Perles (45): La pau interior

«–Com aconsegueix conciliar la vida familiar, el teatre i la carrera global?
»–No conec cap mare que hagi assolit la pau interior quan tracta d’equilibrar-se ella mateixa, la seva família, la feina i la parella. No en conec cap! Hi ha dies que sents que com a mare tot funciona, estàs encantada, feliç. Però l’endemà alguna cosa falla i te’n vas abans de la feina per estar amb els fills, i et sents culpable per haver deixat la gent del despatx amb massa feina, i els truques, però llavors, quan ets al telèfon, penses que has d’anar a buscar els fills, i... –Després de tota aquesta xerrera, s’interromp i demana:– No li passa, també?»

Cate Blanchett, actriu (els seus millors treballs, per mi, com a Bob Dylan a I’m Not There, de Todd Haynes, 2007, i com a actriu famosa i cosina de l’actriu famosa a Coffee & Cigarettes, de Jim Jarmusch, 2003), entrevistada per Eva Millet, Magazine, 16 maig 2010

«Alonso, tercer!»

O «Alonso, sisè», o «Alonso s’ha retirat», o «Alonso, últim». No me’n sé avenir. De vegades he demanat per curiositat a un aficionat a la fórmula 1 com ha anat la cursa i m’ha dit com a primera informació qualsevol de les frases anteriors. Ho diuen, que quedi clar, catalans de soca-rel, tal vegada no votants de re, com tanta gent, però potser simpatitzants de CiU o fins i tot d’ERC. (Si ho són del PSOE o del PP llavors ja no hi ha tanta sorpresa, tot i que sempre et crida l’atenció aquestes manifestacions tan clares i evidents del nacionalisme –colonialisme mental, en aquest punt– que s’autoanomena no-nacionalista-per-definició.)

I si llavors els dius: «No t’he demanat què ha fet Alonso, perquè a mi aquest paio m’importa un rave, t’he demanat per la cursa», et miren amb la cara aquella de condescendència infinita, que odio d’allò més, com si et tractessin de provincià que no sap estar per damunt de les «peculiaritats regionals».

Et diuen provincià a tu! Ells, imbuïts del nacionalisme colonial espanyol, no són provincians, encara que només sàpiguen dir-te que Alonso ha fet tercer. El nacionalista provincià ets només tu!!

No, a mi m’és igual que em diguin «Alonso, tercer» com «Alguersuari, catorzè». El que m’importa –no gaire, ja ho deia, només ho demano per curiositat o per cortesia– és saber com ha anat la cursa, o sigui, qui l’ha guanyada, qui més ha pujat al podi, si hi ha hagut accidents, etcètera. I aleshores, sorpresa!, potser et reconeixen que ni tan sols saben «els detalls» de la cursa, perquè no n’han vist el final, han hagut d’anar a dinar i han mirat després el resultat a les webs del Marca o, ai, d’El Mundo Deportivo, el titular de les quals era justament aquell que t’han dit: «Alonso, tercer.»

Només accepto que em parlin com a primera informació d’aquest Alonso si ha guanyat: «Alonso, primer» em sembla una informació correcta i neutral. Tot i que seria encara més correcta «Primer ha fet Alonso» (o «El primer ha estat Alonso», per a qui li resulti estranya l’altra construcció), on el subjecte continua sent el mateix però comences la frase assenyalant que «el primer», que és la dada important, ha estat en Tal.

Malament veig el futur del país si el present, fins i tot en el terreny de les afeccions voluntàries, el tenim colonitzat d’aquesta manera tan mesella.

Escric això no per retreure res a ningú –cadascú se sap les seves preferències i és ben lliure de triar-les–, sinó només per fer reflexionar qui s’hi pugui sentir retratat i, amb la reflexió, se li desvetlli la consciència i digui: «Coi, si té raó, que ruc que sóc!»

En aquesta colonització ha tingut un paper important TV3, no cal dir-ho. Els seus responsables han explicat sense cap vergonya que si no donen un protagonisme especial a Alonso en la retransmissió perden audiència. Amb aquest argument, també podrien posar les pel·lícules en espanyol, no? I de tant en tant corridas de toros, i (més) notícies sobre les folklòriques, i l’Argiñano, i... En fi, copiar directament Telecinco, Televisión Española i companyia, almenys en les franges horàries i els tipus de programes en què aquestes cadenes guanyen en audiència l’emissora catalana. Es tracta de competir en qui fa la millor televisió o en qui fa la millor televisió espanyola?

