Des del punt de vista de país, estic convençut que amb estats transnacionals com el Vaticà, igual com amb organismes tipus ONU, és com ens hauria de ser més fàcil entendre’ns, almenys mentre no tinguem veu pròpia a Europa. Durant un temps es va fer, es va aconseguir fins i tot que el papa de Roma parlés en català des de la plaça de Sant Pere. Es va aconseguir, amb molta paciència, que el papa de Roma digués coses tan interessants per a nosaltres com les que va recollir Joan Costa al seu llibre Nació i nacionalismes. Era l’època en què als passadissos del Palau de la Generalitat feinejava un senyor que es deia Ramon. Fa segles.
Després tot això es va abandonar. Ja abans del tripartit. Es va preferir la via del menyspreu i després la de l’insult, atès que en un moment determinat va semblar que no s’avançava més. Suposo que els fets de la Franja (1995) hi devien ser decisius, quan el Vaticà es va plegar a les pressions polítiques centralistes que reclamaven límits provincials. O no sé si el punt d’inflexió va ser el fet que el papa Wojtyła no digués «Bon Nadal» en català, o què va ser. Algú es va encaparrar que això o allò era més important que qualsevol altra cosa i va ficar allí una mena de falca: «Distància de seguretat, no es pot passar.»
I així continuem. Cada cop més de punta amb Roma i sense adonar-nos que, com sempre, la majoria dels problemes que tenim amb altres són causats perquè des de Madrid hi fiquen cullerada. No ens adonem que la visió que molta gent té de nosaltres és la que els dóna Madrid, amb la seva premsa, les seves ambaixades, els reis espanyols, les infinites capacitats de manipulació que té un estat. Si passa al País Valencià mateix, que ens miren –alguns– amb les ulleres que els han entaforat des de Madrid...
I en canvi, ara a Madrid mateix s’han queixat que aquest viatge l’han preparat «els catalans tots sols», que els bisbes d’aquí no «han volgut saber res d’ells (de Madrid)»...
Ni així, no podem aprofitar la visita del papa de Roma per fer una mica de pedagogia al món? Perquè és evident que els de Madrid la faran a Santiago de Compostel·la: qualsevol cosa d’aquestes a Madrid l’aprofiten. I aquí també: vindran els reis espanyols, i el govern de Zapatero, i els del PP, i autocars amb banderes de toros, i tota la pesca.
Però tot això és Madrid, això és Espanya, no el Vaticà.
La nostra manera de posar-nos davant els focus del món serà la del crit injuriós? Barrejarem les queixes contra Madrid amb les queixes contra Roma?
Lluitem –sense sang, sense armes– contra Madrid, no contra València, ni contra Roma, ni contra Nova York. Lluitem per treure’ns del damunt el que de debò ens destorba.
Estic convençut que les tàctiques que consisteixin a fer veure al món que el papa de Roma no és ben rebut a Barcelona –tàctica a la qual s’ha apuntat ja algun mitjà periodístic i algun partit polític i algun sindicat– són tàctiques equivocades, profundament, des del punt de vista català sobiranista.
Mentre no tinguem clar que una cosa són els membres espanyolistes i cridaners de la conferència episcopal espanyola, que una cosa són els partits polítics espanyols i tots els seus interessos i condicionants i llastos històrics, i que una altra cosa és l’Església catòlica com a institució d’abast global, li tinguem simpatia o no per totes les mancances històriques i actuals que li vulguem veure, mentre no sapiguem veure les diferències entre una perspectiva i l’altra, no podrem situar-nos correctament en aquesta problemàtica.
Ara algú em dirà: és que els catòlics no deixen que les dones siguin capellanes! Sisplau, siguem seriosos. Qui vulgui ser capellana ho pot ser en altres llocs, no? És que el celibat...! Hi ha llocs, altres confessions, que tot això ho deixen fer, oi? Ara ens hem de ficar en els envitricolls de cada creença o en els costums de cada confessió perquè totes siguin com totes?
Ens calen còmplices per enfora, ja tenim prou enemics que ens fabrica l’estat cada dia. O, si no còmplices, ens cal no crear enemics nous, mantenir llaços externs, com més millor.
I ve el papa de Roma i l’insultem.
Cal estar pel damunt de les ideologies personals de cara al futur del país, empassar-se l’eix dreta-esquerra i superar l’etapa anticlerical que hauríem d’haver enterrat amb la guerra del 36. És veritat que el franquisme no ens ho va posar fàcil, però hem de superar el franquisme. I és veritat: l’Església catòlica, a Espanya, també ha de superar el franquisme.
No dic que calgui victorejar el papa a la Sagrada Família, però sí evitar l’insult –n’hi ha hagut, n’hi ha i se n’han previst més– i la sensació de «campanya a la contra».
No dic, hi torno, que hàgim d’anar tothom a aplaudir el papa quan passi. Però sí que dic que hem d’evitar com sigui de donar al món una imatge d’intolerància religiosa davant el papa de Roma. Hi ha ara mateix gairebé 3.000 periodistes acreditats de tot el món. Això és el que vull dir.
Encara un altre argument. Ja no es tracta, si voleu, del papa i dels catòlics, sinó del fet que les càmeres de l’orbe filmaran la inauguració oficial de la Sagrada Família iniciada per Gaudí. Un monument de fama mundial promogut per un arquitecte d’anomenada també universal. Som davant uns símbols globals. No ho fem malbé, sisplau.
VilaWeb, Racó Català i companyia, en aquest assumpte us equivoqueu, jo diria, de manera històrica. I calia que algun amic us ho retragués.
No siguem rucs.
Afegitó del 2 novembre 2010. Els de Directe.cat sembla que ho han entès: «[...] Sigui com sigui el que és innegable és que la visita de Benet XVI no és la d’un cap d’estat qualsevol. I que l’impacte que suposarà per Barcelona i Catalunya serà d’abast mundial. És per això que per sobre de les legítimes i sanes discrepàncies al respecte, als laics, ateus i creients de país els uneix un fet: Catalunya. El món ha de saber –i el mateix Papa ser-ne conscient– que Benet XVI visita Catalunya. Catalunya no pot perdre oportunitats ni permetre’s el luxe de no existir en aquesta visita. Els petits gestos simbòlics són els que, sumats, conformen un imaginari col·lectiu. Aquest cop, per la seva transcendència i dimensió, no ha de ser una excepció. Senyeres i estelades als balcons. I els creients, a lluir-les durant el recorregut. Catalanitzar al màxim la visita és contribuir a la construcció nacional catalana.»
Segon afegitó del 2 novembre 2010. Joan Puigcercós, secretari general d'Esquerra, també ho té bastant clar: «La vostra visita a Barcelona és un esdeveniment que afecta no solament els membres de l'Església Catòlica sinó també tots els ciutadans de la nostra nació. Us volem agrair que vingueu personalment a consagrar el temple de la Sagrada Família, expressió eminent de la creativitat del nostre poble, i a encoratjar els serveis exercits per la comunitat catòlica a favor dels ciutadans més febles i necessitats, tal com practiquen les germanes franciscanes dels Sagrats Cors, l'obra social de les quals, adreçada a nens i joves discapacitats, visitareu el 7 de novembre. [...]»