Tinc tots aquests convenciments, doncs. Però també estic convençut d’una altra cosa. Que a Catalunya hem de ser tolerants amb les religions. I ara des d’alguns altaveus n’hi ha que fan el paper d’intolerants, especialment amb la catòlica. O bé ho sembla. I em fa l’efecte que les raons són excuses.
Si un gitano comet un delicte, o fins i tot si hi ha una xarxa de gitanos que cometen delictes, parlar de «els gitanos» com a col·lectiu sospitós és racisme. Ja sé que hi són força aficionats alguns partits de dretes i d’altres obediències ideològiques –alguns socialistes, alguns independentistes excloents– i que competeixen entre ells a veure qui la diu més grossa, però això és racisme.
Atacar l’Església catòlica per coses i més coses que hagin passat o que passin voreja aquesta actitud, molt pròxima a aquell mateix racisme.
Un altre punt de vista. Als catalans, les coses que s’han esdevingut a Catalunya, al país, els disbarats que han fet alguns dels nostres dirigents polítics ara i al llarg de la història no ens porten a deixar de ser i de sentir-nos catalans. A la majoria, vaja. Voldrem canviar coses, però ens continuem estimant els colors que ens estimàvem.
Doncs, uns colors que sempre ens hem estimat són els del pluralisme, el respecte als altres, el cosmopolitisme, la tolerància i l’obertura. És veritat, sens dubte, que l’anticlericalisme entre nosaltres ve de lluny, va fer-se tradició. Però jo crec que al darrere d’aquella tradició, quan esdevenia ofensiva, violenta, provocadora, el que hi havia era sempre una minoria. La gran majoria s’ho mirava per veure com decantava la cosa. I m’agradaria creure que els d’aquella majoria no aprovaven cap violència, ni verbal.
Com diu una de les biografies de Santiago Rusiñol, famós menjacapellans dels de compliment, d’aquells que ho eren perquè no fos dit: «Li desplaïa tant la positiva professió de laïcisme com el clericalisme militant. Davant del fet religiós, Rusiñol sempre arronsava les espatlles i deixava fer, car la religió no feia cap mal ans servia de consol per als vius i era innòcua per als difunts.» (J. C. Laplana, Santiago Rusiñol, el pintor, l’home, 1995, p. 468). I per això, afegeix Laplana, va demanar funeral catòlic.
També des d’un punt de vista estrictament laic, si les esglésies no existissin crec que caldria inventar-les. Quan dic les esglésies no vull dir, com he explicat abans, ni els cardenals vestits de vermell, ni les butlles, ni els nuncis, ni la guàrdia suïssa. Ni, per descomptat, els càlculs massa diplomàtics, ni encara menys fer la gara-gara a dictadors o les intrigues vaticanes.
Quan dic que necessitem esglésies vull dir que ens calen referents externs d’uns principis més o menys immutables (tractar bé els avis i els malalts, lluitar contra la pobresa, no matar, no robar, no mentir, no prendre amb males arts el marit o la muller al proïsme) que els vots democràtics no garanteixen prou, justament perquè són democràtics i per tant canviants. Necessitem veus que, almenys moralment, avisin la gent perquè no caiguem en els excessos que pot dictar, en moments històrics d’ofuscació, una majoria desassenyada.
El poble, tots nosaltres, podem tornar-nos bojos un dia i votar Hitler pensant-nos que ens donarà pa o que ens retornarà la dignitat perduda. I si Hitler ens dóna pa i ens fa sentir prou orgullosos, potser el continuarem votant. (O el votaran els qui vagin a votar.)
I llavors, on queden els principis? Qui els guarda? Qui els recorda?
Les esglésies, en conjunt i ni que sigui tantes vegades només teòricament, sí que defensen uns principis immutables de manera permanent, encara que alguns seus representants amb la mà esquerra desmenteixin el que proclamen les taules de la llei mostrades amb la dreta. On és escrit «no mataràs» de manera permanent, si no és en els catecismes? Tot i que després alguns pontífexs encoratgessin les croades i altres apartessin la mirada de determinats genocidis. Però el catecisme era allà i continuava dient, tossut, «no mataràs».
El papa de Roma, al món occidental, d’alguna manera representa tot això. Més ben dit, estic convençut que l’Església catòlica hauria de ser una d’aquestes veus externes que caldria escoltar. Sense imposicions d’altres èpoques. Però escoltar-la.
Ara bé, el comportament escandalós i sobretot la negligència d’alguns dels més qualificats dels seus membres, en bastants països, potser han tirat per terra la possibilitat de ser un referent, ara com ara, per a molta gent que no s’ho pot empassar. Costarà que recuperin el prestigi, si no l’han perdut del tot i si no actuen ràpid i contundentment. I fins fa molt poc no ho han fet.
En parlarem.