(El de la foto de dalt no és Alonso, és un altre.)

Perles (44): Immigrants i drets humans

«Per a mi la qüestió [de la immigració] no s’hauria de plantejar si els deixem venir o no, perquè no tenim cap dret a impedir la seva llibertat de moviment, a prohibir que intentin millorar la seva vida, o és que acceptaríem que ens ho impedissin a nosaltres? No nego que portar aquest principi a la pràctica és complicat, però per això hi ha els experts i els polítics, per fer bones propostes a partir del respecte als drets humans, no en contra seu.»

Oriol Canals, director de cine (primera pel·lícula, Les ombres, 2009), entrevistat per Carme Vinyoles a Presència, 14-20 maig 2010

(La imatge és un fotograma de la pel·lícula Les ombres)

Guardiola, president

Proposo a totes les plataformes, moviments, partits polítics, etc. que estimin Catalunya i vulguin fer un pas endavant cap a la futura independència del país, que cadascuna d’aquestes entitats nomeni un representant i, tots junts o cadascú pel seu compte, vagin a veure al Sr. Josep Guardiola i Sala, que actualment treballa en una coneguda entitat esportiva, i li diguin:

–Senyor Guardiola, li proposem que encapçali una candidatura unitària per a les eleccions vinents al Parlament de Catalunya amb una única missió: ser nomenat president de la Generalitat i proposar a la cambra com a primer i únic punt de la seva presidència una proclamació solemne* dels representants legals del poble de Catalunya a favor de la independència de Catalunya; sotmetre-la a votació i, si assoleix la majoria absoluta del parlament català (la meitat més un dels vots dels diputats i diputades), portar-la de manera oficial a l’ONU i presentar-la internacionalment. Fet això, senyor Guardiola, vostè hauria de convocar noves eleccions i tot seguit dimitir (i tornar, per tant, a la seva feina), per tal que els partits polítics ordinaris que obtinguessin representació parlamentària en les eleccions següents continuessin gestionant la política autonomista regional com en els darrers trenta anys, de la manera que els vingués de gust, fins que l’apel·lació oficial i solemne feta pel President i el Parlament de Catalunya a la comunitat internacional obtingués el seu fruit i finalment Catalunya fos reconeguda com a estat independent i pogués celebrar les primeres eleccions realment lliures i ordinàries de la seva història. (Tot això, senyor Guardiola, li pot comportar poc més de mig any de temps a partir d’ara mateix, i desitgem de manera fervent que l’empresa en la qual treballa en l’actualitat pugui combinar-s’ho perquè es noti com menys millor la seva excedència temporal.)

* La proclamació del Parlament de Catalunya hauria de dir una cosa com aquesta: «Nosaltres, ciutadanes i ciutadans de Catalunya, proclamem solemnement que som una nació sobirana i democràtica i que ens volem regir pels nostres propis drets i pel dret internacional, i reclamem a l’Organització de les Nacions Unides i a tots els pobles del món que escoltin el nostre desig i ens acullin com un estat més en la comunitat de les nacions, en el termini màxim d’un any a partir de la data de presentació pública d’aquesta declaració constitucional.»

A la llista encapçalada pel Sr. Josep Guardiola i Sala no hi hauria d’haver cap líder de cap partit, moviment o plataforma actual de tipus polític. En tot cas, els líders polítics –amb representació parlamentària actual o no– haurien d’anar en els llocs finals de cadascuna de les quatre llistes “provincials”, sense possibilitat de ser escollits, per avalar simplement amb el nom el seu suport en aquella llista.

Per si de cas la formació encapçalada pel Sr. Josep Guardiola i Sala no assolís la majoria absoluta, tots els integrants de la seva llista –que hauria de confegir ell mateix amb persones de prestigi social que fins ara no hagin demostrat cap ambició política– s’haurien d’haver compromès prèviament, de manera solemne i pública, a fer tots els possibles per promoure unes noves eleccions. Per si no aconseguien aquest objectiu (justament perquè no haguessin obtingut majoria i tots els altres hi votessin en contra), s’haurien d’haver compromès també a no fer politiqueta autonomista i a no utilitzar per a interessos personals ni partidistes de cap mena, per nobles que fossin, l’escó obtingut, sinó, per exemple, a destinar el sou que els correspongués a una ONG o entitat solidària de la seva elecció, fins que sorgís una altra oportunitat, en la mateixa legislatura o més endavant, de tornar a votar exclusivament a favor de la independència de Catalunya.

