dijous, 21 d’octubre de 2010

Poca broma amb el papa de Roma (2)

Últimament, quan parlem de l’Església de Roma cal parlar «del tema» i jo fins ara no l’havia tocat. Potser algú ho havia trobat a faltar. «Ara sí que calles, eh?», devia pensar més d’un.

Doncs parlem-ne.

Quina cosa més patètica, algunes cúries, alguns clergues –sembla que no gaires per aquí a prop, almenys que se sàpiga– que portaven les regnes de determinades esglésies cristianes d’uns quants països. Diuen que els delinqüents són una minoria en el conjunt i segurament deu ser així, tant de bo. La queixa de la gent de seny, però, no era tant pels delinqüents –la delinqüència no es pot evitar en cap col·lectiu nombrós– com pels encobridors, ja que l’encobriment en alguns casos ha esdevingut còmplice de delictes posteriors. Potser amb bona fe, per salvar la fama també de les víctimes, o això ens han dit. De manera equivocada, em penso.

Jo no crec, sincerament, que el papa actual sigui culpable. Però sí l’estructura clerical de determinats països, de massa països que durant massa anys s’han continuat pensant que vivien a l’edat mitjana o moderna i que podien mantenir un poder paral·lel, independentment dels poders civils democràtics, sobre l’or, la sang i el sexe, ara barrejats amb rínxols infantils.

No, senyors, això ha canviat i fins ara no se n’han assabentat. Som al segle XXI. Vostès no poden amagar criminals, no poden ser «discrets» davant els delictes, no poden confondre crim i pecat i actuar davant de tots dos com si fossin la mateixa cosa amb dos tractaments diferents, que amb un –l’absolució del pecat– anul·les l’altre –la pena que correspon al delicte.

La bona notícia, si es pot parlar així enmig de l’horror aquest, és que diuen que van pel camí de fer net de debò. I hi ha indicis que hi van seriosament. L’índex principal amb què s’obre la pàgina d’inici del web del Vaticà ja inclou l’apartat dedicat a «Abusos de menors». La transparència és clarament un pas endavant en la bona direcció. Reconèixer els errors, no minimitzar-los, obrir les portes a noves acusacions, canviar radicalment el rumb.

Crec de primer, però, que mirat des de fora també hem de saber triar el gra de la palla. Cal perseguir els delictes comesos amb sotana, sí, però no fer còmplices dels delinqüents, per sistema, tots els que duen sotana ni el cap dels ensotanats. Dins l’Església catòlica, per exemple, em penso que va ser justament Ratzinger el primer dirigent que va dir en públic que els culpables havien de ser portats davant la justícia. S’havia acabat, doncs, allò de confondre pecat amb delicte i de tractar els delictes sexuals com si fossin masturbacions: tres avemaries, no et fiquis les mans a les butxaques* i mira de no tornar-hi.

* Això de «no ficar les mans a les butxaques» ho prenc de Joan Solà, que recordava que cap al final dels anys 40 i començament dels 50 els ho deien molt a l’escola.

No hi ha, afortunadament, pena de mort i ni tan sols cadena perpètua en la majoria dels països democràtics, però això no vol dir que la societat no tingui el dret de defensar-se dels criminals. S’ha acabat, doncs, allò de les discrecions «per salvaguardar la bona fama» i coses així.

Dit tot això, i el que hi vulgueu afegir, torno a afirmar que abans de tot l’escàndol clerical aquest assumpte ja existia i no se’n parlava gaire: a les escoles, a les llars, a les colònies d’estiu... A les víctimes els costa molts anys, normalment, ser capaços de verbalitzar el que els va passar. Ara va sortint de mica en mica.

Encara més, com mostrava ahir mateix Ferran Sáez (Cultura/s 20 octubre 2010), hi ha hagut força complicitat del món laic en la formació de la mentalitat que ha conduït a la situació de la qual ara ens lamentem: Alfred Kinsey, Daniel Cohn-Bendit, Wilhelm Reich, Josep-Vicent Marqués, Herbert Marcuse, Louis Malle (Pretty Baby), Javier Gurruchaga i l’Orquesta Mondragón, Pedro Almodóvar, Roman Polanski... I potser hi podríem afegir Fernando Sánchez-Dragó, Jaime Gil de Biedma, Vladimir Nabokov, Paul Auster, Woody Allen, Martin Scorsese, Stanley Kubrick...?

No és només Sáez qui fa la denúncia, ni jo. Ell mateix ens recorda l’obra The ice storm, escrita per Rick Moody el 1994 i portada al cine per Ang Lee el 1997, que no és una visió precisament beneita sobre el tema –cal no oblidar, ho recorda el mateix Sáez, que Ang Lee va rodar després Brokeback mountain. Diu Sáez: «Convé ser molt cauts amb la pesada càrrega d’estupidesa de determinades preguntes: la pederàstia és d’esquerres o de dretes, religiosa o laica, clàssica o avantguardista? No, no, no. El que hem d’esbrinar es d’on prové exactament el discurs legitimador que va acabar normalitzant-la no fa pas gaire.»

I el discurs no provenia de les parròquies, em penso.

Un discurs que segueix latent però viu, segons com i segons on. I per això tota aquesta desgràcia, ara, continua passant en algunes escoles i en algunes llars i en altres àmbits que també s’haurien de considerar sagrats, i se’n parla poc. I en canvi cada cas clerical surt a les portades de tots els diaris del món des del primer que es va conèixer. I em sembla bé que hi surtin, perquè és escandalós, però que hi surti tot.

És clar que amb una mentalitat que porta a dir que «el Vaticà recomana Els Simpson i els posa com a exemple de fe» i un altre títol més gran que diu «Butlla papal per a Homer» (El País, 19 octubre 2010) pel fet que un col·laborador de L’Osservatore Romano hi ha publicat un article en el qual tracta de manera simpàtica aquesta sèrie americana de dibuixos animats, serà difícil de fer distingir a la gent que una cosa és l’Església catòlica i els seus principis, una altra el que diu el papa de Roma els dies de cada dia i una altra el que escriu algú en un diari clerical –sigui del Vaticà o sigui de l’esplai parroquial del costat de casa– per fer passar l’estona als lectors. Si per a alguns tot és «el Vaticà» o «l’Església» i val igual un manament de la llei de Déu que una encíclica que un comentari graciós –tot és «butlla papal»–, llavors serà molt difícil convèncer alguna gent que si un catequista abusa sexualment d’un nen no és el mateix que si ho hagués fet o permès –o «beneït», seguint la terminologia del diari esmentat– el mateix papa de Roma. I així és difícil el diàleg, és clar.

Continuo tot seguit.