonio Niebla, «Sobre Chillida», al catàleg de l’exposició Chillida: Reflexió-Matèria, ed. Caixa Girona, Girona 2010, p. 58


I de seguida, llegint això, penses en Goya i El Greco i els seus defectes, penses en les avantguardes del final del segle XIX, penses, en fi, en Miró o Munch o Kandinski –per dir-ne tres a l’atzar, tal com m’han rajat del cap–, o penses en Picasso i la seva decisió de deslliurar-se de l’art realista, que ja dominava a la perfecció amb setze anys (Ciència i caritat), i de començar nous camins. «Realista» amb cursiva, sí, perquè ja deveu conèixer aquella conversa de Picasso amb un admirador: «Com és que pinta els seus personatges tan poc realistes?», li demana el bon home a l’artista. I Picasso es queda una mica parat. «Poc realistes, diu?» Una altra pausa. «Com hauria de pintar-los, segons vostè, perquè fossin realistes?» L’admirador li ensenya una fotografia: «Miri, així, és la meva dona.» Picasso es mira la foto amb calma. A la fi diu: «La seva dona és una mica massa plana i fràgil, no? I a més molt petitona, no troba?» (No recordo on vaig llegir aquesta anècdota.)

Mal cardats

L’associació Catalans i Catalanes Mal Cardats i Mal Cardades (KKMK) ens ha fet arribar el comunicat següent:

«A l’opinió pública

»Ja sabem que l’origen de la polèmica actual en referència al nostre col·lectiu va ser exactament l’expressió “mal follada”, però rebem una subvenció de Cultura i un dels nostres objectius com a grup és contribuir a la normalització lingüística. I encara que això s’adigui més aviat poc amb la condició tan galdosa dels membres, en el bon sentit, de la nostra associació, volem complir el que hem pactat (ens hi juguem la subvenció de l’any que ve).

»Els estatuts no ens permeten revelar noms dels nostres associats, però no ens impedeixen desmentir adscripcions errònies. Per això podem afirmar amb contundència que la Sra. Mònica Terribas i Sala no pertany ni ha pertangut mai a KKMK i que ni tan sols n’és simpatitzant. Ja ens agradaria.

»La veritat és que la immensa majoria dels socis de KKMK som homes. Homes normals i corrents, això sí, amb els seus problemes d’origen ben divers, que cadascú se sap. Mirem de portar-ho més o menys bé, tot i que alguns es facin de vegades els matxotes i els milhomes per dissimular i a algun dels nostres socis se li puguin escapar de tant en tant manifestacions extemporànies, causades per la seva permanent frustració.

»Hem de reconèixer que no tenim entre nosaltres gaire gent coneguda. Potser un dels nostres membres més sobresortints, amb perdó, era fins ara un obscur funcionari d’ajuntament, i just aquest obscur funcionari ha estat donat de baixa de l’associació aquesta mateixa setmana. No podem revelar noms, però sí que hem de dir, amb el cap ben alt, que a KKMK acceptem persones mal cardades i també malgirbades, malaptes, malastrugues, malmenades, malparlades, malaconsellades, malaguanyades, malcontentes, malcarades, maldients, malfixades, malvistes, malhumorades, malsofertes i fins i tot maltusianes, malaguenyes i mallerengues, qualsevol d’aquestes possibilitats i moltes més, però no acceptem les malparides.

»O sigui, som mal cardats però honrats.

»Barcelona, dissabte 20 de març del 2010.»

Més exemplaritat

Tornem-hi amb les «vides exemplars». Dinava ahir amb un amic en una casa de menjars que tenen el menú del dia a vuit euros, i ha entrat un home conegut, líder d’un partit de l’esquerra més extremada. Anava sol, de manera que no era allà perquè hagués de demostrar res a ningú. Ha dinat a la barra, com aquell gran empresari que em va cridar l’atenció pel contrast. L’home d’ahir no m’hauria d’haver cridat l’atenció, perquè feia senzillament el que s’espera que hauria de fer un personatge com ell si un dia es troba obligat a dinar lluny del seu barri habitual. Potser tenia un compromís immediat per allà a la vora. En qualsevol cas, una persona coherent. Molt bé.

La credibilitat dels mitjans

Tenia això desat en un calaix de l’ordinador i no trobava el moment de reproduir-ho i de comentar-ho amb el to que em semblava que requeria.