No em vull posar la bena abans que la ferida respecte a la capacitat dels polítics actuals, amb o sense representació parlamentària, de pactar entre ells una candidatura com aquesta, que potser ja havia plantejat abans algú, i per això faig la proposta amb tota la ingenuïtat. El màxim de dolent que pot passar si això no sortís bé –és a dir, que no s’assolís amb aquest procediment la majoria absoluta– és que els partits espanyolistes agafessin el control del Parlament de Catalunya durant els quatre anys vinents, la qual cosa, en el temps que corre, amb el vent que bufa de ponent i amb les perspectives que ens esperen, no crec que sigui cap gran desastre per al nostre país, que n’ha passat de més galdoses i malgrat tot ha sobreviscut. Encara més, una sola legislatura dels partits espanyolistes a Catalunya –possibilitat que també és factible, ara que hi som, tot i que no tirés endavant aquesta proposta; cal no oblidar el que ha passat al País Basc– asseguraria sens dubte per d’aquí a quatre anys una majoria abassegadora per a una altra Operació Guardiola.

Perles (43): Què és un poema

«La T., de quatre anys, filla única per una estona:
—Pare, què llegeixes?
El pare:
—Un poema...
—I què és un poema?
—Mira, un poema és com una..., com un... Vols que te’n llegeixi un?
—Sí...
El pare llegeix tan bé com pot, vocalitzant, etcètera, una benaurança de Miquel Àngel Riera. La T. l’escolta amb atenció.
—Ara ho entenc, un poema és un conte que no s’entén...»

Quim Roig, L’efecte Jauss 2.0, 12 maig 2010

El blat dels bons records

No tenia, en l’adolescència –i després em penso que tampoc gaire, però vam aprendre tots dos a fer-nos–, els mateixos criteris que mon pare en uns quants punts importants, per posar un cas el de la llibertat de moviments o la de pensament, però hi ha virtuts seves que he recordat tota la vida i que vaig valorar sempre de manera invariable: per exemple, era generós –amb la gent de la seva corda, és clar, com gairebé tothom– i era discret en exercir aquesta virtut.

Recordo molt vivament, per exemple, com actuava quan veia que estaven a punt de demanar-li una col·laboració o una almoina per a una causa que ell considerava adequada. Si era una cosa només de compromís, ficava la mà a la butxaca dreta de l’americana on tenia les monedes –sempre en tenia moltes, en recordo la dringadissa com si fos ara.

Però si pensava que la causa valia la pena, obria la cartera, mig d’amagat, i llavors, de vegades, els bitllets que en treia eren de quantitats diferents –per exemple, un de cent i un de cinc-centes, o més endavant de mil... Sempre embolcallava els de valor superior amb el bitllet més modest i, quan passava la safata, la guardiola o la bossa, havia doblegat el paperam en uns plecs tan menuts que només ell, ni tan sols qui venia amb la bacina, podia saber si no s’hi fixava molt que allò no era una monedeta per eixir del pas, o qualsevol altra cosa –que hi ha gent, ho he vist, que quan passen la bossa és capaç de ficar-hi un botó per fer veure que dóna alguna cosa–, sinó que eren bitllets. I si s’hi fixava, només podia veure el color del bitllet que feia d’embolcall, que era el de menys vàlua dels que hi havia dins el manyoc.

Bé, ho sabia el meu pare i ho sabíem els que, tafaners de mena, ja estàvem avesats a l’operació. Però crec que fins i tot li molestava que els fills que érem voyeurs avant la lettre ho sabéssim.

Gràcies a Déu, i/o als mecanismes de la selecció natural –faig aquí un homenatge al gran científic–, el llevat dels bons records els infla, mentre que el jull dels no tan bons, espantat per la fi que l’espera, s’encongeix de por a mesura que passa el temps.

Tot i que ell no celebrava gaire l’aniversari,* avui fa anys que va néixer. Descansi en pau, al cel sia i Déu l’hagi perdonat, que per mi són expressions perfectament sinònimes, diguin el que diguin els que hi volen trobar diferències.

*De vegades fins i tot li agradava que passés inadvertit el dia, i llavors al cap d’una setmana ens deia una cosa com: «Quan tingueu X anys veureu com això és (o no és) així (o aixà).» I tots (especialment la mare): «Com, X anys?, si en tens... Ai jo, que els vas fer l’altre dia! I no vas dir res! Mira que t’agrada fer-te la víctima, eh? Quin home!» El pare somreia, encantat.

Ajustar els objectius de l’artilleria

Aquests dies he sentit un parell de converses al carrer –visc en una zona bastant nacional–, tot passant, de persones que deien: «Ara no es pot morir el rei, justament ara. Seria un desastre.» Es referien al rei d’Espanya, suposo. Jo no entenia què volien dir, ni per què era tan important que no es morís aquest senyor «justament ara».

Hi he rumiat aquest cap de setmana i em penso que ho començo a entendre. Potser parlem molt dels partits polítics i altres instàncies fàctiques –que tenen molt a dir, sens dubte, i moltes culpes a expiar respecte a la situació actual– i no ens fixem en un càrrec que segons la seva constitució (l’espanyola) és només simbòlic però que potser té molt de poder a l’ombra i l’exerceix.

Potser al darrere dels canvis d’actitud d’alguns líders polítics –de l’«apoyaré...» a l’asserviment respecte a d’altres ideals; dels magistrats suposadament progressistes del tribunal constitucional espanyol a les martingales transversals, si el que s’ha de jutjar és Catalunya–, al darrere, dic, potser hi ha un personatge amagat que, des de la fosca i fent veure que només es gasta els nostres calés en activitats de plaer –que també se’ls gasta–, treballa per no perdre ni un centímetre quadrat del regne que ara governa. I potser aquest personatge i molts altres que li fan la gara-gara pensen que el seu fill no està prou madur si les coses van per als seus interessos mal dades.

I per això «justament ara» seria «un desastre» que es morís el rei d’Espanya.

Doncs potser valdria la pena que més d’un dels que parlen i critiquen tan sovint les qüestions espanyoles des de l’àmbit català fossin una mica valents i rumiessin si no caldria deixar de considerar aquest senyor només com una mena de bon home ingenu i imparcial, com un sòsies del Toni Albà. Potser va arribant l’hora de desviar l’artilleria (moral i argumental) cap a palaus diferents dels que s’han assetjat fins ara.

Ideologia de gènere i perspectiva de gènere

La ideologia de gènere, tal com es formula actualment com a substitutiu de la diferenciació sexual –si l’he acabada d’entendre, que també podria ser que no–, no la comparteixo, perquè em fa l’efecte que menysté massa allò que abans se’n deia la natura, que es manifesta de maneres diferents en les femelles i els mascles humans.

Només tenint en compte el fet que «quedar-se embarassat» sigui un impossible, un oxímoron, ja n’hauríem de tenir prou. Perquè un embaràs –jo no ho sé, per allò de l’oxímoron– em sembla que et canvia tota la vida, o almenys canvia tota la vida –fins a la mort– de la majoria de les dones.

També ens hauria de canviar la vida als homes i de fet cada cop és més així, però mai arribarem a la fondària de la transformació psicològica femenina en un embaràs i un part. Mai. Pretendre-ho és utòpic. En aquest punt, doncs, podem mirar de ser solidaris amb elles, i que la nostra solidaritat sigui feta de Loctite Super Glue™, però no les podem substituir. Si ni tan sols tenim glàndules de Skene, la nostra es diu de Cowper, pobreta.

A més, la complementarietat i l’especificitat dels dos sexes no és, per mi, només una qüestió física, és també psicològica.

En resum, no crec que les peculiaritats del gènere femení i les del masculí es puguin explicar només amb raons pedagògiques, costums ancestrals, transmissió de rols i totes aquestes coses.

Que cap mascle no entengui aquestes afirmacions, si pot ser, com una excusa per no esforçar-se a incorporar cada cop amb més fondària en la seva vida de cada dia el fenomen humà integral i les obligacions que comporta, a no fugir d’estudi, a comprometre-s’hi.

En canvi la perspectiva de gènere sí que l’entenc, i la comparteixo –o m’esforço per fer-ho–, crec que és un gran avenç de la humanitat que cresquem en aquest punt.

Per exemple, el llenguatge no sexista, del qual vaig parlar fa temps –per sort, la feina grossa ja estava feta– és un fruit de la perspectiva de gènere. En canvi la ideologia de gènere, ficada en aquest terreny, em penso que més aviat produeix monstres, o almenys bunyols lingüístics.

Darrere la perspectiva de gènere –de gènere femení sobretot, ho aclareixo per si calia fer-ho, perquè és aquesta la perspectiva que ha estat menystinguda fins ara, posposada– no cal que hi hagi ideologia ni creences. Només és seny, sentit comú, potser instint de supervivència i prou.