El president de l’autoanomenada Associació d’Internautes, Víctor Domingo, deia fa un any: «Internet és un complement important per informar-se, però no s’ha de substituir el periodista professional pel testimoni accidental, ja que el públic necessita la credibilitat dels mitjans per contrastar el que es publica.» (El País, 15 gener 2009)

Quina... poca traça! Aquest senyor Domingo per què equipara internet amb falta de credibilitat i mitjans amb credibilitat? No hi ha «testimonis accidentals» a la premsa tradicional? No hi ha periodistes a internet? Sap el senyor Domingo què és internet? Qui és «el públic», per a ell? Ha sentit a parlar el senyor Domingo del creixent descrèdit dels mitjans de comunicació tradicionals? I sobretot, qui ha votat el senyor Domingo? Quants associats, vull dir, té l’Associació d’Internautes i qui i com els ha convocat?

Quan veig aquestes coses a... «a internet», he estat a punt de dir. Però no, era a la premsa, al diari més venut de l’estat. Quan veig aquestes coses penso que un dia crearé l’Associació Mundial de Faroners i em dedicaré a pontificar, com sempre, però en nom de l’associació. Potser funciona i tot, tu. Serà guai i paterrant. Quin sobrot.

Fets diferencials (20): Protegir unes coses o unes altres

Un fet diferencial claríssim: mentre a Catalunya es fa una llei per protegir el so de les campanes, que ha estat declarat patrimoni cultural immaterial, en alguns indrets d’Espanya declaren bé d’interès cultural (cultural!) les matances de toros.

I encara més diferencial: mentre a Catalunya, per decidir què fem amb les matances de toros, es recullen signatures, es presenten al Parlament, el Parlament les accepta –com les podia no haver acceptat: de fet, la votació va haver de ser secreta perquè els diputats i les diputades poguessin votar el que volguessin–, es convoquen unes sessions per parlar-ne, es discuteix el tema amb tota mena de gent a favor i en contra perquè hi digui la seva, es fan distincions entre els espectacles en què l’animal és ferit o mort i els que són «només» un joc –i l’animal pateix, sens dubte, però diuen que no queda malferit*–..., mentrestant, com dic, en alguns indrets d’Espanya –de moment Madrid, Múrcia i, ai, el País Valencià– fan decrets unilaterals, sense que ningú pugui discutir res –com si tots els espanyols (i els valencians, més ai) fossin igual de bèsties–, per protegir els espectacles públics en els quals es maten toros, lentament, amb llances, espases i punxons.

* Jo estic també contra els correbous, que quedi clar, ja ho vaig dir fa temps. Aquí només descric el que passa i com passa, el que diuen uns i altres.

Gent estranya, gràcies a Déu

Encara queden a Catalunya, gràcies a Déu, i fins i tot a Barcelona, sembla mentida, persones estranyes, gent que sembla extreta d’altres geografies, d’altres edats. Gent que transmet saviesa de la manera com es feia abans. No dic abans dels ordinadors, dic abans de la impremta i abans i tot del llenguatge escrit. Gent que explica coses que no trobes enlloc més: ni el que diuen ni, per descomptat, la manera com ho diuen. No n’han fet cap vídeo, cap reportatge –ni en faran. Com dic són gent estranya que fuig de la normalitat i encara més de l’espectacle i de fer comèdia.

Hi ha gaires llocs al món tecnificat i monetaritzat nostre, a occident, on puguis sentir una persona que t’explica coses boniques i ingènues, i sobretot desconegudes, i a més sense haver de pagar?

Una d’aquestes persones és el senyor S. He topat amb ell dues vegades, la darrera fa només uns dies, al barri de la Mercè de Barcelona. Enraonava davant un grup de persones, totes grans, que es bevien el que deia el savi com si fos aigua fresca en un dia de xafogor. Un savi distret, un savi que s’equivoca i que potser no sap gaire d’història ni de ciència, però que sap més que ningú altre sobre el que explica, que no és història ni ciència.

Aquell dia d’en fa set o vuit el senyor S. parlava, entre altres coses, de marededéus, de la de la Mercè, allà a tocar, i de la de Montserrat. I deia, si el vaig entendre bé, que totes dues són símbols del tarannà dels catalans. La de Montserrat és el seny, el recolliment, la distància, la discreció, l’apartament del brogit. La de la Mercè és la rauxa, mira al sud, cap a València, cap a Granada i Còrdova, cap al nord d’Àfrica, on hi ha esclaus captius dels senyors moros amb els quals senyors cal negociar per rescatar-los. La Mercè atia Pere Nolasc i Maria de Cervelló a l’aventura i a la gosadia, la Montserrat encoratja els cristians i els homes i dones de bona voluntat a la paciència i a la feina discreta.

Tot això, i d’una manera encara més ingènua que com l’he reproduïda aquí, ho explicava el senyor S. als seus interlocutors embadalits –jo entre ells.

El senyor S. no el pots contractar, no fa horaris fixos, no cobra per les actuacions. Li pots donar una propina, això sí, i potser te l’accepta, o no, o el pots convidar tot seguit a fer un cafè o una cervesa o un tall de cuixot magre o una truita de bolets, i de vegades et diu que sí i de vegades que no. La gent que l’han vist algun cop la majoria l’han conegut com jo, ben bé de xamba. El trobes un dia, aquí o allà, que explica alguna cosa. Segurament un amic li ha demanat que ho fes, que tenia una colla de gent de confiança que els agradaria escoltar-lo. Jo encara no en sóc amic, diu que calen almenys quatre o cinc trobades d’aquestes perquè et reconegui com un dels seus. I llavors potser ja li podràs demanar, un altre dia, que et faci el favor d’explicar-te una altra de les seves històries meravelloses.

I el que explica el senyor S. no és als llibres, ni hi ha cap web que ho reculli. Ja dic que transmet coneixements només de la manera com es feia abans que existissin els volums de pergamí i els papirs. Em sap un greu, ja ho he dit altres cops, que es perdin aquestes coses! Les tradicions religioses i culturals no tenen la culpa de les manipulacions que n’hagin fet els nostres avantpassats recents o llunyans. Perdre aquestes coses –les matances públiques de toros no tenen res a veure amb això que dic, eh?, per si cal aclarir-ho– és perdre patrimoni històric, humanístic, simbòlic –la paideia, que en deien els clàssics–, un coneixement que, com dic, es transmet encara oralment l’any 2010, com fa mil anys o quatre mil. Perdre això és avançar cap a la globalització sense personalitat que ens fa a tots pastats els uns dels altres, és esdevenir una mica menys catalans.

Ho deixo aquí consignat, doncs, perquè com altres vegades em fa por que si no ho escric, això, com totes les altres coses que sap el senyor S., es perdi per sempre més el dia que el pobre home faci el darrer badall.

Un senyor de Madrid

Ho copio descaradament, és d’ahir mateix:

El valor de la prova
per Mario López Sellés

«Una primera lectura dels resultats de les consultes sobiranistes a Catalunya ens pot fer pensar que als catalans no els preocupa gens ni mica modificar la seva relació amb l’Estat espanyol. Si mirem la participació, un 21%, és difícil pensar cap més cosa. Però cal tenir present que la preocupació s’activa, fonamentalment, quan hi ha indicis que es pot actuar sobre la realitat. És difícil calcular el valor d’una participació d’un 21% en un simple joc. Però del que no hi ha cap mena de dubte és de l’èxit abassegador, en una mostra tan reduïda, que ha aplegat el vot afirmatiu a favor de la independència: el 92%.

»Si el poble català tingués l’oportunitat de decidir el seu destí, estic convençut que la participació en el referèndum seria una altra. Quan es va sotmetre l’Estatut a consulta popular, la resposta ciutadana va ser força tèbia: un 48%. És ben clar que l’Estatut no entusiasmava quasi ningú, però el 73% dels vots van ser favorables a l’aprovació. Crec que en un referèndum sobre la independència, la participació superaria el 48% de la convocatòria per l’Estatut, i els vots negatius no superarien mai la barrera del 20,76% fixada aleshores.»

(L’original d’aquesta carta, publicada en castellà a La Vanguardia el 2 març 2010, a la secció de Cartas de los Lectores, anava signat senzillament així: Mario López Sellés, Madrid.)

A Madrid, doncs, a més dels que només criden i fan escarafalls, hi ha gent que pensa i fa números.

Perles (34): L’amistat, òrgan vivent

«Els millors amics es fan de confidències i es desfan amb indiscrecions. I l’amistat es dilueix per no veure’s, per no trucar-se, per no cuidar-la. És un òrgan viu.»

Enrique Rojas, psiquiatre, El Periódico 3 juny 2009