(M’han renyat amablement perquè feia els paràgrafs massa llargs, «il·legibles». Avui, almenys, procuro esmenar-me. A veure si el propòsit dura més d’un dia. Dono les gràcies a la persona que m’ha fet el suggeriment... i jo la renyo també, apa, per haver trigat tant a dir-m’ho sent com és una de les persones que em consta que segueixen aquest bloc d’estrassa des de gairebé el començament, ara fa sis anys.)

Els llibres dels famosos

Ja ho van fer l’any passat i em va semblar una molt bona idea. Enguany hi han tornat. La Vanguardia va explicar el dia de Sant Jordi quins llibres llegien o recomanaven ara alguns famosos. Us en faig el resum per ordre alfabètic d’autors (entre parèntesis, el nom del personatge que fa la recomanació; tradueixo el títol dels que tenen versió catalana; les consideracions que feia fa un any serveixen també ara):

- Yasser Abdel-Latif, Herències del Caire (Ariadne Arpa, directora Intermón-Oxfam)
- Muriel Barbery, Rapsòdia Gourmet (Santi Santamaria, cuiner)
- Alan Bennet, Una lectora poc corrent * (Carme Chacón, ministra defensa Espanya)
- Silvio Berlusconi, L’amore vince sempre sull’invidia e sull’odio (Silvio Berlusconi, primer ministre d’Itàlia)
- Lolita Bosch, Elisa Kiseljak (Judith Colell, cineasta)
- Jaume Cabré, Les veus del Pamano (J.A. Duran i Lleida, president UDC)
- Francesc Canosa, República TV (Artur Mas, president CiU)
- John Carlin, El factor humà + (Mariano Rajoy, president PP; Albert Agustí, Reial Club Tennis BCN)
- Màrius Carol, L’home dels pijames de seda (Enrique Lacalle, president BCN Meeting Point)
- Carlos Castaneda, Viaje a Itzlán (Ester Formosa, actriu)
- Camilo J. Cela, Viaje al Pirineo de Lérida (Àngel Ros, alcalde Lleida)
- C.W. Ceram, Déus, tombes i savis * (Benedetta Tagliabue, arquitecte)
- Winston Churchill, Memòries * (Josep Pont, Borges)
- Julio Cortázar, Rayuela (Vicenç Pagès, escriptor)
- Norman Davies, Europa en guerra, 1939-1945 (Helena Guardans, Sellbytel Group)
- Miguel Delibes, Señora de rojo sobre fondo gris (Alicia Sánchez Camacho, president PPC)
- Fiodor Dostoievski, Crim i càstig * (Pius Alibek, escriptor)
- Jean Echenoz, Me’n vaig (Pepe Serra, director Museu Picasso)
- Manuel Estiarte, Todos mis hermanos * (Josep Oliu, Banc Sabadell)
- Pau Faner, El cant de l’alosa (Guillem López Casasnovas, Economia UPF)
- Raquel Franco, Ocho años de silencio (Pedro L. Yúfera, Col·legi Advocats BCN)
- Eugenio Fuentes, Contrarreloj (Juan Antonio Flecha, ciclista)
- Eduardo Galeano, Espejos, una historia casi universal (Hugo Chávez, president de Veneçuela)
- Mahatma Gandhi, Autobiografia + (Víctor Valdés, futbolista)
- Alan Grenspan, The age of turbulency (Gordon Brown, primer ministre britànic)
- Arnaldur Idridason, La veu (José Montilla, president Generalitat Catalunya)
- Joseph Joubert, Sobre art i literatura (Àngels Margarit, coreògrafa)
- Enric Juliana, La deriva de España (Antoni Trilla, hospital Clínic BCN)
- Hiromi Kawakami, El cel és blau, la terra blanca (Joan Carles Gallego, CCOO)
- Guy Kawasaki, The art of start (Dídac Lee, Inspirit)
- Jhumpa Lahiri, Una terra estranya (Isabel Coixet, cineasta)
- Stieg Larsson, Millennium (Alberto Contador, ciclista)
- Clarice Lispector, L’hora de l’estrella (Flavia Company, escriptora)
- José Carlos Llop, En la ciudad sumergida (Enrique Vila-Matas, escriptor)
- Henning Mankell, L’home inquiet (Miguel Ángel Remacha, director Rodalies)
- Sándor Márai, La dona justa (Laura Mañá, cineasta)
- Guy de Maupassant, Pierre et Jean (Nicolas Sarkozy, president de França)
- Herman Melville, Moby Dick * (Ángel Gabilondo, ministre educació Espanya)
- Haruki Murakami, De què parlo quan parlo de córrer (J.L. Rodríguez Zapatero, primer ministre d’Espanya)
- Patrick O’Brien, Capità de mar i guerra (Ileana Bladé, investigadora clima UB)
- Barack Obama, Els somnis del meu pare (Fidel Castro, president d’honor de Cuba)
- Marcos Ocaña, Bruce Lee, el guerrero de bambú (Jorge Lorenzo, pilot de motos)
- Andrés Oppenheimer, Cuentos chinos (Álvaro Uribe, president de Colòmbia)
- Miquel de Palol, Girona i jo (Anna Pagans, alcalde Girona)
- Viktor Pelevin, T (Dmitri Medvèdev, president de Rússia)
- Pere Antoni Pons, Sis dies de conversa amb Joan F. Mira + (Joan Font, Bon Preu)
- Richard Price, La vida fàcil (Javier Cercas, escriptor)
- Eduard Punset, El viatge al poder de la ment (Maria Lluïsa Pérez, mare de futbolista famós, i Manel Adell, Desigual)
- Isaac Rosa, El país del miedo (Juan Manuel Lillo, entrenador futbol)
- Philip Roth, La humiliació (Jordi Villacampa, president Joventut Badalona)
- Amartya Sen, La idea de la justícia (Agustín Cordón, Fira BCN)
- Ramón J. Sender, Crónica del alba (Ian Gibson, historiador)
- William Shakespeare, Hamlet, El rei Lear * (Barack Obama, president dels EUA)
- William Shakespeare, Obres completes * (Vicente Molina Foix, escriptor)
- Lorenzo Silva, La estrategia del agua (M. Dolores de Cospedal, secretària PP)
- Adam Smith, La teoria dels sentiments morals (Wen Jiabao, primer ministre de la Xina)
- Sergi Sol, Carpe diem (Joan Puigcercós, president Esquerra)
- Lev Tòlstoi, Anna Karènina * (Angela Merkel, canceller d’Alemanya)
- Steve Toltz, Una part del tot (Santi Balmes, músic)
- Bonaventura Ubach, Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (Josep M. Soler, abat Montserrat)
- Manuel Vicent, Son de mar (Fernando Echegaray, director aeroport del Prat)
- Enrique Vila-Matas, Dublinesca (Josep M. Ayala, president ICO)
- Max Weber, El polític i el científic (Pilar Almagro, Vertisub)
- Josef Winkler, Friedhof der bitteren Orangen (José Luis Pardo, filòsof)
- Don Winslow, The Power of the Dog (Cristina Manresa, Mossos d’Esquadra)
- Monica Zgustova, Contes de la lluna absent (Joan Herrera, secretari ICV)
- Diversos autors, Apòcrifs de l’Antic Testament (Joseph Ratzinger)
- Diversos autors, El timo de la superwoman (Sita Murt, dissenyadora moda)
- Diversos autors, Lideratge Guardiola (Mohamed Iqbal, Camí de la Pau)
- Diversos autors, Tocats del bolet (Josep Fèlix Ballesteros, alcalde TGN)

He posat un * en els llibres que he llegit i que també recomano, i un + en els que no he llegit però m’agradaria llegir.

(La il·lustració de dalt, de Sandra Pirie-St.Amour, és presa del bloc Bibliopoemes.)

Perles (42): Romeu i Julieta dins l’armari

«Just aquests dies, en el Registre Civil de la ciutat anglesa de Liverpool han tret dues pintures que presidien la sala on se celebren els casaments. En una hi eren representats Romeu i Julieta. En l’altra és veia un nuvi i una núvia firmant l’acta matrimonial. Tots dos quadros s’han retirat perquè podien resultar “inapropiats” per als homosexuals. Diu un portaveu del Registre Civil: “Les pintures eren innocents, però és més probable que les noves no ofenguin ningú.” Les noves són paisatges, que en general solen ser sexualment poc comprometedors. És interessant destacar que la iniciativa no sorgeix arran de protestes d’associacions gais, sinó del mateix ajuntament, que deu estar fervorosament imbuït del catecisme de la correcció. Pobre Romeu, pobra Julieta. Tindria conya que mentre per televisió comencen a aparèixer anuncis amb parelles de nuvis del mateix sexe, proscrivissin els quadros amb parelles heterosexuals.»

Quim Monzó, «Romeu i Julieta dins l’armari», La Vanguardia 7 desembre 2005